Fa uns mesos comentava amb la família que els infants que juguen al carrer o als patis de les escoles, els nois sobretot, fa anys i panys que tan sols practiquen el futbol. Fa molt de temps que no veig que les nenes saltin a corda o evolucionin amb aquelles gomes que són més modernes però que també van fer història. De tota manera, res no desapareix de forma absoluta, molts jocs, sense saber com, sovint sense respondre a cap campanya multitudinària, internàutica o televisiva, ressusciten en algun moment inesperat. El cas és que fa dies que veig nens i nenes al carrer jugant amb baldufes. La baldufa té els seus perills, si l'habilitat no és acurada pot sortir volant i repicar en alguna closca innocent o en el vidre de l'aparador d'una botiga propera, no sol passar però no és impossible. Això va fer que en alguna època baldufera al pati de l'escola prohibíssim o restringíssim aquest joc ancestral i entranyable. Un joc com el cavall fort havia provocat molts accidents amb conseqüències doloroses pels afectats i potser això ha fet que acabés gairebé per desaparèixer del context infantil.
Precisament avui llegeixo un article de l'admirat Josep Maria Espinàs sobre un tòpic recurrent, els nens que juguen amb pantalletes i no saben què és una baldufa. M'imagino que potser per on viu l'escriptor o per on passeja tot sovint els infants no juguen tant al carrer com pel meu barri i Espinàs encara no ha pogut copsar la revifalla d'aquest estri tradicional. No sé quant durarà però el cert és que la baldufa ha ressorgit de l'oblit, no sé si a tot arreu a uns quants àmbits escolars i veïnals. En tot cas, aquests jocs infantils s'encomanen i s'estenen, sense saber ben bé com. Moltes vegades fem afirmacions que responen a la nostra experiència individual, a les nostres percepcions, als nostres desitjos, manies i dèries. I d'aquest subjectivisme no se n'escapa ningú.
Ahir mateix al vespre vaig anar a escoltar al barri un antropòleg que parlava sobre els inuits, amb els quals ha conviscut en moltes ocasions i ha fet allò que en diuen el treball de camp, però el xicot va caure també en el parany de fer afirmacions lligades a percepcions com, per exemple, el temps meteorològic mediterrani, que eren absolutament subjectives i personals. M'adono que quan algú entén molt d'alguna cosa en concret té tendència a parlar de tot de forma una mica acadèmica. He escoltat bons economistes dient, per exemple, barbaritats sobre els temes educatius. El pitjor és que molta gent dóna a aquests experts credibilitat omnipotent. Fins i tot en els camps en els quals excel·lim podem fer patinades de categoria, com va ser el cas de Coromines i la xiruca, un clàssic. Per això les devocions absolutes o que et contradiguin amb l'argument que l'expert ho afirma, sense entrar a fons en la matèria, m'empipa força.
Sobre pantalletes i els perills de la modernitat: a través del blog de Gabriel Jaraba he accedit a un interessant article de Manuel Castells en el qual s'intenta desmuntar els set (nombre màgic) mites més lamentables sobre internet, la xarxa i les noves tecnologies. És absolutament recomanable llegir-lo en profunditat si es vol meditar sobre el tema tot i que m'he trobat amb bona gent d'aquesta que sempre alerta sobre els perills de les novetats que no s'han pogut estar de dir allò de : Sí, però... En tot cas tampoc vull caure en el parany d'afirmar que ja que ho han escrit aquests experts la cosa va a missa.
Ens costa molt allunyar-nos de les nostres percepcions personals. Moltes afirmacions contundents que es fan a tort i a dret, a casa, a la perruqueria, als diaris, a les tertúlies televisives i fins i tot al Congrés de Diputats, són percepcions personals més o menys elaborades de forma una mica convincent. En tot cas a la porta de la biblioteca Francesc Boix vaig veure abans d'ahir uns quants nens i nenes jugant amb baldufes i vaig anar amb compte en passar ja que les baldufes, ai, també tenen els seus riscos. Llegir avui mateix l'article d'Espinàs sobre els seus dubtes sobre pantalletes i baldufes ha estat una casualitat o potser una jugada del destí, imprevisible en aparença i que fa que les nostres vides girin de forma estranya sense saber qui mena el cordill que les fa giravoltar.
