Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura fantàstica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris literatura fantàstica. Mostrar tots els missatges

3.12.17

MISTERIS LITERARIS I RECUPERACIONS IMPRESCINDIBLES: JOAN SANTAMARIA

NARRACIONS EXTRAORDINÀRIES -SANTAMARIA I MONNÉ, JOAN-9788494692925

Amb dificultats i, en moltes ocasions, sense coherència, hem anat recuperant autors i autores importants del nostre context cultural que van publicar abans de la Guerra Civil. Està passant, afortunadament, una cosa semblant amb els pintors. Joan Santamaria és un d’aquests autors d'abans. El seu nom, com ha passat durant un temps amb el de Bertrana, ens ha estat més familiar a causa d'un premi literari que se li ha dedicat que no pas al coneixement de la seva obra, tot i algunes tímides reedicions parcials. Víctor Martínez-Gil ha aplegat en aquest llibre dotze de les seves narracions i obre el volum amb un extens i acurat pròleg sobre la trajectòria de l’escriptor.
Joan Santamaria va néixer a Lleida l’any 1884 i va morir a Barcelona el 1955, va ser advocat i jutge i va poder superar, amb dificultats, les depuracions del final de la guerra. Tot i que en aquella època grisa de la postguerra no va escriure al mateix ritme, va ser l’animador de la Penya que porta el seu nom i que en els primers anys es reunia a Can Parés, amb gent de la volada de Rafael Tasis o Ramon Aramon, en un intent de recuperar alguna cosa de la vitalitat cultural del passat. Els premis Joan Santamaria han donat a conèixer autors contemporanis importants. De tota manera ignoro si encara es convoquen, les darreres dades que he trobat per la xarxa són de 2008.

Resultat d'imatges de joan santamaria narracions
La seva obra literària s’ha titllat de  desigual però jo diria que aquesta desigualtat la podem trobar en gairebé tots els escriptors i escriptores, fins i tot amb els més reconeguts a nivell internacional. Això de desigual el mateix que prolífic són adjectius que s'amollen sovint amb un cert menyspreu subliminal. Avui ens sobta, considerant l’època, el pes de la imaginació que s’aplega en l'obra de Santamaria, la temàtica, que beu de moltes influències i lectures, la tendència a l’aspecte macabre de la vida, tenyit sovint d’un humor molt particular. I també sorprèn el llenguatge que fa servir, un entrebanc per als lingüistes i correctors, un llenguatge que no es deté a l’hora de passar per damunt d’ortodòxies, barroc i que avui, a segons qui, li pot semblar injustament passat de voltes.
S’ha comparat Santamaria amb Poe, aquí sembla que s'ha de comparar sempre tot amb alguna cosa, però no hi té res a veure, o potser una mica és clar. Tampoc no és un bolet en el context de la nostra literatura, a més a més dels ressons d’autors estrangers o hispànics trobem en les seves històries paral·lelismes amb gent com Víctor Català i amb autors com Rodoreda, Bertrana, Perucho o Calders. 
Alguns dels textos remeten així mateix a aspectes de les narracions de Bécquer, molt conegudes i llegides. La literatura catalana compta amb una mena de costat fosc i ombrívol que en algun moment han recuperat autors més convencionals i que han reeixit més en el gènere de la narració breu que no pas en la novel·la. En Santamaria aquest costat fosc s’immergeix, a més, en un món de fantasia i que frega la ciència-ficció en determinats moments, cosa que ens l’acosta a gent com Pedrolo o Munné-Jordà.
Joan Santamaria va ser força innovador en introduir aquest gènere, fantàstic però eclèctic, en la literatura catalana, a partir del ja llunyà 1915. A les seves narracions hi trobem fantasmes, desdoblaments impossibles de personalitat, dones irreals, incestos involuntaris, situacions inexplicables, passions desaforades. L’autor poua en un món rural i remot, en la rondallística, en els sentiments romàntics  i tot plegat conforma una mena de gènere inclassificable que Martínez-Gil defineix com a fantàstic-feréstec. En una part de la literatura catalana hi sura, com en els textos de Santamaria, un humor molt particular, que ni és negre ni subtilment irònic i que contribueix a desdramatitzar situacions hiperbòlicament terribles. 
Seria llarg d'argumentar, i és una opinió subjectiva, però crec que a casa nostra, amb poques excepcions, tant la violència com l'erotisme han comptat sovint amb una mena d'autocensura lligada al context cultural però potser també al tarannà col·lectiu de la societat. Per no carregar les tintes, ni en un camp ni en l'altre, es recorre en moltes ocasions a l'humor o al distanciament. Aquest fet, però, no té perquè perjudicar sempre la literatura, també l'excés agosarat la perjudica, no sé si m'explico.
Els lligams amb la tradició rural, ben perceptible en les Narracions, en algunes ocasions, deriven vers l’exotisme, els seus personatges van a córrer món quan toca i transiten per paisatges inesperats. Els seus moments de felicitat són breus, el destí sempre els trasbalsa. Un erotisme profund amara els enamoraments tot i que, de forma inevitable, considerant l’època, una certa moral convencional malmet les relacions amoroses poc convencionals. El vocabulari utilitzat per l’autor a mi em sembla, amb els seus neologismes, incorreccions i  excessos, extraordinari, lligat de forma profunda al fons de les narracions i em reconcilia amb l’escriptor innovador i agosarat, poc condicionat per les cotilles normatives, i recreador del llenguatge i objectiu sovint de la correcció i la normalització esterilitzadores i acadèmiques.
Resultat d'imatges de el carro dels morts lagerlof
Comentar cadascuna de les dotze narracions del volum i establir comparacions i influències amb els temes que hi trobem seria una tasca complexa. Pel rerefons de les narracions hi copsem un gran lector, capaç de recollir inspiracions i influències de molts indrets diferents. Així mateix resultaria gratuït manifestar predileccions. El conjunt es tanca amb El carro dels morts, precisament, no fa gaire, l’editorial Males Herbes va recuperar, en català, la narració El carreter, escrita per Selma Lagerlöf, el 1912, i que va propiciar fins i tot una pel·lícula muda amb el mateix nom.
És possible que, de la mateixa manera que el llenguatge de Santamaria pot irritar més d’un, aquestes narracions, on pot passar de tot en qualsevol moment, que juguen amb la inversemblança més absoluta i que no s’aturen a l’hora de fer els girs que calguin en les històries que ens expliquen, desconcertin. Però són ben capaces de fascinar els lectors encuriosits i que potser s’acosten per primera vegada a l’obra d’un autor poc divulgat encara. Aquestes Narracions extraordinàries (Més Llibres) són una bona ocasió per apropar-nos a l’escriptor i comprovar, un cop més, que la cultura catalana compta amb estranyes, diverses i inesperades ramificacions poc ortodoxes.
Deu ser casualitat -o no, qui sap- però precisament fa uns dies van passar per la segona cadena La novia ensangrentada, un malson sagnant amb fantasmes, cases misterioses, malediccions, vampires lesbianes, -la gran Maribel Martín i la intel·ligent Alexandra Bastedo, que ens va deixar el 2014-,   i amb el ben plantat i inquietant Simon Andreu, un dels meus ídols, patint d'allò més i acabant molt malament. La pel·lícula, una de les primeres de Vicente Aranda, està fonamentada en una història molt inspiradora per al cinema, Carmilla,  de Sheridan Le Fanu, vaig pensar que Santamaria la devia haver llegit, per cert. 
Resultat d'imatges de la novia ensangrentada

En el seu temps expliquen que la peli va aconseguir molt de públic però crec que també devia tenir un pes el tema del lesbianisme i la seva càrrega sexual, a més a més del destape incipient d'aquells anys, però per als afeccionats a patir està prou bé i té escenes extraordinàries molt relacionades amb les coses raretes d'aquella Escola de Barcelona amb la quan Aranda va estar vinculat, al principi de la seva carrera com a director.

8.6.13

JOAN PERUCHO, MÀGIA, MISTERI I POESIA






Amb hermetisme 

"He vist dolços amors 
com besades funestes. 

He vist rialles clares 
com odi macilent. 

He vist, de prop, la vida 
com secreta rialla. 

Us deixaré aquests versos: 
la sang em sobreviu." 

Sense hermetisme 

"He vist dolços amors 
i besades funestes. 

He vist rialles clares 
i un odi macilent. 

He vist, de prop, la vida, 
la naixença de l'home. 

Ara tan sols demano 
la pau per als meus fills." 

(Del llibre El Mèdium) 



He escrit fa poc un comentari sobre aquest llibre de la col·lecció Mitilene (Editorial Meteora) que recull els primers volums de poesia de Joan Perucho. El podeu trobar al blog Llegir en cas d'incendi.


Perucho és un autor inclassificable, que va excel·lir en català i castellà, que va conrear gèneres diversos entre els quals, el fantàstic. El que passa és que el gènere fantàstic de Perucho és ben diferent d'un gran nombre de literatura etiquetada amb aquest adjectiu, el seu és un gènere fantàstic ple de referències culturals, que demana relectures constants. Fa uns dies, en escriure sobre la biografia d'Ignasi Agustí, recordava l'època en la qual el meu avi comprava els dissabtes la revista Destino. Doncs ahir, en un sopar d'amics, va sorgir el nom de Perucho i em vaig adonar que no era jo sola qui, ja de petita, cercava en aquella revista irrepetible els escrits d'aquest autor, estranys i plens de misteris que potser no acabava de copsar però que desvetllaven la meva imaginació de forma immediata.

Perucho ha estat poc o mal llegit. També ha estat força incomprès, Jordi Cervera en la magnífica i llarga introducció que fa en el llibre editat per Meteora, incideix en alguns dels motius d'aquesta incomprensió: 

Hi ha qui encara no li perdona aquesta dicotomia considerada irreverent i perniciosa de combinar el català i el castellà en una mateixa vida i de ser un savi amb unes immenses ganes d'experimentar, de jugar, de construir un univers literari únic que sempre oferia aquella sensació peculiar i força dessassosegant de no saber mai quin terreny es trepitjava, si tot allò que explicava als seus escrits s'ho acabava d'inventar mentre escrivia o bé sortia realment d'una de les 30.000 meravelles bibliòfiles que ornaven les prestatgeries de les seves cases de Barcelona i Albinyana (...) Un altre dels estigmes que va arrossegar Perucho al llarg de la seva vida, i que ha anat sortint sovint de manera més o menys directa, és la seva condició de senyor benestant, un pèl allunyat de la realitat del país i més preocupat per temes com ara la gastronomia, l'art, l'alta cultura que no pas per la construcció del país des d'una òptica molt concreta de les esquerres, que era la que imperava a l'època (...)

Cervera insisteix en com n'és, de discutible, aquesta valoració i també en el fet que, més enllà de les consideracions sociològiques i polítiques, Perucho és un cas d'escriptor immens, fins al punt que forma part del cànon occidental que Harold Bloom va publicar amb el detall dels millors exponents de la literatura universal. 

Els autors i autores prolífics i polièdrics espanten. L'encotillament de la crítica no admet que determinats textos se'ls escapin, com aigua en un cistell. Hi ha autors en els quals les primeres lectures de la seva obra ens acosten a la totalitat, amb Perucho això no funciona o funciona a mitges. Llegir els seus primers i magnífics poemes no ens dóna cap idea de la totalitat de la seva obra, només ens fa ensopegar amb un autor que excel·leix en aquests poemes concrets i ens fa gaudir amb una poesia lligada al seu temps però intemporal alhora, com tota la bona literatura. No hi trobarem el gran univers fantàstic present a Les històries naturals o a d'altres llibres sinó un aspecte més d'aquest personatge singular, un escriptor que no respondrà mai a esquemes preconcebuts ni a classificacions estilístiques una mica ràncies.