LA HISTORIA, HOSTIL I ABSURDA

L'editorial Lumen ha recuperat alguns dels títols emblemàtics de l'escriptora Elsa Morante. L'any 2012 va fer cent anys del seu naixement, un centenari que per aquests verals va passar una mica desapercebut. Morante, pel meu gust força superior literàriament al seu conegut marit durant vint anys, Moravia, és una de les grans de la literatura universal. D'Itàlia han sortit i surten moltes escriptores de categoria però, malauradament, sovint les novetats amaguen els grans noms del passat i calen reedicions que actualitzin els seus llibres.

Estic llegint aquests dies La historia, en una traducció al castellà d'Esther Benítez. És un llibre de gruix, més de sis-centes pàgines, en el qual l'escriptora fa una mena de paral·lelisme entre la història col·lectiva i la individual, esmentant els fets que s'esdevenen en els tràgics anys quaranta a Itàlia i el món, ni més ni menys tràgics que ho poden ser els actuals a tants indrets, per a la gent senzilla, humil i sacsejada per la violència. Es pot accedir al  llibre a través d'eBiblio, un servei bibliotecari extraordinari tot i que potser caldria un cert debat sobre com pot perjudicar les vendes l'accés immediat o gairebé immediat a les novetats, de forma gratuïta gràcies a les biblioteques, físiques i virtuals.

Lumen ha reeditat d'altres títols de Morante, Mentira y sortilegio, La isla de Arturo. De la mateixa manera que em sorprèn comprovar el teatre que ens oferia la televisió hispànica en els seixanta i els setanta, em meravella la innovació de la producció editorial en català d'aquells anys. 

L'isola d'Arturo va comptar amb una edició a Proa, amb traducció de Joan Oliver (caldrà algun dia reivindicar a fons la tasca de traductor del poeta), el 1965, amb el títol La meva illa. Es va reeditar a principis dels vuitanta.

En aquells cinemes d'art i assaig de l'època vam poder veure l'excel·lent pel·lícula sobre el llibre, dirigida per Damiano Damiani, de l'any 1962 i amb uns actors gairebé desconeguts. El pare d'Arturo era un actor americà que va fer una carrera relativament breu, a Europa, ben plantat i una mica ensopit, Reginald Kernan. Com a curiositat, recordar que va fer parella, un any abans de L'illa amb Sara Montiel, a la delirant Pecado de amor, de Luis César Amadori. I és que a la Montiel li posaven uns galants de categoria, la veritat.

La storia es va publicar l'any 1974, va rebre crítiques de tota mena i va resultar una publicació polèmica. Ben al contrari dels llibres convencionals sobre guerres i postguerres, en els quals sol surar un maniqueisme oportunista i trampós,  la prosa de Morante plana de forma pietosa per damunt dels diversos éssers humans que trobem i retrobem en una narració, la qual té com a pal de paller la figura d'una mestra sense ideologia, vídua, amb família jueva i amarada de pors de tota mena, Ida. Ida es violada, de forma fortuïta, per un alemany, de fet una altra víctima de la situació, un pobre desgraciat, vaja. Fruit d'aquest fet i ja una mica gran, amb un fill adolescent del seu matrimoni, té un altre fill, Useppe, un nen escarransit i estimat, que comptarà amb un futur breu i galdós, sacsejat per aquesta història inclement que dóna nom al llibre. 

D'aquesta novel·la se'n va fer una versió llarga per a la televisió i una altra, més breu, per al cinema. Que jo sàpiga, ni l'una ni l'altra no ens van arribar amb normalitat per aquí. La protagonista va ser Claudia Cardinale, no me la puc imaginar en el paper d'aquesta mestra gris, poruga i poc afavorida. Però, qui sap, com que no he vist la filmació no puc opinar. És de l'any 1986  i la va dirigir Luigi Comencini, un dels pares de la comèdia italiana i un gran adaptador d'obres literàries emblemàtiques del seu país. A la versió televisiva també hi sortia Francisco Rabal, en el paper d'un taverner comunista, veí de la protagonista.

Pel que fa al llibre, Morante va demanar que s'edités en una versió barata i assequible a tohom. De forma metafòrica i que va resultar mal entesa per alguns va manifestar que volia que fos un llibre per analfabets. Va ser molt llegit i comentat quan va sortir i es continua llegint i comentant avui, però potser no tant com caldria, considerant que els fils de la història i la crueltat, el fanatisme o la inconsciència d'aquells que els mouen continuen sent tant inquietants com sempre. 

Les tragèdies passen, deixen muntanyes  de víctimes damunt dels quals plana l'oblit, continua la injustícia i si algun pobre arriba a ric i poderós, actua com els rics i poderosos contra els quals havia combatut. No és estrany que Morante provoqués polèmica amb aquesta llarga reflexió novel·lada sobre la condició humana. Sap del que escriu, havia viscut en directe moltes de les desgràcies, individuals i col·lectives, que se'ns expliquen.

Morante es va separar de Moravia l'any 1961. Després de la separació va continuar escrivint de forma més lenta i espaiada, però davant de La storia i el seu gruix no resulta gens estrany aquell relatiu silenci. La seva darrera novel·la va ser Araceli, un llibre inspirat en la vida de la seva amiga, Araceli Zambrano, germana de Maria, la gran filòsofa. Morante va ser molt amiga de totes dues. 

EL MÓN LITERARI DE GRAZIA DELEDDA

Al poemari Promiscuïtat i al poema que dóna nom al llibre, Alex Susanna explica com durant anys ha tingut la biblioteca endreçada per gèneres, llengües i moviments, però que ja en la maduresa se'n fa una on tot conviu de forma promíscua, sense gaires diferències. La meva biblioteca, malgrat molts intents d'organització, sempre ha estat absolutament promíscua, en part per manca d'espai i en part per ineptitud organitzativa. De tant en tant faig un repàs i una esporgada i baixo uns quants llibres a la biblioteca on han instal·lat una caixa de fusta dedicada a l'intercanvi voluntari.

En el darrer intent de posar ordre en el caos orgiàstic de llibres diversos em vaig ensopegar amb un que havia oblidat de forma injusta, un exemplar d'Animes honrades, de Grazia Deledda. Un llibre de 1930, el devia comprar als encants de Sant Antoni i està en molt bon estat malgrat l'edat que té. Deledda és una altra premi Nobel mig oblidada, no tant com Sigrid Undset però gairebé. El fet que es confegís l'edició en aquells anys ja mostra l'interès per la modernitat que existia a la Catalunya d'aleshores, tan destralerament escapçada al cap de poc temps. La traducció la firma Maria Mariné i sento haver d'escriure que no he trobat res sobre aquesta persona. L'època també va comptar amb moltes dones traductores. 

La bibliografia actual sobre Deledda, en castellà i català, és lamentable. Hi ha alguna reedició puntual de novel·les com La mare. D'Ànimes honrades en devien córrer molts exemplars car és fàcil trobar-lo en llibreries de vell, reals i virtuals, a un preu raonable. Com en el cas d'Undset molts llibres de Deledda que es troben a les biblioteques són edicions antigues i no podem gaudir del préstec, només de la consulta. Sobre Deledda, en aquells anys, va escriure sovint al diari La Vanguardia el periodista i escriptor Ángel Guerra, qui firmava amb el pseudònim de José Betancort, una persona molt interessant, un altre escriptor illenc, que va contribuir de forma important al desenvolupament de la literatura canària. Betancort incideix en el tema del localisme, del regionalisme en la literatura, un aspecte habitual de l'època, una època amb un món rural encara amb un pes absolut en el conjunt de la societat. Betancort és un autor marcat per la mateixa fatalitat bibliotecària, exemplars antics fora de préstec i alguna reedició dels seus relats més coneguts, com La Lapa.

L'any 2006 Gregorio Morán va dedicar dos dels seus famosos articles de dissabte a Sardenya, en un dels quals fa una llarga referència a Deledda. Es plany de  com l'escriptora està força oblidada a casa nostra i com en els darrers anys tan sols ha trobat una referència al diari sobre ella, gràcies a una conferència que Dacia Maraini havia fet a Girona, sobre literatura italiana. Morán explica com en la seva visita a Sardenya va cercar la casa de l'escriptora Deledda, futur museu dedicat a l'autora, casa que en aquell moment es trobava en estat ruïnós. 

Deledda va néixer a Nuoro, a la Sardenya central, es va casar amb un funcionari i va anar a viure a Roma on va morir el 1936. Alguns comentaristes li criticaven el fet de què no escrigués sobre el mar ja que vivia en una illa. Oblidaven que el mar, per a la gent de l'interior de les illes mediterrànies era sovint llunyà i desconegut i ho va continuar sent fins a temps més recents. El meu marit va fer el servei militar a Mallorca i un company d'allà li va explicar com havia portat feia poc el seu avi, de l'interior, a veure el mar, que no havia vist mai. I això era a principis dels setanta. En general, els desplaçaments resultaven, fa anys, cars i difícils per a la gent normaleta.

Els premis sempre són objecte de crítica i em temo que aquells que es lliuren a dones, encara més, molt més en aquella època. Morán fa una crida a llegir Deledda i deixar de banda els ridículs èxits que podem trobar a les llistes actuals dels més venuts. L'escriptora va tenir força èxit en la seva època però l'èxit d'aleshores tenia poc a veure amb el que entenem per èxit en l'actualitat. Malgrat que va ser molt llegida i premiada les llumeneres intel·lectuals de l'època la van menystenir, des del liberalisme conservador de Croce a Gramsci, que ni la va citar en els seus textos sobre literatura. Però un dels autors de prestigi de l'època, D. H. Lawrence, va lloar de forma sincera la passió que es pot percebre a La mare. L'article de Morán incideix en alguns aspectes de l'obra de Deledda, com ara que és molt més agosarada en descriure les passions, que no pas la de gent d'upa literària hispànica del moment: Galdós, Clarín, Pardo Bazán. Bons escriptors però molt carrinclons a l'hora d'explicar l'amor sexual, per exemple, per damunt del qual passen de puntetes i amb estranyes simbologies etèries. A Catalunya, si fa o no fa. 

Deledda va rebre moltes influències, com ara les dels grans autors russos. Però també d'escriptors italians, és clar, com Giovanni Verga. Dec, com molts d'altres descobriments intel·lectuals, haver sabut de l'existència de Verga  i haver-lo llegit  -una mica- gràcies a les classes de Ricard Salvat, per cert. Verga ha estat un autor reeditat de tant en tant però gosaria dir que poc llegit, encara. De tota manera, el tema de les influències és molt relatiu. En tot cas potser el que cal és rellegir Deledda sense deixar de banda l'època en la qual va escriure i els paisatges que la van inspirar.

Cenere va ser un intent de portar al cinema mut una obra de Deledda. Avui és tota una curiositat aquesta pel·lícula, interpretada per Eleonora Duse, la qual tenia la intenció de fer alguna cosa en el cinema, tot i que els resultats aconseguits la van decebre i va pensar que ja era massa gran per iniciar aventures d'aquest tipus.