Aquests dies, entre el fred, el mon que no millora i el tema educatiu que va pel pedregar necessitava alguna distracció desacomplexada. Amb la foscor precoç em passen les ganes d’anar al cinema ‘de veritat’, encara més després de la fallida aventura napoleònica. Així que, al costat de l’estufeta elèctrica, em vaig empassar El otro lado, la sèrie de sis capítols que Berto Romero i Andreu Buenafuente, acompanyats per un repartiment molt interessant, han penjat a Movistar.
La sèrie es va estrenar a Sitges, hi ha El Terrat pel mig, i, a banda dels dos protagonistes principals cal dir que la direcció és de Javier Ruiz Caldera i Alberto de Toro. No soc fan incondicional ni de Romero ni de Buenafuente i, molt menys, dels programes sobre coses paranormals, tot i que el meu fill es mira de tant en tant coses com El cuarto milenio i me n’explica els arguments. Però la sèrie m’ha sorprès, m’ho he passat molt bé, tots els actors i actrius excel·leixen en els seus papers, per surrealistes que siguin i, a més a més, Buenafuente i Romero mostren a bastament que son grans actors de categoria polifacètica.
La sèrie explica com un periodista especialitzat en temes paranormals es troba en hores baixes, no té diners, poca feina, i fins i tot es vol suïcidar. És un parapsicòleg que vol ser honrat, una mica raret, com cal, i que acostuma a anar acompanyat d’un comunicador del tema mític, ara un esperit, que havia admirat i que va morir de forma prematura, al qual sempre ha volgut assemblar-se, interpretat per Buenafuente. M’ha fet pensar en el fantasma de Jaume I que surt a l’obra del Madaula i és que, de fet, també fa d’una mena d’assessor, de conseller, de couching del fracassat parapsicòleg deprimit, que intenta endegar un programa honrat amb mitjans precaris.
Un altre parapsicòleg mediàtic, mentrestant, triomfa i té una audiència considerable. Tots dos havien treballat junts de joves i van viure un cas lamentable que s’anirà desvetllant al llarg de la sèrie. Mentrestant en un blog de pisos d’un suburbi barcelonès comencen a passar coses rares al pis on viu una mare vídua amb un fill adolescent. Tot plegat, explicat així, pot semblar tòpic i surrealista, manté la intriga sense grans originalitats temàtiques, però la sèrie és molt més profunda del que pot semblar i ens ensopeguem amb temes ben vigents, les audiències sobrevalorades, el periodisme oportunista que pot reconvertir en voltors els professionals de la televisió, l’honradesa difícil de mantenir quan cal sobreviure i fer calaix, l'afany per jugar amb el morbo televisiu quan convé, i una mica de violència de gènere que potser no calia però no sobra. No fan falta casalots ni edificis estranys, ni boscos tètrics, ni cementiris abandonats, un piset humil d’un barri treballador pot amagar de tot i més.
La sèrie no ens estalvia alguns ensurts i algunes imatges fastigoses, fins i tot, com ara vomiteres però sense passar-se més del compte. Hi suren comentaris divertidíssims, d’aquests que sents als bars i tavernes, amb personatges que semblen haver-se escapat del temps de La Cubana primigènia. El mon real i quotidià està farcit de situacions dignes de reconvertir-se en ficció. Humor terrorífic, esdeveniments inexplicables, i explicacions raonades a fets que semblen inexplicables. Confesso que m’ho he passat molt bé amb la sèrie, tot i que acaba de forma una mica abrupta, potser amb la intenció de poder-la continuar. Berto Romero emociona em alguns moments, entendreix i tot, m’evoca fins i tot el Jim Carrey del show de Truman, sense que hi tingui res a veure, més enllà de les meves estranyes connexions mentals. Buenafuente sembla un seductor de cinema clàssic i vessa ironia per tot arreu. Eva Ugarte, Maria Botto, Nacho Vigalondo i uns quants més conformen un conjunt en estat de gràcia parapsicològica, fins i tot els qui tenen papers més reduïts i puntuals. Una sorpresa inesperada i una bona proposta per a un vespre gris i ensopit.
