És habitual i recurrent criticar la televisió i valorar la lectura. Les generalitzacions sempre són injustes, parcials i recurrents. He llegit molta palla al llarg dels anys i llibres realment mereixedors de tenir un final contundent i acabar al cubell de la brossa o al foc de la purificació. També he vist programes de televisió bons i molt bons. Sovint es confon el mitjà, el suport, amb el contingut.
Els dissabtes a la tarda fan a la segona cadena una programació interessant, un espai dedicat als anys del NO-DO, l'inefable documental obligatori que ens passaven al cinema fa anys, un reportatge sobre cinema i un altre programa remarcable, La mitad invisible. Després de sopar encara passen les aventures del Montalbano, tot i que són episodis que ja vam poder veure en un altre canal encara és aquesta una de les sèries sostenibles, més encara si la gaudim en versió original.
Durant molt de temps va semblar que els arxius del NO-DO estaven més perduts que els arxius del CASO. Potser és que els han endreçat i ordenat o que ara ja ens creuen prou madurs com per accedir a aquells pintorescos noticiaris. Avui tenim mitjans per esbrinar les veritats ocultes en aquells reportatges i, en tot cas, ens serveixen per recuperar un passat que, en el meu cas, va lligat a la infantesa i a la joventut, aspecte que dóna a tot plegat un valor afegit.
En tot cas, arribar a l'hora al cinema comportava veure el NO-DO i això donava un cert marge en l'horari, ja que després venien les pel·lícules de veritat. El NO-DO oferia moltes curiositats, comentades per aquella veu tan característica de l'època. Una part dels reportatges eren sobre Franco que nomenava ministres, repartia condecoracions, assistia a tedèums i processons, passejava amb la família, rebia el nunci cardenalici, inaugurava pantans o pescava tonyines. En tot cas, cal dir que aquell fragment de lloa a la seva personalitat que, a més de dictatorial, resultava absolutament acarismàtica, era el més avorrit del conjunt informatiu. El documental oficial també acostumava a fer acudits dolents sobre nous invents, actors i actrius, anècdotes raretes, coses així.
Crec que d'aquí uns anys, tot i que no ho veuré, alguns telediaris del nostre temps produiran a la gent del futur un efecte semblant al del no-do retrospectiu. Aleshores potser sabrem moltes coses de les que ara no ens diuen i això de fer gracietes encara és una constant en molts informatius. Si tot ha millorat, cosa possible però no tan probable, molta gent del futur es preguntarà si en els nostres temps el més important era el futbol, car el temps dedicat a l'esport és absolutament desproporcionat. També sabran com han fallat o reeixit descobertes mèdiques que cada dia ens anuncien amb bombo i plateret per tal de recaptar fons. Els informatius d'avui, en un altre context, semblaran tan absurds, parcials i lamentables com els NO-DOs, em temo. S'haurà de llegir entre línies per acostar-se a la realitat perduda i crec que més d'un es preguntarà com és que ens miràvem tant el melic i s'oblidaven tants conflictes, tants desastres, tantes víctimes, sense fer-hi res.
El pas del temps dóna una visió estranya a l'entorn del passat viscut. Aquests NO-DOs antics em produeixen una certa tendresa, més enllà de l'evidència dictatorial i no puc deixar de relacionar l'any evocat amb la meva vida familiar en aquell moment. Maldestres, ridículs i parcials, ens recorden fets oblidats, actrius i actors difunts, i fins i tot complicitats amagades quan comprovem que molts reconvertits de més endavant o avantpassats de pares de la pàtria democràtica flirtejaven amb els poders vigents sense manies i es deixaven estimar sense complexos. En tot cas formen part d'un passat amb moltes ombres i poques llums però una part d'aquelles poques llums es gaudien al cine del barri, barat i assequible, farcit de somnis que justament començaven, de veritat, en acabar el NO-DO. Fins que va arribar la tele, és clar. També, aquella tele, com la d'ara, amb les seves ombres i les seves llums.
