EVOCACIONS LITERÀRIES POC AMABLES

Fa molts anys hi havia alguns llibres que, per motius diversos, molta gent havia llegit i avui semblen oblidats. Tot i que no ho estan pas, és clar. Hi ha personatges que, amb el temps, han esdevingut incòmodes, moltes vegades pel fet que, en algun moment, van creure en el feixisme.

Curzio Malaparte és un dels grans escriptors del segle XX i un d'aquests casos singulars i complexos. Molta gent del meu temps havia llegit, de jove, i, de vegades, d'amagat, els seus dos llibres més coneguts, 'Kaputt' i 'La Pell'. Ens situen en la guerra europea sense concesions, ell va ser un testimoni extraordinari de les dues guerres europees i ho va reflectir en un estil molt personal. No és un autor còmode, encara menys avui, quan la complexitat ens inquieta i les guerres del passat s'han convertit en una mena de conte per a escolars avançats. 

Va ser un autor compromés, però no en un sentit partidista. Proper a Mussolini aviat es va decebre i va ser una mena d'esperit lliure. Quan va morir, no gaire vell, ho va fer adscrit al partit comunista i a la religió catòlica. El seu esperit independent era imprevisible, radical. Va estar a la presó en diferents ocasions i l'església va prohibir algun dels seus llibres.

De molt jove va deixar els estudis i va combatre a la Primera Guerra Mundial, el van ferir, de retorn a Itàlia es va dedicar a la diplomàcia, es va afiliar al partit feixista, en el qual veia, aleshores, objectius socialistes. Va dirigir alguns diaris. Va acabar per trencar amb el feixisme i criticar Hitler. La seva tasca com a corresponsal de guerra va ser decisiva per a la seva tasca d'escriptor. La seva vida és tan singular i complicada que em limito, en aquesta entrada, a dir-ne poca cosa. Podeu trobar informació a dojo a la xarxa, a wikipèdia i a molts articles que podeu llegir online.

A 'La Piel' aprofundeix de forma cínica, poètica, dolorida i pessimista en el mon de la guerra i en les seves misèries. Aquests dos llibres em van colpir molt en el seu temps, eren literatura 'forta', cruel en ocasions, angoixant.  Va conèixer bé un altre personatge també controvertit, Agustín de Foxà, avui força oblidat per motius semblants, les etiquetes que ens classifiquen algú com 'feixista' o com 'd'esquerres', segons toca. És una llàstima que avui ens facin tanta por les complexitats, tan humanes i comprensibles, i que fets i personatges s'expliquin sovint de forma simplista i, gairebé, ximpleta.

https://es.wikipedia.org/wiki/Agust%C3%ADn_de_Fox%C3%A1

https://ca.wikipedia.org/wiki/Curzio_Malaparte

GUERRES I D'ALTRES DISBARATS SENSE JUSTIFICACIÓ SERIOSA

 

Fa alguns anys, en una tertúlia sobre temes d'història, va sortir el tema de les dones i la seva situació quan van mal dades. Sense ànim de polemitzar un conegut va mostrar xifres de com els havia anat als homes a les guerres, amb un nombre de baixes, ferits, mutilats, impressionant, molt superior al nombre de dones mortes. M'ha vingut al cap això perquè a la xarxa he llegit algú que recordava el nombre de morts a la batalla del Somme, un nombre impressionant. Però podríem recordar molts altres fets bèl·lics. Els homes joves i, sobretot, pobres o no-rics, eren -i son, en molts casos- carn de canó segura.

En alguna època històrica això de les batalles se suposava que tenia èpica, morir per la pàtria era un 'honor' discutible, molt ben arranjat pels qui manaven. En tot cas avui tenim cinema i llibres que posen les coses a lloc. En d'altres temps els desertors eren executats, els qui no volien anar a lluitar eren considerats covards, encara que fossin pacifistes convençuts, no fa massa anys que a Anglaterra es van 'reivindicar' homes sotmesos a l'ostracisme o el menyspreu per no haver volgut anar a la guerra o haver-me parlat de forma poc 'adient'.

Encara suposant, que és molt suposar, que es defensi una causa justa, moltes vegades homes joves van a matar homes joves, els quals no coneixen de res. En una guerra civil et podies trobar amics o parents a l'altre bàndol, i no sempre hi anaven per ideologia, moltes vegades, la majoria, de grat o per força. A França van enviar molta gent de les 'regions' a la guerra, hi ha a molts pobles i poblets bonics monuments amb el nom dels caiguts per la pàtria. Les pàtries son una de les pitjors creences, més letals, sovint, que les religions, em sembla. 

De jove vols creure en coses, pàtries, idees, es fàcil caure en estranys paranys, justificar la 'lluita armada' quan no cal, quan les víctimes poden ser gent innocent, indiferent a 'la causa' però amb família, fills... Un dels últims escrits de Montserrat Roig recordo que deia que fins i tot ja li feien llàstima els guàrdia-civils, feia poc que havien molt alguns jovenets aspirants a aquesta feina, en un atemptat.

La gent, de vegades, és d'un bàndol o d'un altre per circumstàncies diverses. Amb el pas del temps i la maduresa les coses es veuen d'una altra manera. Deien que l'actor James Stewart, valent i condecorat, molt respectat al seu país per la seva tasca durant la guerra, de gran estava amargat pensant en com havia bombardejat l'Alemanya civil i, a causa de la 'causa', havia matat gent innocent i desconeguda.

El pacifisme és un llarg i difícil camí, crec que les guerres no acaben mai bé, tampoc les 'lluites armades', sempre queden rastres, ressentiments. Gent que va viure la Revolució Francesa, anys després, planyia les violències i admetia que el mateix i més s'hauria pogut assolir d'una forma més lenta i civilitzada. Penso en aquella barbaritat d'enviar jovenets a la Batalla de l'Ebre, a una guerra que ja estava perduda, inútilment. Els qui manen, en molts casos, guillen aviat, queden els més innocents i babaus i, sí, les dones també pateixen i, a sobre, han de fer bullir l'olla sigui com sigui. Però cal tenir en compte els números, impressionants, de morts joves, en qualsevol guerra o cosa semblant. 

Els qui manen, no tots però sí la majoria, és mouen lentament, per interessos diversos. Poca cosa hi podem fer. Ser honorables covards, encara que sigui sense ideologia, no fer mal a ningú i intentar que no ens en facin, pot sembla un ideal galdós però és el més efectiu. Encara, però, sembla tenir ganxo la mística dels herois, dels màrtirs... Tot és fràgil, llàstima. Avui ja no compten tan sols els morts als fronts, els bombardeigs s'han sofisticat i incrementat, malauradament. La història de la humanitat és terrible, tot i que sembla que millorem i, malgrat tot, la població ha augmentat de forma exponencial. Ara el senyor de Rússia es veu que vol incrementar la natalitat, no fos cas que amb els anys tingués un dèficit de 'carn de canó', vaja.

LA GUERRA INÚTIL I ELS HEROIS EN DECADÈNCIA

 

Una de les darreres sessions del cinefòrum de Tot Història va estar dedicada a la pel·lícula Rommel, el zorro del desierto, del ja llunyà any 1951. Es tracta d'una pel·lícula bèl·lica americana, dirigida per Henry Hathaway. Crec que va ser la primera d'aquest director. Està basada en la biografia escrita pel brigadier Desmond Young.  El llibre i la pel·lícula han contribuït a la creació d'una mena de llegenda sobre Rommel, amb algunes idealitzacions controvertides. Va ser, això si, en molts casos, un personatge admirat i respectat fins i tot pels enemics, cosa que explica que fossin els americans els qui van endegar la pel·lícula. 

La pel·lícula incideix, sobretot, en la decepció progressiva de Rommel davant les decisions de Hitler, en la seva sinceritat davant del dictador i en la seva suposada participació en la conspiració de 1944. Aquest fet farà que se l'obligui a suicidar-se, fent veure que ha mort en combat i rebent, a causa del seu carisma, honors diversos. El suïcidi també protegeix la seva dona i el seu fill de represàlies.

El personatge de Rommel el va interpretar James Mason, i a la pel·lícula surt gent com una Jessica Tandy jove o Cedric Hardwicke, entre d'altres. La pel·lícula va trigar uns anys en estrenar-se a Espanya. En la seva època va tenir un cert ressò, la guerra mundial encara era relativament propera i la gent gran del meu temps coneixia, més  o menys, els seus protagonistes. El militar d'una peça, honrat i coherent, encara mantenia un valor mític que avui ja no és el mateix, en general.

Aquests dies s'ha tornat a parlar molt de la guerra, a causa de l'aniversari de l'alliberament d'un dels camps d'extermini. El nombre de llibres, pel·lícules i documentals és ingent i això ha contribuït a una certa frivolització. També és relativament lògic que els canvis generacionals contribueixin a mirar-ho tot amb una certa distància inevitable. Es repeteix de forma tòpica allò de que no conèixer el passat fa que el poguem repetir, quan el cert és que els disbarats no s'han aturat mai i tan sols cal mirar les notícies, en les quals no surt, ni de bon tros, tot el que passa. Vaig escoltar aques dies una dona gran, parenta de supervivents dels camps, que constatava aquest fet. Mirar el passat, en ocasions, fa que es relativitzi el present.

El debat sobre la cinta va ser interessant i controvertit. Hi ha publicacions, serioses i suposadament documentades, que es contradiuen pel que fa a coses com ara la implicació de Rommel en l'atemptat a Hitler,en el seu coneixement dels camps d'extermini i d'altres tragèdies massives. Moltes coses no les sabrem mai del cert, de fet ja costa entendre el present en molts casos. Fa angúnia llegir el turisme que generen les visites a espais horribles, no tan diferents, però, com les que feia la gent del passat, segons ens explica Victor Hugo en un fragment de 'Els miserables' a l'escenari de la batalla de Waterloo. L'afició actual als programes sobre crims i violències diverses també em resulta preocupant, encara més quan aquests es revesteixen d'una mena de suposada qualitat, a la recerca d'audiència.

En tot cas sempre ens resulta més tolerable la recreació que no pas la realitat. Avui comptem amb imatges reals de la violència i resulta inquietant i dolorosa la visió de la crueltat i de la mort. Alemanya era un país culte i admirat, el resultat de la primera guerra va humiliar-lo i tot plegat també va contribuir al creixement i èxit de les ànsies expansionistes i a endegar l'extermini de jueus, però també d'altres col·lectius. Tot i que l'antisemitisme ja era preocupant a França que, en aquest tema, va col·laborar a enviar jueus als camps, o a Rússia, on Stalin va acabar amb supervivents dels exterminis alemanys. 

L'extrema dreta reviu darrerament. Res resulta impossible, ben mirat. El segle XX ha estat dels pitjors, en molts aspectes. Les teories topen amb la realitat i avui no podem dir 'que no ho sabem'. Mai no estarem vacunats contra l'horror, individual i col·lectiu. El futur és imprevisible, un misteri. 

El fill de Rommel, Manfred, va ser un home lúcid, alcalde d'una ciutat alemanya i partidari de la unitat europea. Va escriure força sobre el pare, de forma coherent i sincera. Ell mateix admet en algun moment que el seu pare coneixia la situació dels jueus però que el preocupava més la previsible derrota alemanya a la guerra. La guerra, quan jo era jove, encara semblava tenir un sentit, fins i tot havia llegit que se la considerava una mena de necessitat per controlar la població. Les solucions senzilles no existeixen però hi  ha una tendència a cercar culpables diversos. 

Avui, aquesta pel·lícula, en blanc i negre, té la gràcia d'un cinema del passat que, en part, ha evolucionat. Però la realitat sempre serà tota una altra cosa. Per això, en general, avui la narració dels darrers temps de Rommel ens sembla molt incompleta tot i que interessant. El cinema bèl·lic és tot un gènere. En el seu rerefons hi ha una mena de patriotisme que no s'ha estat mai d'enviar el jovent a la mort. La manipulació ideològica és perillosa i es disfressa de bones intencions. Una de les millors històries sobre el tema és l'emblemàtica Senders de glòria. A casa nostra encara incomoda pensar en el jovent que Negrin  i la resta van enviar a l'Ebre, a una guerra que ja se sabia perduda. Als derrotistes, aquí i a Alemanya, els afusellaven sense manies. 

Quan jo era jove encara creia de bona fe que lluitar i morir per 'una bona causa' era quelcom destijable. El que passa és que les bones causes no ho son mai del tot i es fàcil corrompre-les. La suposada memòria històrica es sempre relativa, incomoda, per exemple, fer referència a crims i tortures comesos, per exemple, per gent d'esquerres durant la guerra civil. Encara fa pocs dies una mena d'esquerra radical justificava la intolerància amb violència en contra dels suposats 'feixistes'. Es parla de tolerància, de respectar idees, de pacifisme, però tot plegat s'esberla davant de les creences dels 'convençuts', tan incoherents i contradictoris gairebé sempre.

PUTIN, D'ESPIA A PRESIDENT, EL PODER ABSOLUT COM A FITA

Aquests dies, per tristes raons, la figura de Putin ens resulta terriblement propera. La BBC compta amb una minisèrie de tres capítols, molt interessant, visible a MOVISTAR, i que crec que encara es queda curta pel que fa a molts aspectes, tant del personatge com del seu entorn i del context mundial en el qual es va produir el seu accés al poder. Es diu: Vladimir Putin. D’espia a president.

Vladimir Putin va ser, com gairebé tothom sap, un espia, però un espia poc rellevant i sense èxit, un buròcrata amb aspiracions frustrades. L’antiga URSS va comptar, en el seu cinema, amb un James Bond propi, Max Otto von Stiertlitz, que feia de les seves durant la guerra freda i que va ser molt popular per aquells verals, tot i que aquí en sapiguem poca cosa. Era un home ben plantat, però auster, fidel a la dona i sense vicis. La sèrie de televisió sobre el personatge, pel que sembla més repetida a Rússia que Verano Azul aquí, es diu Disset instants d’una primavera. Avui per la xarxa es troba gairebé tot i també es pot comprar la sèrie. 

Tot i que el personatge ha estat interpretat per diferents actors, el més emblemàtic dels quals va ser Viacheslav Tíjonov, qui va morir l’any 2000, als vuitanta-un anys. L’actor va fer moltes més coses però la seva fama va restar lligada a l’agent secret i és un mite al seu país. És una llàstima que no tinguem un accés més habitual al cinema i televisió que gaudeix d’èxit més enllà de les nostres fronteres, expliquen molt més sobre la idiosincràsia de les persones i els pobles que no pas els manuals convencionals o els articles saberuts. I no em refereixo al cinema de culte sinó als productes de consum.

Molts biògrafs de Putin insisteixen en el pes de la imatge de ficció del personatge de la sèrie russa en el Putin infant i jovenet i en la seva vocació com espia. Però, ai, com ja vam comprovar amb els llibres de Graham Green, més realistes, això de ser espia té moltes servituds i contradiccions. La sèrie de la BBC incideix en els motius i les influències que van marcar el camí, terrible però exitós, fins al moment, de Putin. Manca d’escrúpols, ambició, incoherència en molts moments... De fet aquí no ens el preníem seriosament, em sembla, però James Bond matava sense manies quan calia, en nom del bé comú universal.

La sèrie de  la BBC explica moltes coses, potser en podria explicar moltes més. Però cal saber el passat del personatge si es vol entendre la seva decisió actual d’envair Ucraïna. Encara hi ha una certa reticència, per part de determinades esquerres, en admetre que la URSS no va ser mai allò que ens deien o volíem pensar. Moltes vegades has d’escoltar que els americans fan el mateix o pitjor i potser en ocasions ho han fet, és clar. Però assolir el poder absolut és més difícil als Estats Units, de moment, que no pas a Rússia o Turquia, em sembla. 

A la sèrie hi surten persones que no havíem vist ni sentit fins ara, la filla de Yeltsin, per exemple. O els supervivents dels intents d’assassinat perpetrats per gent propera a Putin i que fan nosa. I els parents dels qui van morir, com la vídua de Litvinenko, ja que els tentacles del poder son allargats i ni tan sols estar refugiats a la suposadament pacífica Anglaterra és garantia de res. Els enverinaments sembla no es van esvairamb els temps dels Borgia, sempre surten productes nous per acabar amb qui destorba massa o el poder absolut considera traïdor. Pel que fa a les novel·les de Green, al Factor Humà enverinen un pobre innocent sospitós amb uns cacauets contaminats. Als oligarques russos rics Putin va acabar per aconsellar-los no fer política, com diuen que feia Franco qui va comentar a algú, (en castellà, és clar), faci com jo, no es fiqui en política. Algun d'aquests oligarques russos que va sortir repatani va acabar mort o a la presó, malgrat ser econòmicament poderós.

La sèrie ens mostra un Putin fred, gèlid, vaja, hi ha poques referències personals, íntimes, el personatge sempre ha blindat la seva vida privada. La seva primera dona surt de passada, a les filles no les veiem mai, en algun moment no té més remei que admetre que s’ha separat i s’ha tornat a casar però, vaja, ben poca cosa. Podia haver estat un brètol de barri, violent i anodí, el va salvar i ajudar l’esport, el judo, sobretot. La seva feina a Alemanya, ja al KGB, va ser còmoda, considerant la situació del seu país i els temps convulsos que acabarien amb el mur. Fa uns dies els diaris d’aquí recordaven la seva poc coneguda estada a Barcelona, en l’època olímpica, acompanyant l’alcalde de Sant Petersburg, a tots ells l’ajuntament de Maragall els va obsequiar amb sabates, ja que les duien foradades, i un dels pocs records del futur president de Rússia és com es va enlluernar a MERCABARNA, amb tota aquella varietat de menjar.

Putin es va adaptar al nou moment, hi havia oportunitats per fer calaix, calia cercar influències adients. Les oligarquies ambicioses van fer l’agost ben aviat o potser ja tenien el coixí fet. L’alcalde de l’antiga Leningrad era un corrupte manifest. Putin, poc afeccionat a intervenir en els mitjans de comunicació, es va anar reconvertint, en un documental va sortir en el seu cotxe, conduint mentre, de fons, sonava la música de la famosa sèrie de televisió. Després va venir l’etapa a Moscú, a prop de Yeltsin, un es va aprofitar de l’altre però Putin era més jove i no bevia com una esponja. Al capdavall Putin el va succeir i es va transformar en algú suposadament més mediàtic, l'home més sexi de Rússia, segons enquestes, no sé si fiables, gràcies a assessors diversos. La sèrie ens recorda la guerra de Txetxènia, encara tan poc coneguda per nosaltres, i que va contribuir a augmentar el seu prestigi en una època en què anava de baixa, amb sospitosos atemptats terroristes poc aclarits. I per diferents assassinats d’opositors, com el de la periodista Politkóvskaya, una de les poques veus que incidien en el tema txetxè sense manies.

La sèrie té moments estranys, altament inquietants, com ara un dinar amb els polítics del moment, amb Bush fill, un altre personatge ben tèrbol però limitat per un sistema, segurament defectuós, però amb un control més sòlid sobre el capteniment presidencial. Contemplant la concurrència en aquell àpat tens la percepció de què vivim menats per guillats perillosos i que, l’excepció, son els pocs espais de temps en els quals algun governant amb poder sembla normalet i assenyat. 

O com un altre moment en el qual Putin canta, davant una concurrència d’actors i actrius ben coneguts que l’aplaudeixen sense manies i molt divertits. Acaba, més o menys, amb la primera guerra d’Ucraïna, de la qual aquí no es va parlar gaire. I constata allò que molts periodistes ens diuen, que no saps mai què passa per dins del cap del personatge, rejovenit gràcies a les intervencions estètiques  aconsellades per un amic seu, l’inefable Berlusconi. El veiem fent tota mena d’exhibicions esportives de tota mena, talment un súper heroi incombustible que no sé pas si en algun moment recorda que és mortal.

Potser Putin passarà, com tothom, però el mon és com és i en vindran d’altres que jo ja, potser, no veure ni patiré. Recordo una antiga pel·lícula alemanya, Nosaltres, els nens prodigi, en la qual un personatge odiós però hàbil, que s’adapta al que sigui amb tal de conservar poder i fer calaix, passa de ser un nazi devot a un demòcrata amic dels americans capitalistes. Al final, per atzar, cau pel forat d’un ascensor mentre se sent el comentari del director dient que no hi ha al mon prou forats d’ascensor per acollir tots aquests personatges. Personatges acomboiats per entorns de pes i fins i tot, en determinats moments, aclamats pel poble, no ens enganyem.

Es aquesta una sèrie imprescindible, interessant, que encara es deixa coses al tinter però que ens fa entendre que això d’Ucraïna d’ara no és una casualitat. Els conflictes, fins i tot les guerres sagnants, en ocasions afavoreixen el poder, incrementen això tan perillós i manipulable que son els signes d’identitat o els patriotismes i que, en ocasions, fan més mal que bé. La informació és pot tergiversar segons convé i les masses srotim al carrer per protestar i reivindicar però també per aclamar. Per això no em refio de les manifestacions massives, ni que siguin per a una bona causa. Ara que s’acosta Setmana Santa recordo que a casa m’explicaven que els mateixos que van anar a rebre Jesús amb els rams d’olivera van anar a veure animats i distrets com el clavaven a la creu. Qui sap, potser no tots, però segurament una bona colla sí que ho va fer.

PRESENTS INQUIETANTS I PASSATS GALDOSOS

Aquests dies m'arriben al mòbil un munt de missatges, dibuixos, acudits i cançonetes sobre el rei, la monarquia i tot això. La majoria son tan ingenus, innocents i amb poca gràcia que, com deia la meva mare, fan gràcia per la poca gràcia. També proliferen condemnes monàrquiques i als polítics, en general, i sense excepcions. Tot plegat ha relegat a un segon pla els, cada dia menys nombrosos, missatges optimistes tipus 'ens en sortirem'. En general hi ha una tendència inquietant i popular en erigir-nos en jutges sense poder i situar-nos en una mena d'estranya altura moral la qual, per cert, poques vegades es pot percebre, en la pràctica, a la vida quotidiana.

Del bon rotllo al mal rotllo s'hi passa en dècimes de segon, vaja. Escoltava per la ràdio els mals rotllos provocats per immigrants marginats i revoltats, a algun indret del sud peninsular, i com la gent de la contrada es disposava a defensar-se, dels estrangers i del virus, al crit unànim de 'el pueblo unido jamás será vencido'. Les frases famoses es fan servir per a tot i en tots els sentits, sovint en el sentit contrari a l'original, com allò de vencereu però no convencereu, per posar el primer exemple que em ve al cap.

Això del poble unit es refereix, doncs, al meu, de poble, i no al poble universal de la Humanitat, vaja. Totes les proclamens antimonàrquiques potser faran una mica de forat però no és tan senzill tirar cap a la república, cal canviar la Constitució i això és més llarg que aconseguir vacunes efectives. Pel camí les coses canvien i s'obliden, els virus muten i el temps ho esborra i transforma gairebé tot, per bé o per mal.

Avui fa anys d'allò tan horrible de la bomba d'Hiroshima. Fins i tot, miraculosament, encara en queda algun supervivent nonagenari, però el cert és que allò va ser terrible i, a sobre, va tenir repic a Nagasaki. En això de les desgràcies dobles la segona sempre té menys pes que la primera, com Pompeia i Herculà, vaja. La segona guerra mundial, amb la afegitó premonitori de 'la nostra' va canviar el mon i va acabar amb un munt de gent, molta de la qual, jove. El segle XX va ser horrorós i tot plegat, si s'hi medita una mica a fons, fa pensar en les mancances d'una espècie, la humana, capaç del millor i del pitjor dels pitjors. Totes les lloances a la vida, així, en general, no tenen cap sentit, més enllà de les nostres il·lusions personals i biològiques. A no ser, és clar, que siguis religiós i creguis en un cel possible i etern, si fas bondat, és clar, cosa que avui està més en crisi que mai. 

La queixa no té sentit, si no va més enllà de l'esbravament momentani, però la nostra tendència a la protesta ineficaç és sorprenent. I si va més enllà, en moltes ocasions, acaba per produir mals majors que aquells que combatia. Allò de mort el gos morta la ràbia ja sabem prou que no és cert però sembla que funciona, a nivell psicològic. La culpa és d'algú, dels polítics, dels rics, dels qui fan 'botellades', dels que no es posen bé la mascareta, dels banquers, de qui sigui. A veure si, en el fons, allò del pecat original té més sentit del que ens havíem pensat.

Es parla de limitar la mortalitat com si la gent fos immortal i això resulta altament enganyós. Potser superem el virus de moda i acabem morint d'una cosa pitjor, ningú no sap què ens pot venir i en això tinc alguna experiència familiar. La salut se'ns acabarà, amb virus o sense, la vida, també, i no m'acabo de creure que limitant-nos un bé tan preuat com la llibertat personal la cosa millori, a base d'amargar-nos la poca vida de la qual disposem. Però ja fa anys que anem acceptant controls de tota mena en nom del suposat bé comú, molt poc comú, si analitzem a escala global com estan les coses.

Però vaja, hi ha opinions per a tots els gustos i tot plegat aquestes son meditacions subjectives en tal dia com avui, en el qual una gran desgràcia, una més, ben mirat, va estossinar innocents i culpables, sense manies. Aquell any jo no havia ni nascut, no em faltava gaire, i em sorprèn avui l'increment de natalitat de finals dels quaranta del segle passat, obra d'una joventut, la dels meus pares, que n'havia passat i vist de tots colors. És allò de la caixa de Pandora, que hi quedava l'esperança, encara que tan sols fos una mena de verd miratge enlluernador.

Fa anys, més de trenta, vaig escriure aquests versos maldestres, que m'ha semblat adient recuperar, per palesar que les grans preguntes canvien poc, amb el pas del temps i no tenen, ai, cap resposta prou entenedora:

Preguntes al tomb de l'any

Vindrà la bomba de neutrons,
i quedarem fets una coca?
O el pessimista s'equivoca
i els temps futurs seran molt bons?

Doncs, farà figa, el català,
i parlarem tots en anglès?
Hi haurà un gran món sense diners
on tota llengua hi cantarà?

I si som tants, de tants colors,
omplint les brutes perifèries
de les ciutats, plenes de dèries,
brutícies, rates i suors,

no ens llençarem els plats pel cap,
amb la violència reprimida
que surt de cop, demanant vida,
com de l'ampolla surt el tap?

Serem pacients amb els polítics?
No matarem recaptadors?
Cotitzarem, plantarem flors,
tindrem records per pobles mítics?

O tendrament, amb testa arega,
sempre amb la por d'algun calbot,
com allisats per un ribot,
continuarem amb la fe cega?

Ens ficarem al gran boïc
dels humans pobres i fidels?
Farem volar cent mil estels
que ens guariran del gran fatic?

Serem rebels, serem mesells,
serem bajocs, serem de glaç?
Serem un poble sense jaç,
vells caçadors sense fusells?

Resposta de l’oracle

No cal pensar massa ni gens,
car sou tan sols una burilla,
que el vent empeny i que no brilla,
lluny del salpàs i de l'encens.

Així doncs, féu el que cal fer,
anar a la feina mentre n'hi hagi,
obrir l'aixeta mentre ragi,
prendre-us sovint un bon cafè...

No us demaneu pel llarg demà,
que en tirareu un tros a l'olla.
Aquell que apreta la virolla
no pensa tant i ho té tot clar. 

Poemes inèdits

GUERRES, BATALLES, VIRUS I VANITAT DE VANITATS

Encara que vulguis fer punt i apart resulta complicat deixar de banda el tema central d'aquests mesos, el coronaviurs, és clar.

Escolto, per la ràdio, per la tele, per tot arreu, condemnes a això de qualificar el tema com una guerra o una batalla. La cosa s'ha intensificat des que l'exèrcit també col·labora en tasques diverses, generades per una emergència que més aviat demana la col·laboració de tothom.

Em sorprèn aquesta pell tan fina davant de la qualificació, metafòrica, de la lluita contra el virus. Des de fa anys que llegeixo sovint símils bèl·lics en relació a qualsevol malaltia, sobretot, el càncer. 'Ha superat la lluita', 'ha guanyat la batalla', 'malgrat la lluita no ho ha superat', 'cal lluitar amb coratge contra el càncer'... Fins i tot Maragall, al principi del seu Alzheimer, feia aquests tipus de comparacions, en relació al seu cas. Cal dir que alguns malalts de càncer amb dos dits de seny rebutjaven aquests lligams entre una batalla i la difícil situació que comportava resignar-se al tractament possible.

Com que l'espècie humana té un vessant prou vanitós, sovint la curació d'un mal dolent convertia el curat en un heroi que havia superat la lluita i guanyat la batalla. Encara recordo la santificació, per exemple, de Josep Carreras, quan va superar la leucèmia. El fet és que qualsevol superació d'una malaltia és temporal, tots morirem, però, és clar, qui dia passa, any empeny. Hi ha persones, poques, que davant d'un mal complicat han renunciat a tractaments massa agressius, acceptant una mort previsible. Estan mal mirats, com si no tinguessin coratge per lluitar. Els símils bèl·lics no es limiten a les malalties, es pot lluitar per aconseguir millores salarials, llibertat personal, coses així.

En tot cas, ja sabem que això no és una guerra. Una guerra, una guerra de veritat, és molt pitjor. Hi ha països que viuen, avui, guerres llargues, sense final previsible. Quan no hi ha una guerra oberta, fins i tot en casos de dictadures, el comerç i la indústria, fins i tot el turisme, més o menys, tiren endavant. Quan jo era jove, en referència al franquisme, es deia sovint que no era el mateix la pau que l'absència de guerra. Hi estic d'acord, la pau, en democràcia, hauria de ser tota una altra cosa, però la guerra és el caos i la inseguretat per a tothom. I, si avui la gent vigila que el veí no baixi el gos més vegades del compte, en un estat de guerra o  de dictadura brutal les delacions perverses proliferen.

De fet, les guerres s'aturen però no s'acaben del tot fins al cap d'unes quantes generacions, i encara. Deixen mals records, silencis, misteris poc aclarits, odis enquistats i coses així. Mals rotllos, vaja. Res no és mai com abans de les guerres, de les revolucions. Els períodes sense guerra, en la història, han estat breus i limitats a espais geogràfics determinats. Malauradament, després moltes guerres es mitifiquen i encara bo que en aquestes darreres dècades els valors militaristes, al menys pels nostres  verals, han anat de baixa, ni que sigui de forma bonista i teòrica. Diuen que la història l'escriuen els vencedors però això és relatiu. Per una banda tothom perd, no hi ha vencedors, tothom ha patit, i, per l'altra, suposats perdedors i revanxistes escriuen, sempre que poden, la història, a la seva manera.

Les malalties i les epidèmies no s'acabaran mai, revifaran de tant en tant, perquè la biologia és la biologia i no té consciència moral. Un altre tema és que, a partir d'aquesta pandèmia, es posin algunes mides per tal de controlar la cosa d'una altra manera, el mateix que l'economia, a partir de la crisi del 29, va reinventar-se. Ara bé, això demana grans esforços, sobretot pel que fa a la millora de la situació als països pobres, alguns dels quals no tenen ni aigua. Jo crec que, de moment, en sortirem escaldats, però al cap d'un temps ja farem com sempre i, algun dia, en un futur estrany, arribarà alguna tragèdia imprevista que ara no podem ni imaginar. Però també passarà i la gent anirà fent el que pugui i quan pugui. 

Aquests dies em ve al cap el comentari irònic d'un científic, en una mena de debat sobre el canvi climàtic. Algú va dir que si no anàvem amb compte podiem acabar amb l'espècie, la nostra, és clar. El científic, vell i savi, va dir, rient, que potser aleshores els virus i les bactèries estarien molt contents i tranquils. Al capdavall, son éssers vius i, se suposa, parents nostres.

POSTGUERRES I SUPERVIVÈNCIA

Aquests dies s’està desenvolupant el Festival Wallay!, dedicat al cinema i la cultura africana, molt diversa, malgrat que, en general, hi ha una tendència a ficar en el mateix sac un munt de països, ètnies, llengües i manifestacions culturals o a creure que l’Àfrica actual encara és la dels nostres manuals convencionals dels anys cinquanta i seixanta. Malauradament tan sols em vaig poder escapar ahir a la Filmoteca, on projectaven O Herói, una producció d’Angola, Portugal i França, dirigida per Zézé Gamboa. 

Les pel·lícules triades per al festival recorren bona part de la geografia del continent. En aquest cas s’incideix en el tema d’Angola i la seva llarga guerra civil, que va seguir a la guerra per la independència. Mentre revistes dels setanta de tendència comunista ens informaven sovint de la guerra, quan aquesta estava instal·lava en la política de blocs de l’època, de la llarga guerra civil ens en van informar molt menys i, com tantes guerres del mon, va arribar a ser un tema oblidat o gairebé, més enllà dels sectors que treballen, amb constància, per allò encara tan eteri de la pau mundial. 

O Herói beu en moltes fonts, com ara en El lladre de bicicletes, i el protagonista es diu Vitorio en homenatge De Sica. La pel·lícula té uns quants anys ja, és del 2004, i és una llàstima que tantes pel·lícules interessants ens arribin amb comptagotes i, sovint, amb endarreriment. De fet moltes escenes recorden el neorealisme italià, i el panorama no és gaire diferent del de qualsevol postguerra malgrat que sigui una postguerra molt insegura i la guerra anterior hagi estat llarguíssima. També em venien al cap relats sobre l’espectacle dels soldats que retornaven de la guerra de Cuba, mutilats, refusats i havent-se de refiar gairebé de la caritat humiliant. 

La reincorporació dels combatents, reclutats a la força la gran majoria, ha estat un tema habitual en el cinema de molts països, en moltes ocasions el cinema ha representat una crida propagandística a la solidaritat imprescindible i difícil d’aconseguir. Aquests homes resulten incòmodes i la gent vol tirar endavant i viure com sigui. Vitorio, aquest combatent que retorna, això sí, condecorat, va estar segrestat als quinze anys, arrabassat d’un seminari on estudiava, i s'ha passat vint anys a la guerra, cosa que encara li produeix molts malsons i molts mals records. En els darrers temps de la guerra va perdre una cama, a causa d’una de tantes mines antipersones, i, no sense dificultats, aconsegueix que a l’hospital, desbordat a causa de les circumstàncies, li facilitin una pròtesi. 

El robatori d’aquesta pròtesi és l’eix central d’una història que toca molts temes, com ara la prostitució com a únic recurs de subsistència, les bandes juvenils, amb un gran nombre de nois sense família, el tema dels desapareguts i la seva recerca, les crides a l’educació, la distància entre les classes socials, la corrupció i l’oportunisme polític, el poder dels mitjans de comunicació, en aquest cas la ràdio, únic estri present a tot arreu i que pot fer un gran servei a la demagògia populista dels manaies, i la necessitat de sobreviure com es pugui i ens deixin, exemplificat en un final una mica esperançador, que és d’agrair en aquest tipus d’històries, ja que en ocasions sembla que tot hagi d’acabar el pitjor possible. 

Els actors, tots excel·lents, nens inclosos, ens son poc coneguts, tot i que els protagonistes han treballat força en el cinema. Makena Diop, és aquest heroi resignat, que intenta no desesperar-se, que és molt conscient dels límits i les possibilitats d’un futur molt emboirat i ens emociona en molts moments. Maria Ceiça, que en ocasions retira una mica a la Cotillard, és la prostituta amb ganes de deixar de ser-ho, amb un fill perdut a causa de la guerra i amb el desig de dedicar-se cosir unes cortines que ningú no necessita. 

Patricia Bull fa el paper d’una mestra comprensiva, preocupada per l'educació com a possibilitat de millora, situada en un estatus molt diferent de la resta, una mena de pont interclassista qui, no obstant, no pot defugir la seva classe social tot i que no desitja tenir fills, en un mitjà tan hostil com el seu país. De fet, si meditéssim a fons sobre la natura humana i els seus riscos em temo que gairebé ningú no en tindria, de fills. Milton ‘Santo’ Coelho és aquest adolescent que, al menys, té una àvia que se’n cuida i intenta fer màgia per aconseguir el retorn d’un pare que ja és tan sols una sèrie de fotografies familiars. 

Els desastres de la guerra son universals i recurrents, sembla que no ens acabem d’alliberar d’aquesta plaga bíblica i tan sols podem esperar que la mala sort no ens en faci compartir els disbarats, durant el nostre breu pas pel món. Però ningú no ens pot garantir que els nostres descendents no passin penes. En general inquieta més la pèrdua de patrimoni (patrimoni emblemàtic i turístic, no pas tot, és clar) que no la de vides humanes, en aquest mon estrany.

S'insisteix en què recordant sovint el nazisme i el feixisme les coses dolentes no tornaran a passar, quan estan passant en el present, un dia i un altre i això tan fràgil de la memòria històrica cadascú s'ho fa i s'ho explica a la seva manera i conveniència. De forma globalitzada, els humans, en general, som com aquesta gent de la pel·lícula, que es preocupa dels seus propis problemes, sense entrar a valorar si els dels altres son molt pitjors i mereixen més atenció que no pas els seus. Potser cal que sigui així, no ho sé.

TEMPS DE PAU, TEMPS DE CINEMA

L'altre dia, gràcies a un programa molt interessant sobre cinema clàssic, que emet la SER (Sucedió una noche)  em vaig adonar de què la melodia que fa de fons dels títols de crèdit a La creu de ferro. Hänschen Klein, era una de les que entonava Xesco Boix i que jo cantava amb els meus fills i alumnes. El títol, en català, era Cançó dels oficis i la lletra en la nostra llengua és de Ramon Folch i Camarasa. Les cançons infantils, en contexts perversos, resulten inquietants, cosa que va aprofitar força Agatha Christie, per cert.

La creu de ferro és una pel·lícula de l'any 1977, dirigida per Sam Peckinpah, i, com la majoria de les del director, força violenta. És l'única incursió del director en el cinema de guerra i pertany a aquestes pel·lícules de guerra anti bèl·liques, el paradigma de les quals és Camins de glòria, pel·lícula que va ser prohibida durant anys a molts països i que jo, a finals dels setanta, encara vaig haver d'anar a veure a França on, per cert, tampoc la van deixar projectar durant alguns anys.

La guerra, crec, és la pitjor de les situacions que una persona pot viure. La guerra propicia el caos i el poder dels violents, els sàdics i els guillats. No hi ha cap ordre i sempre reben els més innocents i febles, en aquestes situacions de tragèdia generalitzada. A Camins de glòria el personatge interpretat per Kirk Douglas repeteix una coneguda i contundent frase de Samuel Johnson: el patriotisme és el darrer refugi dels canalles. El patriotisme, amb l'ajuda de les religions o de les idees polítiques, ha portat un munt de jovent a l'escorxador durant anys i panys, ha desvetllat el pitjor de cada casa i avui encara s'esgrimeix com un valor acceptable i des de molts costats i tendències. 

He de dir que la pel·lícula de guerra que m'ha agradat més des que la vaig veure per primera vegada i que m'agrada sempre que la torno a veure és Temps d'estimar, temps de morir.  A les pel·lícules canòniques de guerra hi acostumava a haver-hi poc romanticisme amorós però aquí n'hi ha molt. La va dirigir Douglas Sirk, és clar, tot té una explicació. No necessitava mostrar-nos en directe morts, ferits o torturats i per això resultava encara més inquietant. No feia trampes amb un final feliç, l'excés de pietat del protagonisme, quan li revifa l'esperança, fa que sigui imprudent.

La pel·licula estava basada en una novel·la d'Eric Maria Remarque qui, a més, feia un cameo a la història i tot. Remarque té diferents llibres sobre guerra, el més conegut és Sin novedad en el frente, que s'ha dut un parell de vegades al cinema, ambdues de forma molt digna. L'escriptor va tenir moltes relacions amb el món del cinema, també sentimentals. Els nazis van cremar el llibre i van intentar bescantar l'autor, per sort ell va poder marxar del país abans de l'escalada del nazisme. Avui, malauradament, és un autor una mica oblidat a casa nostra.

Hi pensava ahir, en Tiempo de amar, tiempo de morir, ja que em vaig assabentar de la mort de John Gavin, un molt bon actor que allà estava guapíssim i que més endavant es va dedicar a la diplomàcia i es va, pràcticament, retirar del cinema. El sobreviu la seva segona dona, Constance Towers,  gran actriu que va treballar en diferents ocasions amb Sam Fuller. Portaven junts un munt d'anys i tenien cadascun dos fills de matrimonis anteriors. Gavin feia pensar en Rock Hudson però era molt diferent. Els actors ben plantats, com passa amb les actrius molt maques, sembla que hagin de demostrar més a fons que treballen bé, allò que guanyen per un costat ho perden per un altre. A la pel·lícula que menciono compartia cartell amb Liselotte Pulver, una actriu alemanya que va ser molt popular durant uns anys i que encara viu, tot i que retirada. 

Estic escrivint això i recordo la Glòria, que va morir fa poc, que estimava molt el cinema i sempre em posava llargs comentaris i diferents puntualitzacions sobre el contingut de les meves entrades amb evocacions diverses. Tot passa i així ha estat sempre i feliços els qui, de moment, malgrat els diferents trasbalsos polítics i socials no hem de patir ni hem patit una guerra, la llàstima és que no copsem la fragilitat de la pau fins que no envellim una mica, què hi farem. Al costat de la literatura i del cinema antibèl·lics i antiviolents hem patit molta mitificació poètica i literària  de la violència i la lluita armada i encara, de tant en tant, llegeixo crides actuals a cremar-ho tot i tallar caps a tort i a dret, sé que, de moment, és retòrica, però no fa cap gràcia.

LA FAMÍLIA KARNOWSKY I EL TERRIBLE DECORAT DE LA HISTÒRIA VISCUDA

Els llibres, o les pel·lícules, d'una altra manera, assoleixen importància i grandesa quan sobrepassen la seva temàtica, lligada a un temps i a unes circumstàncies, i els sentim com a universals, ens hi trobem reflectits d'alguna manera. Això no sempre passa, fins i tot ni tan sols s'esdevé amb llibres que pertanyen al nostre món cultural proper i que en llegir-los ens sonen tan falsos com un duro sevillano. Els bons llibres, en general, no defensen tesis ideològiques o, si ho fan, no ens n'hem d'adonar.

Un dels darrers llibres en els quals he copsat aquest sentiment d'universalitat ha estat La familia Karnowsky, de l'altre germà Singer. Mentre que Los hermanos Ashkenazi va passar una mica de puntetes aquest altre ha tingut una acollida més massiva per part del públic i això pot venir propiciat per moltes circumstàncies. Una manera de calibrar-ho és repassar, per exemple, les llistes d'espera de les biblioteques públiques.

A l'altre germà Singer, Bashevis, el del Nobel, el vam conèixer amb motiu sobretot, de la concessió del premi i podem disposar d'un gran nombre de llibres seus a l'abast. De Yehoshua, de moment, ens hem de conformar, si no sabem prou anglès, amb aquests dos. I de la noia de la família, Esther Kreitman,  crec que encara no es pot trobar res ni en castellà ni en català. 

Les històries familiars ens impliquen a fons, tots formem part d'una família, millor o pitjor. Amos Oz, un altre jueu, ha escrit en moltes ocasions sobre la importància de les històries familiars. Les famílies, al contrari del que de forma brillant va manifestar Tolstoi, en general no són felices o desgraciades de forma absoluta sinó que, com les persones, passen per èpoques diferents.

Tot i que en aquesta novel·la es parla sobre jueus i podem arribar a saber moltes coses a l'entorn de les seves circumstàncies familiars i els seus costums, seria un error centrar l'interès que desvetlla el llibre en aquest aspecte específic. Avui ens estan arribant molts autors de l'Europa central i de l'Europa de l'est oblidats o desconeguts per nosaltres que ens forneixen una visió polièdrica de tota aquella societat tan diversa. 

Tot aquell món és complex, ha generat migracions diverses i crueltats de les quals el nazisme, va ser, evidentment, la més visible i absoluta. Al principi del llibre ja ens trobem amb gent que s'ha instal·lat a Alemanya en haver d'abandonar d'altres pàtries de l'est i que no és del tot ben acollida pels qui ja són alemanys. Quan comença a haver-hi problemes amb els russos els procedents d'aquella zona, i no tan sols els jueus, reben per totes bandes, fins i tot per part dels qui van arribar abans. 

Un dels aspectes imprescindibles  i més inquietants de moltes històries és copsar com es va congriant la tragèdia col·lectiva, trobo a faltar aquest aprofundiment en la majoria de narracions sobre la nostra guerra, per exemple. Els símptomes de l'epidèmia van sorgint primer amb comptagotes i aquí no val allò  del conegut poema, com que jo no era jueu, perquè també el món dels jueus és divers i uns es creuen millors que els altres i fins i tot es pensen que no aniran per ells. La lucidesa, en aquesta mena de situacions, no és habitual i, en tot cas, les veus dels lúcids s'ignoren, com les prediccions de Cassandra.

L'autor del llibre no incideix en excés en el tema històric, la família i el seu entorn són l'eix vertebrador del que s'esdevé. Hi trobem els canvis generacionals, les dèries dels adults, els costums indefugibles, l'amor i el desamor. I al volt dels Karnowsky ens ensopeguem amb tot un mosaic de personatges inoblidables, com aquest metge avançat a la seva època, generós i altruista, i la seva filla, que abandonarà la professió per dedicar-se a la lluita política. No se'ns mencionen partits polítics concrets, no cal. 

Al llarg de tres generacions la família maldarà sense èxit per sobreviure en pau, malgrat que respirem una mica quan alguns dels personatges aconsegueixen salvar-se amb una nova emigració. Com que no podem ignorar el que va passar continuarem patint pels qui no han volgut ni pogut marxar de les fogueres. I fins i tot per la difícil adaptació dels qui se n'han escapat.

I és que la salvació personal té els seus condicionants i les seves servituds. Els cants de sirena del Nou Ordre, amb la seva parafernàlia d'uniformes, músiques i proclames, també té el seu atractiu per als joves, fins i tot per aquest jove de la família que vol ser com els altres i no es vol sentir exclòs. Podem trobar molts paral·lelismes entre aquesta família i les nostres, entre els coneguts i saludats dels Karnowsky i els nostres veïns d'ara i d'abans. 

No sempre els símptomes de les epidèmies fan que aquestes es desenvolupin d'una forma tan bèstia com va passar a Alemanya, amb la col·laboració d'altres països, es clar, els quals van esmerçar esforços diversos per contribuir a l'extermini de les víctimes propiciatòries, en aquest cas, els jueus, els més afectats, evidentment. Fer caure el gran pes de la culpa en els alemanys i la seva idiosincràsia, molts dels quals van ser les primeres víctimes de la situació, ha fet que durant molt de temps s'obviés la culpa de molts col·laboracionistes, fins i tot a petit nivell local. En moments difícils fan més por els veïns que els grans poders polítics i a totes les guerres se'n poden trobar munts d'exemples.

Només cal posar la tele per copsar que els símptomes de les epidèmies afloren un dia sí i un altre també, la irracionalitat ressorgeix aquí i allà i afortunadament això no vol dir que necessàriament tot plegat hagi de derivar en tragèdies col·lectives, tot i que de tragèdies col·lectives en tenim un munt en el món, més o menys visibles. Un savi dels molts que surten en aquest llibre, en el moment en què esclata la primera guerra mundial recorda a un dels protagonistes que allò de Caín i Abel és molt antic i que no ens en podem escapar. Segurament sigui així i no ens ho volem acabar de creure.

He llegit coses una mica raretes sobre aquesta novel·la, que sí té una estructura tradicional, que no menciona l'Holocaust... també he llegit valoracions justes i acurades, per sort. Jo l'he trobat d'una gran bellesa amarada d'humanitat, realista en molts aspectes. No vol justificar res ni demostrar cap tesi, la gent és com és i et pots trobar de tot al llarg de la vida, els fills surten com surten, diferents de nosaltres, susceptibles de sentir-se atrets pels cants de les sirenes més impresentables. I és que, com em va explicar algú fa temps, en una trobada professional, més que no pas educar per la pau cal explicar les guerres, és molt més efectiu però molt més compromès i menys agradable estèticament.

Ens trobem les pàgines del llibre amb tot un ventall de temes i amb fragments inoblidables en les reflexions que fan els personatges  que envolten aquesta família sacsejada per la història i per la pròpia cultura, però amb la intel·ligència suficient com per entendre la realitat, ni que sigui a patacades i amb l'assoliment de la inevitable maduresa vital. 

Punt i apart mereixen les dones que hi trobem, sense un paper tan central com els homes però que resulten clau en el conjunt de la narració. No cal que ens diguin que els nazis eren dolents, ja ho sabem, l'important és poder entendre d'on surt aquest complex d'inferioritat humà que fa que es cerquin víctimes i culpables que reblin el clau de la nostra suposada superioritat absurda  i com la llavor del mal pot donar uns fruits tan verinosos, ni que ho faci de forma lenta i gairebé imperceptible, fins i tot després de florides enganyoses.

Es important tenir en compte la data de la publicació del llibre, 1943, i també que el seu autor va morir de forma prematura un any després. Un dels personatges manifesta que cal ser jueu a casa i alemany a fora, aquests dies hem llegit crítiques sobre algunes manifestacions semblants per part de persones que tenim ben a prop. I és que aquestes bones intencions funcionen en moments de pau i d'estabilitat però quan van mal dades serveixen per a poca cosa, la veritat, i fins i tot es poden tergiversar fàcilment. El llibre té així mateix moments d'ironia intel·ligent, com quan ens explica que fins i tot en els moments d'intimitat matrimonial aquest senyor que vol ser alemany s'exclama en aquesta llengua i no en el llenguatge familiar, cosa que angunieja la seva discreta esposa.

El capteniment del jove de la tercera generació familiar ens evoca paral·lelismes evidents situats en el nostre present. Per què algú educat de forma liberal és abduït en alguna època de la vida, en general durant la joventut, per idees totalitàries de rerefons violent? Entenem que un imbècil ximple i gandul, com el cunyat del protagonista, trobi en la situació el seu mitjà natural però no tots els qui donen suport a la irracionalitat són ganduls ni ximples. No resulta còmode ni heroic haver d'admetre allò tan vell de la gran família humana però sigui com sigui totes les guerres són civils i tots ens assemblem molt més del que desitjaríem, en el bo i en el dolent. I aquella antiga màxima moral reproduïda a la llegenda nostrada de la bota de Sant Ferriol, el que no vulguis per tu no ho vulguis per ningú, té una vigència absoluta sense que sembli que s'hagi convertit mai del tot en llei universal d'obligat compliment.

1914, CENT ANYS DESPRÉS

Aquest any en farà cent de la Primer Gran Guerra més o menys mundial. No sé si amb aquest motiu o pel fet que ja tocava, l'editorial Raig Verd ha publicat el llibre 14, de Jean Echenoz, així com un altre del mateix autor, Córrer, en unes molt bones traduccions de l'Anna Casassas, els primers que podem trobar en català d'aquest autor. És aquest un llibre breu i contundent, fred en aparença, que com una mena de fotografia panoràmica ens mostra les vides d'uns joves, cinc nois i una noia, que viuen aquell conflicte de formes diferents i igualment tràgiques. La noia fa una mica de florero, tot s'ha de dir, malgrat que potser el seu paper palesa una mica com la vida segueix, encara que el futur sigui tan galdós com el present. Els nois moren tots a causa de la guerra, llevat d'un supervivent que torna sense un braç, cosa que es considera una gran sort pel fet que així conserva la vida. 

Tot i que el llibre és breu, està molt ben documentat pel que fa a l'ambient i a coses com ara el context militar o l'angoixa que produeixen les horribles i fastigoses trinxeres o les llargues i inútils marxes dels soldats, menats per uns caps sovint impresentables. No sé si l'autor, molt conegut i valorat a França i que aquí podíem llegir fins ara tan sols en castellà, ha pretès escriure un llibre pacifista però la sensació de rebuig vers la guerra que produeix aquesta lectura va molt més enllà de l'època i de la situació concreta. M'angunieja una mica comprovar com es frivolitza amb aspectes bèl·lics de la nostra història, tant pel que fa a la guerra civil i coses tan horribles com la Batalla de l'Ebre com per aquestes lectures patriòtiques oportunistes al volt del 1714. Ja sé que tot plegat és més aviat folklore i literatura però la manipulació de la història cada dia em produeix més repelús. Que darrerament tinguin èxit coses com les actuacions dels trabucaires també em sorprèn. Sembla que hauríem d'haver desenvolupat un gran rebuig a l'entorn de les armes de tot tipus però sembla que mantenen un cert atractiu.

No fa gaire vaig llegir un comentari injust i reduccionista sobre els emboscats de la nostra guerra civil, titllant-los de covards i feixistes. Al front mal equipat de la República molts joves que no s'havien pogut escapar d'anar-hi i no tenien manera d'emboscar-se esperaven ser ferits per poder retornar a casa ni que fos mutilats, una mica com el personatge del llibre, al menys es vivia. Les guerres continuen existint, aquí o allà, i per sort sembla que a casa nostra el militarisme i la lluita armada ja són el passat tot i que en contra d'aquesta mena de solucions que mai no solucionen res no estarem mai vacunats. Aquella guerra que ara ens sembla tan llunyana va canviar Europa i el món d'avui, en part, és fill d'aquella guerra i dels seus resultats, que en van portar a una altra, passant per la nostra, i que van multiplicar per deu les víctimes, afectant molt més encara a la població civil.

No sé si fa anys a França haurien publicat aquest text. La pel·lícula Paths of glory, del 1957, va estar prohibida durant anys a Espanya, però també ho va estar durant alguns a França tot i que allà la vaig poder veure per primera vegada, quan ja l'havien alliberat. El país veí té, com gairebé tothom sap, una sèrie de monuments dedicats als fills de la pàtria que es van sacrificar -a la força la gran majoria- per la grandeur de la mare França. Sembla que es va enviar al front molta gent de les províncies més desafectes al patriotisme i amb allò del sacrifici del jovent rural i la monumentalització es van consolidar els sentiments de pertinença per damunt de les diferències regionals. La parafernàlia militar muntada als llocs on els pobres soldats van morir a milers també fa, en el present, molta angoixa. La majoria de gent normaleta no té grans idees sobre la pàtria, només vol viure i sobreviure el millor possible i en pau i tranquil·litat però els llibres d'història i els muntatges dels poders insisteixen en explicar-nos les coses a la seva interessada manera.

Jean Echenoz és un molt bon escriptor però això no treu que no em convenci del tot perquè a mi el seu estil, concís i d'una gran brevetat, no m'acaba de fer el pes. Avui vivim en temps apressats i sempre és més fàcil llegir 14 que no pas llegir Guerra i Pau o Incerta glòria. Ser breu per a mi no es cap mèrit però sí que ho és escriure bé i de forma aprofundida sigui com sigui l'extensió del text. 14 no és un llibre només a l'entorn d'aquella guerra, serveix per a totes les guerres i per a reflexionar en com el patriotisme que demana sacrificis revifa i es instrumentalitzat pels poders de tota mena, grans i petits. En temps d'atur i manca de perspectives aquests cants de sirena tenen terra abonada i no estem mai prou previnguts en contra dels enganys que magnifiquen el passat.

Aquella guerra no ens va afectar de forma directa o més aviat ho va fer de forma positiva ja que la situació europea va contribuir a la bonança econòmica, una bonança poc previsora que no va saber preveure el futur. En aquells anys la informació arribava amb comptagotes i tot plegat es vivia com quelcom preocupant però llunyà, he trobat unes cartes del meu avi, molt jovenet, a un seu oncle, religiós, comentant la situació de forma absolutament idealitzada. Tot i amb això hi havia partidaris dels uns i dels altres i  batalles dialèctiques i contundents entre els dos bàndols, que a nivell teòric opinaven sobre la guerra europea des de la distància, com fem ara a l'entorn de moltes situacions dramàtiques actuals. 

El pacifisme seriós em temo que encara es troba a les beceroles, només cal comprovar com els moviments en contra de les guerres només tenen èxit quan, per exemple, al darrere hi ha els americans aquests que semblen tenir la culpa de tot però que van haver d'acabar, ni que fos per interès propi, amb aquelles guerres horribles. Sempre hi ha d'haver un dolent al darrere per tal de bellugar-nos una mica. El desenvolupament d'una Europa unida i forta, que fos molt més que un supermercat, encara es troba molt verd, i això que de jove jo pensava que era a tocar del futur immediat tot allò de l'Europa dels pobles. Quan estudiava per mestra un professon ens va explicar com la Unesco volia elaborar uns manuals escolars que fessin lectures històriques europees una mica imparcials, tot allò devia quedar en aigua de figues. Hem avançat, sí, però a empentes i rodolons i amb moltes ensopegades i res no ens assegura que sempre tirem endavant i millorem en aspectes com ara els valors morals i la bona convivència a tots els nivells. 

Un dels destins més dramàtics dels personatges del llibre és el del pobre noi que és condemnat per desertor i rep una mor exemplificadora davant dels companys. El pitjor és que quan pinten bastos no et pots escapar ni emboscar per enlloc i sempre és millor que t'estossini l'enemic que no pas el de casa, tot i que el resultat sigui el mateix, a efectes pràctics.

Podeu llegir la meva ressenya sobre aquest llibre al blog Llegir en cas d'incendi.

Però jo no sóc siriana...

La posteritat és molt injusta i sovint s'atribueixen dites, poemes, idees i receptes de cuina als autors equivocats. El tema de Síria i l'entrada al blog del Francesc recordant l'antiga Iugoslàvia i la inoperàcia d'això que en diuen 'la comunitat mundial' m'ha fet recordar un poema molt famós, que a la majoria de llocs reals i virtuals consta com de Bertold Brecht, autor que va aprofitar en les seves obres molts materials d'altres escriptors.

Quan els nazis van venir a buscar els comunistes,

vaig callar,

ja que jo no era comunista.

Quan van empresonar els socialdemòcrates

vaig callar

ja que jo no era socialdemòcrata.

Quan van venir a cercar els sindicalistes

no vaig protestar,

ja que jo no era sindicalista.

Quan van venir a cercar els jueus,

no vaig protestar

ja que jo no era jueu.

Quan, al final, em van venir a buscar a mi

no hi havia ningú que pogués protestar.

Original:

Als die Nazis die Kommunisten holten, habe ich geschwiegen; ich war ja kein Kommunist. Als sie die Sozialdemokraten einsperrten, habe ich geschwiegen; ich war ja kein Sozialdemokrat. Als sie die Gewerkschafter holten, habe ich nicht protestiert; ich war ja kein Gewerkschafter. Als sie die Juden holten, habe ich nicht protestiert; ich war ja kein Jude. Als sie mich holten, gab es keinen mehr, der protestieren konnte.

L'autor del poema va ser Martín Niëmoller, un pastor luterà que al principi va creure en el nazisme per acabar esdevenint un pacifista convençut. El poema, a més, s'ha repetit molt de memòria, cosa que n'ha variat força el contingut, de vegades s'han substituït els comunistes pels socialistes i s'hi han afegit els capellans, de tota manera el sentit és ben evident, una crítica a l'apatia política, avui tan perillosa com en el passat. També hi ha una certa controvèrsia sobre si va néixer ja com a poema o es va reconvertir a partir de textos de Niëmoller o d'idees que aquest va desenvolupar en alguna xerrada. 


De tota manera, em temo que fins i tot en el cas que algú o algun grup de persones valentes haguessin gosat dir alguna cosa quan van venir a cercar les primeres víctimes, no se n'haurien sortit. El món és com és i si cal sacrificar persones, pobles, cultures, s'acaba fent el que toca i es pot, només cal veure com els espanyols, catalans inclosos, vam ser sacrificats, primer gràcies a no voler fer empipar Hitler més del compte, i després per por a un possible comunisme estratègic en la zona, a més de sumar-hi interessos econòmics diversos. Hi ha molts exemples en la història, en el passat i en el present, d'aquesta mena de coses. 


En tot cas l'única cosa possible, al nostre abast, és anar donant la tabarra a veure si els governs nostrats mouen fitxa per tal que governs menys nostrats però amb més poder real també la moguin. De fet, encara alguns conflictes surten per la tele, molts altres ni tan sols això, resten oblidats anys i panys fins que ens assabentem algun dia del patiment amagat i oblidat de tanta gent. Només podem confiar en que la sort i l'atzar ens deixen viure en pau, ni que sigui en pau relativa, durant una temporadeta, però la pau és fràgil, manipulable i feble, encara que no ho volguem acceptar.


Per altra banda, malauradament això que en diuen esquerra i que avui no se sap ben bé què és, només cal veure les moltes referències a les classes mitjanes i les poques referències a aquelles que no arriben ni a mitjanes, només organitza protestes massives quan pel mig hi ha els americanus.

Una mica de Brech, aquest sí, original, tot i que més poètic que no pas polític: