PRIMAVERA REVOLUCIONÀRIA (1848), MÉS ENLLÀ DELS TÒPICS I LES SIMPLIFICACIONS

 

Christopher Clark (Sidney, 1960) és un prestigiós i guardonat historiador australià, professor de la Universitat de Cambridge. En castellà podem trobar els seus libres Sonámbulos. Cómo Europa fue a la guerra en 1914; Tiempo y poder. Visiones de la historia. Desde la guerra de los Treinta Años al Tercer Reich i Las trampas de la historia. De Nabucodonosor a Donald Trump.

Un dels seus darrers libres publicats és ‘Primavera revolucionaria (La lucha por un mundo nuevo 1848-1849), editat per Galaxia Gutenberg, el 2024

En aquest llibre l’autor analitza les revoltes de l’any 1848, una sèrie d’esdeveniments molt importants, difícils d’encotillar o simplificar ja que presenten característiques diverses. És un llibre extens, que cal llegir amb atenció i paciència i que intenta resumir el procés dels fets al llarg de vuit-centes pàgines. Les desigualtats socials, amarades de crisis i revoltes van ser importants però, segons l’autor, no van ser causa directa dels diferents fets, ja que aquestes serien, més aviat, polítiques. Es demanava llibertat de premsa, d’associació i reunió, reformes electorals, constitucions, i també l’ampliació del dret a vot, encara molt minoritari (a França era d’un 1 per cent).

Les revoltes no van ser l’efecte d’una conspiració planificada, sinó una cosa més espontània però profunda, marcada per l’agitació social, la divisió entre revolucionaris i la contrarevolució. La repressió va ser molt dura, però hi va haver canvis constitucionals que van ser duradors. Liberals i radicals no van anar plegats per tal d’intentar emprendre transformacions polítiques. Hi ha elements en aquelles revoltes que s’escapen de l’anàlisi com aigua en un cistell. Trobem un munt de localitzacions, de protagonistes, d’opinions i consignes, en ocasions contradictòries. Tot és d’una gran complexitat. Moltes preguntes queden sense resposta al final del llibre i potser se n’obren més encara. L’important del llibre és el gran volum d’informació i les reflexions que aporta l’autor.

Les forces populars prenen cert control, ja es poden autoanomenar socialistes o comunistes (Marx i Engels donen a conèixer el seu Manifest l’any 1848). La coexistència de diverses forces polítiques, de diferents sectors socials, es pot percebre en diferents pintures de l’època. Per a molts liberals l’important era la reforma política i no els feien massa gràcia les transformacions socials o l’abaltiment de la desigualtat. Van sorgir nous diaris socialistes, nous líders i pensadors, que van assolir prestigi polític. 

Era aquella una societat d’una gran duresa per als desafavorits. Coses com el treball infantil a partir dels set o vuit anys o la situació de la dona eren punts molt foscos i que generaven revoltes, en ocasions lligades a la subsistència precària. Tot i amb això no sempre coincideixen les zones on es passa més fan amb les revoltes. En ocasions es tractava de reaccions esporàdiques, sense lligams amb moviments d’oposició. A tot plegat s’hi sumava la força emergent del nacionalisme, més emotiu que raonat. L’exaltació de la nació comportava una mena de sobirania popular, més lligada al poble que no pas a les dinasties regnants.

Malgrat l’augment del dret a vot a conseqüència d’alguns dels moviments, en alguns casos això va representar una mena de tornada a l’ordre. Tot i la repressió las revolucions de 1848 no es poden considerar un fracàs, en alguns països es van produir canvis constitucionals duradors. Després de 1848 van quedar bandejats els reptes radicals de l’esquerra i l’ordre liberal va aconseguir l’hegemonia. 

Resulta difícil comentar de forma acurada un llibre tan extens, en el qual cada apartat, en ocasions cada paràgraf, poden ser objecte de debat i valoració. Té moments durs, com ara quan descriu la misèria d’alguns indrets, els sagnants i cruels enfrontaments. Per als poc experts en el tema, com jo mateixa, ajuda a relativitzar mites revolucionaris, en ocasions sembla que després de la Revolució Francesa tot ‘havia millorat’. Ens passeja per una Europa convulsa, amb l’ajuda de mapes inclosos a l’inici i retrobem o descobrim un nombre ingent de personatges rellevants. L'afany de globalitat i les mencions a indrets diversos en ocasions compliquen la comprensió, malgrat ser molt interessants i precisar de cerques puntuals durant la lectura.

És un llibre per llegir sense pressa i rellegir quan calgui. Potser l’extensió ens faci respecte, som en una època de pressa i poca reflexió, de conclusions simplistes i d’una literatura de consum que fa servir la història, sovint, de forma frívola o fulletonesca. Un bon llibre per a regalar-nos per Sant Jordi, més enllà de l'allau de novetats oportunistes que ens promocionen. 

QUAN REP EL DEL MIG I NINGÚ NO SE'N FA RESPONSABLE

Tot i que la paraula diàleg s'utilitzi a tort i a dret, la pràctica de la cultura del diàleg és gairebé inexistent, i no parlo d'alts nivells polítics sinó del dia a dia quotidià i proper. Els fets de Sants han tornat a polaritzar els ànims i en aquests casos, com en d'altres més greus com ara les guerres, sembla que has de ser dels uns o dels altres, cosa que també passa amb la qüestió de l'independentisme o fins i tot del futbol. En general, els dogmàtics del signe que sigui, creuen que han vist la llum, saben què has de pensar i no dubten de res del que creuen, pensen que no t'has adonat de la realitat i per això hi ha una tendència abusiva a convèncer la gent de forma contundent, i no parlo tan sols del poder dels estats sinó de qualsevol petit poder veïnal, fins i tot. Hi ha una tendència predicadora al país que es manifesta en molts àmbits socials. Has d'anar al tanto amb el que comentes perquè et poden dir de tot menys guapa per qualsevol opinió que no respongui a allò que s'identifica com la veritat. Per això jo crec que, en general, més enllà dels radicalismes i dels oportunismes progres, que també, hi ha una gran prudència a l'hora de comentar en els blogs i articles determinats fets d'actualitat, sobretot si no comparteixes la visió que toca compartir, és clar.

Com és ben sabut, quan en les reunions sobre temes religiosos, habituals durant la meva joventut, plantejaves algun dubte sobre les explicacions oficials, fins i tot reconvertides en religió progressista i postconciliar, sempre hi havia qui se n'anava per allò que en diuen els cerros de Úbeda, per la tangent o per on fos. Era allò de què doctors tenia l'església, vaja, ni que t'ho amollessin d'una forma més fina i dialogant. Un dels temes recurrents era el de la predestinació o, per exemple, la qüestió de la presència del mal en el món, se suposa que Déu era responsable de les coses bones que et passaven i li havies de donar les gràcies però les dolentes eren causades pels homes o bé proves que t'enviava l'amo per veure com te'n sorties sense perdre la fe.

Fa anys em va passar el mateix amb gent d'una corda molt diferent, pares i mares comunistes o gairebé comunistes de l'escola, que avui no sé com hauran evolucionat més enllà del fet que alguns es van col·locar prou bé en el camp aleshores emergent de la política professional. Qüestionava jo com s'explicaven uns fets sobre la manca d'algun mestre a l'escola, ja que els pares i mares que manegaven l'AMPA estaven disposats a treure tot el barri al carrer i fer soroll, com es va esdevenir de fet, i em van dir de forma una mica agre que el capitalisme tenia els seus recursos per fer-me passar bous per bèstia grossa. Els problemes, tot s'ha de dir, es magnificaven políticament quan manava, per exemple CIU, i es minimitzaven quan manava l'esquerra o allò que en diuen esquerra. CIU és una formació política que ha canalitzat sovint les ires indiscriminades de determinat progressisme radical i també de cert espanyolisme ranci, i de vegades, com es pot observar, les dues coses convergeixen i s'uneixen. Crec que hi ha gent que els vota però no ho diu mai de forma pública, per tot això que comento.  Altrament no s'explica la seva vigència al llarg dels anys mentre formacions com aquell PSUC tan popular i populista han fet moixoni o gairebé.

Davant dels doctors de l'església i de les estratègies del capitalisme i/o el catalanisme ranci i burgès en el poder poca cosa es pot raonar. En tot cas les veritats, si és que existeixen, sempre són molt susceptibles de manipulació i al capdavall admeto que mai no pots saber qui mou els nostres fils de titelles mediocres i febles, la veritat. Jo ja crec més en persones concretes que no pas en tendències i etiquetes, a tot arreu hi ha de tot i he conegut gent molt vàlida d'idees molt diverses i en ocasions ben diferents de les meves, si és que en tinc algunes, que ja no ho sé.

En tot cas, quan dos es barallen rep el del mig, i aquest pobre del mig, que no sap d'on li plouen les bastonades, a més a més no serà mai reivindicat per ningú, perquè no té fusta d'heroi ni de màrtir ni de res, fins i tot en el cas en el qual acabi sent heroi i màrtir de grat o per força. Fa uns dies comentava amb algú el llibre i la posterior pel·lícula L'hora 25. La novel·la és de Constantin Vigil Gheorghiu, romanès, un autor avui poc rellegit, tot i que força interessant. Hi ha moltes vides lligades de forma dramàtica a la geografia política i l'Europa de l'est també ha rebut sovint per totes bandes. És la història d'un pobre home jornaler, interpretat de forma magistral per Anthony Quinn en el cinema, que rep per totes bandes, durant la segona guerra mundial, i que no pertany a cap grup de res en concret, ni és jueu, ni és comunista, ni és nazi, ni és soviètic, ni patriota i tan sols intenta sobreviure com pot. Un antiheroi, vaja.

Gheorghiu, fill del seu temps, va ser també antisemita de jove  i després ell mateix va admetre, sense negar el seu passat, que s'avergonyia de moltes de les coses que havia arribat a pensar, de gran va fer-se sacerdot de l'església ortodoxa romanesa. De fet L'hora 25 (res a veure amb una pel·lícula recent amb el mateix títol) no té res d'antisemita.