Costa entendre la vida, no la mort.
En la mort no s'amaga cap enigma.
Paisatge de la Conca (fragment), Joan Margarit
De bon matí llegeixo en el blog del Miquel que ens ha deixat ja fa alguns dies en Sani Girona, un blogaire dels primers temps, ben conegut per la majoria dels qui voltem per aquesta ciutat imprecisa de la xarxa virtual. Feia temps que tenia problemes de salut els quals anava entomant amb el coratge i la vitalitat que formaven part de la seva manera de ser. Sempre proposava moltes coses per fer, de vegades gairebé impossibles.
El vaig conèixer en persona, com al Francesc Puigcarbó i a d'altres, en aquelles primeres jornades inoblidables de la Catosfera, quan això dels blogs era una novetat sobre la qual les elits intel·lectuals elaboraven complicades teories i es discutia si havia de ser un bloc, un blog, un dip o una bitàcola això que tinc davant del nas. O si les entrades, posts, apunts, havien de ser llargues, curtes, concises o literàries. O si era normal parlar d'aspectes personals de l'existència a través d'aquest, aleshores moderníssim, mitjà de comunicació.
Tot ha canviat molt i la normalització blogaire va portar un cert abaltiment i la desaparició de molts pioners i de molts amants de les novetats de darrera volada. Amb en Sani i alguns altres ens havíem anat veient de tant en tant i amb ell i amb el Miquel vaig fer una darrera trobada a la qual no va assistir ningú més, al Cafè del Centre, on se n'havien endegat de més nombroses. Em va acompanyar també quan vaig presentar les meves novel·les a Vilanova i la Geltrú.
Per aquelles casualitats vitals va resultar que amb ell ens havíem conegut ja de forma virtual, a través d'un curs d'informàtica a distància, que vam fer a l'escola una companya i jo, anys abans dels blogs, no recordo ben bé sobre quina temàtica ancestral de l'època. Va ser un professor brillant i comunicatiu, firmava com a Sani, és clar. Els cursos d'aquest tipus sovint es fan avorrits i els professors es limitaven a complir però ell ens feia comentaris divertits i bromes intel·ligents.
Tot passa molt de pressa i el pitjor és que també passem nosaltres i els nostres parents i els nostres amics. En general, els blogs i els espais del facebook i tants llocs per on deixem alguna petjada sobreviuen moltes vegades als seus autors i resten surant durant anys en aquest espai eteri i sense fronteres, per on passegem de forma quotidiana des de fa uns anys. Hi ha a qui li destorba això de trobar els vells amics desapareguts per la xarxa, a mi la veritat és que de cap manera, al capdavall això passa en molts àmbits més i retrobar el record dels qui ens han deixat, sigui en una imatge, una web, un text o un antic comentari fet a un blog no és pas gaire diferent que trobar antigues fotografies o cartes velles en alguna capsa oblidada. El que ens destorba és haver de pensar en la nostra pròpia temporalitat irreversible, de fet. Mencionar la mort sembla avui de mal gust però no hi ha evidència més precisa que aquesta sobre un final impossible de defugir. També valorem en excés la longevitat i acostumem a plànyer els comiats prematurs, sense pensar que viure massa pot esdevenir un pes feixuc en molts casos, una condemna a la decadència constant.
Descansi en pau en Sani, el nostre bon amic i company blogaire. És un tòpic repetir allò de sempre et recordarem però crec que en aquest cas és ben cert, per part meva i per la de molta gent que navega per aquests mars, avui no tan concorreguts com fa alguns anys, pocs, però que semblen una eternitat mirats en perspectiva.
