De tant en tant m'agrada escriure sobre el fet d'escriure i, en concret, sobre el fet d'escriure a un blog. Hi ha qui afirma que els blogs van de baixa i potser és cert, tot i que jo no ho crec pas.
En tot cas, és habitual, humà i recurrent cantar les absoltes a qualsevol cosa, de la mateixa manera que en algun moment se la va lloar i se li van cantar els goigs.
Vaig endegar un blog, com molta altra gent, a blocat, fa ja gairebé vuit anys, uns anys en els quals s'han esdevingut molts fets, esperats o inesperats.
Blocat va acollir molta gent i, malauradament, com passa amb tantes iniciatives del país, va gairebé morir d'èxit. Tenim una tendència que caldria estudiar sociològicament per intentar coses innovadores, gairebé impossibles, amb una empenta remarcable però sovint amb poca visió de futur. Som els primers i després ens passen al davant sense manies i sense que reaccionem a allò que sembla inevitable. En podria posar molts exemples, en molts camps, des dels més propers i veïnals fins als de l'alta política cultural.
Jo crec que el problema és que sovint en el món català es compta amb quelcom tan eteri i variable com el voluntarisme, el coratge, el patriotisme, valors abstractes que en algun moment es poden malmetre i que quan demanen professionalitat i constància esdevenen molt fràgils. Encara més quan t'assabentes que per fer el mateix que tu algú altre cobra.
Avui els blogs són ja un mitjà d'expressió més, de tants com n'hi ha per tot arreu. Persones que en van endegar i que s'hi van autopromocionar de forma ardida han desaparegut del context. Al volt dels blogs s'han conformat capelletes i amistats i hi ha qui no acostuma a sortir del seu cercle de sempre, com es pot comprovar amb certa facilitat.
Un tema que encara em sorprèn és l'afició humana pels premis, tot i que sabem que aquests són subjectius i sovint lligats a interessos, amistats i factors allunyats del valor qualitatiu d'allò que es premia. No diré que no m'agradin a mi, com a tothom. Humana so, també. A escola, en les èpoques en les quals es qüestionava tot, es va posar sobre la taula del claustre la conveniència d'atorgar premis literaris per Sant Jordi. La competitivitat estava mal vista, una colla de pares mentalitzats no ho trobaven gens bé.
En canvi, ningú no semblava qüestionar, per exemple, la competitivitat esportiva. En el món de l'esport això no s'ha qüestionat mai o gairebé mai, tot i que el nivell de competitivitat, fins i tot en edats infantils, és força absurd. Tampoc no s'ha qüestionat a fons la divisió de sexes en aquestes competicions.
Caiem en moltes contradiccions, tot sovint. El fet és que, com a tot arreu, els premis també van arribar al camp dels blogs i alguns encara duren. Jo m'hi havia apuntat de bona fe, en alguna ocasió, a les llistes. Fins i tot ho he tornat a fer enguany, en aquest cas als premis que atorga el diari 20 minutos.
El cas és que els premis s'atorguen per votació popular i m'estan arribant curiosos emails de blogaires de tota mena en els quals em suggereixen que els voti i ells també em votaran, el cas és engreixar l'audiència sigui com sigui. De tota manera, aquestes mogudes ajuden a fer-te conèixer blogs diferents, més enllà del país blogaire pel qual viatges més sovint.
Encara, en aquest cas que explico, es tracta de fer barates, de negociar. Quan hi ha concursos de blogs en català també m'arriben emails que em demanen el vot sense oferir-me en cap cas el seu a canvi i sense ni tan sols fer-me una mica la pilota sobre el meu propi blog, que segurament ni s'han mirat o s'han mirat molt poc i que en alguna ocasió també he inscrit a les llistes.
Aquests concursos es podrien resoldre amb un grup d'experts que triessin, però els experts actuals són molt poc creïbles. Qui pot ser expert en això? A més, el gran nombre de blogs que es presenten fa inviable el coneixement de tots els seus continguts, el mateix, m'imagino, que aquests concursos literaris als quals es presenten centenars de gruixudes novel·les.
L'únic camí viable i objectiu seria un premi a la constància, al conjunt de la tasca blogaire, a l'estil d'aquests premis honorífics que de vegades donen en la cerimònia dels óscars, a la trajectòria. En aquest cas potser jo mateixa tindria alguna possibilitat, per la quantitat de lletra escrita i els anys que fa que tinc blogs en actiu.
Persones que van fer molt de soroll en aquest mitjà, en rebre algun premi van desaparèixer o gairebé desaparèixer del mapa virtual, cosa curiosa, ja que els premis haurien d'esperonar l'activitat. És clar que molts d'aquests premis eren honorífics, amb poques excepcions.
Si en coses tan sols honorífiques la vanitat fa fer de tot, no vull ni pensar com es deuen moure parents i coneguts quan un premi, del que sigui, belluga força calerons. Molta gent et critica de forma despietada, per exemple, el tema de la concessió dels Planeta, els quals ja sabem com van, i després, per l'aniversari et regala el premi Planeta de l'any. O el Sant Jordi.
Fa un temps es van posar de moda uns premis espontanis que els blogaires ens atorgàvem mútuament, amb alguna icona divertida que es penjava a l'entrada del blog. Aquesta moda va passar, com la dels memes i d'altres francesilles. Era un temps d'entusiasme i novetat que es va abaltir, cosa natural i previsible.
Per sort, també els experts han parat de divagar i dogmatitzar sobre blogs, continguts, llenguatge dels blogs, si se n'havia de dir bitàcoles, dips, blocs o blogs, si les entrades havien de ser llargues o curtes i d'altres bestieses. Es van fer gairebé tesis doctorals sobre el tema en l'època àlgida de la novetat.
Polítics, literats, pensadors, van fer blogs. Alguns fins i tot tenien articles publicats en aquest mitjà per accedir als quals havies de pagar, un tema aquest que no crec que prosperés gaire. Després tots hem muntat el nostre feisbuc i les nostres piuladetes tuiteres, no es pot perdre el tren. Molta gent que escriu als grans mitjans de comunicació copia al blog articles que publica en d'altres mitjans. En general i amb poques excepcions, els blogs de les persones més populars o conegudes són molt poc interactius.
Un tema que va generar moltes controvèrsies va ser el dels comentaris. Se havien de permetre? No s'havien de permetre? S'havien de moderar? A la llarga tothom ha anat fent el que li ha semblat més adient al seu tarannà, com sol passar, però el fet és que la qüestió va encendre moltes visceralitats. Jo crec que un blog de l'estil del meu, sense comentaris, és molt avorrit, com també ho és escriure un comentari a algú i que no et digui ni ase ni bèstia.
De tota manera els comentaris són un perill públic. No pas als blogs, on ens movem entre amics, coneguts i saludats, però sí als diaris, molts dels quals han permès comentaris que llegeix molt poca gent però en els quals hi pots llegir de tot i més, veritables disbarats, grolleries i insults de tots colors. La immediatesa de la premsa diària fa que, en realitat, serveixin més aviat per a esbravar-se que per a cap altra cosa.
En els temps en els quals els blogs eren una suposada novetat als cursets de mestres fomentaven que se'n creessin a dojo i avui milers de milers de blogs deuen surar per l'espai infinit de la xarxa, oblidats i sense actualitzar, el mateix que tantes webs. De vegades, cercant informació, m'ensopego amb iniciatives excel·lents pel contingut, l'última actualització de les quals és de 2008, de 2009.
Per als grafòmans, com jo mateixa, els blogs han estat una sortida vital molt important. Encara més si ets una escritora poc coneguda i sense relacions en els mitjans de comunicació de veritat. I és que per molt que la gent llegeixi blogs i facebooks la veritat la tenen la tele, la ràdio i la gent que hi surt amb una certa regularitat, encara que aquestes patums periodístiques també tenen el seu moment àlgid i la seva davallada.
Fa un temps, en Pere-Miquel de Provisionals-Saragatona comentava que, en jubilar-se més d'un li havia dit que ara tindria temps per escriure. Quan, de fet, ja escrivia, i molt, en el blog, per exemple. Però escriure vol dir escriure, sobretot, novel·lotes, pel que sembla. I, és clar, publicar-les i que se sàpiga que ho has fet. Escriure a internet, en un blog personal, és practicar un gènere menor i poc valorat, encara més si tan sols ho fas al blog.
Per altra banda, internet i tot el que s'hi cou és, encara, objecte de pors i condemnes, ja que poca importància tindria qualsevol novetat si no generés possibilitats de pecar o de pervertir-se. Els qui més t'expliquen els molts perills de facebook o del que sigui que suri pel món virtual són, sovint, aquells que menys ho fan servir.
Al principi dels blogs vaig assistir a xerrades sobre aquest mitjà de comunicació per part de persones que pontificaven de forma gairebé científica a l'entorn de tot plegat i que no he vist que mantiguessin amb certa regularitat cap bloguet.
També he copsat un altre fenòmen curiós, quan algú ha volgut modernitzar molt el blog, posar-hi finestretes i musiquetes i canviar-ne el disseny de forma agosarada, ha acabat per fer moixoni, amb l'excepció del Francesc Puigcarbó que és un incombustible exemplar.
A molta gent aficionada a un tema se l'esperonava a muntar un blog, encara que no hi tingués cap mena d'afició. De vegades l'afició venia caminant i gràcies a això podem trobar magnífics blogs més o menys actualitzats i molt pràctics sobre tot tipus de temes: cuina, esport, dibuix, pintura, treballs manuals, neteja de la llar, maquillatge, tàctiques per lligar i moltes coses més.
Els blogs genuïns no moriran. Al menys de moment. Abans potser em moriré jo i els meus blogs continuaran surant en l'etèria virtualitat pels segles dels segles, amén. Vaja, aquesta és la meva subjectiva opinió.
De tota manera, trobo de tant en tant a faltar, amb la melangia inevitable que ens amolla el pas del temps, aquells discussions bizantines sobre si n'havíem de dir dips, bitàcoles, blogs o blocs. O sobre entrades, posts, apunts i d'altres definicions de quelcom que potser no es pot definir amb una sola paraula.
De fet, pensant en coses estranyes del país, ara m'ha vingut al cap Eugeni d'Ors, que tant va pontificar i dogmatitzar sobre noucentisme i mireu com va acabar.
