Ja he escrit en diferents ocasions sobre la injustícia barcelonina que s'ha fet amb el pobre Teatre Principal, del qual fa uns dies en comentava Miquel (Tot Barcelona) la recuperació. No em fa el pes l'orientació que li han donat però al menys no caurà a trossos i ja diuen allò de que les coses bones són enemigues de les millors. El Liceu, símbol burgès per excel·lencia, cosa que n'explica els sagnants atemptats, va merèixer llàgrimes interclassistes i va generar aquests planys col·lectius que de tant en tant floreixen segons com i qui els promociona però avui té dificultats i ja no és aquell indret gairebé sagrat d'abans, ben mirat. Ni per als poderosos ni per als rebels, tot s'ha de dir. El Liceu, per dins, és una gran Mona de Pasqua pel meu gust, i precisament la reforma va deixar intacta l'estètica monística per a gaudi de tots els seus admiradors i admiradores.
Una vegada, de molt joveneta, vaig veure entrar al Liceu tot de gent mudada, dones amb vestits llargs, em van semblar d'un altre planeta i ni sabia que a Barcelona hi hagués aquella fauna fatxenda, jo no passava del Paral·lel, a tot estirar de la Gran Via, vaja. En una ocasió vaig llegir en un diari que una senyora molt comunista i una mica mediàtiaca aleshores anava al Liceu amb abric de pells i em va caure l'ànima als peus. És cert que també hi anaven els melòmans modestos, és clar, sembla que hi havia una gran afició i que en les llargues cues d'aquest públic entès i més humil, fetes al carrer Sant Pau car entraven per la porta del darrere es congriaven debats sobre cantants, òperes, músics i escenografies molt sucosos, era aquell un món que ha desaparegut, tant per als dels pisos alts com per als de la platea i les llotges tot i que encara hi hagi classes.
En una de les darreres ressurreccions del pobre Principal hi vaig anar a veure La muerte de un viajante. Ho escric en castellà perquè la vaig veure en castellà, l'any 2000, interpretada per José Sacristán i María Jesús Valdés. Aquesta és una d'aquelles obres de teatre mítiques, que molts grans actors han volgut interpretar. En català la van fer en una ocasió crec que Jordi Boixaderas i Rosa Renom, però em sembla que no la vaig arribar a veure. Hi ha versions per a tots els gustos, també en cinema, per no parlar d'aquells enyorats espais de teatre de la televisió. No és fàcil de muntar i és força llarga, s'ha d'anar amb compte quan es porta a escena i, per exemple, la versió en cinema que va fer Dustin Hoffman, tot i que està bé peca d'un excés de teatralitat, ja que teatre i cinema són dues coses molt diferents, i per això tampoc s'haurien de comparar llibres i pel·lícules.
Quan es va estrenar, crec que a finals dels anys quaranta, reflectia la decadència i feblesa del somni americà. Aquí no bufàvem cullera, encara. Avui aquell somni americà s'ha globalitzat així com les seves febleses i els Willy Loman són gairebé universals, fet i fet. En aquests temps que corren em temo que en trobaríem molts, d'aquests que en temps de bonança es creien uns deus perquè tenien quatre rals a la butxaca, una feina estable, moltes ambicions i poques ganes d'acceptar la realitat pura i dura. És d'aquelles obres de teatre amb un text que pot tenir vida pròpia, hi ha algunes obres de Miller que guanyen amb els anys, com aquesta. Willy Loman, si hagués estat barceloní, segur que hauria volgut anar al Liceu ben mudat, en els temps en els quals anar-hi de vint-i-un botó era un signe evident de riquesa i de prestigi, i tenir en una llotja ben instal·lada la destinatària de les mitges que no anaven a parar a la legítima. I ves, potser s'havia de conformar anant al cine del barri o a un d'aquells que en deien de reestreno preferente.
El problema de les classes treballadores, en moltes ocasions, és que la seva màxima aspiració és fer com els rics i d'aquí ve l'origen de moltes corrupteles diverses. En una ocasió en què jo treballava a una escola suburbial on gairebé tots els nois i noies eren fills de famílies de parla castellana, obreres, modestes i militants actives en el psuc em va sobtar com un pare compromès s'enorgullia del contingut de les activitats extraescolars (ballet, música, anglès, tai-txi i d'altres luxes educatius) manifestant sense complexos que ara faríem el mateix que els rics. Santa innocència!
