De totes les festes obligatòries que fem o ens fan fer al llarg de l'any una d'aquelles a les quals tinc més mania és la de Cap d'Any. Hi ha molta gent que considera aquesta una mena de nit màgica i en alguna ocasió fins i tot m'hi he divertit, però no pas per la festa sinó pel fet que em trobava en companyia de gent agradable i estimada. Malauradament, àdhuc en aquestes comptades ocasions de les quals en tinc un bon record, el fet de voler allargar la gresca en excés acaba per fer-la pesadeta.
Quan era joveneta i començava a sortir de nit, molt de tant en tant i amb supervisions dels adults, sopava a casa, a una hora normal, i després les campanades s'esdevenien quan ja em trobava movent l'esquelet en alguna d'aquelles festes particulars del meu temps. Recordo fins i tot que sovint no connectàvem amb ràdios ni teles i que algun dels participants tocava les campanades amb una cassola i una cullera, coses així, tan entranyables. Allò d'anar a veure sortir el sol era més aviat per les revetlles, entre d'altres coses perquè el sol surt més aviat a l'estiu.
Per Cap d'Any han proliferat una sèrie de tradicions absolutament surrealistes, com és aquesta dels raïms que t'has d'empassar. Avui venen raïms confitats, pelats i sense pinyols, cosa que facilita aquesta activitat, fins i tot s'havia intentat sense èxit substituir els raïms per grills de mandarines, fruit de la temporada. El tema de les calces i els calçotes vermells que s'han de cremar és una altre gran assoliment del nostre temps.
Els homes no tenen tants problemes ja que quan van mudats van abrigats i amb sabates normals, però se suposa que les dames que van de festa han d'anar escotades i amb uns talons impossibles, tota una mostra de com en aspectes de vida quotidiana la igualtat és un mite que aquests dies també copso quan passejo per botigues de joguines i veig ben diferenciades les de nens i les de nenes, amb alguna cosa unisex, no diré que no.
Això d'haver d'anar sexi i a la fresca no deu provocar molts constipats, ja que les noies de la televisió que alegrament ens anuncien que arriba l'hora de la veritat, són a la intempèrie i ensenyen la cansalada. Bé, avui de cansalada poca, car totes estan molt seques. Els paràmetres estètics canvien al llarg del temps, com es diu de forma planera. A la tele, en general, les noies presentadores acostumen a anar sense mànigues, tot i que diuen que als estudis, sobretot a l'estiu, ja que avui el món és a l'inrevés, fa un fred que pela.
Per això potser les noies de la tele duren poc i no les veiem envellir ni madurar, sempre són noves i joves. Només recordo alguna vegada en la qual donava les hores del Cap d'Any l'aleshores incombustible Mari Pau Huguet, avui una altra desapareguda. Aquells anys TV3 anava cada any a una població diferent per retransmetre les campanades, eren els temps del comarcalisme pujolià, el centralisme barceloní estava mal vist. Suposo que la parella protagonista es trobava en algun gèlid indret de la nostra geografia. En aquella ocasió la presentadora duia gorra i abric de pells i a tots dos els sortia fins i tot baf de la boca, aquest fum hivernal que tanta gràcia fa quan ets petit.
Si ets fora de casa, de festa grossa, un cop han tocat les campanades tothom es fa petons, beu cava, xampany o Codorniu, i xiscla o canta com si li hagués tocat la loteria. Per cert, la Grossa aquesta tan lletja sembla que no ha tocat a ningú, de tota manera el número crec que acaba en 14 i m'imagino que als patriotes alguna pedregadeta els arribarà. A més a més de fer-nos petons i riure i cantar t'has de posar al cap un barret i al coll un collaret de paper retallar i bufar l'espanta-sogres, a més d'una perruca de purpurina i uns bigotis de cartró, tot això ve en unes bossetes que en diuen cotillon i el contingut de les quals és de durada efímera. Abans de tot això s'ha fet un sopar més car del compte i amb menges raretes, poc usuals i absolutament indigestes.
Si et quedes a casa, com vaig fer jo aquest any i feien els meus pares quan eren grans, pots gaudir de la tele. Els programes de Cap d'Any, de la Nitvella com diuen alguns, que també en diuen fins i tot Nitbona de la de Nadal, són un clàssic des dels primers temps en els quals la televisió va ser un estri popular i assequible. Els primers anys de la TV3 hi havia una certa intenció d'innovació. Un dels únics programes de la nit de Cap d'Any que em va fer una certa gràcia va ser aquell de La Cubana, TV3 no fa res.
La resta, a tots els canals en general, han estat gairebé sempre lamentables, pel meu gust. He de dir que tampoc no els segueixo de forma constant ni en la seva totalitat. Ahir a la nostra van tornar a sortir els de Polònia. Portem deu anys de Polònia, sembla que a la gent li fa gràcia, però jo crec que l'humor es crema més que no pas altres gèneres i tot i que de tant en tant algun gag fa riure o més aviat somriure. Parodiar una realitat tan galdosa no és pas difícil, pel meu gust ja haurien d'acomiadar-se o renovar-se molt a fons però ara fins i tot els tenim al teiatru i amb motiu del Cap d'Any van fer propaganda del seu teiatru i van recuperar cançonetes antigues.
En general, i sempre pel meu gust subjectiu, una de les coses que ha degenerat més en el camp musical i encara més en el musical-humorístic, són les lletres. Les rimes són cada vegada més facilones i ripioses, repassar lletres d'estil humorístic-polític de quan la Trinca existia palesa de forma evident aquest fet. Però com que les posades en escena són resultones passem bou per bèstia grossa sense manies. Tenim ganes de riure malgrat la situació, sobretot la laboral, i la gent donarà suport a l'humor, sigui com sigui. Ahir mateix vaig penjar una crítica rimada, -també amb rimes dolentes i fàcils, però jo ho faig de franc-, d'aquesta pel·lícula francesa que té tant d'èxit i ha fet tant de calaix. En relació amb ella he llegit grans lloances a la intel·ligent comèdia humorística francesa dels nostres temps. Em va consolar ensopegar-me amb una crítica una mica crítica en la qual la titllava de correcció política per al temps del lepenisme.
De vegades he d'admetre amb pena que idealitzem el passat. Fa un temps vaig veure un programa recuperat del gran Cassen i tres quartes parts dels acudits eren dolentíssims. El mateix m'ha passat de vegades amb Gila i amb altres. Ahir mateix van emetre un especial al segon canal, dedicat a l'Eugenio, i tot i que no han passat molts anys un gran nombre dels seus acudits, recollits del carrer i de l'humor popular de l'època, semblen ja rancis i passats de rosca. Avui serien també, en gran part, políticament incorrectes tot i que era el seu posat era el que feia més gràcia, aquest estil personal que salva els grans humoristes, fins i tot en hores baixes i quan expliquen acudits dolentots o repetits.
Tot sapejant pels canals em vaig ensopegar amb gent que de vegades també em fa gràcia en l'actualitat, el Wyoming, José Mota. Patien la síndrome de la xaronada festera i tot just t'arrencaven algun somriure condescendent de tant en tant, com em va passar amb els polonesos. La televisió crema la gent molt de pressa, ho van fer amb la Llloll, amb qui havia rigut moltíssim en les seves primeres breus intervencions al Joc del Segle i que quan ens la van posar per esmorzar i per sopar va perdre pistonada i avui gairebé ha desaparegut de la pantalleta.
Ja el meu iaio deia que costava molt més fer riure que fer plorar. L'humor ha de ser breu i poc repetitiu però la gent que viu d'això ha de fer tots els papers de l'auca. Una solució habitual per a omplir els espais de riure són les imitacions de personatges públics, avui potenciades amb les grans possibilitats que tenen els efectes especials, el maquillatge. Durant molts anys els polítics no eren imitables, s'imitava a Rodríguez de la Fuente, a Alfonso Sánchez. Es feien acudits sobre bojos, cecs, sords, quecs, dones lletges i grasses, homosexuals, cornuts.
Molts d'aquells acudits avui són de mal gust, hem canviat i en algunes coses hem millorat, ja he dit abans que em va sobtar escoltar-ne molts d'Eugenio que responien a aquells hàbits xisteros de fa anys. Encara en queda alguna cosa però menys. També tenien èxit els acudits regionals o territorials, catalans, gallecs, andalusos, jueus, escocesos, alemanys, xinesos, negres. Durant un temps en corrien alguns d'absolutament racistes però no pas a la tele sinó en la intimitat de les colles d'amics. En general ens fa gràcia veure com imiten i ridiculitzen els altres, que ho facin amb nosaltres no ens en fa gens, de gràcia, però els polítics moderns han de fer el paperot. Els alumnes sempre han imitat els professors, en privat, és clar.
Ara els que manen han de tenir corretja si no volen que els titllin de poc tolerants i en el fons tanta imitació i paròdia es un senyal d'impotència popular davant de com van les coses. Al mercat humorístic s'ha incorporat amb èxit el senyor de la cueta, fàcil d'imitar, ahir la seva imitació sortia a tots els canals més multitudinaris, un filó. Fins i tot s'imiten polítics retrospectius, del passat, fantasmes de Franco, de Macià. Les paròdies, encara més les musicals, han de comptar amb la complicitat, en el temps en el qual tothom se sabia el Tenorio de memòria es feien un munt de versions humorístiques de l'obra. Avui la inspiració, a més del camp de la política, ve del cinema, de la música popular, dels vídeoclips dels famosos, dels anuncis comercials de la televisió. Els imitadors tenen un gran avantatge, a ells no els imitaran, és gairebé impossible, vaja.
La tele de la nit de Cap d'Any acaba gairebé sempre en festa musical i llumetes. L'escenografia respon al mateix paràmetre acolorit de la celebració. Els poders públics potencien llocs on anar a fer el ximple, a Madrid tenen la Porta del Sol, de llarga tradició. Durant anys vam iniciar l'any contemplant la gent de Madrid in situ per la tele. Barcelona no se n'acabava de sortir, allò del comarcalisme pujolià també va perjudicar el centralisme celebrador barceloní.
Molta gent, per iniciativa pròpia, se n'anava a la Plaça de Catalunya i feia moltes bretolades. Ara s'ha muntat la festa a l'avinguda de Maria Cristina que encara ningú, de moment, no ha suggerit rebatejar amb un nom més patriòtic nostrat, potser algun dia en diran avinguda de la reina, com allò del carrer del duc, i tots contents. La cosa ha tingut èxit, si ho jutgem per l'assistència, n'hi ha tanta o més que pel piromusical de la Mercè, la veritat. Aixequen un ninot horrible, encenen les fonts i tiren petardos i coets. Si aquesta festa dura, els infants d'avui quan siguin vells creuran que és una celebració de tota la vida i no voldran que la canviïn, com ens passa a tots amb les tradicions inventades, que són la majoria, per no dir totes.
Després de la festa, les campanades, els programes xarons de la televisió, els constipats que sens dubte han agafat les noies escotades de bon veure -acompanyats del mal de peus que deuen provocar aquesta talonassos absurds del nostre temps, més agressius que les cotilles de la iaia-, la crema controlada de calces i calçotets vermells, l'empatx a causa dels sopars excessius i estranys, la ressaca xampanyera, el sentiment de ridícul retrospectiu quan et recordes ballant la conga amb el barret de cartró, el nas de plàstic, l'espanta-sogres als llavis, l'escenografia d'èxits populars com ara el Chocolatero, els Pajaritos o el Country, ve el dia de Cap d'Any. I finalment arribaran els reis, una festa entranyable que també està patint una frivolització progressiva i irreversible. Ja hem desat hores d'ara, al menys, els horribles tions amb barretina i cara de Xuqui.
Haurem fet regalets i ens n'hauran fet, alguns ens han fet il·lusió i amb d'altres hem fet el paperot. Ja en els anys de la decadència trinquera va sortir un disc nadalenc on encara hi havia alguna cosa divertida i vagament crítica amb els costums nostrats tot i que ja no tenia la grapa de les produccions anteriors. Una estrofa feia referència a l'afany regalador de la temporada:
...I sumant-hi lo dels iaios,
les cunyades i tietes,
tot plegat cent trenta mil
i la paga a fer punyetes.
Treballant com un esclau
per les diades d'amor i pau.
(La cançó de l'hivern, La Trinca)
Ara molts ja no poden treballar ni tan sols com uns esclaus perquè no hi ha prou feina. Ha arribat un nou any i tot segueix igual i serem un any més vells. Tolstoi descriu a Guerra i Pau una festa molt lluïda i al capdavall reflexiona sobre el fet que tanta festa té tan sols una important finalitat, evitar pensar en què la vida passa. Passa la vida de cadascú, individual i intransferible, però també la vida de la col·lectivitat.
Y nosotros nos iremos y no volveremos más, repeteix una nadala castellana. Ja de petita la constatació de la brevetat de la vida repetida en una cançó suposadament alegre em feia una certa angúnia, em semblava fins i tot condemnable, des d'un punt de vista de la fe cristiana que és resurrecionadora. No volveremos más? Però no recordo que la censuressin mai, que jo sàpiga. Devia ser que ni tan sols els manaies del sector religiós ho veien clar del tot, allò de la resurrecció de la carn i que al cel ens puguem veure.
Arribar al 2015, amb una salut sostenible, en el meu cas, ja ho considero un assoliment important que no té més mèrit personal que l'atzar i la casualitat. Pel camí he vist passar com tothom, cap al misteri del no res gent més gran, de la meva edat i més jove. Aquestes festes, tan divertides quan ets petit i no tens passat, quan no se tienen años onze y no se piensa en mañana, esdevenen amb els anys una mica tristes i nostàlgiques, sobretot pel fet que una part de la gent estimada, coneguda, saludada, desapareix, en general, si no hi ha un desastre col·lectiu, a gotetes, a pessics. Galdós compara a Fortunata i Jacinta la humanitat amb aquests arbres de fulla perenne, com ara les alzines, que perden el fullatge de forma constant però mai no es queden despullats del tot, cosa que fa que no ens deixin veure la perspectiva de buidor que s'esdevé amb els de fulla caduca.
En tot cas i com que sembla que s'han de demanar desigs i no vull demanar coses serioses, només faltaria, tan sols demanaré al proper any que des d'ara els responsables de les teles pensin en la gent que es queda a casa per Cap d'Any i intentin, amb temps i imaginació, endegar programes de NItvella que no fereixin la sensibilitat col·lectiva dels jubilats i jubilades. Per cert, en veure la parella protagonista d'enguany, a TV3, el primer que em va venir el cap va ser que el xicot, ai, s'estava fent grandet. Coses de iaia.
