ESCRIURE ÉS UN OFICI COM ELS ALTRES

Els escriptors que aconsegueixen vendre molt, en gran part perquè també escriuen molt, tenen mala premsa. Els ganduls elitistes, en general, son molt més valorats. L'excel·lència treballadora es castiga i l'enveja hi té molt a veure. A casa nostra em venen al cap, així, d'entrada, Sierra i Fabra o Vázquez-Figueroa. O el mateix Pedrolo, per exemple. Evidentment, quan un escriu molt és possible que tingui de tot una mica, coses molt bones i d'altres per fer calaix, però això també passa amb els que escriuen poc. Valorem els autors i autores per uns quants títols, no pas, en general, pel conjunt d'una obra que poca gent coneix en la seva totalitat i a fons. Encara menys quan l'obra és extensa i té un pes, fins i tot físic.

A causa dels molts prejudicis, fomentats per les lliçons acadèmiques que reps de jove i a les quals, a causa de la manca d'anys i d'experiència, dones molt valor, segons de qui t'arriben, vaig trigar en llegir Stephen King. Va ser la meva filla, de joveneta, qui me'n va passar el primer llibre, en concret La zona muerta, i em va agradar  molt i em va sorprendre. Aleshores en vaig anar llegint molts d'ell, fins arribar, com sol passar amb aquestes dèries, a una mena de saturació. A banda de què pots acabar per tenir malsons, ja que el mon de King compta amb una angoixa literària molt particular, lligada a fets inquietants i a les pors humanes que ens sacsegen, reals o inventades.

Fa molts anys, més de trenta, segur, fèiem llegir a l'escola llibres obligatoris, no sé si encara es fa. Es una pràctica absurda, amb poques excepcions. Jo crec que la tècnica desitjable és fer llegir fragments breus del que sigui, a l'alumnat, quan comença a ser una mica grandet, de manera que els deixin intrigats i provoquin que, en el present o en el futur, cerquin el llibre comentat. O explicar-los, amb grapa, un argument, incidint en la seva tafaneria. Hi ha un programa literari de ràdio excel·lent, que segueix aquesta metodologia, respon al bonic nom de Jardines en el bolsillo.

Amb el tema de la immersió hi va haver una gran producció en català,  escrita per autors de casa, tot i que també es van fer traduccions. La novel·la juvenil destinada a l'escola -era el temps de l'EGB, no sé com va ara- tenia molta demanda i era un modus vivendi per als autors, força interessant. Com que molts aspirants a escriptors treballaven a la secundària ja tenien el producte venut. 

Jo tinc algun llibre juvenil publicat, fins i tot premiat, i en una ocasió una amiga que tenia el marit fent de professor de literatura en una escola concertada em va dir que n'agafarien un de meu per llegir, en concret Enmig d'orats i savis. Però no va poder ser, hi havia compromisos editorials que no deixaven triar amb llibertat, d'aquelles pressions editorials abusives se n'ha parlat poc, em sembla. A banda del tema editorial i els seus condicionaments els mestres i profes miraven de col·locar en aquests sectors els seus llibrets o els dels amics i coneguts, tots som humans. Cal pensar que, en molts casos, a banda dels mateixos autors, el professorat no havia llegit d'avançada els llibres recomanats.

Tot i que els meus fills, que ara ja freguen la quarantena, els van fer llegir alguna cosa passadora i remarcable, a escola i a l'institut, es van haver d'empassar molts rotllos i es queixaven sovint de l'avorriment que els provocaven algunes d'aquelles lectures preceptives. M'estimo més no mencionar els autors més odiats, cadascú s'ha de guanyar la vida com pot, però alguns de catalans van saturar el mercat de novel·letes amb moralina, noies adolescents embarassades, homosexuals patidors i incompresos, nens malalts que s'han d'anar a operar a Amèrica i coses així, i amb col·leccions que novel·laven, de forma molt idealitzada, la Història de Catalunya, algunes de les quals espero que no revisin aquests estripats de la dreta hispànica del present que volen recuperar la improbable reconquesta.

El problema no era tant la temàtica com que els llibres eren molt  fluixets. Nois i noies de la segona etapa d'aleshores que es queixaven sovint de què els féssim llegir vuitanta pàgines  -era l'extensió habitual d'aquelles produccions editorials- llegien amb fruïció llibres de mil pàgines escrits per Stephen KIng, cosa que jo, la ignorància és agosarada, trobava molt poc educatiu. King, a més a més, és dels Estats Units, i ja se sap que quan ets progre i jove has de ser antiamericà, al menys pel que fa a la gent de la meva generació.

Stephen King ha hagut de demostrar que es un gran autor a base d'escriure moltíssim. El cinema ha aprofitat un bon nombre dels seus llibres, ha sobreviscut al temps i a les modes i fins i tot gent que sap anglès i és capaç de valorar la versió original dels seus llibres admet que el llenguatge és molt interessant, car reflecteix la parla provinciana d'una part molt concreta dels Estat Units. Malgrat tot això encara haig de llegir, escrit en el present i per gent relativament jove que no passarà a la història de la literatura. King va evolucionar de ser un autor juvenil que feia passar por als adolescents a ser un autor per tothom, ha fet el camí invers de gent, com, per exemple, Verne. 

Les reticències dels entesos sobre King em recorden les que provocava Agatha Christie, avui una mica més reivindicada, durant la meva adolescència. Un meu oncle amb aspiracions culturals em va portar, recordo, un llibre de Simenon ja que era allò que calia llegir, pel que feia a la novel·la d'enjòlit, i no pas a la dama del crim. Ho sento, però Simenon, qui, per cert, tenia un vocabulari força reduït, en comparació amb el de Christie, no m'ha fet mai el pes. Però admiro la grapa  francesa per mitificar i promocionar la seva gent, això sí.

Fa poc que ens ha arribat, en traducció catalana, un llibre de  King que ja té gairebé vint anys, sobre el fet d'escriure, Escriure. Memòries d'un ofici, publicat per L'Altra editorial. King opina sobre l'escriptura i explica molts aspectes de la seva vida, complicada i amb grans alts i baixos, però amb un punt de referència, els  seus sòlids lligams matrimonials i familiars. L'escriptura el va treure de la precarietat de la seva infantesa i joventut i l'ha ajudat a superar molts mals moments. 

No ens diu res que no sapiguem car els interessats en l'escriptor ja ho havíem llegit, tot això, problemes amb les drogues i l'alcohol, accidents, moments depressius. No és un personatge que amagui les seves relliscades i els seus defectes, cosa admirable. A casa nostra es té molta cura amb la realitat vital dels personatges nostrats, i, com deia una amiga, amb sornegueria, sembla que ni tan sols pixessin.

Tampoc no és, al menys no ho sembla, un escriptor pedant. Ha fet fortuna partint d'una situació molt difícil i això sempre ens resulta envejable i admirable. Llàstima que això de resultar envejable faci minvar, en molta gent, l'admiració deguda. King és, més o menys, de la meva edat, i la situació social de la seva infantesa, encara que allò fos Amèrica, no  s'allunya gaire de la que vivia molta gent per aquests verals. I és que en todas partes cuecen habas y en algunas, calderadas. Una part del cinema americà té un gran poder d'autocrítica i reflecteix sovint les misèries pròpies, s'ha de reconèixer.

Mentre King encara desvetlla reticències en els elitistes, Patricia HIghsmith compta amb el reconeixement intel·lectual generalitzat i no seré jo qui posi en dubte el valor de l'escriptora. Fa molts anys i per casualitat em vaig ensopegar, als encants,  amb un llibre molt interessant que va escriure sobre el seu ofici, un llibre molt ben escrit i molt pràctic, que incideix en el tema espinós de la comercialitat. L'hauria de revisar però recordo que Highsmith, com King, és molt pràctica, en el sentit de què admet que cal escriure tan bé com puguis però no es pot defugir el tema comercial i la demanda editorial, si vols viure fent d'escriptora i que et publiquin. 

El llibre de King ha estat força ben traduït per Martí Sales tot i que crec que no l'ha encertat en substituir alguns exemples de prosa que recull King, per il·lustrar el que ens explica sobre com caldria escriure, i posar-ne algun d'alternatiu, fins i tot... de Vallmitjana! En tot cas caldria que en notes incloses en el llibre ens acostés als textos originals que va incloure i triar King, en tots els casos.  Som tontos però no tant, vaja, encara que no dominem l'anglès. Sempre podem anar als origens, si els trobem i tenim paciència per fer un esforç personal de traducció desacomplexada. 

El triomf literari, en moltes ocasions, va lligat a la sort, els coneguts i les circumstàncies, com passa en molts altres sectors professionals, per cert. Però en el cas de King o del mencionat Sierra i Fabra i d'altres va lligat, més que res, a la feina constant i a la capacitat de treball intensiu, amb una certa capacitat, això sí, d'autocrítica. Ara ve Sant Jordi i, de la mateixa manera que es cus per a les rebaixes s'escriuen llibres santjordians a dojo. Quan jo era joveneta sortia alguna cosa nova en aquesta data però, en general, compraves llibres que ja existien des d'abans, Guerra i pau, coses així. Les novetats s'han de deixar reposar una mica però tampoc no hi vull fer sang, ja està el mercat editorial prou complicat per fer estelles de l'arbre caigut o en perill de caure. 

Tot viu de la novetat immediata, en aquest mon actual, tan deliqüescent, cada dia surten nous escriptors i escriptores i es descobreixen talents, molts dels quals no passaran a la història, més enllà, fins i tot, dels seus veritables mèrits literaris. Si vols un llibre antic has de comptar amb internet i portals com iberlibro, gràcies al qual m'acabo de comprar un clàssic mexicà difícil de trobar, ara per ara, d'una gran autora, Rosario Castellanos, Balún-Canán. Llibre i autora que comentaré en una altra ocasió, per no fer-me pesada.

Mirant-me el melic blogaire

De tant en tant m'agrada escriure sobre el fet d'escriure i, en concret, sobre el fet d'escriure a un blog. Hi ha qui afirma que els blogs van de baixa i potser és cert, tot i que jo no ho crec pas. 

En tot cas, és habitual, humà i recurrent cantar les absoltes a qualsevol cosa, de la mateixa manera que en algun moment se la va lloar i se li van cantar els goigs.

Vaig endegar un blog, com molta altra gent, a blocat, fa ja gairebé vuit anys, uns anys en els quals s'han esdevingut molts fets, esperats o inesperats.

Blocat va acollir molta gent i, malauradament, com passa amb tantes iniciatives del país, va gairebé morir d'èxit. Tenim una tendència que caldria estudiar sociològicament per intentar coses innovadores, gairebé  impossibles, amb una empenta remarcable però sovint amb poca visió de futur. Som els primers i després ens passen al davant sense manies i sense que reaccionem a allò que sembla inevitable. En podria posar molts exemples, en molts camps, des dels més propers i veïnals fins als de l'alta política cultural.

Jo crec que el problema és que sovint en el món català es compta amb quelcom tan eteri i variable com el voluntarisme, el coratge, el patriotisme, valors abstractes que en algun moment es poden malmetre i que quan demanen professionalitat i constància esdevenen molt fràgils. Encara més quan t'assabentes que per fer el mateix que tu algú altre cobra.

Avui els blogs són ja un mitjà d'expressió més, de tants com n'hi ha per tot arreu. Persones que en van endegar i que s'hi van autopromocionar de forma ardida han desaparegut del context. Al volt dels blogs s'han conformat capelletes i amistats i hi ha qui no acostuma a sortir del seu cercle de sempre, com es pot comprovar amb certa facilitat.

Un tema que encara em sorprèn és l'afició humana pels premis, tot i que sabem que aquests són subjectius i sovint lligats a interessos, amistats i factors allunyats del valor qualitatiu d'allò que es premia. No diré que no m'agradin a mi, com a tothom. Humana so, també. A escola, en les èpoques en les quals es qüestionava tot, es va posar sobre la taula del claustre la conveniència d'atorgar premis literaris per Sant Jordi. La competitivitat estava mal vista, una colla de pares mentalitzats no ho trobaven gens bé.

En canvi, ningú no semblava qüestionar, per exemple, la competitivitat esportiva. En el món de l'esport això no s'ha qüestionat mai o gairebé mai, tot i que el nivell de competitivitat, fins i tot en edats infantils, és força absurd. Tampoc no s'ha qüestionat a fons la divisió de sexes en aquestes competicions.

Caiem en moltes contradiccions, tot sovint. El fet és que, com a tot arreu, els premis també van arribar al camp dels blogs i alguns encara duren. Jo m'hi havia apuntat de bona fe, en alguna ocasió, a les llistes. Fins i tot ho he tornat a fer enguany, en aquest cas als premis que atorga el diari 20 minutos.

El cas és que els premis s'atorguen per votació popular i m'estan arribant curiosos emails de blogaires de tota mena en els quals em suggereixen que els voti i ells també em votaran, el cas és engreixar l'audiència sigui com sigui. De tota manera, aquestes mogudes ajuden a fer-te conèixer blogs diferents, més enllà del país blogaire pel qual viatges més sovint.

Encara, en aquest cas que explico, es tracta de fer barates, de negociar. Quan hi ha concursos de blogs en català també m'arriben emails que em demanen el vot sense oferir-me en cap cas el seu a canvi i sense ni tan sols fer-me una mica la pilota sobre el meu propi blog, que segurament ni s'han mirat o s'han mirat molt poc i que en alguna ocasió també he inscrit a les llistes.

Aquests concursos es podrien resoldre amb un grup d'experts que triessin, però els experts actuals són molt poc creïbles. Qui pot ser expert en això? A més, el gran nombre de blogs que es presenten fa inviable el coneixement de tots els seus continguts, el mateix, m'imagino, que aquests concursos literaris als quals es presenten centenars de gruixudes novel·les.

L'únic camí viable i objectiu seria un premi a la constància, al conjunt de la tasca blogaire, a l'estil d'aquests premis honorífics que de vegades donen en la cerimònia dels óscars, a la trajectòria. En aquest cas potser jo mateixa tindria alguna possibilitat, per la quantitat de lletra escrita i els anys que fa que tinc blogs en actiu. 

Persones que van fer molt de soroll en aquest mitjà, en rebre algun premi van desaparèixer o gairebé desaparèixer del mapa virtual, cosa curiosa, ja que els premis haurien d'esperonar l'activitat. És clar que molts d'aquests premis eren honorífics, amb poques excepcions. 

Si en coses tan sols honorífiques la vanitat fa fer de tot, no vull ni pensar com es deuen moure parents i coneguts quan un premi, del que sigui, belluga força calerons. Molta gent et critica de forma despietada, per exemple, el tema de la concessió dels Planeta, els quals ja sabem com van, i després, per l'aniversari et regala el premi Planeta de l'any. O el Sant Jordi.

Fa un temps es van posar de moda uns premis espontanis que els blogaires ens atorgàvem mútuament, amb alguna icona divertida que es penjava a l'entrada del blog. Aquesta moda va passar, com la dels memes i d'altres francesilles. Era un temps d'entusiasme i novetat que es va abaltir, cosa natural i previsible.

Per sort, també els experts han parat de divagar i dogmatitzar sobre blogs, continguts, llenguatge dels blogs, si se n'havia de dir bitàcoles, dips, blocs o blogs, si les entrades havien de ser llargues o curtes i d'altres bestieses. Es van fer gairebé tesis doctorals sobre el tema en l'època àlgida de la novetat. 

Polítics, literats, pensadors, van fer blogs. Alguns fins i tot tenien articles publicats en aquest mitjà per accedir als quals havies de pagar, un tema aquest que no crec que prosperés gaire. Després tots hem muntat el nostre feisbuc i les nostres piuladetes tuiteres, no es pot perdre el tren. Molta gent que escriu als grans mitjans de comunicació copia al blog articles que publica en d'altres mitjans. En general i amb poques excepcions, els blogs de les persones més populars o conegudes són molt poc interactius.

Un tema que va generar moltes controvèrsies va ser el dels comentaris. Se havien de permetre? No s'havien de permetre? S'havien de moderar? A la llarga tothom ha anat fent el que li ha semblat més adient al seu tarannà, com sol passar, però el fet és que la qüestió va encendre moltes visceralitats. Jo crec que un blog de l'estil del meu, sense comentaris, és molt avorrit, com també ho és escriure un comentari a algú i que no et digui ni ase ni bèstia.

De tota manera els comentaris són un perill públic. No pas als blogs, on ens movem entre amics, coneguts i saludats, però sí als diaris, molts dels quals han permès comentaris que llegeix molt poca gent però en els quals hi pots llegir de tot i més, veritables disbarats, grolleries i insults de tots colors. La immediatesa de la premsa diària fa que, en realitat, serveixin més aviat per a esbravar-se que per a cap altra cosa.

En els temps en els quals els blogs eren una suposada novetat als cursets de mestres fomentaven que se'n creessin a dojo i avui milers de milers de blogs deuen surar per l'espai infinit de la xarxa, oblidats i sense actualitzar, el mateix que tantes webs. De vegades, cercant informació, m'ensopego amb iniciatives excel·lents pel contingut, l'última actualització de les quals és de 2008, de 2009.

Per als grafòmans, com jo mateixa, els blogs han estat una sortida vital molt important. Encara més si ets una escritora poc coneguda i sense relacions en els mitjans de comunicació de veritat. I és que per molt que la gent llegeixi blogs i facebooks la veritat la tenen la tele, la ràdio i la gent que hi surt amb una certa regularitat, encara que aquestes patums periodístiques també tenen el seu moment àlgid i la seva davallada.

Fa un temps, en Pere-Miquel de Provisionals-Saragatona comentava que, en jubilar-se més d'un li havia dit que ara tindria temps per escriure. Quan, de fet, ja escrivia, i molt, en el blog, per exemple. Però escriure vol dir escriure, sobretot, novel·lotes, pel que sembla. I, és clar, publicar-les i que se sàpiga que ho has fet. Escriure a internet, en un blog personal, és practicar un gènere menor i poc valorat, encara més si tan sols ho fas al blog.

Per altra banda, internet i tot el que s'hi cou és, encara, objecte de pors i condemnes, ja que poca importància tindria qualsevol novetat si no generés possibilitats de pecar o de pervertir-se. Els qui més t'expliquen els molts perills de facebook o del que sigui que suri pel món virtual són, sovint, aquells que menys ho fan servir. 

Al principi dels blogs vaig assistir a xerrades sobre aquest mitjà de comunicació per part de persones que pontificaven de forma gairebé científica a l'entorn de tot plegat i que no he vist que mantiguessin amb certa regularitat cap bloguet. 

També he copsat un altre fenòmen curiós, quan algú ha volgut modernitzar molt el blog, posar-hi finestretes i musiquetes i canviar-ne el disseny de forma agosarada, ha acabat per fer moixoni, amb l'excepció del Francesc Puigcarbó que és un incombustible exemplar. 

A molta gent aficionada a un tema se l'esperonava a muntar un blog, encara que no hi tingués cap mena d'afició. De vegades l'afició venia caminant i gràcies a això podem trobar magnífics blogs més o menys actualitzats i molt pràctics sobre tot tipus de temes: cuina, esport, dibuix, pintura, treballs manuals, neteja de la llar, maquillatge, tàctiques per lligar i moltes coses més.

Els blogs genuïns no moriran. Al menys de moment. Abans potser em moriré jo i els meus blogs continuaran surant en l'etèria virtualitat pels segles dels segles, amén. Vaja, aquesta és la meva subjectiva opinió.

De tota manera, trobo de tant en tant a faltar, amb la melangia inevitable que ens amolla el pas del temps, aquells discussions bizantines sobre si n'havíem de dir dips, bitàcoles, blogs o blocs. O sobre entrades, posts, apunts i d'altres definicions de quelcom que potser no es pot definir amb una sola paraula.

De fet, pensant en coses estranyes del país, ara m'ha vingut al cap Eugeni d'Ors, que tant va pontificar i dogmatitzar sobre noucentisme i mireu com va acabar.