MEDITACIONS VAGAMENT CULTURALS A L'ENTORN D'UNA ARCA RUSSA QUE ENCARA NAVEGA

 

A la darrera sessió del cinefòrum de Tot Història vam comentar la pel·lícula L’arca russa, dirigida per Alexandre Sokúrov, avui ja un clàssic pel que fa al cinema contemporani. Moltes de les virtuts de la pel·lícula van lligades a la part tècnica, al fet d’estar filmada en una única seqüència de noranta-sis minuts de durada, a l’interior del Museu de l’Hermitage, el Palau d’Hivern de Sant Petersburg.

L’argument o, més aviat, el fil conductor, ve donat per la veu d’un narrador desconegut, invisible, acompanyat d’un noble francès que comenta i medita sobre Rússia i Europa. Aquest personatge s’ha identificat amb el Marquès de Custine, que el 1839 va viatjar a Rússia i va escriure llibres de viatges i sobre la seva opinió a l’entorn d’un país europeu en alguns aspectes, però immens, complicat i governat per una autocràcia amb aspiracions, fallides, de modernitat.

La veu del narrador i el seu acompanyant passen en ocasions com fantasmes invisibles pel costat de la gent, persones d’èpoques passades però també visitants actuals del Museu. En d'altres ocasions interactuen i dialoguen amb la gent, amb el servei, amb persones diverses i intemporals. La narració comença un dia d’hivern, amb una carrossa de cavalls que arriba a l’edifici, on un grup de gent sembla celebrar una festa. El pas per les diferents estances ens va situant en períodes diferents de la història russa que no estan, però, ordenats cronològicament.

És una pel·lícula sobre la qual s’ha escrit molt i, per tant, podem recordar que ens ensopegarem amb Pere el Gran, maltractant un ambaixador, amb Cateria II de Rússia, amb el tsar Nicolau I reben les disculpes del Xa de l’Iran a causa de l’assassinat d’un seu ambaixador a Pèrsia, entrem a la intimitat familiar de la família de Nicolau II, destinada, com sabem, a una fi tràgica. Hi ha algunes al·lusions a Stalin, al setge de Leningrad, als mals moments del museu en moments tràgics que empenyen un personatge a construir-se el taüt.

Amb l’apoteòsic moment final, un gran ball acompanyat per la música de Mikhaïl Glinka interpretada per una orquestra impressionant, dirigida per Valery Guerguiev arriba el desenllaç, la gent va sortint del palau per l’escala principal, mentre el narrador, que se’n va per una sortida secundària contempla com l’edifici es transforma en un arca que sura. La simbologia és ben evident, en general s’interpreta el final com si aquella arca contingués la cultura russa genuïna.

No es pot negar el valor fílmic de la pel·lícula, es va fer en poc temps, tan sols amb quatre intents, l’operador va ser un alemany, Tilma Büttner qui, a més a més, sembla que ni ell sabia rus ni el director, alemany. Els actors, poc coneguts per a nosaltres però alguns d’ells molt populars a Rússia, no van assajar abans. L’arca russa és considerada avui com una obra (d’art) única, inèdita, i com una mena de monument de la cultura russa. Va obtenir premis i reconeixements a dojo, després de vint anys continua sent objecte d’admiració. Pel que fa al futur, no podem saber com la consideraran les noves generacions.

Malgrat totes les innegables virtuts de la pel·lícula les dues vegades que l’he vista se m’han obert diversos interrogants, relacionats amb ella mateixa però també amb aspectes controvertits i termes poc clars, com son els de ‘cultura’ o ‘art’ que es present a centenars de definicions. La Rússia que se'ns mostra és restringida, tòpica, els llibres dels grans autors com Tolstoi o el teatre de Txèkhov son molt més il·lustratius per als no experts, encara avui, a l’entorn d’aquesta cultura que ja, aleshores, bevia en fonts europees, franceses sobretot.

La gent, ja no diré humil sinó normaleta, té poc paper o cap, en aquesta narració singular. En el fons ens mostra una història convencional, reis i nobles, esdeveniments puntuals. Alguns comentaristes han trobat la cinta conservadora, pel que fa a l’ètica subjacent però el director no vol pas fer pedagogia. Rússia és un país enorme, fins i tot quan s’ha tornat a desprendre, més o menys, de països que van conformar l’antiga URSS. Putin té trets autocràtics que anguniegen, es diu que els manaies d’aquelles terres han continuat tirant a voler ser tsars, de la mateixa manera que alguns polítics francesos semblen mantenir, en el seu subconscient, un Napoleó.

Un altre tema que avui crec que caldria debatre és el paper dels grans museus emblemàtics, en alguna ocasió he dit una boutade que ha fet empipar alguns coneguts, que aquests museus inabastables acaben per ser ‘zoològics de l’art’. Els zoològics i els museus beuen d’aportacions i manlleus, tenen el seu públic i, avui, s’estan reinventant com poden i els deixen. Veure un museu, per a molts viatgers actuals és, més aviat, passejar-hi i anar a raure davant de la mitja dotzena d’obres conegudes. Tot plegat també lliga amb un consum cultural que ha revifat després de la pandèmia, i amb l’oblit, interessat, sobre el cost medi ambiental dels vols assequibles. No negaré la màgia que produeix passejar per aquests espais i per altres, ni que sigui immergits en les multituds universals que s’hi arriben. Tot ajuda a fer calaix.

Què és la cultura? Què és l’art? Ni tan sols no hi ha una definició convincent i consensuada de què és una llengua tot i que hi ha dogmàtics que no dubten de res. L’art, en tot cas, es mou a modes i tendències i, al capdavall, quan ens ‘eduquen’ ens adoctrinen, fins i tot en temes artístics, cosa que es pot comprovar en moltes visites comentades convencionals, també, o sobretot,  a les dirigides als escolars.

L’arca russa és una pel·lícula que cal veure, una curiositat, amb les seves pretensions, cosa legítima pel que fa als creadors. Té un gran poder hipnòtic però, més enllà de l’entusiasme que ens provoca, obre molts interrogants, cosa que potser és un mèrit. Ètica, estètica i política tenen una gran relació i es retroalimenten, com els bons animals parasitaris, que, en moltes ocasions fan una funció necessària per al sistema. De vegades em venen al cap frases tan filosòficament casolanes com les dels monòlegs de Capri, com ara quan una sogra diu al gendre ‘hem de viatjar, hem de veure mon, que no tenim conversa...’

La mitologia del viatge actual m’inquieta, sembla una mena d’obligació, una necessitat, i quan més ràpid i més coses es puguin visitar, millor, en general, i amb les excepcions que sempre hi ha per a tot. En el fons, L’arca russa, i que no m’ho tinguin en compte els devots de la pel·lícula, és un ‘viatge organitzat’ per elements puntuals, sovint fora de context, de la història russa més coneguda. Recordo que, en algun moment, a Anna Karènina, algú retreu a una mare aristocràtica però amb el palau ple de goteres que no pot fer arreglar per manca de diners, que parli als fills en francès, cosa que devia ser força habitual entre els nobles. No hi ha res prou original, en aquest mon, tots ens copiem i ens deixem influenciar, a no sé que visquem apartats del brogit mundà i sense contactes contaminants.

Totes aquestes meditacions d’estar per casa no volen dir que no m’agradi viatjar de tant en tant, cada vegada menys per motius diversos, o que no m’agradés, i molt, tornar a veure aquesta pel·lícula. Que una cosa ens agradi no vol dir que no tingui els seus riscos i les seves febleses. I que una cosa no ens agradi, en algun moment, tampoc té a veure amb la suposada qualitat del producte. La incondicionalitat, ètica, estètica o política, és un gran perill per al conjunt de la humanitat. O així m'ho sembla.

La cultura (Pi de la Serra)

Cultura rima bé amb literatura,

amb amargura, cura i aventura,

amb pura, caradura i amb censura,

amb futura, obertura i dictadura,

amb captura, paüra i amb tortura

amb pintura, arquitectura i escultura,

amb clausura, tonsura i vestidura,

amb pastura, atura i amb verdura,

amb conjura, cura i musculatura,

candidatura i caricatura,

amb cintura i amb magistratura,

amb criatura, usura i confitura,

amb mesura, amb mesura.

Cultura és una paraula delicada,

tan perillosa com la dinamita,

generalment en manca més que en sobra,

generalment tothom en necessita.

Cultura jo no en faig, jo tan sols canto

cançons de gust dubtós -m'ho han dit a voltes-,

d'altres han opinat que sovintejo

amb certes paraulotes poca-soltes.

Jo crec que la cultura, i que em perdonin,

té més a veure amb gana que amb Beethoven,

si no, proveu d'escoltar-vos la Quinta,

sense ni haver sopat, ni que us estovin.

La cultura és usada pels dos bàndols,

els que la van desfent sense manies

perquè fa raonar i no és rentable,

els campanuts tibats que se la guarden.

No cal que us capfiqueu, us repeteixo,

que abans s'ha de menjar, jeure i pair;

després, ja en parlarem si en teniu ganes,

que ningú s'ha ferit per no llegir.

Més tard diran que sóc contradictori,

què és el que vull dir amb això, vosté mateix,

jo em faig la meva cuina i si li agrada,

si en vol venir a menjar, el convidaré,

jo em faig la meva cuina i si tens gana

i m'ho demanes bé, te'n donaré;

en fi, per un preu que crec raonable,

podràs mastegar un sol, la, si, do, re.

https://www.youtube.com/watch?v=o8HnoUljFBw

RASPUTÍN, HISTÒRIA, LLEGENDA, CINEMA I MITOLOGIA

 

Al darrer cinefòrum de Tot Història va comentar la pel·lícula Agony, del director rus Elem Klimov, una pel·lícula realitzada entre 1975 i 1979, que es va estrenar a Europa i els Estats Units a principis dels vuitanta, ja que hi va haver alguns problemes amb les autoritats soviètiques.

La pel·lícula incideix en l'últim any de la Rússia del tzars, a partir de mostrar la personalitat d'alguns dels seus protagonistes, sobre tot Rasputin, Nicolau II i la tzarina. Sembla que la narració es pren alguns llicències sobre l'ordre dels esdeveniments, se centra en l'efecte hipnòtic que produïa el famós personatge, fins arribar al seu assassinat a mans, sobretot, de Feliks Iussúpov. Els actors son poc coneguts per nosaltres, en general, excepció feta dels cinèfils devots. Rasputin és interpretat per Aleksei Petrenko, actor i escenògraf amb una llarga trajectòria en cinema, teatre i televisió. Havia nascut l'any 1938 i va morir el 2017. En un documental de la BBC va interpreta Stalin.

La pel·lícula, tot i que no entra a fons en una condemna contundent del personatge, ens el mostra repulsiu, histriònic, brut, lasciu, incoherent i, en ocasions, incomprensible. Nicolau II es mostra feble, indecís, impotent davant del seu destí i incapaç de prendre decisions, enmig d'un entorn complex i en un país en descomposició, amarat de problemes de gruix i immergit en guerres i fams. Els bolxevics son uns grans absents i sembla que així va ser ja que molts dels seus líders eren a la presó o a l'exili, en aquell moment.

Rasputin ha estat el personatge principal o secundari en unes vuitanta pel·lícules i en unes quantes sèries de televisió. Avui hi ha certa revisió, al menys per part de la història europea no soviètica, de la seva importància real i també es matisen, o no es poden demostrar, els seus suposats excessos sexuals. La historiografia russa, però també la literatura amb rerefons marxista,  ha conformat un relat del qual serà difícil esbrinar-ne la veracitat, el mateix ha passat amb fets més propers, com ara la Revolució Francesa o la nostra Guerra Civil. No sempre escriuen tan sols la història els vencedors, també els vençuts tendeixen a la revanxa quan compten amb instruments adients. 

La pel·lícula de Kilmov juga amb la ficció i la realitat, ja que es mostren escenes documentals de l'època, força angoixants i que reflecteixen la situació d'un país complex, incapaç d'evolucionar, tot i que hi havia hagut alguns intents de modernització, afamat i miserable. Podríem pensar que les coses van canviar però podríem trobar escenes tan o més terribles de les fams estalinistes o de la Segona Guerra Mundial. Nicolau II té alguns paral·lelismes amb Lluís XVI, monarques condemnats a ser-ho, febles, no pas males persones però que vivien, també gràcies a un entorn aclaparador, molt allunyats de la realitat. Una realitat, tot s'ha de dir, diversa i complicada, encara més en un país tan gran, amb tantes fronteres i tants problemes i amb una pagesia sotmesa, en gran part, a l'esclavatge. I també, tot s'ha de dir, amb unes tímides classes emergents o amb un sector aristocratic il·lustrat però incapaç de controlar la situació i redreçar-la.

Klimov va tenir problemes amb el govern, amb la censura. Va morir el 2003, avui és un director de culte, tot i no comptar amb una filmografia gaire extensa. La seva darrera pel·lícula va ser Vine i mira, títol tret d'una cita de l'Apocalipsi, una visió terrible i molt personal de la invasió nazi i del patiment del poble rus, molt més dura que la de Rasputín. No crec que la vegi, la veritat. La de Rasputín ja m'ha fet patir però aquesta sembla que és molt pitjor. 

Rasputín, quan jo era petita, era ja un personatge de conte de por, se n'explicaven moltes facècies. La meva mare recordava la pel·lícula on Lionel Barrymore interpretava l'inquietant monjo i li havia fet força por. És fàcil fer recaure els mals d'aquella Rússia en un personatge concret, molts contemporanis seus van morir de forma violenta però d'altres fins i tot van poder fugir i tenir un retiro relativament còmode, com el mateix Iussúpov a qui una filla del mateix Rasputín, Maria, va arribar a demandar per difamació Iussúpov, sense èxit, i donava una imatge més humana del seu odiat i misteriós pare. Va acabar per viure i morir als Estats Units. 

Podem ser molt antimonàrquics i racionals a tope però aquestes històries de reis, reines, seguicis, bruixots i la resta ens fascinen i ens fascinaran, encara més si hi ha sexe i violència pel mig, i continuaran generant cinema, literatura, i, fins i tot, i cançons, com ara la de Fangoria, entre moltes altres. Jo, hores d'ara, allò del penis de Rasputín conservat  en formol em sembla una mena de variant d'aquelles brames sobre el prepuci de Nostre Senyor. Tenim un costat fosc, barroc, irracional, i, en algun moment imprevist se'ns pot desvetllar.

AQUELLES CIGONYES JA NO TORNARAN I NI TAN SOLS NO EREN CIGONYES

L'altre dia parlàvem de cigonyes i de les dates en les quals es posen en moviment, tot i que sembla que ara no se'n van tan lluny com en d'altres èpoques pel fet que troben menjar a l'abast a molts indrets.

Aqui, a Batea, fa anys en vam veure un parell a dalt del campanar de pas cap al sud. També a Barcelona se les ha vist deturar-se en algun lloc elevat, molt de tant en tant. És una au amb molta llegenda i mitificació al darrere, una au simpàtica, vaja. A més a més algú es va inventar allò de les criatures que va generar molts dibuixets per a bossetes de bateig i que va motivar que a Catalunya s'oblidés la tradició autòctona que situava els nadons sota d'una col, com en Patufet, o portats directament per Déu Nostre Senyor de forma miraculosa.

En parlar de cigonyes em va venir al cap una pel·lícula soviètica, Cuando pasan las cigüeñas, de l'any 1957 que amb una altra que es deia la Balada del soldado van donar una imatge juvenil i renovada del post-estalinisme. De petita una vegada vaig preguntar a un veí que havia estat anarquista i després era conformista resignat com creia que es vivia a Rússia i ell em va dir que devia ser com a Espanya, si feies moixoni i no et foties en res, t'estaves a casa i treballaves força, anaves fent.

A escola i a tot arreu es deien molts disbarats sobre Rússia. El pitjor és que una part eren veritat, el que no es deia eren els disbarats propis i propers, és clar. L'esquerra resistent, sovint poc o gens democràtica, àdhuc la Ràdio Pirenaica tan mitificada, ens explicaven també moltes mentides sobre la felicitat comunista, l'home nou, coses així. Al llarg de la vida t'adones que no et pots fiar de ningú. El mateix Solé Tura, que hi havia treballat, va admetre el pa que s'hi donava en aquella emissora clandestina i com va tocar el dos de Rumania quan va veure que per demanar una màquina d'escriure havies de fer un informe gairebé policial.

Recordo que les revistes de l'època van mencionar sovint aquella pel·lícula, cinema bèl·lic i romàntic, amb una càrrega patriòtica moderada, mostrava allò del comunisme amb rostre humà que va fer fortuna durant una llarga temporada fins que Hungria i després Txecoslovàquia ens van fer baixar de l'escambell ideològic celestial. 

De fet aquesta és una pel·lícula molt bona que tan sols es va poder veure de forma puntual en alguna filmoteca a mitjans dels seixanta i més endavant, ja amb la transició, en algun d'aquells cinemes d'art i assaig. Va guanyar un premi a Cannes i a l'URSS d'aleshores se'n va parlar molt poc, no va agradar a tothom, en especial a Kruschev a qui diu que la protagonista li semblava una fulana immoral. La noia, Tatiana Samoilova, no va poder fer carrera internacional a causa de les prohibicions inherents al règim però al seu país és encara tot un mite en actiu. Deu anys després va ser una notable Karènina autòctona. Aleksey Batalov, el noi de la pel·lícula, també és un actor important, condecorat i reconegut a la Rússia actual.

Com que a través de les bonhomioses cigonyes m'havia vingut al cap aquella història de guerra i amor he cercat informació i he sabut que les cigonyes del títol no eren cigonyes, sinó grues i que no passaven sinó que volaven. Es creu que ja en francès se li va modificar el títol perquè això de grua és un dels sinònims de prostituta i com que voler és robar, en lloc del vol de les grues, cosa que hauria semblat que feia referència a treballadores del sexe poc honrades es va canviar tot plegat pel pas majestuós de les cigonyes, que sempre fa més patxoca. 

Aquell cinema bèl·lic avui sembla una mica ranci pel que fa als valors que el sostenien, ens hem desmilitaritzat molt de pressa i tant de bo que duri, però la seva èpica i la màgia de moltes imatges de la pel·lícula estan amarades de poesia i mantenen el seu magnetisme. Considerant com ha anat el tema polític per aquelles terres resulta inevitable certa nostàlgia a l'entorn d'aquella època i dels vells somnis malmesos sobre homes nous, igualtats generalitzades, justícia universal i paradisos humans possibles.

Sembla que fins fa poc temps es podia veure sencera a youtube però ara hi ha dificultats potser pel fet que es va editar en un nou DVD fa dos o tres anys. Res, que l'hauré de buscar, me n'han agafat ganes, ves. Aquí potser no veurem passar les cigonyes de moment però ja no sento els xiscles dels falciots i també les orenetes han començat a tocar el dos. Això de les cigonyes russes que no eren cigonyes em sembla tot un símbol de moltes coses que creiem saber i són ben diferents de com les sabem.