22.3.10

Viatges i miratges





La millora econòmica experimentada per la nostra societat, malgrat les crisis, ha fet realitat, des de fa temps, un dels somnis antics, abans limitat a la gent benestant o els aventurers  arrauxats: el viatge. Els viatges a l'abast de la gent normal acostumen a ser convencionals i turístics, Quan em vaig jubilar molta gent em comentava:
-Ara podràs viatjar!

Se suposa, de forma generalitzada, que t'ha d'agradar viatjar i que viatjar és això que avui es fa de forma majoritària, anar quinze dies a un lloc, i veure un munt de coses famoses i remarcables, empassar-te alguna menja típica, comprar un parell de records. Es col·leccionen fotografies que abans eren postals comprades i el gènere viatger ha propiciat llibreries especialitzades sobre el món que ens acull, que arriben a ficar el nas en indrets remots i exòtics. No és estrany aquest afany de la meva generació per anar amunt i avall, el món era un miratge, en la nostra joventut, per a la majoria. Anaves des de Barcelona a Montserrat i ja et semblava que havies viscut una gran experiència. Arribar fins a França o a Andorra, amb el passaport, passar aquelles duanes amb guàrdia-civils entricorniats, tot plegat et provocava una sensació inefable que avui, mirada des de la distància, resulta immensament ingènua.

Fa temps vaig llegir un article en el qual es comparava els col·leccionistes de viatges amb els col·leccionistes d'amants. Una coneguda meva, viatgera convençuda, es va empipar en llegir-lo però a mi em va semblar molt interessant. Fa tant de temps que el vaig llegir que no en recordo l'autor, llàstima. Hi ha una tendència estranya en voler veure-ho tot quan es va a un lloc llunyà per anar al qual s'ha fet una despesa important. Ja que som aquí... Hi ha, efectivament, una mena d'afany col·leccionista d'indrets, contra el qual no tinc res a dir, però que no comparteixo pel fet que tinc un esperit molt poc col·leccionista. Les persones amb el tarannà adient gaudeixen molt d'aquests viatges així que no vull fer pas cap judici de valor. 

Hi ha persones que m'expliquen que no els agrada repetir ja que hi ha tantes coses per veure. També hi ha qui s'enamora d'un indret concret i que hi torna sempre que pot: una ciutat, un poble, una muntanya. Molta gent vol veure també tot allò conegut, que tothom ha vist i que ja coneix força, car ho ha contemplat retratat i filmat en moltes ocasions. I també hi ha gent a qui no agrada viatjar i que s'ho passa molt bé anant de casa seva al seu poble. O fins i tot quedant-se a casa així que pot i mirant la televisió.

El viatge dels nostres temps és ràpid, normalment no saps ben bé per on passes. Trens i cotxes, per no parlar dels avions, van depressa d'un lloc a l'altre i obliden els pobles i poblets i la gent que abans anaves contemplant quan et desplaçaves, en els trens de fusta antic o en siscents modestos, per carreteres deficients. Tot això ha fet que canviés molt la sensació personal en viatjar i que perdem molts llençols en aquestes bugades. 

Escoltava fa poc per televisió un senyor que s'ha especialitzat en retratar Sant Llorenç del Munt. Explicava, amb raó, que la gent quan ha anat a un lloc diu que el coneix. Però el cert, explicava, és que el coneix en un moment concret, en una època de l'any, en unes hores d'un dia determinat. Cada lloc pot ser molts llocs i el pas del temps i de les hores reconverteix qualsevol indret en milers de possibilitats. Mai no es coneix ni poseeix res ni ningú del tot. Ni tan sols, ai, el propi barri o poble, on sempre acabés ensopegant amb allò que no havies percebut encara o entomant un canvi abans imprevisible.

Afortunadament hi ha gustos per a tot. El que no em plau és que em vulguin imposar idees pròpies a l'entorn de la vivència del viatge i de les seves excel·lències. En això, com en tantes altres coses, cadascú considera que la seva opció és la bona. La vida és també com un gran viatge i hi ha qui ho vol fer tot. Però el cert és que la realitat imposa les limitacions temporals lligades a la nostra fragilitat i vèiem el que vèiem i vivim el que vivim, molt poca cosa. A més a més, tot canvia, una ciutat no és avui com era abans ni serà demà com és avui. Els pobles es fan petits i grans i fins i tot els espais naturals es transformen. 

Hi ha gent que mostra molt poc interès per saber la realitat i les circumstàncies dels molts immigrants que han arribat a casa nostra i que tantes històries exòtiques ens poden explicar però que, en canvi, viatja, si pot, als seus països per veure allò que s'ha de veure. Els indrets són, sobre tot, la gent que hi viu o que s'hi aplega. De vegades, en les temporades altes, els centres turístics són plens de forasters servits per forasters, és aquest un aspecte dels nostres temps molt divertit i curiós, sobre el qual no es reflexiona massa. El turisme té aspectes bons, a molts països els procura benestar i ingressos però també té el seu costat pervers que a casa nostra hem viscut prou, amb la destrucció de l'entorn natural i la banalització dels monuments propis per tal d'acollir visites massives i anar fent rajar l'aixeta fins extrems surrealistes.



Sobre el viatge de la vida, és com un joc de l'oca, ple d'entrebancs en el qual ens poden passar coses imprevistes, bones i dolentes. Expliquen que el nombre de caselles del joc de l'oca és, de fet, el nombre d'anys que se suposava que vivia, més o menys, una persona, seixanta-tres. Avui es creu, amb optimisme biològic una mica càndid, que algú amb seixanta anys és jove i, per tant, ha de fer i pot fer moltes coses, entre les quals, viatjar. De vegades, quan et fas gran, t'agafa un neguit estrany, la vida s'acaba, tot passa, cal aprofitar el que queda. 
-Els meus desitjos són ja urgèncias -em deia, fa poc, una persona gran (una mica vella ja), activíssima i viatgera. A Guerra i Pau Tolstoi parla en profunditat de la necessitat humana de distreure's amb festes i sortides, per oblidar el més obvi, que la vida passa. 
La professora reprimida amiga de l'Anna de Green Gables li diu, en una ocasió, parlant dels monuments del món reproduïts en un llibre de gravats:
-No en tinc prou de saber que existeixen, els vull VEURE!!!


Fa uns dies, anant als meus cursos de dibuix i pintura, en l'ascensor de l'escola una senyora parlava amb una altra del SEU viatge previst per a l'estiu, crec que era a Itàlia.
-Vull fer una llista amb tot això que surt als llibres i a la televisió: Venècia, Florència, el Vaticà... Ho vull  VEURE TOT!!!
Veure, ai, sembla que s'està convertint en una mena de sinònim estrany de VIURE. Les possibilitats retratadores i filmadores actuals, a més, permeten tenir gavadals d'imatges viscudes a l'abast. Però, ai, malgrat les cançons romàntiques, recordar no és pas tornar a viure, ni de bon tros. 

L'Imserso permet viatjar amb molt pocs diners, hi ha viatges per a totes les  butxaques. Per a totes les  butxaques de la nostra societat occidental i ben peixada, és clar. La gent d'altres indrets, molt més pobra, viatja per sobreviure i assumeix riscos que nosaltres, ara per ara, no seríem capaços d'entomar perquè no en tenim aquesta necessitat. Quan et jubiles, a més, et fan molts descomptes en activitats culturals, entre les quals, visites a exposicions, a museus; els accepto, només faltaria, però em semblen injustos. Per què un matrimoni jove amb dues criatures ha de pagar més que jo per entrar a una exposició o anar al cinema? 

Les noves generacions canviaran, ja estan canviant, el concepte de viatge. Una gran quantitat de joves es desplaça per viure, per estudiar, per treballar. Contacten amb persones de la seva generació amb facilitat i els interessen molt més les persones que no pas l'entorn turístic. Viuen el món més que no pas el visiten. Fa anys, quan estudiava, recordo que en un Correu de la Unesco, vaig llegir unes previsions sobre el futur, fent referència a l'educació, que han resultat força encertades, pel que fa al moviment d'estudiants i de treballadors joves, món amunt i món avall. Per molt que intentem conservar la diferència la realitat tendeix a una certa unificació,  cosa que no és bona ni dolenta, com sol passar amb tants aspectes de la realitat, sinó que és com és.

La tragèdia és que sabem que no tot el món té aquestes possibilitats diverses de gaudir dels viatges, ni tan sols d'arribar a la casella seixanta-tres del joc de l'oca. Per més que avancem, sembla que no podem fer massa cosa per evitar guerres i fams llunyanes o properes, ni tan sols per evitar viure instal·lats en el risc permanent. 



VIATGEM, QUE SÓN DOS DIES (dècimes desacomplexades)


Quan jo n’era petiteta,
passava estius resignats,
tot fent tertúlia als terrats
bevent aigua de l’aixeta
i refrescant la mandreta
en gibrells abonyegats.
Aquells temps ja superats
ara semblen de misèria
i fem, amb una gran dèria,
viatges organitzats.


Ara anem amunt i avall
amb avions de vol rabent,
plens d’esperances i gent
i també d’algun badall.
No és ben bé muntar a cavall
per camins de carreter,
però és cosa molt convenient
i tirem fotografies
fixant uns minuts i dies
que ens retraten somrient.


Aplicats llegim les guies
on expliquen el que hi ha
al lloc on volem anar
a passar un grapat de dies.
Prevenim les malalties
si anem fins al tercer món
on la gent, pobres com són,
es conforma, resignada,
amb xerrar a la cantonada
mirant com el sol es pon.


En tornar hem esdevingut
en viatjar especialistes,
a tothom mostrem les vistes
de tot el que hem conegut,
a aquest món vell i tossut
que mai no es deixa abastar
conèixer ni controlar
per més que amb tan gran coratge
intentem, fent un viatge,
molt més savis retornar.


Un país de rics novells,
hem esdevingut aviat...
Què llunyà és aquell terrat
on escoltàvem els vells
quan érem uns passarells!
Reclamem subvencions
balafiant calerons
en mil coses prescindibles
i en tants somnis impossibles
que encalcem per nous racons!!!


La sopa d’all descoberta
tornem del llunyà país,
admirant la gent feliç
que deixa la porta oberta
i que té una vida incerta,
natural, senzilla, austera,
i cap més viatge espera,
si no és, potser, el d’emigrar,
per poder guanyar-se al pa
fent de cambrer o mainadera.


I quan aquest bon pagès,
esdevé veí de barri,
trobem que fa molt xivarri,
i no ens desvetlla interès
ni ens acaba de fer el pes.
Al capdavall, impacients,
volem veure monuments,
deserts i parcs naturals,
i no famílies normals,
vivint en blocs de ciment.


    Júlia Costa

11 comentaris:

Clidice ha dit...

No negaré que si hi ha alguna cosa al món que em vingui de gust és viatjar. Sempre tinc la maleta feta, atès que sóc de les que creuen que l'equipatge t'ha de cabre dins les botes. Tant li fa si és Cambodja com Santa Maria de Palautordera, el cas és viure el viatge. No faig servir guies, més enllà de les telefòniques, i no pretenc explicar com viu ningú, senzillament, més que viatges, ens agrada pensar que anem a viure uns dies en algun lloc del món. Hi ha moltes formes de viatjar, però reconec que la majoria de gent ho fa només per "dir-ho" a la tornada. Bé, cadascú amb el seu pathos farà el que li sembli, o el que pugui :) Jo prou pena passo amb el meu :)

M'ha agradat molt el poema :)

Puigmalet ha dit...

Fa poc llegia com a Verona es van inventar un balcó per tal d'acollir tots els turistes shakespearians. Món de bojos!

¿D'altra banda, què sou, els escriptors, sinó agents de viatges (entre d'altres coses)?

Que puguem moure'ns per moltes caselles més!

Jaume Pros ha dit...

Hi ha poques coses més gratificants i enriquidores que el viatjar. Llàsstima que costi tants diners!

Galderich ha dit...

Jo en els viatges he après molt. És més, moltes de les coses que sé´són perquè les he vist. Viatjar ensenya molt i de vegades (no sempre perquè a vegades corrobora tòpics) vacuna contra el racisme, per exemple.
El problema és la qüestió econòmica, i amb dues criatures... no pot ser!
Per això has de saber veure que la cantonada de casa pot tenir coses tant interessants com els llocs més remots del món!

Júlia ha dit...

Ep, contesto en general perquè, precisament, sóc 'de viatge a Sevilla' amb un ordinador que va més poc a poquet:

'Viatjar', 'Llegir' i molts altres verbs no són res en ells mateixos, tot depèn de com i perquè es fa, són verbs que sense complements resulten molt poc explicats.

No nego el valor de viatjar però he comprovat que sovint, com diu algú, també reforça tòpics més que no pas esmicolar-los.

Quan era jove tenia moltes més ganes de 'veure món', amb els anys tot es torna més relatiu. És clar que també el turisme consumista i massiu d'aquestes darreres dècades ho ha fet canviar tot molt, i ho ha frivolitzat, ens agradi o no. Ha passat, guardant les distàncies, amb els estudis superiors, això, també.

Quan tenia les criatures petites, per cert, vam córrer força amb una caravana... cada moment té la seva particularitat adaptativa.

Júlia ha dit...

Sobre els escriptors agents de viatges, que comenta Puigmalet, es curiós com el turisme ho aprofita tot: novel·la, història convencional i de vegades morbosa, cinema... Avui hi ha un doll, de vegades ridícul de 'rutes de...'

F.Puigcarbó ha dit...

jo, sincerament viatjar "vuit dies set nits" tot inclòs, no em sedueix gaire, tot i que nosaltres som els qui un cop arribats al lloc anem per lliure. L'any vinent volem anar a Mèxic (15 dies) que entenc és el mínim i ja se abans d'anar-hi que en 15 dies a penes veurem res.

Júlia ha dit...

Ui, a Mèxic!!!! Ja ens ho explicaràs, Francesc!!!

Sani Girona Roig ha dit...

Jo tot el que et puc dir és que me fa il·lusió saber que tu i el teu marit troteu per tot arreu...i que ja es veu prou bé que us ho passeu "pipa".

Que duri! I que us ho "pategeu" tot i més. Sí jo creu que es diu "veure món" però en realitat s'hauria de dir "viure món".
la intensitat amb la que es visqui ja és qüestió de cadascú.

I és que temps d'estar-se a casa sempre en sobrarà, per tant, crec que si se'n té ocasió s'ha d'aprofitar per viatjar i disfrutar de les moltes meravelles que tenim a tocar.
Ara ja no es compten les distàncies , sinó les poques hores de cotxe, tren o que duri, que duri, de vol que hi ha d'un lloc a un altre.
En molt poques hores es pot canviar completament de context i viure experiències perfectament exòtiques... Tot el que cal és mantenir el cap i el pap buit de preocupacions...que acaben sent també una prova del nou de "tenir salut".

Crec que tot el que escrius és una prova que el viatjar us prova.
Me n'alegro de veritat. Insisteixo en els meus bons desitjos: feu-ho durar i que duri !

Júlia ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Júlia ha dit...

Ep, Sani, a Madrid hi he anat sense marit i ell ha anat a Eivissa sense senyora i a Sevilla sí que hi hem anat plegats.

La veritat és que no sóc molt viatgera, de tant en tant està bé i sense anar massa lluny. Que duri o no ja depèn de l'atzarós destí!!!