Fa temps que, amb poques excepcions, he deixat de banda la novel·la amb misteris i crims. La veritat és que n'hem tingut un empatx i prou coses tristes passen pel mon com per haver de patir més del compte. Com que el gènere s'ha tornat pretensións, molts autors actuals, amb tota la bona intenció, en lloc d'incidir en l'estil Agatha Christie, tan sofisticat i distret, pouen en la realitat i ens volen mostrar històries que semblin reals, amb valors afegits, com ara una crítica de la societat actual o una reconstrucció del passat remot.
Com que caic en incoherències i contradiccions un dia sí i un altre també, fins i tot la meva darrera novel·la tenia pretensions de misteri amb missatge, i crec que me'n vaig sortir prou bé. El fet és que, després de dinar, en aquests dies estranys que vivim, el que em ve més de gust és algun crim, sobretot, anglès. M'agradava la sèrie de la Vera, però els darrers capítols ja eren repetits i tornats a repetir i, de moment, no ens n'han passat més. També son repetits els de Midsomer, que acompanyen les meves abaltides sobretaules en temps de meditació.
Aquesta sèrie està molt ben ambientada, bonics paisatges, bons actors i una acumulació de crims per capítol d'allò més singular, cosa que fa que vagi més enllà del realisme convencional per tal de fregar el gran guinyol. Tot passa en una comarca imaginària, una cosa així com si aquí féssim 'Els crims de la Garrotxa', i és que el bonic i verd paisatge on s'esdevenen els fets em recorda els verals paterns.
Es veu que n'han fet un munt de temporades, així que queda corda per estona. El polícia protagonista a la tretzena temporada va tocar el dos però, de la mateixa manera que li havien anat canviant els ajudants, van posar un suposat parent seu i van continuar filmant capítols. Expliquen que als indrets on s'han filmat la majoria d'històries fan molta broma amb això de la mortalitat amb rerefons violent. Als pobles d'aquesta Gran Bretanya profunda hi fan fires inquietants, festes ancestrals passades de rosca i tot plegat em recorda el volum dels Contes de Fades Anglesos, de l'Editorial Molino. Aquella col·lecció m'encantava, n'hi havia de tots els països i indrets però els anglesos eren els més tètrics.
Els francesos van muntar així mateix una mena de sèries policíaques que transiten per tot França, crims a la Provença, misteris al Rosselló, estossinaments a Normandia, venjança a Còrsega... La intenció és bona, turísticament parlant, però no arriben ni a la sola de la sabata dels anglesos, en aquest gènere i en molts altres. Hi ha gent que m'ha dit que ha anat a Sicília gràcies al Montalbano i també conec persones que han anat a Suècia cercant els indrets Largssonians. L'interès per crims i misteris és ancestral, em temo. M'hauria agradat poder anar a aquell teatre on feien tantes obres de sang i fetge, en temps dels meus besavis, el mític Odeon. I també els romanços de fil i canya explicaven sovint casos terribles i horripilants.
El nord d'Espanya és molt adient als misteris, fins i tot amb trets sobrenaturals. A mi això del sobrenatural no em fa el pes però L'orfenat impressionava. El turismpe peninsular també ha promocionat la Vall del Baztan, gràcies a la senyora Redondo, que juga una mica amb els mites i els fantasmes. Però, tot plegat, crec que no hi ha un sentit d'equip, en això de la narració negra peninsular. Una sèrie que transités per tota la Pell de Brau, Catalunya inclosa, penso que ajudaria a fornir sentiments de pertinença, contribuiria a la comprensió inter-autonòmica i estaria molt bé. El Silva ja va fer alguna cosa, però tot queda poc lligat, no sé si m'explico. Per a fer creïble l'invent caldria comptar amb un objectius polítics subliminals, bons guionistes, un polícia carismàtic, home o dona, i crec que en aquest punt no se n'han acabat de sortir. El mític Carvalho va ser interpretat per massa gent i massa diferent, per exemple.
En tot cas, resulta preocupant, ben mirat, la tendència humana a tafanejar en la part fosca de la nostra espècie, encara que sigui amb bona intenció.
