Un inici de capvespre inoblidable

No puc bandejar la vanitat, com toca, i haig de parlar de la presentació d'ahir, una estona inoblidable, la veritat, compartida amb tanta gent de tantes èpoques i llocs diversos, reals i virtuals, de la meva vida. La meva vida, i la de la majoria, com, per exemple, la del protagonista de la novel·la, es com un gran llençol adobat amb retalls, pedaços, voravius i fins i tot brodats i puntes afegides. Avui ja no es fan servir llençols apedaçats, però en d'altres temps van ser un clàssic familiar i a més, de llarguíssima durada, que calia conservar. A casa m'explicaven que quan la guerra podien canviar llençols, ni que fossin apedaçats, per pa!

No puc evitar donar les gràcies a tothom: a l'editorial, per haver confiat en el llibre i per l'amabilitat de la seva gent, i a l'editor, en Jordi Fernando, pel seu emotiu parlament inicial. També al Jordi Cervera, que no em coneixia personalment, per haver volgut fer la presentació i, a més, haver amollat tants elogis sobre el llibre...

I a la resta: a la família i als amics dels familiars, a companyes de l'ensenyament, a la magnífica gent del foment excursionista, del cerhisec i de l'associació de pintors del barri, a la gent de la tertúlia d'història, a amics i amigues de tota la vida i als més recents, als recuperats a través de la xarxa, per la màgia de l'atzar, (que si de vegades és cruel en moltes ocasions és també força amable amb les nostres vides), als blogaires diversos, als escriptors i escriptores blogaires i no-blogaires, alguns ja coneguts i d'altres que vaig conèixer personalment ahir, als ex-alumnes joves i amb empenta i... segur que em deixo un munt de referències perquè encara estic una mica atabalada... I també als qui no van venir, per motius mèdics o perquè no eren a Barcelona, però que m'han fet arribar missatges per email o al mòbil.

Per motius organitzatius la llibreria no admet més de cinquanta llibres a la presentació (?) però crec que de moment podreu trobar L'inici del capvespre a les llibreries amb facilitat i, en tot cas, l'editorial és força cèntrica i també us el farà arribar amb molt de gust. Espero que us agradi força!

L'inici del capvespre

Com molts visitants ocasionals del blog ja sabeu, el dia 25 de febrer, el dimecres de la propera setmana, presento una novel·la a la Casa del Llibre de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre. Aquest fet i la redacció del treball de la UOC sobre Anna Karènina em tenen una mica enfeinada i no puc dedicar-me tant com voldria als meus blogs ni a visitar els dels altres, cosa que m'empipa una mica.

A l'enllaç de l'esquerra podeu contactar amb l'editorial, llegir una referència sobre el llibre i fins i tot el primer capítol. De tota manera, m'abelleix d'explicar-vos una mica el contingut i els objectius de la novel·la, així com alguna anècdota al seu entorn.

És un llibre que tinc escrit des de fa anys i que he anat revisant, finalment una editorial hi ha confiat i crec que ha estat bé que trigués temps en publicar-se, car el temps, crític despietat, ha fet que la millorés, em sembla. És la història d'un home i de la seva família. Un heroi del fracàs com diu Luis Mateo Díez, un autor de Lleó molt i molt interessant i que novel·la sovint sobre personatges aparentment grisos. Com que estic amb Karènina, no puc deixar de fer referència a la primera frase d'aquesta novel·la, tan coneguda: Totes les famílies felices s'assemblen. Les famílies desgraciades, cadascuna ho és a la seva manera. El fet és que, en força ocasions, per sort, una família no és absolutament desgraciada, sinó que passa temporades de tots colors. Amos Oz, autor que admiro molt, també diu sempre que escriu sobre famílies i, més concretament, sobre famílies desgraciades. Aquest heroi del fracàs té també una família desgraciada, situació que intentarà superar amb moltes dificultats.

Hi ha un tema que sempre m'ha preocupat, literàriament, però també a nivell personal: el pes que l'atzar té en la vida de la gent. Quan les coses ens van bé tenim tendència a atribuir-ho al nostre esforç, a la nostra força de voluntat, però això és un miratge, tot és atzar. Fa poc m'ha escrit una alumna, que m'ha localitzat a través del Facebook, mena de poble global on la gent es troba i retroba, intercanvia salutacions i es torna a allunyar pels camins de la vida. Era aquesta alumna, fa molts anys, a principis dels vuitanta, una noieta molt senzilla, d'aquelles que els professors tenien, en general, per curteta. Molt bona persona, això sí, tenia la dèria de netejar i sempre em volia ajudar a fer endreça, però les qüestions acadèmiques li resultaven totalment llunyanes. D'aquelles persones que creies que faria una vida tranquil·la, convencional i marujera, vaja. Ara està fent dues carreres a la UOC, viu a Irlanda, ha estudiat per a educadora, i abans de tot això va muntar un negoci propi. Té intenció de córrer món i molts projectes. M'ha escrit en un català remarcable -era de família castellana, va estudiar en castellà, car ja té prop dels quaranta anys-, ha tingut uns quants nòvios, però les relacions no s'han consolidat i ara és lliure i emprenedora, un terratrèmol vital, vaja.

El protagonista de la meva novel·la és tot el contrari, un noiet intel·ligent, amb moltes ambicions, de família molt pobra i amb dificultats -viu de petit a les barraques de Montjuïc- però amb moltes expectatives, expectatives compartides per la gent que el coneix. Un fort trasbals, la mort prematura de la seva parella, li canvia la vida i l'empeny per camins inesperats i ombrívols. La novel·la, però, és força coral, i a més de la vida del protagonista hi trobareu la de tota la seva família, mare, germana, filles... I no explico res més, ja la llegireu, si us abelleix, és clar.

Una picada d'ullet per als qui han llegit d'altres llibres meus. La mare del protagonista, de jove, fa de minyona a casa d'una senyora benestant de l'Eixample. És aquest personatge, el de la senyora Rosa Puigsallança, una recuperació de la protagonista del meu primer llibre publicat 'Enmig d'orats i savis', un llibre que m'estimo molt, malgrat que va sortir en una col·lecció juvenil, gairebé per casualitat, després de ser finalista del Ruyra l'any que l'Editorial Laia -que l'havia de publicar- va fer fallida. En aquest primer llibre, l'àvia rica de 'L'inici del capvespre' és una adolescent de pagès, molt pobra, que acabarà per casar-se amb un indià i anar a parar a Cuba en el temps de la guerra, per retornar després a Barcelona, a principis de segle. Aquest llibre, editat per Barcanova, no es troba a les llibreries però sí que n'hi ha algun exemplar a les biblioteques, concretament a la de Sant Pau, del carrer de l'Hospital, no és massa llarg i ara que està de moda la novel·la històrica pagaria la pena reeditar-la, però això no depèn de mí, és clar. En vaig parlar en un post, per cert, fa algun temps.

Si algú vol que anem a presentar el llibre en algun centre cívic o biblioteca d'on sigui, només ha de fer que dir-m'ho. Ja sabeu com costa de donar a conèixer la literatura de les petites editorials en aquests temps que corren. I si veniu a la presentació ja ens veurem, doncs!!! Per cert, això de l'inici del capvespre ja us podeu pensar que fa referència a aquest instant vital crepuscular, quan la vida va a la posta però encara hi ha temps per a ser -més o menys- feliç.

Evocacions madrilenyes

Avui tinc l'honor de ser artista invitada a l'excel·lent blog Mis fotos de Madrid, que és molt i molt més que fotografies, per cert. Ja he explicat a La Panxa del Bou en alguna ocasió els meus viatgets juvenils a Madrid, ciutat que sempre m'ha encantat, la veritat i Miguel, d'aquest blog, està recollint ara testimonis que amollin visions de la seva ciutat per part de gent forastera. No repetiré aquí ara la història que explico allà, doncs en d'altres ocasions ja l'he escrita per aquests verals, amb més o menys detalls. L'autor del blog ha tingut l'amabilitat de incloure-hi unes fotografies pròpies a més d'un parell de meves i jo he trobat aquesta visió antiga de la Granvía sarsuelera. Em sembla que de vegades em miro la novel·la Amar en tiempos revueltos per poder gaudir de les imatges antigues en blanc i negre que serveixen de transició entre les escenes. Des d'aquí, el meu agraiment a Miguel i felicitacions de nou pel seu estupendo blog.

Dèries literàries: Tolstoi (2)

El segle XIX té una gran atracció per a tots els qui som grandets, suposo que pel fet que hem tingut referències directes d'alguns dels seus habitants, els de la nostra família, ja desapareguts, però encara presents en la memòria dels nostres pares i avis i fins i tot, en alguna ocasió, presents en la imatge de fotografies esvaïdes. Sobta veure com es van interessar els novel·listes pels adulteris femenins en aquells temps. Hi ha qui diu que es va obrir, en general, l'aixeta censora, i van aprofitar el forat per tractar temes galants, amb menys o més èxit i excel·lència segons l'escriptor. De novel·les amb adulteris se'n van escriure moltes, amb el temps suren les millors o les que tenen la gràcia d'adaptar-se a nous temps, permetent noves lectures, encara que en la seva època van competir amb seriosos best-sellers avui oblidats, com la Fanny de Feydeau, per exemple.

Malgrat les grans diferències entre les adúlteres de ficció de l'època, hi ha uns trets comuns que es poden atribuir a l'intercanvi d'influències però que jo crec que mostren més aviat les ganes de tractar el mateix tema que tenien els senyors escriptors. Perquè, és clar, i ja s'ha criticat en ocasions el tema des del punt de vista de les lectures feministes, aquestes senyores de bon veure, benestants i desitjades, responen a una idealització masculina del tema. Cosa que no els treu la gràcia, la veritat.

Com que han pecat, han d'acabar malament, és clar. Això ja passa en la ficció, a les pel·lícules tradicionals el criminal sempre paga pel que ha fet, altrament, quan en una obra de ficció més agosarada fan acabar bé el dolent, ens quedem amb una forta inquietud, amb un estrany neguit i amb una gran inseguretat. S'ha dit, per exemple, que Clarín és l'únic que no mata la seva protagonista, però el final de La Regenta encara resulta més incòmode que si la pobra Ana Ozores se'ns hagués mort després de tants disgustos. L'època franquista va estar plena de pel·lícules remarcables amb finals ridículs, a causa dels condicionants de la censura, que obligava a fer acabar les coses con Déu mana. Per sort, la literatura es va poder escapolir de forma més reeixida i subtil d'aquells condicionants moralistes.

La vida, fins i tot en moltes ocasions, és més pietosa que la ficció, i segur que hi havia senyores que guillaven amb els amants a l'estranger i vivien prou bé. Una vegada vaig llegir l'entrevista a un escriptor jove que explicava com s'havia inventat un argument, no sé si basat en fets verídics, en el qual un fill gay s'enamorava del seu pare, se n'anaven plegats i eren feliços. És clar, no li van publicar. Al menys aleshores, quan vaig llegir l'entrevista, com que de vegades el que ven és la transgressió i ja no ens espantem de res, doncs, qui sap...

Tolstoi és un moralista i d'això es queixava Nabokov en unes lliçons de literatura russa molt interessants, malgrat que, admetia, el Tolstoi moralista no es podia separar del novel·lista i tot plegat, reflexió moral i narrativa convencional, resultava d'una grandesa inexplicable, llegit en la novel·la. Encara més, Tolstoi ens mostra la seva veritat, i a ella dedica els seus esforços, ens porta per on vol, al contrari de Dostoievski, molt més obert a diferents veus i opinions en les seves històries.

Un element secundari però clau en totes les històries famoses sobre adúlteres antigues és el marit. En les quatre més conegudes, Karènina, Primo Basilio, Bovary i Regenta, els marits no són males persones. Són d'una certa mediocritat, una mica més grans, treballadors i honrats. La tragèdia els dóna una dimensió molt més humana perquè resulta que els amants encara són més mediocres i poca-penes. Jo tinc una debilitat pel pobre Karenin, amb les seves llargues orelles, que al final es queda amb la nena filla del pecat i tot. M'hauria agradat saber què en va ser, de la nena, però estic segura que devia tenir cura del pare adoptiu amb molt d'afecte, agraïda d'haver pogut optar a un cert convencionalisme vital. És clar que també es devia ensopegar amb la Revolució i ves a saber, ai.

Karenin, a la pel·lícula més famosa a nivell mundial que s'ha fet sobre el llibre, la de la Garbo, crec que era Basil Rathbone, inoblidable Sherlock Homes, un home que m'encantava i m'agradava molt. A les pel·lícul·les i sèries sobre la història s'han triat acuradament els dos personatges suposadament principals i la resta han estat secundaris de més o menys luxe, encara que en el llibre ja no acabes sabent si la protagonista és la dona adúltera o aquest Levin que vol esdevenir patriarca rural i es fa acurades reflexions sobre la vida, la mort i tot el que les envolta. Tolstoi i Clarín opten per dones intel·ligents, perquè Flaubert i Eça de Queirós es complauen en mostrar-nos unes senyores força ximpletes. En el cas de Karènina, intel·ligent, espavilada, amb un fill. Wronsky tampoc és un carallot com altres seductors, però no se n'acaba de sortir i Tolstoi l'envia a la guerra, cosa que a Nabokov li sembla un mal final, una trampa literària.

En general, en tots aquests llibres es retraten societats hipòcrites, que admeten allò de pecat amagat és mig perdonat, però que no volen escàndols. En el fons, mirat amb la perspectiva que donen els anys, i contemplant el món actual i els embolics familiars que provoquen les freqüents separacions i nous matrimonis, em sembla una postura intel·ligent, potser perquè m'he tornat conservadora, ho admeto. Galdós, que també va patir i gaudir d'influència tolstoiana, té un fragment magnífic, quan el militar ja gran que protegeix Fortunata li dóna molts consells, sobre tot que no pequi i que, si peca, sigui pràctica i ho faci d'amagat i sense trasbalsar la societat, consell que, com és sabut, Fortunata no segueix. La pobre Fortunata, que també acaba morint de sobrepart i dels disgustos que el carallot del Santa Cruz li provoca. Qui sap, potser avui algunes d'aquelles heroïnes, en concret la Bovary, que era tan cap de trons, acabarien en un programa de tarda de la televisió!

Dèries pictòriques: MIR

He anat a veure l'exposició sobre l'obra de Mir a Caixa Fòrum, que a mi m'ha semblat excel·lent. Tinc debilitat per aquest pintor. Recordo una visita comentada al museu de Montserrat, fa alguns anys, on per primera vegada vaig escoltar anècdotes sobre la seva vida i llegenda. Persona incòmoda, em sembla que és d'aquells que ha rebut per totes bandes. Inclassificable i variable, l'home que pintava i prou, com sol passar, no va plaure del tot a ningú, perquè allò que no es pot controlar ni definir inquieta els dogmàtics.

Oriol Pi de Cabanyes va escriure fa pocs anys un llibre sobre els fets dels darrers anys de la seva vida. Més enllà de la veritat o veritats ocultes en la seva trajectòria vital, hi ha una estranya força en tots els quadres d'aquest pintor, que supera tècniques i temàtiques, però som al país dels prestatgets mesquins, ja se sap, i fins i tot en alguns comentaris d'aquests dies als diaris hi traspua en ocasions un subtil menyspreu elitista.

Imprescindible: el documental on es mostra la seva afició a filmar, amb impagables mirades sobre indrets diversos, sobre la seva família, sobre un Miravet entranyable i pobre, amb avis desdentegats però riallers i dones que carreguen gerres d'aigua amunt i avall.

Dèries literàries: TOLSTOI (1)

Com qui no té feina el gat pentina i qui es jubila en pentina tot un ramat (de gats, suposant de forma retòrica que els gats formessin ramats, cosa impossible) m'he embolicat a seguir la primera part d'un postgrau de la UOC sobre literatura comparada. M'avorreixen una mica les teories literàries, bé, m'avorreixen força i no sabia que tinguessin tants seguidors i haguessin generat tanta literatura. Estètica de la recepció, polisistemes, subtalterns, postestructuralisme, cànons occidentals, teories del ressentiment, orientalisme, teories queer, comptat i debatut, que els experts ja saben de què va la cosa, i que de vegades m'alegro de no ser més famosa i no generar -encara- estudis sobre la meva obra escrita i el pòsit subliminal que l'ha motivat, així com sobre la recepció dels lectors i lectores d'èpoques futures, espero, vanitat de vanitats, que tot arribarà, ai. El cas és que com que haig de fer un treball a l'entorn d'una obra considerada clàssica, per tal de justificar el com i el perquè de la consideració de clàssic, he optat per Anna Karènina i, més enllà de la qüestió acadèmica, que a hores d'ara em preocupa poc, m'ho estic passant requetebé, perquè l'època, l'autor i el llibre sempre m'han fascinat. Així que penso donar la tabarra, durant uns quants posts, sobre el tema, i així reflexiono sobre el treball canònic.

Per anar fent ambient, aquí teniu una fotografia del senyor Lleó, quan encara era jove i ben plantat, no duia barbes i no tenia crisis de consciència irreversibles, o, al menys, no s'havien agreujat tant com ho farien al llarg dels anys. El fet és que l'interès per l'autor i l'època no s'atura, durant els darrers anys s'ha anat publicant un recull de la seva la correspondència, dels diaris... M'ha sobtat adonar-me que la versió en català de la 62, traduïda per Nin (segons sembla) no porta notes, ni sobre el llibre, ni sobre l'autor, ni sobre el traductor, potser per no encarir el volum, ja prou gruixut, o perquè no hi ha estudis actuals en català sobre el tema. De fet, no hi ha tantes Anna Karènines al mercat com em pensava, és més fàcil trobar Guerra i Pau, per exemple. Em planyo, com Pla i Machado, de no saber rus, de no poder valorar si la versió ninesca és bona o no, sempre s'ha considerat molt bona, però hi ha qui té dubtes sobre la qüestió, sobretot perquè Nin tenia molta feina per Rússia i sembla estrany que pugués dedicar a la literatura el temps que li cal. L'estudiosa mexicana que ha tingut cura dels diaris darrerament, Selma Ancira, s'ha passat molts anys estudiant rus i fent treball acadèmic i lingüístic, la veritat. Bé, un misteri més, que ja no podrem aclarir, doncs em temo que Nin és tot un mite, pel seu malaurat final, i els mites, encara més si han mort de forma cruel i injusta, semblen intocables.

Bé, per avui ja n'hi ha prou. Continuarà...