COMMEMORACIONS POC INCLUSIVES

 

Admeto que soc poc partidària dels dies de res, el mateix que de les manifestacions massives que no serveixin per demanar alguna cosa que es pot aconseguir o per protestar de fets molt greus en els quals calgui constatar una certa oposició. Oposició relativa perquè a les manifestacions hi va molta gent de tota mena, una gran part de la qual per quedar bé, tot s'ha de dir. Treure masses de gent al carrer ho han fet ideologies de tota mena, també les feixistes i dictatorials, i en molts casos les persones no sempre hi anaven per obligació. 

Ha passat el Dia de la Dona i moltes dones exemplars que he vist entrevistades pertanyen a un perfil molt concret, mitjana edat tirant a jove, emprenedores i empresàries, professionals de categoria, esportistes d'elit... S'insisteix sovint en què moltes carreres, tècniques i científiques, encara tenen poques dones, o que en els consells d'administració son minoria. 

S'oblida incidir en coses com ara que a l'ensenyament infantil i primari les dones son, encara, una gran majoria. No és aquesta una feina tan prestigiosa com les que es presenten com exemplars però els infants d'avui encara viuen en un context educatiu absolutament feminitzat i, en aquests casos, no es demana ni s'incrementa la paritat ni sembla que ningú s'hi posi pedres al fetge. 

Les dones no son un col·lectiu homogeni, com tampoc no ho son els homes. Fa anys es deia, més aviat, 'dia de la dona treballadora' però avui això de treballadora ja fa nosa. La unitat de l'independentisme, com  la unitat del que sigui, és molt difícil perquè hi ha un tema en el rerefons, la situació econòmica i laboral, tan diferent d'uns sectors als altres.

He trobat a faltar testimonis de dones realment explotades, totes aquestes que cuiden dels iaios i iaies nostrats i xarucs, tan sols cal observar la realitat d'un matí qualsevol pel volt del barri de Sant Antoni. De vegades son dones molt jovenetes. Totes de països llunyans, és clar, potser tenen avis al seu país que no compten amb tantes atencions. Cobren poc i en molts casos no estan ni assegurades. No s'exigeix cap preparació especial per a fer aquesta feina, excepte en casos en els quals estan gestionades per alguna empresa. Però tampoc és una preparació de gaire volada i aquestes feines no son gaire cobejades pel nostre jovent autòcton, que jo sàpiga.

Hi ha molts altres sectors professionals de poca volada sense paritats, cosidores del tercer mon, prostitutes que ningú no sap d'on han vingut, cambreres de pis, dels hotels, tot i que aquestes s'han anat organitzant una mica en els darrers anys, dones de la neteja que, avui, en molts casos, també s'han anat assegurant, tot i que fa quatre dies que quan es parlava de sous es deia 'això ja ho guanya una dona de fer feines'. En aquests sectors les paritats son inexistents.

Vaig sentir dones, de classe mitjana, que exigien bons sous per poder 'delegar' la feina de la llar, la cura dels fills... El que caldria analitzar és a qui deleguen aquestes feines, a d'altres dones menys afavorides pel destí, en general. Perquè, és clar, no els pagaran pas el sou que cobren elles -o ells-, suposo.

A moltes escoles de barri no és que no hi hagi paritat, és que, sense arribar a ser ghetos compten amb una majoria immensa de 'gent de fora', conec persones d'ideologia esquerrana que porten els fills a escoles elitistes, fora del barri. Per sort ja no sento tant allò de què si entren infants estrangers a l'escola 'baixa el nivell'. Els sindicats, en molts casos, se centren en la gent que treballa de forma convencional i molts subcontractes i feines no controlades queden fora del context. I, on queda la gent despenjada del sistema, pidolaires, persones sense llar, un sector on hi ha una gran majoria d'homes però també algunes dones? Les guerres afecten molt les dones però hi moren més homes, tot s'ha de dir. 

La situació afecta també molts homes, és clar. Hi ha molts paletes estrangers, en aquestes feines les dones tampoc no demanen massa la paritat. Tot és molt contradictori i una cosa que fa empipar molt la gent és que els enfrontis amb les seves pròpies contradiccions i incoherències. Moltes reivindicacions actuals son per allò de 'quedar bé amb poc gasto', que deien abans. 

I un altre sector que he trobat a faltar és el de les dones velles i soles, amb una gran manca de residències que estiguin bé. A les residències i centres semblants sovint hi treballen moltes dones d'origen estranger, mal pagades. De les morts de la pandèmia, amb majoria de dones, se n'ha parlat poc i s'ha fugit d'estudi. Protestar està bé però no serveix per a res, per a esbravar-nos, en tot cas. I, en tot cas, que em regalin les compreses i copes menstruals, hores d'ara, ja no em fa ni fu ni fa. No sé si això de les compreses per a escapaments de pipí també entren en el paquet. L'edatisme, una d'aquestes paraules noves de moda, és una plaga. I això que cada dia som més vells i velles, encara que no volguem que ens diguin així.

EL CASTELLÀ DEL CARRER

De tant en tant encara hi ha algun programa de televisió que mira gairebé tothom, cosa estranya. Comentar determinats programes o sèries televisives era una cosa habitual fa anys, a la feina. Quan hi havia un canal o dos la cosa era senzilla i clara. Més endavant, amb l'arribada de TV3, gairebé tothom de parla catalana contemplava la nostra, era gairebé una necessitat militant aleshores i la cosa encara dura, fins al punt que no som capaços de fer autocrítica quan la nostra ens amolla telediaris lamentables, programes xarons i carallades infumables. Puix parlen català, (tot i que sovint de forma una mica barroero-normativa), Déu los do glòria. Criticar algun programa de TV3 encara provoca que algú irat et respongui que les altres són molt pitjors, aquesta sacralització del món català, en general, la trobo molt perjudicial per a la salut social i política, la veritat.

Als dinars de les mestres hi havia una línia ben definida entre les qui miràvem TV3 i les no reciclades reticents. De tant en tant fins i tot feia il·lusió que alguna repatània professora de parla castellana es passés a la causa gràcies a la nostra grapa propagandística. Els programes clau d'abducció patriòtico-cultural van ser sèries com Dallas i també els del senyor Puyal que tenien una mena de garantia de qualitat contrastada, sobretot el Vostè jutja. Fins i tot persones de la professió que anaven de sobrades i no miraven aquest estri del dimoni i emblema de la vulgaritat que era la televisió feien una excepció amb el Vostè jutja.

Avui la qüestió és més complexa i com que ja no estic en actiu i no dino a la feina no sé quin pa televisiu s'hi dóna. Però percebo que un dels programes més compartit i comentat és aquest del Convidat. Conjumina una certa bona qualitat general amb l'instint tafaner de tots nosaltres ja que entrem a casa d'un altre, podem veure si té el pis net, si viu en una casa luxosa, com es renta les dents i fa el pa amb tomàquet o si els seus nens parlen castellà en la intimitat. De vegades hi sura un excés de respecte en les entrevistes -o el que sigui- que el senyor Om fa a l'amfitrió o amfitriona, m'imagino que si s'excedís aviat el fotrien fora. 

De tant en tant es visita algun personatge més alternatiu i menys conegut, com va ser el cas de la monja Maria Victòria Molins. No sé si algú que va veure el programa s'ha posat a reflexionar sobre un tema que s'evidenciava en el treball social d'aquesta dama admirable: generalment  el món de la marginació lumpen parla més aviat en castellà. És clar que molts marginats no voten i no representen una força important en el context electoral però la cosa és així, ens agradi o no. I no vull dir pas que m'hauria agradat veure més marginats catalanoparlants, més aviat al contrari, és clar. Però sí que he anat pensant aquests dies en el món real i viu dels exclosos i em sembla un símptoma inquietant aquest fet, la veritat. No he llegit ni escoltat res sobre el tema i és que les realitats espinoses no són del gust dels discursos brillants i efervescents.

Mancances i agraïments

De tant en tant passo per la biblioteca per carregar i sovint agafo alguna novel·la de misteri. No entenc el motiu pel qual ens atrau tant el tema dels crims per resoldre, però sembla que és així. Hi ha un gran nombre d'escriptors i escriptores que es dediquen a aquesta temàtica, una de les quals és Elizabeth George. Vaig agafar, doncs, a l'atzar, Tres hermanos, que en anglès es diu What came before he shot her. El cas és que aquest llibre és atípic pel que fa al tema tractat. Malgrat que no conec a fons al producció de l'escriptora, el protagonista dels seus llibres és, com sol passar, un policia emblemàtic, qui, a més, està traumatitzat per l'assassinat amb violència de la seva dona embarassada. En aquest llibre s'explica com es va arribar a assassinar aquesta pobra víctima innocent. 

De fet, crec que el tema deu haver estat una excusa de l'escriptora per tal de defugir el tòpic policial, l'etiqueta, i endinsar-se en una narració que incideix en un tema molt més sociològic, la història de tres germans, una noia adolescent i dos de més petits, un dels quals amb deficiències psíquiques i del seu malaurat procés familiar, que els impossibilita sortir d'una situació de marginació que no fa res més que agreujar-se al llarg de la novel·la. I tot això malgrat el que en diem ajudes socials, sovint inoperants o limitades, quan els casos són greus, i fins i tot malgrat les ajudes d'algunes  persones de bona fe,  interessades en millorar la situació dels germans. 

El llibre m'ha neguitejat, m'ha recordat situacions viscudes a l'escola en les quals ja t'adonaves que el cas no tindria solució malgrat totes les passes que fessis i que el munt de protocols seguits, encalçant totes aquestes sigles del nostre temps que responen a serveis diversos, serviria de poca cosa. Si veu veure aquella excel·lent pel·lícula francesa sobre un mestre de parvulari, Hoy empieza todo, potser recordareu que hi ha una situació familiar lamentable, a l'entorn d'una mare alcohòlica i els seus fills, que acaba força malament. Aquesta pel·lícula que menciono era francesa i el llibre que comento situa l'acció a Londres, cosa que em fa pensar en el fet que aquestes coses passen a tot arreu, en el marc de les nostres societats ben peixades les quals, en moltes ocasions, són incapaces de solucionar els problemes més evidents i m'hi ha fet pensar també la conversa, recent, amb una persona que va assistir a través del seu càrrec en una associació de veïns a una reunió amb sectors diversos, per parlar de problemes d'aquest tipus, famílies d'acollida i gestions de les ajudes possibles.

Més enllà d'aquest tema en comentaré un altre. Aquest llibre, com sol passar en moltes novel·les, assaigs o el que sigui, editats en l'àmbit anglosaxó, porta al final tota una pàgina molt completa amb una rastellera d'agraïments a persones diverses, mencionades amb nom i cognoms. A casa nostra, això no resulta gens habitual. De vegades he llegit llibres en els quals perceps una tasca important d'investigació, remarcable, que segurament implica també molta gent, gent que l'autor o autora no menciona enlloc. No sempre és així, però el fet és que aquests agraïments no són habituals, encara menys quan el llibre és de ficció.

 

En una ocasió, fa molts anys, diversos mestres vam col·laborar en una investigació pedagògica multidisciplinar fent la feina del matxaca. Quan la cosa es va editar i publicar es van mencionar uns quants agraïments, sobre tot aquells que feien referència a professorat universitari de prestigi, que potser s'havia limitat a fer un breu assessorament. Al final hi van afegir, també  ...i a tots els mestres que hi han col·laborat. Els mestres, que havíem esmerçat hores de voluntariat en la investigació, no teníem nom ni cognoms, vaja. Quan llegeixo aquestes llistes de persones a les quals s'agraeix la col·laboració i que de vegades mencionen fins i tot el bidell de la biblioteca, amb nom i cognom, medito en el molt que ens falta, encara, per tal d'assolir una bona educació europea.

Pecats públics i vicis privats

Som en un món estrany on allò que no es veu o allò del que no es parla, no existeix. I a l'inrevés, quan es parla molt d'alguna cosa, acaba sent real. Que ja ens ho deia el món feliç de Huxley, que no sé quantes repeticions feien una veritat i que valia més llençar que no pas apedaçar. Amb la grip, per exemple, aquest any ens estan amollant una pallissa mediàtica destinada, suposo, a fomentar el consum de fàrmacs. De fet, ja m'han arribat uns quants power points ben intencionats que m'expliquen, per si no ho sabia, la perversió dels laboratoris multinacionals i com en el món mor molta gent de malalties que aquí fan riure, sense que la cosa sembli preocupar massa gent, més enllà de quatre esforçats cooperants que intenten ajudar els pobres com poden i els deixen.

Fa anys es van posar de moda documentals a l'estil de Mondo Cane que mostraven els contrastos cruels del món. A casa nostra en recordo un, crec que del malaguanyat Jacint Esteva, on es feia un repàs per estranyes tradicions hispàniques aleshores, durant els anys 60, plenament vigents. De fet, només cal mirar la tele per accedir a coses semblants, fetes, però, sense cap mena d'intenció crítica. Fa uns dies sortia un hospital nostre, net i asèptic, on tothom, personal sanitari i usuaris, es queixaven del fet que durant uns dies no funcionava... l'aire condicionat. S'estan construint edificis que no permeten obrir finestres per a ventilar els espais de forma adient, poc aïllats de la calor i del fred, amb un excés de vidre, però ja hem admès que l'aire aquest és inevitable i amb aquesta moda de les botigues sense portes hem d'entomar escalfors i fredors quan anem a peu per la vorera, a més d'haver de trampejar les, suposadament ecològiques, bicis. Encara més, ens han convençut que és absolutament necessari, l'aire artificial. Una estona després, en un altre informatiu, vaig poder veure un hospital del tercer món que feia esgarrifar per la manca d'allò més imprescindible, de veritat. De fet, una de les coses més sorprenents és que una avaria en l'aire condicionat d'un hospital sigui una seriosa notícia d'informatiu convencional.

Aquí, a Europa, ens gastarem milions en vacunes per una grip i hi ha molta gent que té unes perspectives de vida de trenta, quaranta anys, i encara bo. Sembla que no s'hi pot fer res, per evitar els despropòsits a nivell universal, però, per altra banda, sembla també que ens hem de mentalitzar -horrible paraula- per saber enmig de quines injustícies ens movem. De vegades em fan més por els mentalitzadors que els agressors mediàtics, la veritat.

A la meva estimada ciutat, s'ha obert un debat -no sé si se'n pot dir debat, d'això- sobre la prostitució al carrer. Jo crec que el problema de la ciutat no és la prostitució, la prostitució actual és un element més de la degradació del centre urbà, on en pocs anys s'han deixat perdre establiments emblemàtics, els pocs que quedaven, i s'ha orientat tot vers un turisme colorista i d'espardenya, d'espardenya bruta i suada. Es pot veure gent beguda o drogada, bruta, dormint per terra, enmig d'escombraries, per molts indrets de pas, fins i tot al centre de la plaça de Catalunya, l'accés al metro acostumar a mostrar aquestes realitats tot sovint. El que ha generat les protestes, però, no ha estat la prostitució, sinó que es difonguessin unes fotografies sobre el que passa, als diaris. Fa alguns anys també va haver-hi una campanya de premsa mostrant la brutícia ciutadana i també aleshores, davant de les fotografies a la premsa, l'ajuntament va dictar, crec, una mena de normativa que no sé on deu haver anat a parar. I encara més anys enrera no es va començar a controlar una mica el tema de la droga fins que aquesta va generar un excés de perillosa delinqüència i uns quants veïns de diversos barris no van mostrar filmacions i fotografies als mitjans informatius. No entenc com la gent de l'ajuntament, que treballa al mig d'aquest panorama, no s'havia adonat de la gravetat de la qüestió fins al punt que només ha dit alguna cosa quan s'ha fet soroll. Encara que visquin, per exemple, a Pedralbes, segur que més d'un dia deambulen pel carrer Fernando, vaja, m'ho imagino. De fet, també és freqüent que allò que no ens afecta directament perquè no passa al portal de casa no ens sembli rellevant, mentre passi a casa d'un altre...

De la prostitució no se'n pot parlar en general, com s'acostuma a fer ara. N'hi ha de moltes menes, com de restaurants, de bars i del que sigui. N'hi ha de cara i de barata. Hi ha autònomes, treballadores a sou i explotades. Hi ha, ben segur, moltes coses que desconeixem d'aquestes xarxes estrangeres que es dediquen a la prostitució però també a molts altres tipus de delinqüència. Hi ha un refrany antic que diu para ser p... i no ganar nada, vale más ser mujer honrada que d'alguna manera admet que tots tenim un preu. Una cosa és el debat moral sobre el tema de l'amor pagat i l'altre la marginació pura i dura.

Aquests sorolls mediàtics s'acaben fent el paripé uns quants dies, amb redades policials puntuals que no serveixen per a res. De vegades el problema mig se soluciona de cara a la galeria, com va passar amb les noies de la Ronda de Sant Antoni, en un tram de la qual sempre, des que jo era petita, hi ha hagut prostitució, autòctona o forastera. Desconeixem, és clar, el destí de totes aquelles jovenetes agressives que omplien el camí des del mercat de Sant Antoni a gairebé la Plaça de Catalunya, se'ls van facilitar papers i l'accés a feines honrades? De fet, a qui li preocupa, el destí dels marginats? Avui la cosa, en aquell punt, torna a ser més discreta i pecat amagat, o mig amagat, és mig perdonat. Però la Rambla, ai, la Rambla...

Com en tantes coses, els poders públics van improvisant segons convé a les protestes de la gent o al soroll que provoca la visió de la realitat a través de les fotografies o filmacions que es difonen de forma excessiva. I això que de fotografies i filmacions se'n fan a carretades. Com al metro, on t'avisen que no pateixis, que les càmares vigilen... La qüestió de la prostitució ha bandejat un altre debat recent, el de si es podia o no anar despullat per la ciutat. Constato que la majoria de nus integrals són masculins, fins i tot els de cintura cap amunt, em temo que els femenins haurien generat moltes més protestes. Ara, pilotes fora, l'alcalde demana que a nivell estatal es prohibeixi o controli la prostitució al carrer. La veritat, si no fes riure faria plorar, tot plegat.

Per cert, fa uns quants anys també recordo que pel centre de Barcelona van dir que havia arribat un grup de prostitutes franceses que feien la competència a les autòctones i aquestes es van... manifestar, per protestar; era l'època de les manifestacions per tota mena de coses. Al Molino, l'inoblidable Escamillo oferia una divertida escena sobre el tema, ell vestit de lagarterana, fent el paper de la treballadora sexual autòctona, discutint amb una francesa amb minifaldilla sobre el tema i sobre la necessitat de l'autòctona de fer cursos per correspondència, avui serien on line. Ara hi deu haver poca treballadora autòctona dedicada a aquesta feina en els sectors més humils, potser la prostitució catalana o hispànica és en els nostres temps, m'imagino, majoritàriament de luxe i de cuina creativa i es desenvolupa en comfortables pisets amb aire condicionat. Cosa de la qual n'hauríem d'estar contents. I contentes. O no?

Afegeixo al post una imatge que molt amablement m'ha fet arribar l'amic Galderich, és un dibuix inèdit del gran Tomàs Padró, l'esbòs d'un acudit, en el qual dues senyores de vida dubtosa, una d'anglesa i una de catalana, porten al terreny de la seva feina la qüestió, aleshores molt debatuda i controvertida, del proteccionisme i el lliurecanvisme, l'any 1870. Podeu trobar més coses sobre aquest gran dibuixant i periodista aquí. És una llàstima que els nostres afanys culturals no passin per recuperar seriosament la tasca d'aquests grans personatges de la premsa d'aleshores, segur que aprendríem història DE VERITAT.