14.2.08

Preocupacions personals

Ja fa temps que intento bandejar al blog els temes espinosos o cantelluts, ço és, aquells que poden provocar malentesos i susceptibilitats, sobretot perquè escriure no és el mateix que parlar en directe, procediment que permet la puntualització immediata i, sobretot, perquè escric al blog, més que res, per divertir-me i distreure'm. De vegades m’he trobat, en algun comentari, i també quan participava als gloriosos fòrums de la UOC, que la gent entén, justament, el contrari del que vols dir, sigui perquè ha llegit en diagonal o perquè jo mateixa, escrivint de forma suposadament irònica, he provocat el malentès.

Sostinc que parlant la gent no s’entén, si no és que hi ha voluntat, no tant d’entendre’s com d’arribar a un consens. L’evolució ideològica i la comprensió envers els altres les donen, en general, els anys i les experiències, i jo mateixa em trobo amb el fet, inqüestionable, que penso sobre molts aspectes de la vida de forma ben diferent i molt més matisada que quan era jove. De tota manera, avui faré una excepció i que sigui el que l’atzar determini.

Així que, de forma una mica esglaonada, i sense sentar cap precedent, entro en matèria:

a) premis i memes
Aquest és un tema absolutament innocent, però el voldria comentar, perquè em trobo sovint amb el dilema. Des de fa temps, s’ha estès el costum, pels blogs, de proposar això que s’han dit memes, respostes a unes qüestions que algú, de forma enginyosa, planteja. El meme comporta una cadena, i s’han de nomenar tres, quatre o cinc blogaires més que el segueixin.

De la mateixa manera, s’ha establert un altre costum simpàtic, el de repartir premis a blogs visitats. Tot això, al principi, em motivava i em feia gràcia i il·lusió, per la novetat, però a la llarga, com que els meus passeigs blogaires són limitats, a causa del temps, i reiteratius, perquè una acaba fent costum de totes les seves activitats, m’he trobat amb què sempre acabava nomenant els qui m’havien nomenat, els quals, sovint, es trobaven en la mateixa situació. A més triar, moltes vegades, és trair, perquè sempre et deixes algú que t'has oblidat. Per això he decidit, i espero que ningú no se m’enfadi, no seguir aquestes cadenes, de moment.

Deric i Rafael, grans i interessants blogaires, m’han atorgat un d’aquests premis, que agraeixo moltíssim. Deric em menciona com una gran escriptora en la concessió, cosa que m’honora i que ja m’agradaria. Rafael com la mestra que no vaig tenir, cosa que també m’honora, encara que en alguns instants professionals he estat una mestra amb tantes limitacions, mal geni i incoherències com moltes altres. Espero que no els molesti la meva renúncia a seguir la cadena, em sabria greu.

b) vaga i vagues
Avui és gairebé obligatori esmentar la vaga de mestres, per la part que em toca. Admeto que vaig votar que no, a l’escola, per diferents motius, entre els quals, el més important, perquè crec que no era el moment, davant d’un document que és tan sols una proposta. Va sortir, per majoria, vaga, i a la vaga em vaig sumar, sobretot, també, perquè sumar-me a la immensa majoria bandejava problemes organitzatius i, a més, no em representava tampoc un greu dilema ètic.


Els problemes de l’escola crec que no s’entomen de forma adient per cap de les parts implicades, la veritat, i que el debat social va marejant la perdiu sense entrar a fons en molts aspectes seriosos, no tant de l’escola com de la nostra societat, en general, de la qual l’escola és reflex i mirall. Comparar l’escola nostra amb la finlandesa sense comparar, primer, les dues societats i els seus valors, em sembla una bestiesa, com m’ho va semblar fa anys aplicar directament el model d’immersió quebequià a casa nostra. Tan tontos som que no podem inventar el que ens cal, segons els nostres propis tarannàs i problemes? És com si jo volgués posar-me un modelet de la Judith Mascó perquè a ella li està molt bé; el modelet no semblaria el mateix, sinó una desafortunada caricatura i a mi em ridiculitzaria, ben segur. Si la dèria finlandesa ha servit per a quelcom, ha estat per finançar viatgets d’experts i polítics d’altura als països objecte d’estudi. D’experts, és clar, perquè als mestres de base encara no ens han pagat una bona estada, ni al Canadà ni a Finlàndia, per veure de què va la cosa i començar a fer bullir l'olla. Les solucions són senzilles, mirem cap a casa nostra i cap al passat seriós de l'escola republicana avançada, però, és clar, molta teoria buida se n'aniria en orris, aleshores.


Sobre la vaga i les vagues, penso que hauríem de revisar, en el context de l’època en què vivim, aquests procediments, vàlids i arriscats durant el segle XIX, quan la vaga la feien els obrers sobreexplotats, perjudicant amb l’aturada els empresaris poc dialogants. Ara, tot ha canviat molt, i la vaga la fem –la fan- les persones acomiadades d’alguna empresa, generalment gran, que ja no tenen res a perdre, i els funcionaris amb feina segura, cosa que em sembla un greuge comparatiu. Patrícia Gabancho, poc sospitosa, em sembla, d’adscripció a foscos interessos dretans, ho va comentar, l’altre dia, a la 2, molt millor que jo. En aquestes vagues no es perjudica l’empresari, sinó a tercers, normalment persones humils i modestes, encara més ara, que tantes mares treballen i han de faltar a feines en les quals, sovint, no poden exercir aquest dret. Això per no parlar de l'atur, és clar, perquè una vaga d'aturats és impensable i inoperant. Em ve al cap aquests dies l'opinió de Givago, el doctor poeta de Pasternak, quan, en una conversa aprofundida sobre política, bandeja la possibilitat de vaga per als metges raonant-ne la inconveniència social.


Per tot plegat, penso que des dels sindicats –entitats que també haurien de revisar a fons els seus mètodes i objectius- i des de tots els sectors socials caldria replantejar aquestes protestes i cercar altres formes d’acció que no perjudiquessin, sobretot, qui menys culpa té. A l’escola he proposat en més d’una ocasió aturar, per exemple, com a mida de pressió, sortides, visites i colònies, i d’altres mides diferents, sense èxit, cal dir-ho. Les manifestacions, per exemple, es poden fer més enllà de fer o no vagues i no entenc la insistència en fer bandera d’unes accions que durant anys van ser progressistes però que ara, segons crec, s’han fet elitistes i conservadores, com tantes altres coses del nostre temps. Hi ha gent que, davant de la dels transports, ha comentat que una protesta efectiva seria deixar pujar la gent als vehicles sense pagar, en lloc d'aturar el servei, per exemple (cosa que molts ja fan, això de no pagar, sense vaga pel mig, pel que observo, i sense massa reaccions en contra per part de les empreses afectades, i que comporta un greuge comparatiu per als cívics ciutadans complidors de les normes establertes). Que qüestionar certes vagues –no pas el dret de fer-les- t’etiqueti com a fatxa em sembla un despropòsit, derivat del fet d'haver establert dogmes nous intocables. També m’ho sembla, un despropòsit, que el sindicalisme s’hagi burocratitzat tant que es dediqui fins i tot a fer pisos, que la gent deixi definitivament la feina per alliberar-se i coses així, que han convertit els sindicats –els grans- gairebé en empreses de serveis i assessoraments. Sovint es critica que els dirigents polítics s’eternitzin al poder, però un repàs als sindicats palesa que fa molts i molts anys que hi ha els mateixos.


El dret de vaga, en certa manera, s’ha tornat, com dic, elitista, ja ho és des de fa anys, no es troba des de fa molt de temps a l’abast del treballador més explotat, de tantes senyores estrangeres dedicades al servei domèstic, a la cura dels vells, de tants paletes subcontractats que han de sobreviure com poden, dels repartidors de butà foranis, per exemple. Ni tampoc a l’abast dels treballadors d’empreses petites. De la mateixa manera, trobo absolutament inacceptable els talls de carreteres per reclamar el que sigui, un altre tema que caldria repassar des d'un punt de vista ètic seriós i en el context del present.


Tenia un tercer tema al calaix, però el deixaré per a un altre dia.



20 comentaris:

Marali ha dit...

Vaja Júlia, et visito per deixarte un comentari i em trobo amb un post on parles dels premis. El comentari que et volia deixar era que pasessis pel meu blog que t'hi havia deixat un regal, un premi-meme. Ho sento, però jo com tu tampoc viatjo massa pels blogs i com que és el primer que rebo i m'ha fet gràcia he volgut seguir la cadena i està clar, no en tinc gaires per premiar pel mateix que tu falta de temps o rutina de passar sempre pels mateixos blogs. Però el que dic dels teus escrits és veritat, són planers i a l'hora literaris.

Gregorio Luri ha dit...

"Sostinc que parlant la gent no s’entén, si no és que hi ha voluntat, no tant d’entendre’s com d’arribar a un consens". Totalment d'acord. Res més perillós que la sinceritat intempestiva. El gran invent cultural no és la comunicació (que tots els animals es comuniquen), sinó la hipocresia (que és l'art de la ironia personalitzat).
Abans de parlar amb algú li haurien d'advertir que no volem només veritat. Especialment és important si aquest algú és algú a qui estimem.
Cap diàleg no pot crear les seves pròpies condicions d'èxit. O bé té lloc dins un clima previ que no ha ha estat creat pel diàleg, sinó per l'afecte (que és més aviat ceci poc disposat al dièleg) o està condemnat al fracàs.
La majoria dels diàlegs de Plató acaben malament.

Francesc Puigcarbó ha dit...

Que bé ho ha dit en gregorio. Elñs diàlegs son com un frontó, com l'ùn no escolta l'altre és una llastimosa perdua de temps. Fa ja temps qie vaig deixar de creure en els diàleg i en les persones. Quan a la resta, totalment d'acord amb els memes (per a mi és una criaturada) i quan a la vaga de mestres o de xofers d'autobus. Hi és que la xarxa es com un parvulari.

Arare ha dit...

Jo no piularé, doncs... estic totalment d'acord amb tu, per tant, no hi ha gran cosa a dir.

L'altre dia vaig dir al meu blog que "estic cansada de món, encara que no de vida". Potser vaig voler resumir massa.... del que estic cansada és de totes aquestes absurditats que hem d'aguantar perquè som al món. No sé si m'entens...

una abraçada.

Salvia ha dit...

Hola! Des del meu raconet de poesia hui et vull dedicar un poemeta d'amor. Molta felicitat per a tots els 366 dies de l'any.

Dona-li una ullada:
http://bibliopoemes.blogspot.com/2008/02/amor-en-la-biblioteca-poema-damor-en.html
Besadetes

esparver ha dit...

Tens l'avantatge dels anys i de saber escriure.

Penso que hi toques molt quan comentes la vaga, tinc una sospita terrible que em fa pensar que els eslògans estan per sobre del pensament.

Però penso que la gent que us dediqueu a l'ensenyament esteu majoritàriament farts de com es tracta la professió.

Júlia ha dit...

Marali, com t'he dit, t'agraeixo el premi i el comentari, i visitaré els altres que menciones i que no conec, però ja explico les meves raons. Tinc el blog des del 2004 i fins i tot, abans, em sabia greu que no em mencionessin en els memes i els premis aquests. Però és que acabaria premiant els qui em premien, la veritat.

Júlia ha dit...

Gregorio, totalment d'acord. El tema de la sinceritat és també espinós, se suposa que és un valor a transmetre a l'escola, però la societat, l'amistat, l'amor, compten amb unes bases molt poc sinceres, afortunadament, i l'afecte demana sovint mentir en moltes petites i grans coses. Fins i tot mentim quan diem a l'altre que el creiem, sabent que menteix. Contradiccions humanes -i divines- ves.

Júlia ha dit...

Francesc, doncs res a afegir. Un altre suposat valor és, per exemple, el treball d'equip, que, se suposa que respon a la màxima 'entre tots ho farem tot' quan entre tots no es fa res i normalment hi ha un cap de turc que penca.

Potser ja seria hora de reflexionar sobre tants dogmes progres...

Júlia ha dit...

Arare, sovint em passa el que dius, però després vaig a berenar amb amigues, amics i tertulians, bandegem temes polèmics, expliquem acudits pocasoltes i la vida torna a tenir sentit, o així ho voldria creure. I, si no té sentit, al menys hem passat una bona estona, ep.

Júlia ha dit...

A Salvia:

Deixeu-me, doncs, gaudir,
d'aquesta festa de Sant Valentí,
que ningú no em recordi
que a casa nostra tot és per sant Jordi,
que ja n'hi ha prou de dogmes intocables,
que tots els sants són ben aprofitables,
pintem un cor vermell a la paret,
i a cada Patufeta, un Patufet,
de l'amor, li regali una medalla,
malgrat sigui xarona i de quincalla.

Júlia ha dit...

Esparver, el pitjor és que els de la mateixa professió tampoc no aconseguim posar-nos d'acord en massa coses. Hi ha gent molt treballadora, això sí, però penso que hem perdut de vista els grans objectius de l'educació, grans i senzills, per cert. I, a més, hi ha una quantitat ingent de gent vivint de l'educació 'des de dalt' i donant feina absurda, burocràtica: projectes, programacions, planificacions, plans lectors, i moltes mandangues que són paper mullat. A això hi hem de sumar els molts canvis en les lleis d'educació i en la formació inicial i així anem.

Massa eslògans, massa dogmes, massa parafernàlia, massa carnavals, efectivament.

El veí de dalt ha dit...

No-more premis-meme, doncs. Ho entenc perfectament... Jo encara seguiré jugant-hi (perquè és un joc, en el fons)

LA gent s'entén si vols entendre's. Una veritat com un temple. Els polítics sembla que juguin a no fer-ho, i ho fan de totes totes. Però en aquest joc perniciós d'estirar la corda, vicien la convivència social d'una manera llastimosa. Els sindicats són autèntics plataformes polítiques paral.les. Res de nou. Jo no hagués fet vaga aquest cop. Però el projecte de Llei que he llegit (a casa, tenim una mestra), fa una mica de por, certament.

Júlia ha dit...

Veí, el teu cas és paradigmàtic i extraordinari: tu pots amb memes, premis, històries veïnals i el que calgui, ets un crack!!!

Sobre el projecte, hi ha coses discutibles i d'altres amb les quals, bàsicament, hi estaria d'acord, queden molts punts en l'aire. Recordaré però que algunes de les més criticades ja funcionen, sense que els sindicats hagin dit ni piu, com ara la tria una mica clandestina de professorat per part de determinats directors, plans estratègics, places que no surten a la llum amb transparència...

Fa anys, quan convergència dominava el panorama, molt esquerranisme defensava la municipalització escolar, cosa que ara es contempla amb prevenció.

Certament hi ha punts confusos, de por no me'n fan massa, ja n'he vist de tots colors, i a més, ja vaig de retirada, jo. He passat pors més autèntiques.

Això de directors que trien equip en funció d'un projecte ja ho feien quan la República.

No hi ha res que estigui malament si es fa bé, de forma oberta, però... normalment les reformes es malmeten aviat, en educació, des del Villar Palasí que ja ha passat això i tinc poca fe. Quantes convocatòries de provisió de places ja es fan 'dirigides a...' sobretot a nivells més elevats, és clar.

Una altra cosa és reconsiderar el funcionariat, cosa que s'hauria de fer, en els atacs a les bases també he copsat molt corporativisme mal entès. I doncs, per què es va deixar que les escoles cepequeres passessin a públiques de forma privilegiada i 'diferent' si ara hem de ser tots iguals?

Moltes contradiccions i molt fer-nos beure a galet uns i altres, i jo, que ja m'he tornat escèptica de totes totes.

Sobre els sindicats, no sé si són paral·lels, però de vegades també són convergents amb el seu partit -no convergents amb convergència, que no té sindicat, que jo sàpiga-.

jaka ha dit...

doncs vinga, boicot als memes i als premis !!!

Una abraçada,

Júlia ha dit...

Ep, ep, benvolguda Jaka, que jo no vull boicotejar res, al capdavall com diu el Veí, són jocs i jugar està molt bé, només que no disposo de temps per cercar cinc blogs, convidar-los i tot això i que, a més, ja he 'premiat' i 'memejat' molta gent hores d'ara. Em sembla molt bé que qui vulgui ho faci i potser jo mateixa algun dia ho faré altra vegada, quan tingui més temps, però ara per ara em representa allò que en diuen 'un compromís'.

El millor d'aquests jocs, segons la meva opinió, és que 'descobreixen' blogs interessants on no havies entrar encara, no els nego la utilitat ni l'enginy, només expresso el 'meu' problema.

G ha dit...

Jo no veig tan malament que s’observi pràctiques d’altes països, no per fer un copy pega, si no per mirar que ens pot anar bé a la nostre societat. El model de comunitats d’aprenentatge, que en un altre comentari m’havies dit que no sempre ha funcionat, encara que hi ha hagut alguns fracassos, (i pocs han estat), neix de la recerca internacional i estatal de pràctiques (present i passat), del contrast d’aquestes pràctiques en la nostre realitat parlant amb tota la comunitat educativa dels centres on s’ha aplicat (això vol dir nens i nenes, pares/mares, professors/professores, entitats del barri, etc.) , aquesta implicació a més ha representat que les escoles amb molta immigració, marginació, diferències ètniques, etc., es superes el currículum de la felicitat (és a dir que els nens passin l’estona i que coneguin que maca que és la diversitat cultural) pel currículum de l’aprenentatge, que és realment el que els nens i nenes necessitaran pel seu futur. Per sort he estat sovint en el CEIP Montserrat de Terrassa, on crec que hi ha nens/nens de 24 nacionalitats diferents i també de diferents ètnies, i des de que aquest centre és una comunitat d’aprenentatge a nivell de convivència i aprenentatge s’ha notat. Els centres de secundària receptors d’alumnes del CEIP Montserrat diuen que de ser abans uns nens i nenes que superaven els cursos amb dificultats (si els superaven) a ser dels alumnes que no tenen, en una gran majoria, cap dificultat.
Totalment d’acord amb tu en el tema vaga, crec que els sindicats i les esquerres encara viuen en uns models del passat i tindrien que adonar-se que la nostre societat segurament permet possibilitats més “revolucionaries” com és el mateix diàleg, que existeix d’antuvi però la societat de la informació pot facilitar el seu eixamplament.

Deric ha dit...

Passa per aquest link
http://www.bibgirona.net/salt/sete_cel/index.htm
i veuras que estàs nominada a un premi que no té res a veure amb els premis dels blogs, és molt més bo per tu!

Júlia ha dit...

Òndia, Deric, quina emoció, això sí que és interessant!!! Hi tens alguna cosa a veure o és casualitat?

Ara bé, amb tants 'peixos grossos' com hi ha, difícil ho tinc...

Júlia ha dit...

G, el tema educatiu em portaria a allargar-me excessivament, només et diré que sovint no és la metodologia el que funciona, sigui comunitats d'aprenentatge o el que vulguis, sinó l'entusiasme i fe dels mestres. Moltes vegades també he comprovat que eren molt diferents les coses de 'com s'explicaven' a la realitat, i, en tot cas, per valorar qualsevol experiència cal un llarg camí i una sèrie de valoracions.

He llegit aspectes de les comunitats i he sentit explicar coses que em sonen, ho sento, a 'deja vu', a coses ja fetes anteriorment i que venem com a noves o innovadores.

Ara bé, insisteixo, tan és el que és fa i com es fa, -això era, al principi, l'esperit de la reforma, tan malmesa-, l'important és qui la fa i amb quin entusiasme i quin són els resultats i crec que és l'entusiasme el que ha anat a menys per molts motius diversos en els quals m'allargaria excessivament. Les coses no són senzilles, sinó molt complexes i una metodologia tradicional pot donar grans resultats si s'aplica amb empenta, per exemple.

No em sembla malament mirar enfora, però potser que comparem també els diferents valors, tradicions i costums de les societats, que són les que comporten un tipus d'educació i no a l'inrevés. I que recuperem, de la tradició nostra, allò que pot servir, encara, que hem 'oblidat' molt i massa de pressa.