PREMIS I PRÈMIES

Com tothom ha llegit hores d'ara s'ha concedit el premi Nobel de literatura a l'escriptor francès Patrick Modiano. He llegit alguns llibres d'aquest autor i no li nego el mèrit pel que fa a la construcció d'una mena d'atmosferes evocadores molt a la francesa però pel meu gust en acabar et quedes sempre una mica decebut si esperaves trobar-hi històries més convencionals i arrodonides.  Quan era joveneta em creia de bona fe que els Premis Nobel es donaven als millors escriptors, els óscars als actors i directors més remarcables i els de bellesa, a les xicotes més boniques del món. Ara ja sé que no és així i que en aquests temes s'hi barregen interessos, política, oportunisme, promoció. Fa poc comentava el cas de Graham Greene i a casa nostra uns dels més sonats, a causa de no aconseguir-se, van ser els de Galdós i el nostre Guimerà. 

El Nobel, com tants altres premis, entre els quals el d'Honor de les Lletres Catalanes, compta amb un nombre molt superior d'homes que de dones i la cosa no ha millorat gaire, potser més aviat al contrari. Fa uns dies en una tertúlia matinal un d'aquests personatges de la cultureta oficial comentava molt content com s'estant traduint a l'anglès un bon nombre de llibres en català i va mencionar diferents autors, Cabré, Sánchez Piñol, Monzó i algun altre. Una periodista, seriosa, va protestar del fet que només mencionés homes. Oh, va dir el personatge, amb una rialleta de circumstàncies i sense dir cap nom en concret de dama escriptora, doncs precisament potser s'estan traduint més dones que homes. Doncs encara pitjor si és així, li va respondre la periodista. No creieu pas que el senyor s'excusés o admetés la relliscada o es posés vermell, ben bé semblava com si tot plegat fos una facècia, una gracieta, mira, què hi farem, aquesta pesada ja torna amb el rotllo de les dones oblidades, potser pensava.

Fa anys, en una visita a la seu ignasiana de Manresa, un jesuïta d'idees avançades, en mostrar-nos les moltes estàtues dedicades a sants de l'orde ens va explicar que per a un grup religiós tenir més o menys sants depenia del poder polític i econòmic que havia aconseguit. Fa poc n'hem conegut casos ben evidents, encara, d'aquest poder santificador lligat al poder econòmic i a la influència en determinats àmbits. En el camp de la literatura i en molts d'altres passa ben bé el mateix, es mouen molts fils a l'entorn d'aquestes concessions. 

No negaré mèrits literaris a Modiano i a més a més té grapa tot sovint per a triar els títols per a les seves novel·les, això sí. Qui es pot resistir a comprar un llibre que porti per títol En el cafè de la joventut perduda? Avui tocarà cantar-ne les excel·lències encara que en la intimitat, com en d'altres casos, molta gent t'admeti que no li ha fet el pes del tot o que s'ha quedat una mica a dues veles en acabar algun llibre d'aquest escriptor. 

Herois grisos, premis i medalles

Al grup de lectura de l'Editorial Meteora s'ha triat, per a la propera trobada, un llibre de Patrick Modiano, En el cafè de la joventut perduda. Més enllà del contingut, el títol em sembla excel·lent. Els títols que fan referència a cafès tenen una estranya atracció. A casa nostra comptem amb cafès propis, que donen títol a diferents llibres de narracions, d'entrada em venen al cap, per exemple: el Cafè dels Homes Tristos, de Víctor Mora, el Cafè de la Granota, de Moncada, el Cafè de la Lluna Plena, de Joana Trullàs, i en teatre, el de la Marina de Sagarra. En castellà i, en general, en gairebé tots els idiomes, hi ha molts cafès literaris més o menys reeixits pel que fa al seu contingut, encara que en el tema dels cafès i de la literatura, tot són gustos i encara que ara mani el nespresso de les capsuletes, a mi que no em toquin la cafetera italiana de rosca.

Havia llegit alguns llibres de Modiano fa temps, però em costa recordar-ne els títols concrets. Durant un temps em va fascinar i intrigar aquest autor. En el blog vaig parlar ja en una ocasió sobre Modiano. D'aquest darrer llibre, pel meu gust no pas dels millors, se n'ha fet una bona promoció, traducció al català i difussió important pels taulells de les llibreries, cosa importantíssima. A Modiano se li ha dit que escriu sempre el mateix llibre, ell no ho nega pas. Però aquesta característica pot ser, fins i tot, una virtut. També ho han fet d'altres, com ara Sandor Marai. En molts dels llibres de Modiano -no afirmaré que en tots, no els he llegit tots, ni de bon tros- personatges grisos, perduts per la ciutat, vagaregen cercant la seva identitat o la identitat d'algú altre. A Modiano li van donar el Goncourt pel carrer de les botigues fosques (un altre títol ben suggerent), sovint els premis responen a intencions diverses, molts autors admeten que els premis te'ls donen sovint per allò que creus que menys ho mereix. De vegades se cerca un autor de prestigi per a donar prestigi a un premi, cosa que fa que no rebi el premi aquella obra de l'autor que li ha donat més prestigi, no sé si m'explico. Els premis es lliuren sovint a un nom, a una promoció adient, a una moda, fan il·lusió i, en alguns casos, donen diners i currículum, però cal relativitzar-ne el valor. Hi ha premis literaris que fins i tot s'encarreguen o en els quals s'aconsella a algú que s'hi presenti, ja que té molts números per guanyar. Així es dóna l'estranya paradoxa que uns dies abans del lliurament ja se sap qui guanyarà, malgrat que l'afectat s'hagi presentat amb pseudònim. Misteris de la vida....literària.

Modiano és un home discret, seriós, d'èxit reconegut a França, país molt més fidel a les seves coses i a la seva gent que no pas el nostre, on la propaganda sobre un muntatge actual a l'entorn de textos d'Espriu, admet, en la promoció, que és un autor una mica oblidat avui. Espriu, que va ser sacralitzat absolutament per jovent que ara és gent madura amb poder cultural!!! Va comptar amb una estranya acceptació massiva, cosa ben singular en un autor que podia haver estat absolutament minoritari. Quan passa això, al cap d'un temps sempre ve algú que et diu que s'ha sobrevalorat i que el millor era un altre. Millor, pitjor, premis, tot és tan relatiu, tan fràgil. Jo crec que Espriu, com la mateixa Rodoreda, jugaven amb el seu misteri personal, pocs detalls se sabien de la seva intimitat, mentre autores vitalistes com Capmany o Roig ens explicaven un munt de coses, no sempre certes ni exactes, ep, però suficients per a satisfer la nostra tafaneria intel·lectual. Encara més, recordo fa anys unes declaracions de Maria Àngels Anglada i Olga Xirinacs sobre el tema, opinaven que tenir una vida familiar convencional i coneguda, com la d'elles mateixes, no venia.

Sobre premis, Rio s'ha endut el premi de l'olimpiada, amb una estranya alegria per part dels antimadridistes i una pena profunda per part dels olímpics desacomplexats que pensaven que alguna cosa en sucaríem, a Barcelona, d'una altra olimpíada estatal. Les olimpiades són el paradigma d'això dels premis, medalles i medalletes per a qui en el moment de la competició no va tenir la mala sort de patir un mal de panxa. En aquest tema, com en tants d'altres, el premi olímpic té seqüeles inesperades a la llarga i no desitjades, com ha passat a Barcelona, i molta bona gent de la capital de l'estat ho sap i temia la cosa com una pedregada. No entenc massa com, en una societat que educativament bescanta la competitivitat, sobre tot intel·lectual, es promocioni i valori la física i esportiva fins a extrems tan exagerats. Un titular de diari deia, textualment, amb aquesta afició a les frases fetes que gastem darrerament: Rio passa la mà per la cara a Madrid (!).

Sobre Modiano, fascina, però potser no acaba de convèncer, sempre esperem alguna informació més sobre aquestes persones que caminen, cerquen, observen, però que no semblen viure de forma massa intensa ni real. Reflecteix de forma subtil i excel·lent uns paisatges humans emboirats, imprecisos, que podem reconèixer a qualsevol ciutat. I escriu molt bé, pel meu gust, subjectiu i limitat a les possibilitats, sempre minses, d'accedir en profunditat a l'obra literària d'algú. Va ser el guionista de Lacombe Lucien, una pel·lícula que va encarar els francesos amb una realitat amarga, la de la col·laboració assumida i una mica ingènua amb l'enemic. Totes les guerres són civils d'alguna manera, encara que la mitologia que recullen els llibres d'història respongui al discurs correcte i interessat que toca. Guanyar una guerra és molt més perillós que guanyar un premi, a la llarga els perdedors sempre són mirats amb més respecte que no pas els condecorats.