PARES, FILLS, CORRUPCIÓ, SILENCIS I FAMÍLIES UNIVERSALS

 

Arthur Miller compta amb una llarga llista d'obres de teatre entre les quals n'hi ha mitja dotzena d'emblemàtiques i absolutament clàssiques. Una d'elles és Tots eren fills meus. Els qui som grandets n'hem vist versions en cinema, teatre i televisió, fins i tot l'haviem escoltat per la ràdio a l'enyorada època en la qual ens oferien emissions de qualitat i bona literatura, enmig de programacions ximpletes i moralistes. En català, la darrera versió en teatre, interpretada per professionals, car també grups d'afeccionats han entomat el repte, va ser la del Romea, de finals dels noranta, amb Carles Canut i Julieta Serrano, dirigida per Ferran Madico, excel·lent. 

Al Teatre Lliure de Montjuïc en podem veure ara una nova versió, amb traducció també nova, de Cristina Genebat, dirigida per David Selvas. L'obra té moltes virtuts i ofereix als bons actors oportunitats de lluïment. Els anys passen molt de pressa quan et fas gran i ahir, al teatre, recordava encara Canut, en pau descansi, explicant que ell era un home de negocis. El repartiment actual també és de categoria, Jordi Bosch, Emma Vilarasau i, en el paper de la parella jove, Clàudia Benito i Eduard Lloveras. Lloveras és un actor encara relativament poc conegut, magnífic, que fins ara havíem vist, més aviat, en sèries i cinema.  Es pot dir que  més d'alguna escena la roba, en el bon sentit de la paraula, als grans. Clàudia Benito ja és molt més que una jove promesa, actualment.

El teatre era ple a vessar,  sembla que tot està venut per endavant. Darrerament, amb gran satisfacció, he vist teatres a ple rendiment. L'oferta és interessant i diversa i el planter actoral, de categoria. Jordi Bosch i Emma Vilarasau ja son actors clàssics, d'aquests als quals, a Gran Bretanya, haurien condecorat i donat títols. L'obra no perd vigència, continua havent-hi guerres i corrupció, però potser la visió del conflicte bèl·lic ja no és avui la que ens explica aquest noi que ha patit els horrors del front però que encara creu en la causa. 

Hi ha, a l'obra, un gran protagonista absent, aquest pobre home que paga per l'altre, un home amb defectes i errades, que imaginem mediocre, una víctima adient per pagar els plats trencats. Hi ha molts temes a l'interior d'aquest text, apte per a lluïment de bons actors i actrius i per a repetir patiments i angoixes, fins i tot quan saps l'argument i el desenllaç. L'home corrupte acaba per fer-nos compassió, al capdavall no tenia mala intenció, defensava el negoci, vaja. I, al capdavall, que eren vint-i-tantes morts de nois joves quan el poder n'enviava a gavadals al front, a matar i a morir? L'heroi de guerra, el jove valent i sacrificat, per una cosa tan etèria com és la pàtria ha perdut mística i mitologia. El meu ateïsme religiós s'estén també al tema patriòtic.

En el fons, tots son i som fills i pares de tothom. I és que tothom, en aquest poble que era feliç en el passat, ho sabia. En molts casos de corrupcions diverses, quan s'obre la caixa dels trons, cosa que no sempre passa, tothom ho sabia però feia el paperot, encara que després presumeixi de la seva informació prèvia. L'obra colpeix perquè ens afecta, encara que en molts casos les corrupcions properes no assoleixin colors tan dramàtics com en aquesta història de silencis, trampes, i crims amarats d'inconsciència i d'irresponsabilitat. Ahir  els actors van aplegar aplaudiments a dojo,  no és gens estrany, tenies la sensació de què els quatre actors principals, sobretot els quatre protagonistes, amb menció especial a Bosch i Lloveras, havien d'acabar esgotats. I cal remarcar que els secundaris, amb menys paper però claus en el conjunt de la narració, son tots ells, també, de categoria.

L'escenografia central, interessant, amb aquest jardí convencional i un inici espectacular, està molt bé. Tot i que a mi m'agrada més l'escenari frontal, a la italiana, com el del Romea, que afavoreix el so, la il·luminació i fins i tot la possibilitat de fer una mirada més directa al que s'esdevé en pantalla. A més de vella ja soc antiga. Les principals obres de Miller sempre tindran èxit, si es fan bé, més enllà de les escenografies i les tendències, perquè hi ha temes recurrents que no moren mai: la intolerància, la corrupció, la guerra, l'emigració, les relacions familiars, la mediocritat els desigs impossibles... Al capdavall l'ànima humana, o com en volguem dir, és si fa no fa sempre la mateixa, encara que s'adapti a cada present i a cada escenari.

Miller va ser un personatge interessant, molt intel·ligent, vanitós, contradictori a voltes, actitivista militant d'esquerres, i amb una clapa fosca en la seva biografia, sobretot, la reacció davant del naixement d'un fill amb síndrome de Down del qual no va voler saber mai res fins que la seva filla no el va, gairebé, obligar a acceptar-lo. Un tema que podia haver estat molt adient per a una obra de teatre, ben mirat. 

L'intèrpret, en el cinema, d'aquest empresari corrupte i contradictori, a finals dels quaranta, va ser Edward G. Robinson, un home d'idees esquerranoses i avançades qui, malauradament, durant la cacera de bruixes va reaccionar de forma covarda i inquietant, per no perdre la feina. Servituds de l'espècie humana, vaja. Tot i que l'obra de Miller aposta de forma decidida per les noves generacions i per la possibilitat de ser millors, la realitat és complicada i a la vida es poden fer coses bones i dolentes, segons el moment i les circumstàncies.

ÀNGELS A AMÈRICA, UN CLÀSSIC CONTEMPORANI RECUPERAT

El Teatre Lliure, sota la direcció de David Selvas, recupera una de les obres contemporànies més importants i amb més ressò de finals del segle XX, Àngels a Amèrica. L’original ha complert vint-i-cinc anys i ha esdevingut un clàssic contemporani tot i que el temps no passa en debades i moltes de les situacions  que se’ns mostren avui ja no ens trasbalsen ni ens provoquen de la mateixa manera. L’obra està configurada com un díptic, en dues parts, S’acosta el mil·lenni i Perestroika. Es poden veure de forma separada, malgrat que resulta molt més interessant accedir a l’obra sencera. Es representen en dies alterns, llevat del dissabte, en el qual es pot seguir l’obra completa, la qual, això sí, ha estat reduïda en extensió per tal de resultar més assequible.

Tony Kushner, dramaturg i guionista, va aconseguir el Pulitzer amb aquesta obra de teatre, sorprenent i innovadora. Ell mateix va fer el guió per a una famosa minisèrie televisiva, de sis capítols, amb actors com Al Pacino i Meryl Streep que s’ha pogut veure tan sols un dia, i sencera, a la Filmoteca. Seria interessant poder-la recuperar de forma més pausada i  fragmentada, tal com va ser pensada per l’autor, ja que entomar tres-cents seixanta minuts de cinema és una mica excessiu. I estaria molt bé que algun canal de televisió ens l’oferís en el format triat per l’autor. De la mateixa obra n’existeix una versió operística. I, encara més, a casa nostra Àngels a Amèrica compta amb la seva mitologia particular, lligada a la posada en escena que va fer Josep Maria Flotats i que va inaugurar el Teatre Nacional, que encara no estava acabat, motiu pel qual el muntatge es va fer a la Sala Tallers.

Era el temps del pujolisme, encara ens escandalitzava, més o menys, veure imatges amoroses entre homosexuals i el tema de la SIDA inquietava perquè  no se sabia quin abast arribaria a assolir. La malaltia va afectar molta gent, entre la qual una bona part de persones relacionades amb el món del teatre català. Ja d’entrada es va criticar, per  exemple, no haver inaugurat el Nacional amb l’obra d’un autor català. Flotats va tenir diferents problemes amb la gent de la professió i amb la Conselleria de Cultura i va durar poc al Nacional, per això tan sols es va poder veure, en aquella ocasió, la primera part de l’obra teatral. El cas de Lluis Pascual ha revifat els condicionants i servituds del nostre teatre. Tot plegat seria, ben bé, doncs, una altra història digna d’escriure’s i representar-se. L’obra es va dur, fins i tot, a Madrid, en català i amb subtítols, cosa que avui potser seria complexa i més difícil.

El nou muntatge és molt diferent del de Flotats, compta amb els mitjans tècnics actuals però compta també, com en aquella ocasió, amb un planter de magnífics actors i actrius. Pere Arquillué, qui en aquella ocasió feia el paper de Louis ara broda el personatge barroer, però ple de matisos, de Roy Cohn, un personatge real, tot un símbol de l’Amèrica més rebutjable i hipòcrita. L’obra és força coral, malgrat que tot gira a l’entorn del jove malalt de SIDA Prior Walker, interpretat de forma excel·lent per Joan Amargós. Una bona part dels actors i actrius fa diferents personatges, fins i tot de sexes diferents, aquesta va ser, de fet, la proposta de l’autor. Tot i que l’equip és de gruix, l’experiència i la grapa d’Arquillué, i l’atractiu pervers del seu personatge, fan que esdevingui el centre d’atenció en totes les escenes on apareix.

L’obra, dramàtica, compta amb trets fantàstics i d’humor intel·ligent i pot sorprendre a qui no la conegui o no en tingui referències. Més enllà del seu contingut ha assolit un valor simbòlic, gairebé mític, i no és estrany que es recuperi avui, quan la presidència de Trump, qui va comptar, de jove, amb l’assessoria de Cohn, ens torna a neguitejar i gairebé ha esdevingut  fins i tot una caricatura perillosa de gent com Reagan o Bush. El VIH s’ha controlat, més o menys, i l’homosexualitat, a les societats occidentals, gaudeix d’una acceptació social que fa vint anys encara  estava a les beceroles. Però així com l’esclat d’aquella epidèmia imprevista va mostrar-nos a tots l’abast de la fragilitat humana avui ens trobem de nou en un moment inquietant, amb el ressorgiment de idees totalitàries i un retorn a un conservadorisme que es manifesta, també, en la vida quotidiana. Les epidèmies poden ser de caire molt divers, també morals o ideològiques.

David  Selvas és un més dels actors i actrius de casa nostra que han entomat amb coratge i grapa el repte de la direcció escènica. Hi ha detalls de la posada en escena que poden resultar discutibles, com ara alguna servitud relativa a l’efectisme de determinats fragments, algunes opcions millorables en la traducció  del text o l’excés dels recursos audiovisuals.  No és una obra gens fàcil de muntar i permet lectures i escenografies diferents. En tot cas  es tracta d’una obra que cal veure i conèixer, no fos cas que haguéssim d’esperar vint anys més a tenir-ne una nova versió. El conjunt d’actors i, en general, tot l’equip que ha fet possible el muntatge, més enllà de gustos personals sobre el conjunt i el resultat, mostren el bon moment del teatre fet a casa nostra, malgrat les crisis i els problemes puntuals o conjunturals. Imprescindible, vaja.

 Publicat a 'Llegir en cas d'incendi'

ELECTRA, VENJATIVA I VESTIDA DE DOL

És gairebé impossible passar pel carrer Tallers i no esmerçar una estoneta remenant a El Setantanou i és encara més difícil entrar en aquesta botiga meravellosa i no comprar res.  L'altre dia em vaig ensopegar allà amb aquesta antiga pel·lícula, de 1947, dirigida per Dudley Nichols. Nichols va treballar força en el món del cinema, com a guionista sobretot i col·laborant amb grans directors, però tan sols va dirigir i produir ell mateix tres títols, aquest és el més conegut i rellevant. En va escriure, així mateix, el guió.

La pel·lícula es basa en la famosa obra d'Eugene O'Neill i la segueix amb força fidelitat. O'Neill es va fonamentar en L'Orestiada, d'Esquil, els mites clàssics inspiren i inspiraran els autors, els narradors i els directors de cinema, per raons òbvies. L'obra de teatre original dura gairebé cinc hores, la pel·lícula en dura dues i mitja. Per aquest motiu una i altre s'han escurçat sovint, amb diferents resultats. La pel·lícula va rebre unes quantes nominacions als óscars, estava gairebé cantat que Rosalind Russell el guanyaria però no va ser així i, de forma injusta en aquest cas, el premi va anar a parar a Loretta Young. Russell va ser un d'aquests casos d'actriu molt nominada i mai premiada.

Per diferents motius, malgrat les seves moltes virtuts, Mourning becomes Electra va ser un fracàs comercial, cosa que potser va contribuir a què Dudley Nichols s'ho deixés córrer. Russell era una mica grandeta per al paper de Lavínia però la seva gran actuació fa que oblidem aquesta circumstància. Ella mateixa va tenir molt interès en protagonitzar la pel·lícula. El mite s'ambienta en el final de la Guerra de Secessió americana, amb el retorn a casa del patriarca, en acabar el conflicte armat. El pare va ser Raimond Massey, mentre que el fill, aquest Orestes americanitzat, va ser interpretat per Michael Redgrave, jove i ben plantat aleshores, el pare de Vanessa i Lynn Regrave, tota una saga de bons actors i actrius. 

L'amant de la mare l'interpreta un actor per qui tinc una certa devoció, tot i que, en general, en el cinema va ser sempre un secundari de luxe, Leo Genn, l'inoblidable Petroni de Quo Vadis. Kirk Douglas, un dels pocs supervivents de tot aquell equip, tenia tot just trenta anyets i encara semblava més jove. La mare, apassionada i sotmesa al puritanisme irreversible de l'entorn i que odia al marit, va ser la gran Katina Paxinou, la mare de Rocco i els seus germans i la Pilar de la versió en cinema de For Who the Bell Tolls, paper pel qual va rebre, ella sí, un óscar. Tot i que ho fa bé, la versió de la novel·la de Hemingway cau en els paranys de l'Espanya vista pels turistes, què hi farem. 

Mourning becomes Electra,  l'hem pogut veure en els escenaris en diverses ocasions, el Lliure en va oferir una versió fa anys, amb l'enyorada Lizaran. Aquella versió va tenir crítiques contradictòries, Lizaran feia de mare i de filla de forma alternativa, i algunes bones intuïcions en la relectura del muntatge no van acabar de reeixir. L'obra crec recordar que l'havien emès en alguna ocasió per la ràdio. La televisió, a finals dels vuitanta, en va oferir una versió en format de minisèrie, amb un repartiment ambiciós, Maria del Puy, Victòria Penya, Pellicena, Galiana, Rodero... Mario Gas en va dirigir una versió teatral que es va estrenar a Mèrida a principis del 2000. A mitjans dels seixanta també la va portar als escenaris el director José Luis Alonso Mañés, gran professional amb un final tràgic, protagonitzada per Núria Espert, amb un molt bon repartiment. La televisió americana en va produir una sèrie i fins i tot té òpera pròpia.

És d'aquelles obres que, si es fan amb grapa i mitjans i bons actors i actrius, i sense forçar en excés la inventiva innovadora, té l'èxit assegurat malgrat que ja en sabem, més o menys, l'argument. O'Neill és una mica excessiu, va introduir en el text els inevitables elements psicològics sobre relacions familiars amb tendència a l'incest virtual. Avui ens mirem el mite d'una altra manera, la culpa ja no és el que havia estat i la llibertat de pensament i de consciència ens permet moltes més alegries vitals. Si l'obra no es munta amb cura, però, pot esdevenir un veritable dramon. L'obra té també un cert missatge antibel·licista molt interessant. I hi sura el mite recurrent dels Mars del Sud, que avui tampoc no són ja ben bé el que eren, o el que crèiem que eren, en temps d'Aurora Bertrana.

La pel·lícula mereix un visionat en cinema de veritat, a veure si s'animen, a la Filmoteca. El consum cinèfil en pantalles d'ordinador o televisió pot resultar molt pràctic però no hi ha res com una sala convencional i una pantalla de dimensions adients. És una mica com beure el cava en una bona copa de cristall o en un got de plàstic. Diuen que els del Netflix volen comprar i explotar sales grans per estrenar les seves produccions, està bé, tot i que acabarem caient en el parany dels grans monopolis a nivell universal, em temo. Yo me lo guiso y yo me lo como, vaja. I nosaltres pagarem. 

Tot i que hem d'admetre que un gran nombre de coses s'han abaratit, és clar. A davant meu, al Setantanou, un senyor, evidentment cinèfil compulsiu, es va emportar, per setanta euros, tot un sac de pel·lícules i sèries de categoria. 

INFELICITAT, MÉS QUE NO PAS DESIG, SOTA ELS OMS

Al Teatre Nacional han estrenat una versió  remarcable del Desig sota els oms, d'O'Neill. És una obra molt coneguda, al menys pels qui som una mica grandets, forma part d'aquest gran teatre americà que sempre revifa. A Barcelona, fa molts anys, l'havia fet Núria Espert, a qui m'imagino perfectament fent el paper que ara reprèn Laura Conejero. No sé si és la primera vegada que es fa en català, potser sí. En aquells inoblidables Estudio 1 també l'havíem vist, amb la malaguanyada i gran actriu Maria Massip, José Calvo, i un dels meus ídols particulars, Emilio Gutiérrez Caba, que avui ja podria fer de pare, gairebé, en el paper del turmentat Eben. 

La vam veure al cinema, amb Sofia Loren, Burl Ives i Tony Perkins. Jo, hores d'ara, al Perkins el veig una mica mitja cerilla per a una dama com la Loren, però el van posar sovint al costat de senyores madures, Mercouri, Bergman, de la mateixa manera que a la Hepburn la aparellaven de tant en tant amb senyors molt grandets, coses del cinema.

La versió del TNC compta amb una bona escenografia, potser hi hauria d'haver més presència d'aquests oms del títol però, en general no hi ha res a dir. La versió ha optat per triar el català de la Garrrotxa, més o menys, sembla que també O'Neill va optar en l'original per una mena de forma dialectal rural. He de dir que no m'acaba de fer el pes la tria, tot i que la història podria passar, ho admeto, en qualsevol racó de la Catalunya profunda de l'època. El que passa és que la Sala Gran del TNC no té una bona acústica i l'accent contribueix a què es perdin, encara més, matisos del text. 

Els actors estant tots ells molt bé, excel·lents, Conejero sempre ha estat una bona actriu però millora amb el temps, Pep Cruz ho broda i el jove Ivan Benet està ben bé a l'alçada dels altres dos. Com es sabut, la història és una represa del mite de Fedra barrejada amb interessos per la terra i la propietat, cosa que ens apropa, com el mateix accent dialectal triat, al tòpic català del treballador dur, esforçat i pessetero. Tant és així que amb el meu germà comentàvem en sortir records lligats a narracions sobre enfrontaments, crims i heretatges, alguns dels quals situats a la mateixa Garrotxa, que havíem sentit explicar fa anys. També fa pensar en llibres com els de Sebastià Juan Arbó, en aquelles terres ebrenques avui tan diferents però que quan a Barcelona ja es respirava modernitat  eren ben bé la Catalunya remota, com d'altres, és clar.

Diuen que és la millor obra d'O'Neill, no ho sabria dir. Jo vaig patir i gaudir més amb el Llarg viatge cap a la nit, en la versió en castellà que van passar fa un temps pel Romea, però potser és que la temàtica de les passions rurals ens queda una mica lluny, la societat ha canviat molt. O'Neill va ser un home turmentat i difícil, la seva situació familiar es fa evident en el Llarg viatge, obra que és, pràcticament, autobiogràfica, però sura a tota la resta dels seus textos. Els oms es trobem avui, per cert, en perill d'extinció a causa de la grafiosis i la seva població, una de les més esteses del món, ha minvat de forma progressiva i evident. 

La relació madrastra-fillastre, el mateix que la padrastre-fillastra, ha donat molt de joc en el món literari i teatral, és més acceptable que l'incest pur i dur, que també es donava en indrets tancats i tradicionals. A l'obra, crec que és cosa del text original més que no pas de la versió del TNC, trobo que el desenllaç resulta excessivament apressat, aquest final que evoca històries com la de L'innocent. Els personatges del Desig sota els oms inspiren pietat, més que no pas rebuig, són uns solitaris irreversibles, infeliços i incompresos. Hi ha incomunicació entre ells, incapacitat d'empatia, tragèdia soterrada que pot aflorar en qualsevol moment.

En aquests temps que corren convé més que mai llegir, anar al teatre i al cinema, al capdavall tot ajuda a contemplar el context des de punts de vista diferents i diversos. 

BRUIXES AL GREC I L'ENCANTERI DEL TEATRE

Feia molts anys que no anava a veure cap espectacle al Teatre Grec. Em va costar decidir-me enguany, l'hora d'inici era tardana i la durada de la representació, de dues hores i mitja sense interrupcions. Com sol passar tantes vegades, al capdavall em vaig alegrar d'haver-hi anat. L'espectacle del crepuscle urbà des d'aquell indret, convertit en una mena de fira amb paradetes de menjar i amarat d'allò que en broma en dèiem ambientasso, ja pagava la pena i recompensava l'esforç. L'obra, un clàssic modern, prou conegut, Les bruixes de Salem. Vam celebrar l'any passat el centenari de Miller i encara deuen durar les commemoracions, al Goya fan una altra obra seva no tan coneguda, El preu,  de la qual no puc dir res ja que encara no hi he anat. Arthur Miller té una grapa especial que fa que les seves obres, fins i tot les considerades menors, sempre ens commoguin, àdhuc en les posades en escena menys ambicioses.

La versió del Grec és correcta, reeixida, però no pas inoblidable. M'hi sobren les referències a la cacera de bruixes americana dels cinquanta, la majoria de persones interessades en el fet teatral ja sabem de què va, els afegitons gairebé didàctics entren en el joc de moltes propostes culturals actuals, fer-nos sentir a tots plegats com si fóssim una colla d'alumnes de l'escola o de l'institut, sempre per acabar de madurar. I no tan sols pel que fa a la cultureta, cada estiu ens piconen amb ximpleries com ara què cal fer per no passar calor: beure aigua, caminar per l'ombra. De tant tractar-nos com a criatures, fins i tot en una època en la qual les criatures creixen molt depressa, ens hi anem tornant de grat o per força.

L'obra l'ha dirigida Andrés Lima, el d'Animalario, i compta amb un repartiment atractiu, però poc cohesionat o és que potser ja s'ha perdut el costum d'endegar obres amb tants personatges a l'escenari. Patim un empatx de monòlegs, diòlegs i triòlegs, quatre gats a l'escenari són un luxe i un risc. Tot és molt car i complex. La dicció dels actors és massa cockney barceloní en alguns casos, irregular en el conjunt, em pensava que aquest era un defecte generalitzat però en llocs com el Maldà o el Tantarantana m'he trobat amb actors joves i poc coneguts amb accents impecables. Potser falta treball en el tema de la dicció a alguns nivells o potser és que no sembla important el tema, avui. 

Malgrat tot això i l'opció escenogràfica i de vestuari triada, una mena de modernitat intemporal i una mica estripada, l'obra es veu amb emoció i ens remet a un tema universal, ancestral i recurrent, les histèries col·lectives fomentades per la por generalitzada, les misèries de la convivència, l'enveja o la malícia, i que resulten inexplicables quan es contemplen des de  la perspectiva del temps passat. Aquí hi ha la religió pel mig però el tema ha florit malèvolament en contextos laics i d'ideologies atees. En moltes tragèdies col·lectives hi ha un moment crític en el qual qualsevol espurna pot encendre un foc difícil d'apagar, que acaba fins i tot amb els fills de les revolucions.

Els qui som grandets recordem molt bé l'època en la qual la televisió ens oferia bones obres literàries, muntades amb una sabata i una espardenya, de forma apressada i coratjosa, que ens han deixat una fonda empremta, amb actors i actrius formats en directe, treballant sense parar, magnífics. Allò ens va conformar una cultureta popular remarcable i va compensar les mancances del sistema educatiu, en part. La tele, sí, però també el gran volum de representacions d'aficionats que esquitxava els centres parroquials, les escoles, les associacions de tot tipus, les quals acostumaven a comptar amb un grupet de teatre gairebé sempre. El volum de petits teatres que hem perdut fa esgarrifar, avui els centres educatius nous, en general, no tenen teatre ni sala d'actes seriosa, sinó aquests absurds espais polivalents que serveixen per a tot i per a res, amb una acústica lamentable.

Les bruixes de Salem es va passar per la televisió l'any 1965 i més endavant, el 1973, se'n va fer una altra versió. En la memoria se'm confonien l'una i l'altra però avui pots esbandir dubtes gràcies a internet, La versió del 65 es pot veure online, per sort.  L'atzar va fer que fóssim una generació amb moltes mancances però amb la xamba de poder accedir a un teatre divers i interessant, primer a través de la ràdio i després, de la televisió. Els inicis de la programació en català, al segon canal, van entomar el teatre sense complexos, moltes d'aquelles produccions avui també són al nostre abast per la xarxa i evidencien que no tot és tan sols nostàlgia retrospectiva.

De l'obra del 65 recordava molt bé a la inquietant Gemma Cuervo, en el paper de la turmentada i malèvola Abigail, una victima convertida en botxí, de fet. El seu paper respon a una llicència de l'autor, que va augmentar l'edat de la protagonista real dels fets, una nena, per tal d'arrodonir l'argument. Una de les poques llicències que l'autor es va permetre ja que els fets reals són com s'expliquen i encara molt pitjors. També recordava la inoblidable Nèlida Quiroga, fent de la bonhomiosa i coherent Rebecca Nurse, en la versió del Grec interpretada per Carme Sansa, personatge que crec que s'ha potenciat poc en aquesta ocasió. De la del 73 recordo, sobretot, l'inoblidable Fernando Delgado, també va comptar amb un repartiment excel·lent. En el teatre s'ha pogut veure en diferents ocasions, crec que en alguna ocasió en català, però no n'he trobat les referències.

El nom original de l'obra és El Gresol, deu ser un títol poc comercial car gairebé no es fa servir tot i que és el de la pel·lícula més coneguda, fins ara, que s'ha fet sobre l'obra, amb Day-Lewis i Wynona Ryder. No he pogut esbrinar si hi haurà ocasió de tornar a veure el muntatge del Grec més endavant, en algun altre espai, o si tan sols es representarà durant aquests pocs dies, fins dimarts, al Teatre Grec. Un apèndix de l'obra, lamentable, és el seu aprofitament temàtic en un munt d'històries d'esperits, vampirs i la resta, que en desvirtuen el contingut. El tema esotèric i morbós té ganxo, ens agradi o no.

La manca d'autoestima hispànica atribueix als inquisidors peninsulars molts penjaments indiscriminats, però cal recordar que l'any 1610, vuitanta anys abans dels fets de Salem, en analitzar a fons el que s'esdevenia a Zugarramurdi, Salazar y Frías ja va intentar, amb bons resultats considerant la situació, aturar la irracionalitat propiciada, sobretot, per l'entorn veïnal, i va escriure allò de què no hi havia hagut bruixes, bruixots ni encanteris fins que no es va començar a parlar sobre tot plegat. El mal ens arriba més sovint a través de la delació del veí o el parent que no pas des de la parafernàlia del poder, què hi farem.

Resulta recurrent fer paral·lelismes amb el present i amb algunes coses que passen, de moment sense que ningú no corri el risc de ser assotat, penjat o cremat per alguna denúncia absurda, però el fet és que l'ésser humà és com és i mai no estem vacunats del tot en contra de la ximpleria perillosa ni de la por irracional. Començar a parlar alegrament i sense base seriosa sobre bruixots i bruixeries fa que, al capdavall, tot funcioni com si realment existissin.