SOLITUD, LITERATURA, CINEMA I OBLITS ESTRANYS

 

Solitud, dirigida per Romà Guardiet, és una boníssima adaptació, digna, interessant i respectuosa, àdhuc amb el vocabulari original,  del famós llibre de Víctor Català. Gairebé es pot considerar una pel·lícula maleïda, va tenir problemes de distribució, filmada entre 1990 i 1991 va trigar cinc anys en estrenar-se als cinemes i es va veure abans per la televisió. Les còpies que es poden recuperar per la xarxa tenen poca qualitat, entre d'altres problemes. 

Romà Guardiet (Barcelona, 1945), físic i matemàtic, poeta, doctor en comunicació audiovisual, professor de comunicació i guió a la Fundació Blanquerna, va viure als Estats Units i Austràlia durant els anys setanta i, en retornar a Catalunya, va treballar en l'anomenat cinema independent i va fundar, amb Pueyo i Chavarrías, la productora Quasar. Va rebre premis amb diferents curtmetratges. El seu segon llargmetratge, El somni de Maureen, de 1993, encara no s'ha estrenat.

La pel·lícula aprofundeix en els sentiments humans dels personatges. Compta amb un repartiment de categoria. Antonutti, que havia rodat sovint a l'estat espanyol, és l'emblemàtic pastor protagonista i tot i que la seva imatge és diferent de la que ens descriu l'autora del llibre, defensa molt bé el seu paper. El va doblar l'actor Joan Crosas. El paper de Mila l'interpreta una actriu amb una gran força i expressivitat, la qual, malauradament, també hem pogut veure poques vegades, encara menys en papers protagonistes, Núria Cano. 

Al seu volt, un conjunt d'actors amb arrels al mon del teatre i de l'experimentació, de cadascun dels quals es podria fer un currículum sorprenent i de gruix, però que no han estat, en el mon del cinema, aprofitats com caldria: Albert Vidal, Pep Tosar, Carme Sansa, Jordi Figueras. Una música excel·lent, uns paisatges impressionants del Cadí, Ansovell i el santuari de Boscalt, una il·luminació magistral amb una molt bona fotografia de Pladevall, tot plegat conforma un conjunt que va passar de puntetes, sense promoció, inexplicablement tard però que impressiona quan es pot recuperar en bones condicions. L'any 2016, amb motiu dels cinquanta anys de la mort de Caterina Albert i de l'estrena d'una versió teatral, més lliure, a la sala petita del TNC, que tampoc no va tenir el ressò merescut, es va passar a la Filmoteca, amb la intervenció en el debat i la presentació, de Romà Guardiet qui va explicar alguns dels molts problemes soferts per la pel·lícula.

Si bé, en general, no m'agrada comparar massa literatura i cinema, en aquest cas resulta inevitable, pel pes de l'obra original, la personalitat de l'autora, que va patir, amb l'arribada del noucentisme, menyspreus inesperats i injustos que han arribat fins al present. Això sí, sobre Solitud i sobre Víctor Català s'ha escrit molt, massa i tot. S'han fet interpretacions del llibre, de vegades contradictòries, de tota mena i tendència. Com que és una autora inclassificable, a nivell literari i personal, encara en sorgiran moltes més, al llarg del temps. Fa alguns anys es va escriure i dur al teatre una comparació entre les influències entre Solitud i la pel·lícula Stromboli, de Rossellini, que jo no comparteixo gaire però a la qual no li nego grapa i aprofundiment. Les dones de pes de la nostra literatura han defensat sovint Víctor Català, com ara Maria Aurèlia Capmany, que també va patir el masclisme subliminal pel que fa a la valoració de molts senyors de la cultura i la cultureta. 

Caterina Albert/Víctor Català, com s'ha explicat sovint, es va amagar rere una mena de màscara existencial, va tenir una llarga i, fins i tot, còmoda vida, vida de la qual, encara avui, n'ignorem moltes coses, afortunadament, tot i que admeto que jo mateixa pateixo una tafaneria literària una mica accentuada. La proliferació d'espais amb el seu nom, de rutes literàries dedicades a l'autora, d'estudis i valoracions sobre la seva obra en general i sobre Solitud, en concret, continuaran proliferant. Ningú no pot negar que avui és tot un clàssic, cosa que també la fa caure en el parany de l'escolaritat, és un llibre de lectura obligatòria en molts moments educatius i això és un risc. Si l'obligatorietat no va acompanyada de bon professorat, que valori i tingui un cert carisma professional, de vegades l'excés de bona intenció acadèmica perjudica el coneixement. Jo mateixa he fet sovint treballs i estudis diversos sobre el llibre, en el marc de diferents cursos i cursets o quan cursava Humanitats. 

Quan jo era joveneta Caterina Albert encara vivia, semblava immortal, i sovint la veia retratada, a Destino, per exemple, rebent un munt de visites en aquella escenografia del seu llit ple de coixins. No sé què li hauria semblat la pel·lícula de Guardiet, crec que li hauria agradat força. Darrerament s'han reeditat els seus contes complets. Cada vegada que alguna bona actriu ens recita el monòleg de La Infanticida que, a banda de la mítica Solitud és un dels seus textos més coneguts, ens impressionem de nou. La reinterpretació, des del present, de Solitud pot, fins i tot, potenciar en algun moment el tema de l'assassinat del pastor, ara hi ha una tirada en reconvertir-ho tot en thrillers, si hi ha un mort pel mig. Hi ha qui posa l'accent en el tema sexual, en el desig femení. La literatura, com la història, sempre és, poc o molt, presentista i les relectures de Solitud ens mostren un munt de detalls i temes transversals que potser ens havien passat per alt. En tot cas, crec que caldria reivindicar la versió en cinema de Guardiet i recuperar-la de forma acurada, amb els honors que mereix i amb la difusió que no va tenir en el seu moment, sobretot en comparació amb d'altres títols que pouen, de forma molt més lliure i no sempre reeixida, en els nostres clàssics més estimats.

En referència al llibre cal reivindicar l'ambició de l'autora a l'hora de reflectir un llenguatge ric, variat, correctíssim i ben viu en el seu moment tot i que, com d'altres escriptors rebels de l'època, era contrària a la normativa fabriana que, amb tots els seus valors indiscutibles, va encotillar la llengua, com no podia ser altrament. Avui hi ha una mena de tendència rara a reivindicar el català televisiu que, se suposa, és el que es parla al carrer de veritat, fins i tot es defensen errors de gruix, com si fossin causats per la grapa de la gent amb aspiracions literàries del present. Però això seria un altre debat, complex i espinós, el qual, de moment, no sembla tenir un gran interès per a gramàtics i lletraferits del present. En això, com en tantes coses, molts pensem que allò que es parla és el que parlem cadascú de nosaltres, fins i tot es reivindica això del catanyol, que tampoc no se sap ben bé què és ni quines característiques serioses presenta.

https://www.rtve.es/play/videos/la-ciutat-dels-llibres/arxiu-tve-catalunya-ciutat-dels-llibres-victor-catala/6124569/

https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/sense-ficcio/la-victor/video/5657289/

COMIATS I RECORDS. SOLER I AMIGÓ, A LA VALL DEL RIU VERMELL

 

Aquests dies he sabut de la mort de persones més o menys conegudes. Després d'un llarg càncer va morir una noia de la meva edat i de la mateixa professió, l'Helena, que havia estat mestra durant anys a l'Escola del Bosc. Demà aniré a acomiadar una amiga, la Rosa, molt més gran i amb problemes de mobilitat, una persona de caràcter, activa mentre va poder, catequista, molt lligada al Foment Excursionista de Barcelona, entitat que enguany farà el centenari i que tenia previst entrevistar-la. De tant en tant entrava al facebook i em posava alguns comentaris molt interessants. També va morir, pels volts de Nadal, Maria Teresa Giménez, pedagoga musical i molt relacionada amb les corals infantils.

Avui conec de bon matí la mort de Soler i Amigó, una d'aquestes persones tan relacionades per molts motius amb la meva generació, un savi en molts camps. Va treballar de tècnic d'educació a l'Ajuntament de L'Hospitalet de Llobregat i al de Badalona. A L'Hospitalet hi vam contactar quan, amb unes companyes de professió, endegàvem els materials L'Hospitalet és escola, amb un conte que jo vaig escriure inclòs. No se on han anat a parar tots aquells esforços pedagògics. 

El nom de Soler i Amigo em sonava de joveneta, abans de conèixer-lo personalment, per aquells cançoners tan populars, ja que ell signava moltes adaptacions de lletres al català. Havia nascut a Badalona el 1941. Va estar molt relacionat amb la cultura popular, però explicar tot el que havia fet seria com agafar aigua amb un cistell. 

Per exemple, va escriure llibres per als infants, molts dels quals il·lustrats per Pilarín Bayés, va col·laborar com a guionista en la sèrie de dibuixos animats emesa per Televisio de Catalunya els anys 1988 i 1989. Va rebre el premi Serra d'Or i el Baldiri Reixach, per publicacions sobre cultura catalana i Història de Catalunya. L'any 2006 se li va atorgar el Premi Nacional de Cultura Popular i el 2018 la Creu de Sant Jordi. A banda de la producció pròpia va col·laborar en projectes diversos amb d'altres persones. En el camp de la música és emblemàtica, per al nostre imaginari musical, la seva relació amb Jaume Arnella.

Soler i Amigó havia publicat assaigs diversos, també d'història local, va ser l'autor d'un llibre molt interessant que jo havia utilitzat sovint quan treballava en aquesta ciutat tan gran, tan poc coneguda encara, tan diversa, en el qual explicava el perquè del nom de les escoles. Crec que molts dels noms van ser triats gràcies als suggeriments d'un altre savi enyorat, Francesc Marcè. 

Soler i Amigó també havia escrit poesia, tot i que moltes de les seves lletres de cançons també en son, de poesia, i l'any 1984 va rebre el premi Recull, de Blanes. La seva obra més important, en el tema de la cultura popular es considera que és Tradiccionari, enciclopèdia de la cultura popular de Catalunya.

Soler i Amigó podia haver estat un magnífic Premi d'Honor però de vegades crec que haver dedicat l'activitat a la cultura popular o al context educatiu i escolar gairebé perjudica la valoració dels qui tenen cura d'aquests reconeixements. Aquest Premi i els seus objectius i intencions continuen sent per mi un misteri inescrutable. Pel que fa a la literatura, qui ha tingut renom dedicant-se al camp infantil i juvenil té, estranyament, més dificultats per reeixir en el camp de la literatura per a adults. Un cas lamentable és el de Joaquim Carbó, per exemple.

He de dir que la premsa, al menys, s'ha fet ressò de la mort de Soler i Amigó i ha escrit obituaris interessants, però molt breus i, crec, parcials, en general i en els quals cadascú remarca allo que l'afecta o li sona més. Seria potser demanar massa que TV3 inventés alguna cosa com ara Imprescindibles dedicada a la nostra gent, però, vaja, es veu que amb el que fan ja tenen un munt d'audiència, si faig cas de les medalles que es posen de tant en tant. 

El darrer llibre de Soler i Amigó, que jo sàpiga, va ser aquest recull de lletres de cançons, que em vaig regalar quan va sortir. Mereixia una molt millor edició, la veritat, acurada, de gruix, amb material gràfic i amb més referències sobre l'autor de tantes cançons que cantem sense pensar en qui en va inventar o reinventar les lletres. No entenc gaire l'adjectiu popular quan es fa servir per fer un apartadet interessat de la Cultura Oficial amb Majúscula. De fet, però, què és, la cultura?

UN GALL AL GALLINER DE LES GALLINES-GUINEU

No m'havia decidit encara a anar a veure La seducció perquè els remakes sempre m'inquieten. Tot i que passa com amb les adaptacions de novel·les, hi ha de tot, en ocasions es millora l'original, en d'altres s'empitjora, i sempre cal considerar que són coses diferents, fetes amb mitjans diferents i en temps diferents, tot compta.

He llegit de tot aquests dies sobre la versió de Sofia Coppola i sobre l'anterior. Molta gent ha opinat sobre ambdues però poca gent pot opinar a partir de la novel·la de Cullinan, que jo sàpiga no comptem, encara, amb traducció del llibre ni al castellà ni al català. Potser ara hi haurà sort i tindrem a mà aquest altre element de valoració, el text primigeni.

A la pel·lícula actual se l'ha titllat de thriller, avui hi ha una  tendència a que tot sigui un thriller, deu ser per l'èxit del gènere. La versió anterior també havia estat molt etiquetada, western pervers, conte gòtic. Les dues versions tenen de tot una mica, de fet, segons amb el color del vidre amb el qual es contemplin,  parafrasejant Campoamor traduït de forma lliure.

Un altre debat interessant és el que fa referència al masclisme o feminisme de les versions i de la història. La pel·lícula de Siegel, en aquells anys, va rebre moltes bufetades feministes i se la va titllar de misògina. L'actual, no tant, més aviat s'ha interpretat com una visió del tema en femení, una mica revanxista pel que fa a l'anterior.

Un altre motiu de debat i comparació odiosa és l'actor que interpreta aquest gall que es fica en un galliner inquietant. La veritat és que Clint Eastwood semblava molt  més apte per a desvetllar les passions col·lectives de tota aquesta colla de dones i nenes, però diuen alguns crítics de cinema que Farrell resulta més fràgil i poruc i que això té la seva gràcia. 

Llegeixo ressenyes diverses i totes em sembla que tenen una part de raó, potser és que no tinc criteri. A mi em va fer molta més por la primera versió, tot i que la vaig veure fa molt temps, per la televisió, i ara l'hauria de revisar. L'estètica és absolutament diferent, en aquesta darrera tot és molt pictòric, els vestits són blancs, tothom va nét i polit, en general, i l'atmosfera interior i exterior és gairebé de rondalla, bolets inclosos, i és que a les rondalles també passen coses terribles.

Alguna escena sembla haver-se escapat d'una versió alternativa de Little Women, en concret aquesta que es veu a la foto, i que em va recordar el moment en el qual la mare de família els llegeix la carta del pare i les noies baden embelesadas. La comparació pot semblar perversa però ambdues històries se situen en la mateixa època.

A la primera versió hi havia més rerefons, un incest insinuat, la criada negra que palesava una de les claus del conflicte bèl·lic... Pel que fa a actors i actrius, en aquesta i en l'altra, res a dir, em vaig reconciliar fins i tot amb la Nicole Kidman, a la qual, des que es va posar aquell nas woolfia i es va fer estirar les arrugues, li havia agafat una mica de mania. Repassar el repartiment de la de Don Spiegel m'ha fet pensar en la gran Geraldine Page i en una molt bona actriu que va tenir un trist final i que avui és poc recordada, Elizabeth Hartmann. 

Hartmann tenia depressions profundes i es va suïcidar als quaranta-tres anys, ja feia temps que no treballava. Va fer el paper d'Edwina, ara interpretat per Kirsten Dunst. L'actriu va guanyar diferents premis pel seu paper en A Patch of Blue, fent de cega enamorada d'un home de color i de bon veure, el qual, en aquella època no podia ser ningú més que Sidney Poitier, és clar, i fins i tot va estar nominada a l'óscar, malgrat la seva joventut.

Les obres de teatre, pel·lícules i novel·les que recreen ambients tancats on tan sols hi ha dones són tot un gènere, també en tenim d'homes sols, és clar, però diria que són móns molt diferents. Internats, escoles, convents, presons, famílies claustrofòbiques i matriarcals... Sovint hi sura el tema sexual i tampoc no és aquesta la única història en la qual un gall esvalota el galliner, tot i que avui el paper de la dona es contempli des d'un prisma força diferent.

Fa anys, gairebé quaranta, en un d'aquells inoblidables Estudio 1, vaig veure una obra de teatre que em va trasbalsar i que sempre he recordat, tot i que crec que s'ha representat poc. Es deia Delito en la isla de las cabras i té alguns paral·lelismes amb The Beguiled. En aquell cas tot s'esdevenia en un indret solitari en el qual una vídua, encara de bon veure, viu amb la seva filla i la seva cunyada. Allà es presenta un home que diu haver estat amic del marit de la dona, crec que s'havien conegut a la presó. L'home, un vividor, les anirà seduint totes, congriant gelosies, i això el condemnarà.

La versió televisiva la feien Julita Martínez, Maite Blasco i Teresa Rabal, que encara no feia circ ni cantava veo, veo i era una jove i seriosa promesa del  cinema i el teatre. Totes tres estaven de categoria. El gall al galliner era Manuel Gallardo, un actor que sempre m'ha agradat molt però que no hem vist gaire al cinema, tot i que ha fet moltíssim teatre i televisió. És el pare d'una altra gran actriu, Nuria Gallardo.

L'autor d'aquella obra era Ugo Betti, jutge i dramaturg italià, molt valorat al seu país tot i que la seva mort relativament prematura, amb poc més de seixanta anys, el 1953, potser ha contribuït a la seva marginació en els nostres  escenaris. No sé si Cullinan, l'autor del llibre en el qual es bassa La seducció, coneixia l'obra de Betti, és possible, ja que es va estrenar a mitjans dels anys quaranta i The Beguiled és força posterior.