Pedrolo ha estat també un autor de teatre original, molt del seu temps. Ell mateix dubtava de la validesa del seu propi teatre i en justificava la temàtica pel fet que, en aquella època, les coses s'havien de dir de forma simbòlica. De les seves obres se'n van estrenar la meitat. La més coneguda i representada va ser Homes i no. Fa un parell d'anys el grup La Quadra Màgica va endegar un muntatge inspirat en textos d'aquesta obra, que, en realitat va ser una original i una mica estripada recreació, molt interessant i que encara funciona.
El fet és que, a banda de la nostra situació política que feia desenvolupar l'enginy per tal de dir el que no es podia dir de forma que s'entengués, el teatre de Pedrolo i algunes de les seves novel·les de fons existencialista, i plenes de símbols, que ell va titllar de teatre abstracte, reflectien també la influència del que es feia pel món, per un món, fins i tot, en el qual ja es podia dir el que calia però que cercava noves formes de dir-ho. Algunes obres de Pedrolo han estat traduïdes i representades a l'estranger. En el fons no es troben lluny del cinema de l'època, aquell cinema que no enteníem del tot i que comentàvem amb pretensions intel·lectuals adients a la joventut. Si més enllà de les nostres febles fronteres encara es valoren, i molt, Pinter, Ionesco, Becket... per què aquí hem d'admetre amb un somriure de suficiència que el teatre de Pedrolo està superat? En el fons, no comprovem cada dia, com aquesta gent empresonada i estranya, que quan sortim d'una presó ens en trobem una altra?
.jpg)
Avui que, lamentablement, l'autor ja no és entre nosaltres però que, sortosament, sembla que ja queden pocs originals inèdits de l'escriptor, la crítica —sense gaire excepcions— no ha fet encara l'esforç d'una relectura ordenada i sistemàtica, per tal de revisar judicis anteriors i, sobretot, procedir a una anàlisi global i articuladora d'aquest corpus literari impressionant. Però no cal que ens n'estranyem massa. En contra del que diu el tòpic, som un país mandrós, i la mandra intel.lectual és, potser, la més vistent de totes. A més, en les capelletes universitàries, Pedrolo sempre ha tingut força mala premsa. I ja se sap que, en aquest mateix país del qual parlàvem, la crítica més activa procedeix i/o és tributària de certs gurus que, fa una pila d'anys, van decidir que Pedrolo era matèria non sancta. Ells deuen saber el perquè.
Guillem-Jordi Graells. "Un recorregut pel teatre de Pedrolo", dins Rellegir Pedrolo. Barcelona: Edicions 62, 1992
L'obra teatral de Manuel de Pedrolo no és gaire nombrosa, usa tècniques de l'absurd per burlar el rigor de la censura franquista "per què us penseu que vaig escollir aquesta forma teatral tan abstracte, si no per poder passar les defenses amb que es protegeix el sistema?. Si hagués concretat massa, i en una forma realista totalment entenedora a tothom, totes les meves obres s’haurien quedat al calaix. Se’m plantejava aquest dilema: o no dir res (i tenir les obres al calaix equival a no dir res) o emprar un llenguatge que, sense dir-ho tot, insinués prou coses, perquè l’espectador o el lector atent pogués capir què em proposava. No acceptava l’etiqueta de l’absurd," Jo més aviat en diria teatre abstracte ".
Anàlisi de l’obra dramàtica de Manuel de Pedrolo”de Ramon X. Rosselló Ivars. (1997)
Totes les bèsties de càrrega és una novel·la propera també a aquest teatre simbòlic. Reflecteix un món angoixant, és llarga i feixuga. A la universitat dels setanta es recomanava i molts crítics d'aleshores afirmaven que era la millor de l'escriptor. Com que jo sóc de tendència molt més realista, admeto que aquest teatre i aquesta literatura no acaben de connectar amb el meu tarannà i que em costem d'entomar. Però això no vol dir que els tregui mèrit, també em costa llegir Proust o Saramago, per mencionar dos autors molt diferents.
La veritat és que en el nostre present hi ha una mena de represa d'aquesta mena de textos estranys que reflecteixen situacions angoixants, incomunicació, limitacions humanes, el caos i l'absurd. Per això em sembla que Pedrolo pot tenir avui una nova lectura que ens amolli noves interpretacions dels seus textos.
Per cert, vaig veure, en la meva joventut, Homes i no per televisió. També vaig veure en castellà obres ben actuals i representatives del moment. No entenc com ara ens conformem amb aquests inacabales culebrots, la veritat.
Totes les bèsties de càrrega ( 1965 )
Edicions 62 1967
Presenta la situació d’ una cultura – en el sentid més ampli – anorreada, o en camí d’ ésser anorreada per una altra cultura que, al seu torn, també corre el risc de destruir-se en el seu esforç de justificació. És la invitació més impressionant que cap escriptor català hagi fet a la solidaritat i al servei. És també una de les seves obres més importants. El llenguatge i les imatges en aquest llibre són d’ una gran cruesa; a vegades, alguna escena voreja la caricatura... L’ una cosa i l’ altra estan al servei del fi proposat. Res no hi és desplaçat. Per a dir el que li calia dir, havia de recórrer a procediments originals. L’ acció, aparentment fantàstica, és de fet, d’ un realisme punyent. Transcorre en un periode breu de temps, però aquest període breu de la novel·la abasta un període d’ anys, que el lector coneix, de persecució i de resistència, de dubtes i de febleses, de cansament i de recuperació, de sorpreses i de treball pacient...És el resum, en unes tres-centes pàgines, d’ una de les etapes més perilloses de la història d’ un poble.
