Suposo que un cert component corporativista subconscient, perquè la professió, com els sagraments, acaba imprimint caràcter, va fer que el darrer post es pugués interpretar com una crítica a la secundària en front de la primària. Per tal d'incidir en el tema seriosament caldria un estudi molt ampli del qual no disposo, parlo (escric) a través d'opinions recollides a través de gent que treballa o ha treballat a secundària. Crec que en general es pot admetre que qui fa magisteri ja sap que es dedicarà a l'ensenyament i és allò el que vol fer, mentre que a professor de secundària s'hi accedeix per motius molt diversos. També, ho admeto, parlo de l'àmbit geogràfic que conec més, barris perifèrics propers a Barcelona o a grans poblacions de l'àrea metropolitana, que quedi clar. La veritat és que conec moltes persones que treballen o han treballat a secundària i són precisament elles qui m'han explicat fets i usos molt preocupants, no me'ls he inventat pas.
Un altre tema és la primària i les seves mancances evidents, malgrat les moltes hores que el professorat dedica a l'escola, en general. Ara precisament vinc de casa del senyor cafeter on es comenta el galdós resultat de les proves de sisè d'enguany, que anaven destinades a demostrar que no hi ha fracàs o que n'hi ha molt poc. Resulta que una quarta part de l'alumnat suspèn, literalment parlant. Això també vol dir, és clar, que tres quartes parts aproven. Ara vindrà el ball de bastons i potser una nova revisió del sistema. Però poca autocrítica, com la Clídice constata, i poc debat seriós que porti, si cal, a un retorn als orígens i no pas a anar fent nous plans i estadístiques. Quan la cosa és ben senzilla, revisem els plans educatius de la República i fem el que no es va poder acabar de fer. No volem memòria històrica? Doncs la memòria històrica educativa també compta. Això pel que fa a l'escola però també a la formació de mestres i professors, és clar.
Per cert, els informes han descobert, com sempre, la sopa d'all, com ara que els resultats difereixen segons l'origen sòcio-econòmic de l'alumnat! La veritat, en la situació actual, amb escoles públiques amb un noranta per cent de població d'origen estranger molt divers, que la cosa no sigui molt pitjor em sembla fins i tot un miracle... En aquest tema de l'acolliment i la socialització, malgrat totes les bestieses que fem i hem fet a l'escola, crec que la primària mereix una medalla, la veritat. Una altra cosa és que haguem convertit els centres una mica en una 'escola de donya Ramoneta', com deia una companya meva, una escola poc exigent i massa ludotecària. Cal recordar que l'objectiu primordial de l'escola bàsica o primària és, encara (o hauria de ser) ensenyar a llegir, escriure, pensar i comptar i no pas fer volar coloms, ni celebrar carnestoltes, ni anar de colònies... per exemple.
Sobre el paper de les famílies, ja he dit en algun comentari que em sembla erroni i ingenu comptar amb elles. Si col·laboren, millor. Una bona família ja no tindria necessitat ni tan sols d'escola, encara que sembla que això de l'educació en les famílies, prescindint de les institucions, encara desvetlla moltes inquietuds, i que revisar filosòficament la necessitat de les mateixes institucions (tema habitual en publicacions alternatives dels setanta) ara no toca. Però la realitat és diversa i complexa. Els nostres avantpassats sovint havien de treballar molt i no tenien estudis, no anaven a reunions d'aula ni a festetes escolars, però confiaven més o menys en l'escola i vam sortir gent molt llegidora de famílies normaletes. He tingut alumnes amb famílies impresentables que se n'han sortit molt bé i alumnes de famílies excel·lents que han sortit uns carallots, així és la vida, però això es veu sovint amb la perspectiva dels anys i de l'experiència. De jove creus que si fas les coses bé et sortirà tot bé, que si eduques els fills i els alumnes bé, et sortiran molt bé, i que si et cuides no et moriràs de càncer, però la realitat desmunta totes les teories. Ahir mateix vaig veure a la tele una xicota a qui havia tocat un pis d'aquests de protecció oficial i deia, convençuda, que era perquè ho havia demanat a Déu amb una gran devoció. Quan les coses surten bé la relació causa-efecte sembla evident, i això és perillós, perquè qui fracassa, a sobre, se sent com un moc, ple de culpes, ves.
No cal incidir en culpes però sí que cal autocrítica professional i corporativa, debat social i fins i tot regeneració moral, en l'educació, i en tot, perquè durant les èpoques de vaques grosses s'acostuma a estirar molt més el braç que la màniga i després no es pot pagar la hipoteca i s'ha de demanar ajuda a les institucions diverses. La tele és molt educativa, ahir em vaig ensopegar amb una jove parella amb un pis que ja el voldria jo per a mi, queixant-se dels deutes que tenen, en un programa sobre la crisi.
Pel que fa al tema ortogràfic, en cap moment volia dir que no calen normes. Calen, és clar, i jo les compleixo de forma devota. Els semàfors han de tenir uns colors concrets per tal que el trànsit funcioni i creuar en vermell és una temeritat absurda. Malgrat això si un dia creiem que el color blau és millor que el verd, la cosa es pot canviar, a través d'un consens general, no és cap dogma, això. Ni això, ni res, vaja. No sé si hi ha estudis, estadístiques o informes d'experts sobre el poc valor dels estudis, les estadístiques i els informes d'experts, però serien molt interessants.
Per cert, en un comentari a l'altre post el Xiruquero incideix en un tema cantellut, el vitalici que representa el funcionariat en el camp educatiu -i en d'altres-, una qüestió que tampoc es vol entrar a debatre ni a considerar i que aixeca molta polseguera, només cal veure què va passar a França! La denominació d'origen del mestre de base, per cert, ha patit les ensulsiades semàntiques dels nostres temps i hem passat per ser professors d'egb, tècnics de l'ensenyament, especialistes, treballadors de l'ensenyament i mil coses més, segons bufava el vent social i polític del moment.
