RETORNS TRISTOS I RESSORGIMENTS VITALS

La retornada

Donatella Di Pietrantonio

Duomo, 2018

Tinc una certa tirada vers les narradores i poetes italianes, potser per això vaig accedir a aquest llibre sense haver-ne llegit res abans, tot i que a la xarxa hi ha un munt de ressenyes que la valoren positivament. Cada vegada m'agrada més acostar-me al teatre, el cinema o els llibres, sense saber-ne res abans, cosa difícil en molts casos. Les ressenyes actuals, moltes vegades, acostumen a explicar parts de l'argument amb pèls i senyals, més que no pas fer crítica literària seriosa.

Aquesta novel·la, no massa llarga i que acaba d’una manera una mica apressada, pel meu gust, ens explica la història d’una nena, en els inicis de l’adolescència, que es veu obligada a deixar la seva llar d’acollida, en una ciutat alegre i lluminosa i amb una família convencional, educada i responsable, per anar a raure amb la seva família biològica, en una zona endarrerida de la Itàlia profunda.

Avui es parla sovint de les adopcions poc clares o forçades però els fets que ens explica el llibre van passar també a casa nostra en més d’un cas. Moltes  famílies humils i nombroses del passat, en èpoques difícils, com ara la postguerra, optaven en més d’un cas per cedir algun fill o filla a parents que no tenien descendència. Aquesta manera de fer no comportava cap tràmit administratiu i encara bo si aquella cessió significava una millora per la persona afortunada, de vegades s’enviaven noietes joves, de pagès, a les poblacions més grans,  per tal que fessin de criades barates a les cases dels parents benestants. Des del present sobta l'afició a tenir tantes criatures, en temps no tan llunyans, per part de gent de diferents sectors socials i culturals. 

En aquesta novel·la la nena ha tingut sort materialment i afectiva, per això el retorn, incomprensible, ja que no li expliquen les raons, esdevé traumàtic. Els seus pares biològics freguen la misèria, no son dolents però no poden fer res més del que fan, enmig de la pobresa i la ignorància. La noia estudiava, amb bons resultats, feia activitats de luxe, com ara ballet o piscina, i tenia cambra pròpia. Ara ha de compartir llit amb una germana, en una habitació on també dormen els nois de la família. La novel·la no cau en el sentimentalisme fàcil i aquí raó un dels seus grans valors. No sabem el nom de la protagonista però sí el d’aquesta germana, Adriana, una supervivent lluminosa que representarà un gran suport per a la retornada.

L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot i que per la situació de l’indret sembli que ens trobem en una època molt més antiga. Com ha passat amb d’altres persones en situacions difícils la protagonista opta per la resistència, a través de coses com ara l’estudi i l’escola, en la qual, per sort, topa amb una mestra que s’interessa per la seva situació i el seu futur. En canvi el seu germà, també molt intel·ligent, optarà per l’autodestrucció i la rebel·lia violenta.

A poc a poc la noia anirà esbrinant detalls del seu passat, dels motius pels quals la van transferir als familiars i dels detalls del seu retorn. Cal dir que la mare adoptiva s’ha fet responsable del tema econòmic i pensa ajudar-la en els estudis superiors. El retrobament amb aquesta mare adoptiva, que la defuig durant un temps, i alguns detalls sobre la seva situació actual, evidencien que les coses no sempre son senzilles, quan cal prendre decisions importants. I que hi ha mancances per ignorància i mancances a causa de dogmes educatius abusius i,  suposadament, moderns.

Tot i que la maternitat sembla aquí un dels temes clau acaba per tenir poca importància, al capdavall un ha de comptar amb ell mateix, quan les coses son difícils. El llibre és auster, concís, gens retòric, vitalista i relativament esperançador. Fa poc, precisament, una persona més gran que jo, molt  intel·ligent, m’explicava com en el temps de la dura postguerra a ella la van enviar amb els avis, al poble remot, mentre els seus germans es quedaven amb els pares, en un indret més amable. Admetia que pensar en aquells anys encara li produïa neguit i tristor. No va tenir la sort, pel que fa als estudis, de la protagonista, va haver d’anar a treballar abans dels deu anys, però va acabar per tenir una vida convencional i feliç. La infantesa i els seus problemes és i serà un gran tema literari, en totes les èpoques.

Donatella Di Pietratonio (Arsita, 1963) és una escriptora italiana, dentista infantil de professió, i aquest llibre, que ha tingut un gran ressò és la seva tercera novel·la. No ens menciona mai el lloc on passen els fets però és fàcil identificar-lo amb la seva terra, els Abruços,  on encara viu. Tampoc no ens diu en cap moment el nom de la protagonista. Tot i que les descripcions no son excessives ens mostren, amb pocs recursos, un mon rural que canvia amb dificultats.  

Un altre tema que pot semblar marginal però amb mi em sembla interessant, ja que encara es mou aquí i allà amarat de prejudicis i amb molta ignorància al volt,  és el de les variants dialectals i la llengua oficial, assumida per l'ensenyament obligatori i que esdevé una eina classista i de poder. La protagonista sent vergonya de la parla de la seva família biològica i mostra com encara son vigents molts dels dogmes a l'entorn de l'idioma bo i correcte i el dolent i incorrecte, encara existent, sobre parles diverses, no oficials ni acadèmiques, que en el cas italià son molt nombroses. 

Al llibre, que té molt d’encant, tot i la seva economia de mitjans, hi trobem ressons d’altres narradores italianes, les escriptores d’aquell país han estat moltes i molt bones, i s’hi poden copsar elements d’altres manifestacions artístiques del país, com ara el cinema neorealista.

PETITES SORPRESES LITERÀRIES

Maddalena, che aveva per solito l'aria abbattuta di chi lavora troppo e di chi è costretto a lottare continuamente colle esigenze della vita, in quel giorno mostravasi animata e s'indovinava a prima giunta che la buona donna era felice.

Difatto Ginevra, la sua unica e adorata figliuola, era stata ammessa come alunna nella scuola normale, donde sarebbe uscita maestra dopo tre anni.

Fent el volt per la llibreria Laie, després d'esmorzar amb la meva amiga també escriptora, Montserrat Galícia, i mentre ella em comentava la tirada que té vers autores italianes, ens vam ensopegar amb aquest llibret breu, escrit per una autora de la qual no en sabíem res. Per motius obvis tinc curiositat pel tema educatiu lligat, sobretot, a les beceroles i als primers nivells escolars. La meva professió i l'educació, en general, han patit de moltes lloances asurdes i de molts intervencionismes polítics letals. La visió que la televisió i el cinema ens dóna de l'educació acostuma a ser discutible. 

En general, en les sèries educatives es té tendència a mostrar la secundària, on les hormones juvenils es troben en ebullició i que propicien historietes paral·leles novel·lables. Ja sé que hi ha gent que sent devoció pel Merlí però a mi no em fa gens el pes aquesta sèrie, per molts motius, i ja no me la miro mai. El cinema francès potser és l'únic que ha entomat el tema, en alguna ocasió, de forma realista i convincent.

La maestra, que en el títol original italià no porta article, és una novel·leta breu, publicada a principis de segle. La seva autora, Clarice Tartufari, pertanyia a una família benestant, es va quedar orfe de petita però va rebre una educació remarcable, considerant l'època, tot i que a domicili, com era habitual, sobretot per a les noies de casa bona. Tartufari és el cognom del marit, ella es deia Gouzy i així se la pot trobar en algunes referències actuals. Malgrat la situació de les dones, que queda molt ben reflectida en aquesta novel·leta, va aconseguir publicar i tenir un cert èxit, alguns intel·lectuals de l'època la consideraven superior a Grazia Deledda, qui va rebre el Nobel el 1926. 

La protagonista de la narració pertany a una classe social humil, la família, sobretot la mare, s'anima a fer-la estudiar quan la professora de la noieta li diu que és molt intel·ligent. I, què podia estudiar una noia, aleshores? El destí de les dones conques, educades i sense recursos de l'època era ser mestres o institutrius. Allò que semblava ser un ascensor social acaba per ser una condemna, condiciona la vida de la noia, l'enfronta a assetjaments sexuals, la fa caure en el parany de l'amor romàntic, i, al capdavall, té sort de poder-se aferrar a un matrimoni convencional tot i que el llibre, en lloc d'acabar com una novel·leta exemplar de Folch i Torras, ens deixa un pòsit amarg. 

No hi ha felicitat completa i, per a les dones, saber massa i voler ser independents és tot un risc, encara més si són boniques, és clar. La mestra lletja, amargada i conca, ha estat un altre tòpic habitual durant dècades. I en aquest paquet hi incloc les mestres que eren monges, fa poc algú em generalitzava la qüestió sobre les monges educadores dient-me que totes eren unes amargades i vaig comentar que hi havia de tot, com entre les mestresses de casa o les artistes de cabaret.

Des del present, la lectura d'aquest relat pot semblar-nos resignat, poc feminista. En clau més alegre és una mica allò que Monserdà defensava a La fabricanta: no hi ha res com la llar i una dona, per emprenedora que sigui, ha de tornar-hi quan cal. El llbre ens ofereix un panorama decebedor sobre l'època sense arribar a carregar les tintes de forma tremendista, més aviat et va immergint en una mena de tristor irreversible. M'ha evocat llibres molt nostres com ara Els sots feréstecs o Laura a la ciutat dels Sants. El món mediocre i miserable no accepta de bon grat els canvis, els éssers brillants, els reptes, per mínims que siguin. A la protagonista de La Regenta li munten un sidral quan saben que escriu poemes... a la Mare de Déu.

La mestra de la novel·la fa el més intel·ligent per sobreviure, acceptar la vida com és, adaptar-se. No serà feliç del tot però viurà tranquil·la i per a la seva filla desitjarà també un convencionalisme que no faci volar coloms. Avui la situació de la dona sembla molt diferent a aquesta que ens mostra el llibre, afortunadament tot ha canviat però tampoc els ascensors socials no estan tan lligats com es pensava als estudis, als esforços personals. I per a tot fan falta coneguts i saludats, en la majoria de casos. 

Clarice Tartufari va publicar força, va escriure  teatre, res no es troba al nostre abast, de moment, si no és per internet i en italià, tan sols aquest llibre, el primer que va escriure en prosa, fins aleshores havia escrit poemes. Ja és rellevant que es pugués dedicar a la literatura, ni que fos amb el cognom del marit com escut. En ocasions, quan es parla o s'escriu d'aquestes dones del passat, escriptores, pintores, es remarca en excés el fet de què eren privilegiades, de classe benestant. Com si els homes importants d'aquella època i, en part, de l'actual, no pertanyessin a classes afavorides. M'he trobat amb això en el cas de la pintora Lluïsa Vidal, aquests dies reivindicada, en més d'un text s'incideix en aquest tema de la bona família, amb una mala intenció subliminal que no trobo en textos referents a Casas, a Picasso, a qui sigui. 

El planter d'autores italianes d'abans i d'ara és impressionant. L'època de l'autora és una època de conflictes, de canvis. Per sort per a ella va morir abans de l'esclat de la Segona Guerra Mundial. En general, fossin de casa molt bona, mig bona o una mica bona, ja és un miracle que tantes dones puguessin surar en aquell món castrador, enmig dels parts nombrosos, de la mort i malalties de les criatures petites i de la cura de la llar i de la gent gran, i això ni que tinguessin minyones. 

Aquesta mestra, per cert, ha d'acabar fent de minyona i això acabarà d'esberlar les seves seguretats en ensopegar-se amb un d'aquests senyors de bon veure que no eren dolents del tot, que escalfaven les cadires dels cafès i dels casinos, els llits dels bordells, i que en el fons aspiraven, com aquest Rodolfo, a fer un bon matrimoni de conveniència amb una hereva amb possibles. La Mestra ens acosta a aquest rerefons de la petita història domèstica, sense concessions i d'una forma planera i directa. Potser no és un gran llibre, tot i que això és opinable, però té l'interès afegit de mostrar-nos com eren les coses en un temps llunyà, però no tant com sembla, si considerem com està el món, a nivell general.