Preocupacions personals

Ja fa temps que intento bandejar al blog els temes espinosos o cantelluts, ço és, aquells que poden provocar malentesos i susceptibilitats, sobretot perquè escriure no és el mateix que parlar en directe, procediment que permet la puntualització immediata i, sobretot, perquè escric al blog, més que res, per divertir-me i distreure'm. De vegades m’he trobat, en algun comentari, i també quan participava als gloriosos fòrums de la UOC, que la gent entén, justament, el contrari del que vols dir, sigui perquè ha llegit en diagonal o perquè jo mateixa, escrivint de forma suposadament irònica, he provocat el malentès.

Sostinc que parlant la gent no s’entén, si no és que hi ha voluntat, no tant d’entendre’s com d’arribar a un consens. L’evolució ideològica i la comprensió envers els altres les donen, en general, els anys i les experiències, i jo mateixa em trobo amb el fet, inqüestionable, que penso sobre molts aspectes de la vida de forma ben diferent i molt més matisada que quan era jove. De tota manera, avui faré una excepció i que sigui el que l’atzar determini.

Així que, de forma una mica esglaonada, i sense sentar cap precedent, entro en matèria:

a) premis i memes
Aquest és un tema absolutament innocent, però el voldria comentar, perquè em trobo sovint amb el dilema. Des de fa temps, s’ha estès el costum, pels blogs, de proposar això que s’han dit memes, respostes a unes qüestions que algú, de forma enginyosa, planteja. El meme comporta una cadena, i s’han de nomenar tres, quatre o cinc blogaires més que el segueixin.

De la mateixa manera, s’ha establert un altre costum simpàtic, el de repartir premis a blogs visitats. Tot això, al principi, em motivava i em feia gràcia i il·lusió, per la novetat, però a la llarga, com que els meus passeigs blogaires són limitats, a causa del temps, i reiteratius, perquè una acaba fent costum de totes les seves activitats, m’he trobat amb què sempre acabava nomenant els qui m’havien nomenat, els quals, sovint, es trobaven en la mateixa situació. A més triar, moltes vegades, és trair, perquè sempre et deixes algú que t'has oblidat. Per això he decidit, i espero que ningú no se m’enfadi, no seguir aquestes cadenes, de moment.

Deric i Rafael, grans i interessants blogaires, m’han atorgat un d’aquests premis, que agraeixo moltíssim. Deric em menciona com una gran escriptora en la concessió, cosa que m’honora i que ja m’agradaria. Rafael com la mestra que no vaig tenir, cosa que també m’honora, encara que en alguns instants professionals he estat una mestra amb tantes limitacions, mal geni i incoherències com moltes altres. Espero que no els molesti la meva renúncia a seguir la cadena, em sabria greu.

b) vaga i vagues
Avui és gairebé obligatori esmentar la vaga de mestres, per la part que em toca. Admeto que vaig votar que no, a l’escola, per diferents motius, entre els quals, el més important, perquè crec que no era el moment, davant d’un document que és tan sols una proposta. Va sortir, per majoria, vaga, i a la vaga em vaig sumar, sobretot, també, perquè sumar-me a la immensa majoria bandejava problemes organitzatius i, a més, no em representava tampoc un greu dilema ètic.


Els problemes de l’escola crec que no s’entomen de forma adient per cap de les parts implicades, la veritat, i que el debat social va marejant la perdiu sense entrar a fons en molts aspectes seriosos, no tant de l’escola com de la nostra societat, en general, de la qual l’escola és reflex i mirall. Comparar l’escola nostra amb la finlandesa sense comparar, primer, les dues societats i els seus valors, em sembla una bestiesa, com m’ho va semblar fa anys aplicar directament el model d’immersió quebequià a casa nostra. Tan tontos som que no podem inventar el que ens cal, segons els nostres propis tarannàs i problemes? És com si jo volgués posar-me un modelet de la Judith Mascó perquè a ella li està molt bé; el modelet no semblaria el mateix, sinó una desafortunada caricatura i a mi em ridiculitzaria, ben segur. Si la dèria finlandesa ha servit per a quelcom, ha estat per finançar viatgets d’experts i polítics d’altura als països objecte d’estudi. D’experts, és clar, perquè als mestres de base encara no ens han pagat una bona estada, ni al Canadà ni a Finlàndia, per veure de què va la cosa i començar a fer bullir l'olla. Les solucions són senzilles, mirem cap a casa nostra i cap al passat seriós de l'escola republicana avançada, però, és clar, molta teoria buida se n'aniria en orris, aleshores.


Sobre la vaga i les vagues, penso que hauríem de revisar, en el context de l’època en què vivim, aquests procediments, vàlids i arriscats durant el segle XIX, quan la vaga la feien els obrers sobreexplotats, perjudicant amb l’aturada els empresaris poc dialogants. Ara, tot ha canviat molt, i la vaga la fem –la fan- les persones acomiadades d’alguna empresa, generalment gran, que ja no tenen res a perdre, i els funcionaris amb feina segura, cosa que em sembla un greuge comparatiu. Patrícia Gabancho, poc sospitosa, em sembla, d’adscripció a foscos interessos dretans, ho va comentar, l’altre dia, a la 2, molt millor que jo. En aquestes vagues no es perjudica l’empresari, sinó a tercers, normalment persones humils i modestes, encara més ara, que tantes mares treballen i han de faltar a feines en les quals, sovint, no poden exercir aquest dret. Això per no parlar de l'atur, és clar, perquè una vaga d'aturats és impensable i inoperant. Em ve al cap aquests dies l'opinió de Givago, el doctor poeta de Pasternak, quan, en una conversa aprofundida sobre política, bandeja la possibilitat de vaga per als metges raonant-ne la inconveniència social.


Per tot plegat, penso que des dels sindicats –entitats que també haurien de revisar a fons els seus mètodes i objectius- i des de tots els sectors socials caldria replantejar aquestes protestes i cercar altres formes d’acció que no perjudiquessin, sobretot, qui menys culpa té. A l’escola he proposat en més d’una ocasió aturar, per exemple, com a mida de pressió, sortides, visites i colònies, i d’altres mides diferents, sense èxit, cal dir-ho. Les manifestacions, per exemple, es poden fer més enllà de fer o no vagues i no entenc la insistència en fer bandera d’unes accions que durant anys van ser progressistes però que ara, segons crec, s’han fet elitistes i conservadores, com tantes altres coses del nostre temps. Hi ha gent que, davant de la dels transports, ha comentat que una protesta efectiva seria deixar pujar la gent als vehicles sense pagar, en lloc d'aturar el servei, per exemple (cosa que molts ja fan, això de no pagar, sense vaga pel mig, pel que observo, i sense massa reaccions en contra per part de les empreses afectades, i que comporta un greuge comparatiu per als cívics ciutadans complidors de les normes establertes). Que qüestionar certes vagues –no pas el dret de fer-les- t’etiqueti com a fatxa em sembla un despropòsit, derivat del fet d'haver establert dogmes nous intocables. També m’ho sembla, un despropòsit, que el sindicalisme s’hagi burocratitzat tant que es dediqui fins i tot a fer pisos, que la gent deixi definitivament la feina per alliberar-se i coses així, que han convertit els sindicats –els grans- gairebé en empreses de serveis i assessoraments. Sovint es critica que els dirigents polítics s’eternitzin al poder, però un repàs als sindicats palesa que fa molts i molts anys que hi ha els mateixos.

El dret de vaga, en certa manera, s’ha tornat, com dic, elitista, ja ho és des de fa anys, no es troba des de fa molt de temps a l’abast del treballador més explotat, de tantes senyores estrangeres dedicades al servei domèstic, a la cura dels vells, de tants paletes subcontractats que han de sobreviure com poden, dels repartidors de butà foranis, per exemple. Ni tampoc a l’abast dels treballadors d’empreses petites. De la mateixa manera, trobo absolutament inacceptable els talls de carreteres per reclamar el que sigui, un altre tema que caldria repassar des d'un punt de vista ètic seriós i en el context del present.


Tenia un tercer tema al calaix, però el deixaré per a un altre dia.