SALADRIGAS, EVOCACIÓ PERSONAL I SUBJECTIVA

Ha mort Robert Saladrigas i la majoria de publicacions se n'han fet ressò en els seus suplements i espais culturals. La gran majoria d'aquests ressons oportunistes, amb algunes remarcables excepcions, s'han limitat a fer un refregit de tot el que es pot trobar a la xarxa sobre un personatge d'un gruix cultural immens. 

L'article més íntim i personal que he llegit fins ara sobre Saladrigas ha estat el de Masoliver Ròdenas, una persona de la seva generació, aquesta generació que avui sembla no comptar gaire en el context literari d'actualitat. Masóliver incideix en la marginació que va patir Saladrigas, a la qual ell mateix semblava no donar importància i feia ben fet en passar del tema, aquesta actitud també es fruit, sovint, de l'edat i l'experiència. Si la gent del poder nostrat no va anar ni al comiat de Josep Fontana, què n'esperem?

Això de les modes i les tendències lligades a generacions és una constant. Potser també la gent de l'edat de Saladrigas va ser injusta amb d'altres autors anteriors o posteriors, qui sap, resulten inevitables aquesta mena de lligams que ens situen en un moment determinat de la història i la cultura. Però durant molts anys vaig seguir les crítiques de llibres que feia Saladrigas i en vaig llegir molts pel fet que ell ens els recomanava. 

Va escriure uns quants molt bons volums de literatura infantil i juvenil, força populars a les escoles, al menys en el temps de l'EGB, tenia molt bona relació amb el sector educatiu progressista. Va dirigir el suplement Libros del diari La Vanguardia durant molts anys, abans aquest afegitó no es convertís en això de les Cultures, un modern garbuix que dedica poc espai a la lletra escrita, avui, quan tant ens costa nedar entre els excessos. 

Saladrigas té unes quantes novel·les molt bones i molt ben escrites. Masóliver explica que tenia algun llibre en el calaix, en l'actualitat publicar novel·les que no siguin comercials i de consum immediat es fa cada dia més difícil, fins i tot per a la gent amb relacions amb el món editorial. L'havia vist en alguna ocasió, pels volts de Sant Antoni, per les parades de llibres vells, no sé si encara vivia actualment en aquest barri, farcit d'autores i autors i gent de la cultureta rellevant i de pes. 

Fa anys el contemplàvem amb alguna amiga amb aquella reverència badoca amb què les jovenetes més o menys lletraferides contemplen els qui publiquen i tenen un nom reconegut en el món de la cultura, una admiració no gaire diferent de la que sents d'adolescent per un cantant o un actor. Era atractiu, interessant, amb les seves ulleres i el seu pentinat inconfusible, de gran jovenejava força. 

Hi ha qui, avui, vol creure que setanta-i-molts anys és, encara, una edat jove, un miratge, de fet. És clar que hi ha molts centenaris, en l'actualitat, però també molta gent que mor abans d'arribar a la setantena, per diferents causes.Tot és relatiu, te n'adones amb els anys. Avui faig un cas molt relatiu de les crítiques literàries, m'agrada accedir a llibres, pel·lícules o obres de teatre de les quals no he llegit ni he sentit res a dir res, tothom és humà i té simpaties, antipaties i servituds diverses.

Veure la recent pel·lícula La buena esposa m'ha empès a cercar el llibre que l'ha inspirat, vaig intuir que devia ser interessant, que en el rerefons de la història hi havia molt més  gruix que això de l'explotació d'una dona intel·ligent i resignada per part d'un espavilat. La seva autora es diu Meg Wolitzer, aquí, fins ara, tan sols ha publicat un parell de llibres i el que va inspirar la pel·lícula s'ha reeditat fa poc. El comentaré més a fons un dia d'aquests però un dels aspectes més interessants de la història és el reflex del món literari a l'engròs i les seves misèries internes. De tota manera, qualsevol biografia sobre escriptors de casa nostra, que sigui una mica objectiva, ja mostra com van les coses, fins i tot en aquest petit país del qual en ocasions, més aviat per una qüestió emotiva que raonada, estem tant orgulloses. 

Crec que s'ha parlat i escrit poc de Robert Saladrigas, amb motiu de la seva mort, malgrat que han existit casos més lamentables, en el nostre món cultural proper. La televisió catalana cada dia està més allunyada de la cultura seriosa i de gruix, tot va per modes i tot s'expressa amb comentaris que no van gaire més enllà d'una piulada. Després, amb els anys i els centenaris, es recuperen autors, títols, cas de Pedrolo, per exemple. 

Ells ja són morts, quan es fan els revivals i no poden gaudir d'aquests  reconeixements pòstums, per cert. Un cas del qual m'he fet ressò en diferents ocasions és el d'Olga Xirinacs i és que això de les marginacions funciona amb tothom però jo diria que amb les dones, encara més. Tan sols cal fer números imparitaris a l'hora de revisar el nombre de premis i reconeixements, però també a l'hora de comprovar qui escriu, de forma majoritària, les crítiques literàries de culte.

Robert Saladrigas va estar també força present a la televisió catalana pionera, aquella del segon canal de la qual tants bons records, ni que siguin en blanc i negre, tenim els qui ja som grandets i grandetes. I és que abans de la TV3 hi va haver vida i imaginació i aquesta grapa que tan sols s'esperona quan els mitjans són limitats i escassos, un exemple actual és la BTV. No sempre més recursos volen dir més qualitat, ni a la tele ni a l'escola. 

Feia entrevistes d'aquestes en les quals tothom fumava i va escriure guions innovadors. Alguns d'aquells programes es poden, afortunadament, recuperar online, meravelles del present, vaja. Saladrigas, per motius diversos, potser una mica casuals i atzarosos, no va aconseguir lectors fidels i constants. No sempre més audiència vol dir, tampoc, més qualitat, però admeto que la gent que escriu vol ser llegida. L'any 2000 es va iniciar la publicació de la seva obra completa però, com tantes iniciatives interessants, la cosa va quedar en suspens després d'un parell de reedicions de novel·les seves, Aquell gust agre de l'estel i Memorial de Claudi Broch.

ALBERT CAMUS, UNA VIDA I MOLTES BIOGRAFIES

Aquesta primavera s’ha publicat la biografia d’Albert Camus escrita per Virgil Tanase, intel·lectual romanès establert a França des de fa anys, a causa dels problemes polítics del seu país. En general, les biografies interessants són obra de personatges que també són interessants. Tanase (Galati, 1945) és escriptor, dramaturg, traductor i filòsof. Ha publicat d’altres biografies d’escriptors. Aquesta la va editar Gallimard el 2010 però no hi havia, fins ara, traducció al castellà ni al català.

Albert Camus és un personatge que continua desvetllant curiositat i interès. És probable que la seva mort prematura hagi  contribuït a una certa mitificació però també cal comptar amb què el pas del temps li ha donat la raó en molts aspectes, coses que avui semblen òbvies van ser molt controvertides durant la seva època. Encara costa que l’esquerra radical del passat faci examen de consciència o admeti les errades comeses de forma inconscient o intencionada. Encara costa més a l’estat espanyol on tot allò que era antifranquista es va considerar democràtic. Hi ha una suposada esquerra que encara critica Camus per les mateixes raons que els seus contemporanis. I és que Camus va ser molt odiat i criticat per totes bandes, hi havia un gran interès, gairebé un consens, en marginar-lo del món literari. Aquestes misèries s'esdevenen i s'esdevindran a tot arreu, per desgràcia. En podria posar molts exemples. I en el rerefons sempre hi ha l'enveja, pecat capital molt perillós.

 

En aquesta nova biografia de l’escriptor, els qui ja en coneixen la vida, l’obra i la trajectòria, potser no hi trobaran novetats. Però sí que hi trobaran una nova visió, fonamentada en la grapa intel·lectual de Tanase, cosa que ha explicat molt bé Robert Saladrigas en una ressenya sobre aquest llibre, publicada a la premsa. Avui és fa poca crítica literària seriosa, en ocasions t’expliquen l’argument, en d'altres et lloen les virtuts d’aquell que pertany a la mateixa capelleta cultural de l’autor o té vinculacions de compromís amb la publicació on es ressenya el llibre i poca cosa més. 

Llevat de casos excepcionals com el de Saladrigas, persones de gruix intel·lectual i amb molta experiència intel·lectual, per a tot fa falta temps, que t’ofereixen una visió personal i acurada del llibre ressenyat i van molt més enllà, fins i tot, del contingut. S’ha escrit molt sobre Camus, existeixen biografies imprescindibles, la millor, segons força opinions, Saladrigas inclòs, la d'OlivierTodd, publicada el 1996.

 

Tanase té la virtut d’acostar-nos, sense estridències, de forma una mica desordenada fins i tot, a l’home rere l’escriptor i pensador, amb les seves ombres i les seves decepcions, a la seva infantesa pobra de solemnitat, als seus intents per accedir al món cultural de prestigi, a la seva topada amb el menyspreu de certes elits que considerava properes. Camus enyorarà l’Algèria que no va poder ser. El conflicte colonial, potenciat des de fora, com passa sempre, va acabar malmès per ideologies i violència, una violència que es justificava i es justifica encara que produeixi danys col·laterals. Camus es va sentir molt neguitós en aquell París que des d’aquí contemplàvem embadalits. 

Fins i tot, sembla que havia pensat en viure a Espanya, un país entre el seu nord africà de la infantesa i la França incòmoda d’aquella intel·lectualitat de l’època, gauche divine avant la lettre. Però, evidentment, la situació política, el franquisme, la dictadura, ho feia inviable. Moltes frases de Camus s’han tret de context però no han perdut pes específic. I tot i el seu humanisme el personatge té zones fosques, com ara la seva infidelitat constant, l’afició a les dones i la incapacitat per ser fidel a cap de les que va creure estimar. 

Tot i amb això cal dir que no va deixar mai del tot la seva dona, Francine Faure, matemàtica i pianista especialitzada en Bach, i que va ser aquesta qui el va acompanyar a la concessió del Nobel, per aquí tenim exemples més lamentables. Tot i que hi ha qui explica que quan va morir era a punt de separar-se d'ella de forma definitiva. El fet és que les continues escapades de l'escriptor van contribuir a agreujar la depressió de la seva dona i que avui, des d'un context més amable amb la situació femenina, et preguntes com una dama d'aquesta categoria intel·lectual, i molt bonica, a més a més, aguantava segons què. 

S'ha mitificat molt la relació de l'escriptor amb Maria Casares, potser va ser ell el gran amor de l'actriu, una actriu també molt mitificada, fins i tot a través de les revistes progres de la meva joventut. Però no és gens segur que Camus tingués cap gran amor inqüestionable. En tot cas aquestes històries, molt del gust de la tafaneria romàntica, per la qual admeto sentir certa tirada, s'acostumen a tergiversar sovint i, a més a més, la mort de l'escriptor fa impossible saber què hauria passat després. Personalment crec que era d'aquests senyors dels quals es diu, de forma casolana, que els agraden totes. El dia en què va morir havia enviat cartetes a tres senyores, citant-les a hores diferents, per exemple. Cosa que fa trontollar el tòpic de la devoció per Casares.

Físicament no era res de l'altre món, però li agradava rumbejar i resulta evident que tenia un atractiu indiscutible, potenciat amb una certa posada en escena que resulta evident en moltes fotografies. La seva relació amb el teatre, on havia fet d'actor en més d'una ocasió, li havia fornit això que en diuen tablas. Una vegada, fa temps, vaig llegir en algun setmanari francès un comentari irònic, que era una mena de creuament entre Fernandel i Bogart, cosa que té una certa gràcia descriptiva. 

Mentre Sartre i el seu entorn van perdent pes i cada dia es posa més en evidència la seva ambigüitat política i ètica, la figura de Camus es potencia amb el pas dels anys i un cert oblit interessat la fa més rellevant. Les crítiques suposadament aprofundides sobre la seva obra i les seves idees que li van dedicar Sartre, Beauvoir i la seva cort celestial tenen un rerefons de gelosia vulgar evident. Va refusar ficar-se al llit amb Beauvoir i a Sartre li feia molta ràbia el seu ganxo amb les senyores.

No sembla que fos un home gaire feliç sinó insatisfet, amb sentiments de culpa i una salut sempre precària, seqüeles d’una tuberculosi juvenil que mai no es va curar del tot, en una època en la qual la malaltia encara era molt greu. Una salut que tampoc no era capaç de cuidar, fumava, bevia, rumbejava una activitat sexual constant i compulsiva. No és l'únic cas en el qual una salut feble i l'ombra d'una possible mort prematura potencia la necessitat de viure la vida a fons i sense limitacions excessives.

La seva infantesa es va desenvolupar en un entorn de misèria, gairebé. Sort d'un mestre, el qual va recordar en la concessió del Nobel, que li va saber reconèixer la intel·ligència i va aconseguir que estudiés. I no tan sols fent que tingués accés a beques i ajudes sinó convencent la família, sobretot la seva àvia, tot un caràcter, de les possibilitats del noi. Avui potser sembli aquesta una mentalitat remota però m'havia trobat amb casos així fa anys, a l'escola. És clar que aleshores estudiaven quatre gats de casa bona, nois, en general. Un meu cosí, ja mort, força més gran que jo, no va tenir la mateixa sort que Camus, no hi va haver manera de què el mestre del poble convencés el pare de les seves possibilitats i de la necessitat de sol·licitar ajudes per tal que continués estudiant, feia falta a casa, al camp, eren pobres, tot allò dels estudis eren luxes i bestieses. 

No sabem com li hauria anat a Albert Camus de no ensopegar-se amb aquell accident, al quaranta-set anys, el 1960. Va preveure moltes coses, com ara l’allau migratòria que arribaria a Europa, amb el temps, procedent dels països pobres i empobrits, si no se'ls tractava amb respecte, dignitat i justícia. En alguna ocasió li van recriminar que parlés tant dels pobres quan ell ja no ho era. Era cert, ja no ho era, tot i que ho havia estat molt, de pobre, i cal pensar que li agradava viure bé, cosa que explica el seu primer matrimoni. 

Malgrat això la seva visió era molt més comprensiva i lúcida que no pas la de les elits militants del comunisme de moda que feien veure que no sabien res dels crims estalinistes i que amagaven la dramàtica realitat per tal de no desmobilitzar la classe obrera en lluita. Va rebre xiulades i insults en algunes conferències i males crítiques exagerades, relatives a les seves novel·les i obres de teatre, va durar poc al partit comunista, no combregava amb cap dogmatisme, refusava coses com ara el terrorisme o determinats mètodes de lluita violenta. No és fàcil intentar ser objectiu i equànime quan les idees es polaritzen.

Aquesta biografia té interès pels qui ja coneixen la vida i obra de l’autor però també per a la gent que en sap poca cosa. El teatre de Camus s’ha representat de forma intermitent i una mica erràtica, tot i que l’any passat vam poder veure un excel·lent Cal·lígula. Camus va rebre el Nobel el 1957. Fa uns anys, a Madrid es va representar una nova versió de Le malentendu, amb Cayetana Guillén Cuervo i Julieta Serrano, va tenir un gran èxit però no va aterrar a Barcelona. Potser en algun moment la podrem veure, a Madrid s'ha tornat a recuperar fa poc. 

La filla de Fernando Guillén va explicar que el seu pare, que l'havia portat als escenaris el 1969, amb la seva mare, li havia aconsellat que representés aquella obra i que tindria l'èxit assegurat si el muntatge comptava amb la dignitat suficient. En podem trobar una versió d'Estudio 1 amb uns altres actors, de l'any 1976, aquestes coses feien per la tele, aleshores. I això que l'obra, quan es va  estrenar a França, no va acabar de convèncer o no es va acabar d'entendre.

 

Camus va obtenir el premi Nobel l'anu 1957. Era encara molt jove i sorprèn la decisió del jurat però ja sabem que en aquestes coses s'hi mouen moltes pressions i interessos. Sartre va obtenir el premi l’any 1964. No cal dir la ràbia que li devia fer que Camus el rebés abans. En ocasions aquests premis estan una mica enverinats, hi ha enveges i cops de colze en tots els mons professionals i molta gent que el mereix no el rep mai, com passa amb els óscars. 

A més a més els intel·lectuals no sempre responen a allò que escriuen. Tanase, l’autor de la biografia, opina que l’obra dels escriptors en dona una visió purificada i que el perfil humà més complet l’aconseguim amb documentació diversa, com ara diaris personals o correspondència íntima. Per això la biografia, quan està ben escrita i aporta una nova visió del personatge, lligada a la personalitat del biògraf, si aquest s’implica d’alguna manera en el que explica, resulta tan interessant i imprescindible.

He  escrit en diferents ocasions sobre Albert Camus. L'any 2010 vaig penjar una entrada, feia cinquanta anys de la seva tràgica mort en un accident de cotxe, el 1960. A França, on han tingut amb l'autor una relació entre l'oblit interessat i la mitificació curta de vista van filmar un biopic per a la televisió però aquí, de moment, no l'hem vist. Que jo sàpiga.