MEDITACIONS ESTIUENQUES (6): L'OMBRA IMPOSSIBLE

Quan jo era petita anàvem poc a la platja però el viatge fins a la Barceloneta era tota una festa, amb aquells tramvies jardinera tan bonics. No en dèiem anar a la platja sinó anar als banys. Amb la meva família acostumàvem a anar a l'Astillero perquè era un establiment de banys una mica més econòmic que Sant Sebastià, tot i que en aquest hi havia meravelles com ara unes piscines per a infants.

A mig camí de mar existia, a tots els establiments de banys de la Barceloneta, una gran zona d'ombra amb un encanyissat. No negaré que les platges han millorat molt i que tenen molts serveis però això de l'ombra encara és un gran dèficit, per més que cada any s'insisteix en els perills del sol excessiu. Fa temps, per allà el 2010 i el 2011 em vaig dedicar a escriure a l'espai de queixes de l'Ajuntament i a alguns diaris, demanant que es considerés la possibilitat de comptar amb un espai ombrejat. Els poders públics, en l'actualitat, t'acostumen a respondre de forma educada però es passen pel folre els suggeriments que no els abelleixen, sempre han fugit d'estudi amb bones paraules i m'han dit que ja hi ha parasols de lloguer, cosa que és ben certa.

No tinc res en contra dels parasols i les gandules de lloguer, ni tan sols el preu em sembla excessiu, però aquest servei és adient per aquells que volen passar a mar una bona estona fent pànxing. Als qui, com jo, ens donem un banyet i ja en tenim prou, això de llogar aquests estris ens resulta excessiu, inútil i fins i tot incòmode, segons com es miri. Al capdavall la zona sota els parasols sempre és limitada i t'has d'estar quieteta allà sota. Les cartes al diari sobre el tema sempre me les van publicar, una cosa curiosa, car de vegades he enviat protestes sobre aspectes més profunds de la vida i no me n'han fet gens de cas. En una ocasió fins i tot em van emmarcar la carta i un dermatòleg em va donar la raó, era pel ja llunyà 2010. En aquest enllaç podeu llegir la meva carta i la resposta del metge. 

Han passat els anys i d'ombra res de res. Quatre palmeretes esquitxen l'entorn i la gent s'hi arrecera com pot. Sempre queden els xiringuitos, és clar. L'ombra de les palmeres, tan esquifida, em recorda una canço que cantava Jorge Cafrune en la qual un pagès vol continuar amb la seva pobra terra i no la vol vendre i explica que l'ombra que té és un pañuelo de luto. Doncs això, un mocadoret de dol és tot el que pots trobar si et vols ajeure a la voreta del mar sense estar a ple sol. Per cert, la lletra de la cançó és d'Osiris Rodríguez Castillos, poeta i moltes coses més, poc conegut pels nostres verals. 

Hi ha gent amb genètica de sargantana a qui no fa mal el sol i que en gaudeix d'allò més. Però hi ha moltes persones amb la pell delicada, que ja han tingut algun problema amb el tema, i aquests problemes s'agreugen amb els anys.  També els infants tenen dret a un espai a l'ombra, més enllà del petit parasol familiar que no pot arribar a tot arreu. Quan ve l'estiu no me'n puc estar, de tornar a donar la tabarra amb això de l'ombra. La recuperació i democratització de les platges ha estat una cosa excel·lent, no li trec cap mèrit. Tens dutxes, lavabos, vigilància, de tot. Uns tendals d'aquests de quita i pon crec que no resultarien una despesa excessiva, demanar més zones arbrades potser ja seria demanar massa. Però és allò que diuen, ja pots bramar si l'ase no vol beure. 

No té res a veure amb això de les ombres ni amb la platja, però com que m'ha vingut al cap la cançó que us deia, en copio la lletra i penjo la versió de Cafrune tot i que hi ha qui opina que n'hi ha de millors, com ara la de José Larralde. En tot cas jo vaig conèixer el tema a través de Cafrune i em porta molts records i l'he cantat moltes vegades. És estrany com els records s'enllacen com cireres al cistell. 

A la fotografia, una servidora amb dos germanets, veïns de l'escala, el de la meva edat va morir amb poc més de trenta anys i sovint el recordo, encara més ara que ja sóc una mica velleta, un seu fill que se li assembla moltíssim és actor, entre d'altres coses fa monòlegs humorístics. En aquells anys, en els quals eren freqüents els diminutius, els dèiem Miquelet i Lluïset. Els banys crec que són els de Sant Sebastià.

COMO YO LO SIENTO
Osiris Rodriguez Castillo

No venga a tasarme el campo con ojos de forastero
porque no es como aparenta sino como yo lo siento.
Yo soy cardo de estos llanos, totoral de estos esteros
ñapindá de aquellos montes, piedra mora de mis cerros
y no va a creer si le digo que hace poco lo comprendo...

Debajo de este arbolito suelo amarguear en silencio
si habré lavao cebadura pa´intimar y conocernos.
No da leña ni pa´un frío, no da flor ni pa´remedio
y es un pañuelo de luto la sombra en que me guaresco
no tiene un pájaro amigo, pero pa´mí es compañero...

Pa´qué mentar mi tapera, velay, si se está cayendo
la han rigoreao los agostos de una ponchada de inviernos.
La ví quedarse vacía, la ví poblarse, e´recuerdos
solo pa´no abandonarme le hace pata ancha a los vientos
y con goteras de luna viene a estrellar mis desvelos...

Mi campo conserva cosas guardadas en su silencio
que yo gané campo afuera, que yo perdí tiempo adentro.
No venga a tasarme el campo con ojos de forastero
porque no es como aparenta sino como yo lo siento.
Su cinto no tiene plata ni pa´pagar mis recuerdos...

De quan anàvem als banys, a l'estiu

S'han publicat  alguns llibres, darrerament, sobre el tema dels banys de mar a Catalunya. No m'estranya, ja que sovint sembla que, pel que fa a Barcelona, abans de les Olimpíades no sabíem ni que teníem platja. Anar a la platja es deia, de fet, anar als banys, ja que generalment s'utilitzaven aquests establiments privats, que tenien diferents categories i amb els quals es va acabar de forma indiscriminada i destralera en quatre dies, després d'haver-los deixat morir d'inanició i abandonament.

A Barcelona, amb la meva família, del meu record, acostumàvem a anar a L'Astillero, uns banys que eren prou econòmics. Els de Sant Sebastià, molt millors, amb piscines per a infants, cosa que aleshores era una meravella i una novetat, eren una mica més més cars i s'hi anava de tant  en tant. També n'hi havia uns altres de molt populars, els de Sant Miquel, en els quals van instal·lar una piscineta per a criatures, amb el temps.

De vegades, quan començavem a prendre el sol, anàvem als Orientals, que eren només per a dones. A casa, de tota manera, i de forma una mica en clave, ens havien explicat que anéssim amb compte, ja que allà hi anaven dones a les quals agradaven les dones, una cosa que en aquells anys de la meva adolescència em semblava molt estranya. Sant Sebastià també va tenir, durant els darrers temps, una zona de senyors, em sembla, on m'imagino que en aquells temps ombrívols s'hi devien afavorir les trobades de gays. De fet, ja tocaria, car aquest sant és ben adient al tema i el fet és que la zona on era aquest establiment ha conservat una mica la tradició.

Per tancar els establiments, que eren de pagament, es posaven uns filats, i al filat que donava als Orientals s'hi amorraven tot de senyors que esperaven veure no sé ben bé el què, pel fet de ser uns banys per a dames, coses de l'època, que era molt reprimida. Els Orientals tenia una piscina rodona i gelada, interior, voltada d'edificis, rere els vides d'un dels quals es podien veure tot de maniquins d'aquests que es posen als aparadors, sencers o a peces, era una visió una mica inquietant.

Quan va començar a venir immigració amb pocs recursos es va popularitzar el que en deien platja lliure, però la gent normaleta, si podia, anava als llocs de pagament, on hi havia casetes i dutxes. He de dir que quan era petita a casa encara no teníem dutxa i em feia il·lusió dutxar-me als banys. L'anada a aquella Barceloneta, en aquells tramvies jardinera, tan bonics, era tota una excursió. 

Quan la gent va començar a tenir cotxe i la platja va començar a estar deixada i bruta qui podia se n'anava a Castelldefels, a Vilasar. També s'hi anava en tren, en uns trens atapeïts de gent, havia vist gairebé guerres per pujar-hi i fins i tot gent que ho feia per les finestres i tot. Jo també havia anat alguna vegada a Badalona, als banys La donzella de la costa, que crec que encara existeixen. A Garraf també m'hi havien portat, una amigueta meva tenia el pare taxista, o sigui, amb cotxe i de vegades em convidaven. Garraf encara conserva les típiques casetes, molt cuidades. Una d'elles era i és d'un centre excursionista, hi havia empreses que també en llogaven alguna i aleshores si anaves amb gent que hi podia accedir de vegades et convidaven.

Els banys de la Barceloneta tenien una zona d'encanyissat, d'ombra, que trobo molt a faltar. Fa un parell d'anys vaig escriure una carta al diar i, queixant-me de la manca d'ombres a la platja, i fins i tot algun dermatòleg em va donar la raó. Enguany he llegit una entrevista a Mercè Tatjer, sobre aquest llibre dels banys i es queixa del mateix, de la manca d'ombres a mar, en una època en la qual es coneixen molt bé els perills del sol, tot i que la majoria de gent, amb la dèria de la morenor, se'ls passi pel folre. De fet seria quelcom que no demanaria una gran despesa, avui hi ha molts recursos, teles barates i mòbils, és qüestió de voler-ho fer, vaja. No crec que això fes minvar el lloguer de gandules i para-sols, la veritat.

De vegades he enviat cartes als diaris sobre coses més profundes i no me les han publicat però aquesta, mira, devia fer gràcia o potser va semblar una beneiteria i per això va cridar l'atenció, no se sap mai.

A les platges barcelonines d'aleshores de vegades t'untaves de quitrà, que t'havies de treure a casa com podies. A la vora del mar s'aplegaven pedretes brillants, trossos de vidres, de fet, que els infants col·leccionaven amb afició tot i que quan perdien la mullena ja no eren tan boniques com quan les trobaves i les anaves posant a la galledeta. A l'aigua hi havien unes cordes on et podies agafar i que acabaven en una bóta, arribar a la bóta era tot un repte. Als banys llogaven flotadors i suros i també vestits de bany si calia.

Va ser una llàstima que es perdessin tots aquells establiments, a ciutats com Livorno tenen aquesta mena de negocis encara ben muntats. Al menys els de Sant Sebastià, que eren els millors, s'haurien hagut de conservar amb cura. En aquests hi havia també una gran piscina amb tobogan que tenia fama de ser molt perillosa i d'haver-s'hi ofegat algunes persones agosarades. 

Als banys no hi anàvem molt sovint, tan sols alguns diumenges d'estiu i encara a la tarda, en les poques hores de lleure del meu pobre pare, que treballava més hores que un ventilador. En tornar de la platja fèiem un altre extraordinari, comprar una gasosa, una cervesa i patates rosses, que era com dèiem aleshores a les patates fregides o xips. Les platges d'avui són tota una altra cosa i m'encanten, tot i que no hi vaig molt quan fa un sol excessiu. Estan netes, en general, tenen bones instal·lacions i són de franc, de moment. Han estat el llegat més popular, amable i evident dels canvis barcelonins del noranta-dos, avui molt magnificats, em sembla, ja que fa vint anys d'aquelles olimpíades i vint anys mitifiquen el que sigui. També vam perdre molts llençols en aquelles bugades tot i que més d'un es va fer l'aixovar sencer, cosa que ha quedat diluïda en el temps i la gran Barcelona turística del nostre present. 

Un tema sobre el qual s'ha parlat molt, crec que en excés, ha estat el de la prohibició del biquini, una prohibició que els costums van estellar aviat. De fet hi havia cartells explicitant aquesta prohició als establiments de banys però també molta gent estava en contra, més enllà dels poders públics, sobre l'ús de quelcom tan estrany. Recordo una discussió encesa, entre noies joves, al despatx, en la qual una gran majoria opinava que qui es posava un biquini era per provocar. De tota manera aviat es va veure la comoditat que comportaven les dues peces, sobre tot per anar al lavabo, i van començar a comercialitzar-se uns biquinis gairebé més tapats que no pas els vestits de bany fins que tot va semblar el passat i cadascú va fer el que volia i el deixaven. 

La platja, com el ball, era objecte d'atacs integristes religiosos, les parelles es grapejaven a l'aigua amb l'excusa -els nois- d'ensenyar a nedar a les noies, cosa que la meva mare condemnava sovint. Les cosines d'una amiga, més grans que nosaltres, no anaven mai als banys amb els promesos per tal que no les veiessin amb poca roba i es desvetllés la seva luxúria abans d'hora. Eren coses de l'època i de l'educació sentimental piconadora d'escoles i parròquies. Tot canvia, els costums també i la moral encara més, de vegades de forma ràpida però gairebé imperceptible. Tot i que no pas per tothom ni de la mateixa manera i en qualsevol moment pot haver-hi una regressió, s'ha d'anar amb compte.