Quan uns riuen, els altres ploren

Ha acabat la temporada Polònia, com recorda la Clara i el tema m'ha fet pensar en la qüestió de l'humor i els humoristes. Encara que aquest programa té un públic incondicional, crec, -i no sóc jo sola, que ha anat perdent pistonada i subtilitat amb el temps, només cal comparar els primers programes amb els darrers. Ja quan jo era petita la gent gran explicava que costava més fer riure que no pas fer plorar. L'humor i els humoristes es cremen aviat, encara més quan els guions són fluixos o la direcció decau. Amb el temps, com de totes les coses, ens queden les millors, les clàssiques, i la nostra percepció és, per tant, molt subjectiva. 

Hem tingut a Catalunya molts humoristes com també n'hi ha hagut a la resta d'Espanya. En general, s'admetia que aquí fèiem un humor diferent, més lligat a la ironia que no pas al sarcasme o la negritud, però això també és un tòpic i els humoristes catalans han triomfat sovint a la resta de l'estat. A tot arreu s'ha fet de tot. De la meva joventut recordo a Gila, a Cassen. Això de l'humor és molt subjectiu, personal. De vegades he anat al cinema amb amigues que s'han petat de riure amb actors i situacions que a mi no em feien cap gràcia. Em passava ja de petita, amb el gordo y el flaco, que no aconseguien fer-me riure o amb Louis de Funes, a qui no he suportat mai. Contra gustos... Per exemple, l'humor del Tricicle tampoc em fa massa gràcia, què voleu que hi faci. I tampoc no em feia gràcia el senyor Rubianes, en pau descansi.

Cassen oferia per la tele uns monòlegs molt divertits però a la llarga també va caure en la repetició i l'astracanada. En cinema, quan va comptar amb directors bons i guions acceptables, va resultar un geni. Amb Capri va passar una mica el mateix, l'excés va fer que l'odiés a còpia d'escoltar a casa, en el nostre primer tocadiscos familiar, els seus monòlegs, una i altra vegada, fins i tot recitats pel meu germanet que se'n sabia uns quants de memòria. Avui en torno a escoltar alguns i em semblen genials, de total actualitat, com en el cas de la fatxenderia a l'entorn de la possessió d'automòbil o de la possibilitat de viatjar. El senyor Buenafente, que tant de públic té, no m'ha fet mai massa gràcia.

Amb la Lloll Bertran havia plorat de tant riure, en l'època d'aquells monòlegs de la Vanessa. Després es va explotar massa el seu humor, la seva presència a la televisió. És un moment molt perillós aquell en el qual de la pinzellada humorística es passa al programa sencer. El mateix va passar amb la Trinca, amb algunes lletres molt bones i d'altres fàcils i sense grapa. Els xous de la Trinca, en directe, sempre em van semblar, més enllà de les cançons, força pocasoltes. Tot plegat m'ha passat amb Polònia, també. En aquests darrers temps tot just em feien somriure alguns, pocs, gags.  No entro en judicis de valor, si tot és subjectiu, l'humor ho és de forma absoluta i també depèn del nostre moment vital, de com l'entomem.

És fàcil cremar els humoristes, però, com que tots som humans, els artistes aprofiten el seu bon moment, el demà sempre és incert, i per això ens amollen un empatx de gracietes quan les coses els van bé. El mateix fan els cantants o els escriptors amb una novel·la d'èxit, condemnats a repetir-se. Això passa a casa nostra, a la resta de la pell de brau i part de l'estranger, l'humor francès també té sovint molt poca gràcia. Una altra cosa són els anglesos i la seva televisió, per a mi la millor. Pel que fa a l'humor polític, cada vegada que torno a veure episodis del Sí, ministre, em meravella la brillantor dels diàlegs i la perennitat del seu discurs humorístic, quins guions més bons! Algunes sèries americanes tenen diàlegs amb molta gràcia però se'ls en va de tant l'olla vers el sentimentalisme o la moralina, de forma poc oportuna i se'ls espatlla la troballa.  

Canvíem, és clar. Allò que avui ens fa riure demà potser ens farà plorar. Per saber si una cosa té qualitat real ha de passar el garbell del temps, un bon crític. Un autor nostrat que va excel·lir en l'humor -com en moltes altres coses- va ser Rusiñol. Més enllà de les situacions concretes, lligades al moment social i històric, els seus diàlegs irònics són plenament vigents avui, malgrat que no tinguem massa ocasió de veure el seu teatre. És clar que en teatre també depèn tot plegat de les actuacions, de vegades una obra no sembla la mateixa segons qui la dirigeix o representa. 

No cal insistir en el fet, evident, que en aquest tema faig referència als meus gustos personals i no entro en consideracions qualitatives, sempre lligades a factors complexos i polièdrics. L'edat també compta, canvíem molt i molt, així és la vida!

Tragèdies properes: Raimon Casellas i la nostra història

Gran part de les tumultoses accions humanes que referesch en aquest llibre, així com d'altres que tal volta referiré més endavant, jo mateix les he presenciades, y adhuch en algunes m'hi he trobat mesclat. No les descrich, emperò, circumstanciadament y punt per punt, tals com deuríen passar, sinó de la manera més o menys transfigurada que les ha vistes el meu esperit y ab l'emoció més o menys forta que les ha sentides el meu cor, ben somogut devegades. Perquè caldrà que us confessi que, tot y blasmantlos en certes ocasions, quasi sempre m'han corprès els moviments tempestosos de les turbes, com ens corprèn ab son grandiós espectacle la tempesta, ab tot y les malvestats que fa. (...)

Per lo comú són actituts violentes, resolucions extremades, formes tumultoses, les que triomfen en la munió, encar que en ella s'hi comptin homes entenimentats, correctes per habitut, enlairats per l'estament. Així com, en un toll remenat, el pòsit puja enamunt y -enterboleix la claretat de l'aigua; així, en la bullida de les multituts, tant si són plebeyes com patricies, tant si són rústegues com urbanes, rebrollen baixes passions que confonen la conciencia y entelen la llum del seny (...) 

Raimon Casellas 'Les Multituds', proemi (fragment)

L'altre dia, en el post on comentava l'estrany i lamentable comportament de les masses humanes en determinades circumstàncies, fent referència als fets d'Alemanya, Galderich em va mencionar Raimon Casellas i les seves Multituds. Com que fa temps que volia parlar d'aquest autor, aprofito el record i la referència per fer-ho avui, sense haver d'esperar al centenari de la seva tràgica mort, pel mes de novembre.

He pogut trobar poques referències a la vida personal de l'autor. N'hi ha moltes, això sí, sobre la seva magnífica tasca de crític d'art i sobre la seva breu obra literària. Bàsicament, el gruix principal la formen la novel·la Els sots feréstecs i les narracions recollides a Les Multituds. Vaig conèixer l'existència de Casellas i la de molts autors d'abans de la guerra gràcies a les classes de Salvat, a la universitat de principis dels setanta. No havíem tingut accés a la gran majoria d'autors catalans d'abans de la guerra, llevat d'algunes figures com Verdaguer o Maragall. Em temo, però, que malgrat el fet que avui Els sots feréstecs és un llibre de lectura obligada a secundària (crec) poca cosa se sap encara d'aquell món de finals del XIX i primers del XX, en profunditat. 

S'han fet moltes lectures simbòliques i modernistes de l'obra de Casellas, però malgrat la recreació i utilització de la realitat, era de la mateixa realitat d'on ell va treure els seus materials. Una realitat dura i aspra, molt allunyada de la idealització del món rural i que ensopegava també, en l'època, amb la incomprensió dels intel·lectuals i burgesos davant d'una pobresa material i espiritual que no tenia més remei que sobreviure com podia. 

La nostàlgia d'aquell món del Modernisme i el Noucentisme de vegades fa que ens oblidem de les grans tensions que es conformaven en la nostra petita pàtria, emergent però lligada a sectors molt benestants, religiosos, profundament conservadors. L'herència de la generació anterior, on hi podem trobar visionaris socialistes com Monturiol o Abdó Terrades, havia quedat abaltida per les circumstàncies polítiques i socials. Casellas va ser una víctima més del context, va deixar La Vanguardia per catalanisme i va anar a parar, amb càrrec directiu, a La Veu de Catalunya, on va patir força a causa de les tensions amb Prat de la Riba i amb Puig i Cadafalch. La por a veure's marginat, en un moment en el qual el Noucentisme era la modernitat i el Modernisme l'antigor, imagino que ja va tenir un pes en el seu estat depressiu. També els fets de la Setmana Tràgica van trasbalsar aquella societat de senyors del Liceu amb bones intencions, i Casellas va rebre un atac per error, que no el va afectar físicament però que va acabar d'enfonsar-lo, Tot plegat el va afectar fins al punt de fer-lo viatjar fins a Sant Joan de les Abadesses i llençar-se, en aquella població, a la via del tren, el dia dos de novembre de 1910. 

Les publicacions de l'època van ser molt discretes amb el tràgic final poc explicat de l'escriptor i crític, encara que va tenir més endavant uns funerals multitudinaris. Si el suicidi encara provoca avui moltes reticències, no cal ni pensar com s'entomava en aquella època, quan era un pecat mortal irreversible. L'excessiva lucidesa de vegades provoca aquesta mena d'efectes tràgics. Existeixen diferents estudis sobre Casellas, Jordi Castellanos , expert en l'època, va realitzar la seva tesi doctoral sobre l'autor i el Modernisme. També existeixen diferents rutes literàries, d'aquestes que avui tenen tant d'èxit, a l'entorn del món de ficció de Raimon Casellas. Costa, avui, de reconèixer en els bells indrets de Monmany i Puiggraciós l'univers infernal, salvatge i bàrbar contra el qual intenta, en debades, lluitar mossèn Llàtzer. La natura, com en el cas de Solitud, no acull la puresa que cerca Manelic, sinó la foscor i la ignorància, la misèria, en definitiva. 

Sovint caiem  avui també en el parany d'intentar canviar el món amb bones i estètiques intencions, però les coses són molt més complicades del que ens agradaria. En el fons, la mirada dels intel·lectuals d'aquella època era plena de prejudicis elitistes, com en el cas de la mateixa Pardo Bazán quan descriu la societat rural gallega. El drama de Verdaguer també forma part d'aquesta incomprensió del mal i de la ignorància, de la misèria, en definitiva, per part d'una intel·lectualitat burgesa o depenent de la burgesia, incapaç d'entrar a fons en les arrels dels problemes.

Toros, braus, gallines, mosquits i fauna humana

La qüestió dels toros està fent vessar molta tinta, a casa nostra, a la resta de la península i a l'estranger. És evident que al darrere -i al davant- hi ha temes d'això que en diuen identitaris. Mirant una mica hemeroteques es pot comprovar com la gran ignorància que rumbegem en ocasions va propiciar que fa temps s'afirmés amb contundència, per part de molta penya ecoprogre, que les corrides de toros eren quelcom que no ens afectava culturalment. Com que resulta que es va demostrar que no és així i que tots tenim més avis i besavis afeccionats al tema dels que ens agradaria tenir, ara s'ha admés que també era una tradició catalana. Que una cosa sigui tradició no vol dir res, les tradicions -i fins i tot la història seriosa- es fan i es desfan i es manipulen segons toca. Els polítics populistes en saben molt, de tot això.

No he anat mai als toros ni hi penso anar, com tampoc no he fumat mai. Però sóc d'aquestes persones, avui bescantades, a qui no agraden les prohibicions polítiques que afecten la meva privacitat i els meus gustos personals quan no fan mal a ningú de forma seriosa i directa. Un tema que es trobava a casa nostra en vies d'extinció ara hem aconseguit fer-lo sorgir a la primera pàgina dels diaris, com si no tinguessin d'altres preocupacions, atiant els dimonis per tot arreu. És clar, l'espanyolisme ranci també ha sorgit amb contundència, per tal de defensar les essències de quelcom tan emblemàtic, i ens han dit el nom del porc, amb perdó dels porcs. Gràcies a tot plegat, més enllà de l'Ebre segur que el tema revifa amb ganes, encara que per aquells verals també, com és natural, hi ha cada dia més antitaurins. M'inquieta el fet que, si en temps passats uns mals toros barcelonins van empènyer el populatxo autòcton a la crema de convents, l'absència de toros no ens pugui empènyer avui a d'altres revoltes cantelludes, ni que siguin dialèctiques.

Per més que uns i altres afirmin que no hi ha més cera que la crema, és evident que al darrere de tot plegat hi ha moltes més coses, com han vist els observadors estrangers, lligades als temes nacionalistes de tots colors. Deia, més o menys, un pobre i honrat -que n'hi havia alguns- inquisidor, enviat a caçar bruixes al País Basc, després d'observar el panorama i comprovar que tot responia a una mena d'estat d'alarmisme i histèria col·lectiva popular, no hubo brujos ni brujería hasta que no se empezó a hablar de ello. Un tema que no és problema es comença a atiar i acaba per ser-ho, arribant a extrems com els d'aquests petits pobles que no tenien cap burka i l'han prohibit. Prohibir temes que són minoritaris o inexistents no fa perdre massa vots, és clar. 

Un altra tema, en el qual no s'entra a fons, o al menys jo no ho sé veure, és el de la nostra relació d'habitants del segle XXI en el món occidental, amb els animals. Com els hem de tractar? La tecnologia ha bandejat l'ús dels animals en la nostra vida quotidiana, ja no és necessari tenir cavalls, bous ni rucs esclaus, per desplaçar-nos, per llaurar ni per fer girar les sínies. Existeix un corrent integrista que ens voldria conduir, de grat o per força,  fins al vegetarianisme absolut; fins i tot fa poc temps es va cridar l'atenció, en la premsa, sobre uns llibres de text per a primària que bescantaven la ingesta càrnica. 

Jo, la veritat, no tinc cap resposta ni trobo que s'endegui un debat fonamentat sobre el tema. Per què els toros sí i la resta d'animals, no? En el fons, no caiem en el racisme zoològic? Que als correbous no matin els braus -en públic- no vol dir que no els putegin força. Les nostres pobres gallines de granja tenen una vida molt trista, sempre amb el llum encés, comprimides en els seus habitatges. La cooperativa de Guissona, empresa model, que tants llocs de treball ha creat, no es podria considerar un centre d'extermini massiu? D'acord, és per a alimentar-nos però resulta evident que a casa nostra sobra menjar per tot arreu i potser en fem un gra massa. Castrem sense manies els animals domèstics, joguines del món benestant, i abandonem el gosset quan ens destorba, criem tortugues i ocellets al lloc que no toca, per a gaudi de les nostres criatures i quan hi ha un excés de població de coloms, gavines, senglars o conills no ens queda més remei que fer-ne un extermini oportú. Per no parlar dels porcs, animals intel·ligents, molt semblants als humans en diversos aspectes, entre els quals, segons diuen, el sabor de la seva carn. I ja no entro en el tema dels animals petits, mosques, mosquits, rates i la resta. O sigui, els hem de respectar sempre que no ens destorbin massa.

El problema, ai, és l'espectacle. Com si no acceptessin la pena de mort en públic però sí en privat, de fet hi ha països moderns que actuen d'aquesta manera. Avui mateix el diari parla de la represa de les execucions al Japó. Els drets dels animals no comporten cap deure per part d'aquests, pel fet, evident, que no hi podem dialogar i que ells no poden votar. Ahir, un dels parlamentaris va recordar, en defensar la prohibició, el poema de Pere Quart sobre el vedelló, seràs carn d'escorxador o màrtir nacional, amb un bonic i poètic discurs sobre la innocència vacuna. En aquest discurs va obviar que si el vedelló no era màrtir nacional acabaria, també, per ser carn d'escorxador, cosa que, de fet, és sobre la qual parla el poema, que Raimon va cantar va anys. 

Hi ha qui opina que qui tracta bé els animals tractará bé les persones i a l'inrevés, gran fal·làcia, ja que hi havia un famós nazi que estimava molt els seus gossos i passava amb cura pels camins per no trepitjar les formiguetes. Tots coneixem casos de persones que tenen una bogeria pels seus gatets o ocellets -engabiats- i tracten la família amb despotisme o no són capaces de relacionar-se amb la gent amb normalitat. Hi havia qui deia que quan més coneixia les persones més estimava el seu gos, cosa comprensible car els gossos no ens qüestionen i només ens demanen menjar i unes quantes carícies.

La societat sempre ha comptat amb un bon doll d'hipocresia i potser fins i tot les societats, per sobreviure, han de recórrer al conreu de les aparences. Ja Jesús a l'Evangeli, sobre els fariseus, comenta, feu el que diuen però no feu el que fan. La religió catòlica del passat -i del present, si no en passessin olímpicament- ens va immergir en un món d'aparences, pecat amagat és mig perdonat, deien, a casa. L'escàndol era el pitjor de tot. A Fortunata i Jacinta el militar que protegeix la protagonista li aconsella que sigui pràctica i que si no pot deixar de pecar, faci el paperot. Allò de fer la puta i la ramoneta conforma des de temps ancestrals una bona part de la nostra idiosincràsia identitària. El tracte amb els animals no s'escapa d'aquesta ideologia pràctica.

Certament, la nostra sensibilitat canvia i coses que abans semblaven normals ara fan angúnia. Fa uns dies, un conegut ens comentava els pecats de la seva joventut de caçador, quan havia mort perdius, però també esquirols, i tan macos que són, es planyia. La cacera i la pesca esportives són també un altre tema a considerar. El problema de les corridas de toros a Catalunya no era, avui, a casa nostra, objecte d'una gran afició, més aviat era al contrari i haurien mort d'inanició i mort natural. El problema era, precisament, que fossin residuals. Com du Gable a Monroe a The Misfits, quan la noia li demana que no matí una euga amb el seu fillet, a ell, que havia mort manades senceres de cavalls amb la finalitat -ai- d'elaborar aliments per a gossos, quant menys es mata, més dolent sembla. Per cert, com entomarem en el nostre temps l'evident crueltat biològica de la natura? Perquè, ai, uns animals es mengen els altres i els altres es mengen vegetals, els quals, suposo, també són éssers vius i tenen dret a la vida. Fa uns anys en un acte que no sé què commemorava es van llençar flors al mar i uns fonamentalistes del tema van condemnar la qüestió,  manifestant que era com llençar al mar els òrgans sexuals tallats dels humans. A la pel·lícula L'últim tren, sobre els darrers dies de Tolstoi, hi ha una escena remarcable, quan l'escriptor aixafa de forma espontània un mosquit que destorba la noia jove i un dels seus seguidors, ja més tolstoià que no pas ell mateix li recrimina, has mort un ésser viu!!!

I és que no hi ha res pitjor que voler estirar el fil de les nostres moltes incoherència inevitables per acabar ben guillats. Per cert, la Generalitat, que no va poder comprar l'arxiu Centelles, es va gastar fa poc més de 400.000 euros en un quadret de Casas, que no és res de l'altre món llevat del fet de la firma, i de tema... taurí. Calia, donades les circumstàncies polítiques del moment? Vaja, potser fins i tot amb els anys l'hauran de tenir tapat, tal i com va passar amb la maja desnuda.

Allaus humanes i celebracions massives

De la mateixa manera que de joveneta vaig agafar por a l'aigua a causa d'un ensurt a Castelldefels, també vaig agafar por a les riades de gent des d'un vespre de fa molts anys, quan, amb motiu de la cavalcada de la Mercè em vaig quedar comprimida enmig d'un oceà  desfermat de gent, al Passeig de Gràcia,  mig ofegada, sense poder tirar endavant ni endarrera. També he tingut aquesta sensació en alguna ocasió a la Plaça de Sant Jaume, que quan s'atapeeix resulta una ratera de la qual no et pots escapar fàcilment. Recordo l'època en la qual la majoria de la gent normaleta no tenia cotxe i agafar un tren el diumenge per anar a la platja (no pas per anar a treballar) provocava en tota una batalla, empentes, crits, gent entrant per les finestres per agafar lloc...

Els actes massius són un perill potencial. La majoria de vegades, afortunadament, no passa res greu, més enllà d'algun mareig o desmai. El dia de la manifestació, per exemple, es va mostrar una perillosa tendència de la massa abrandada a encastar-se al Passeig de Gràcia des dels carrers laterals, en lloc d'anar a cercar el principi de la manifestació i fer una mica d'ordenada cua, tal i com s'havia projectat. Vaig optar per sumar-me al seguici que, amb certa comoditat, endegava una manifestació paral·lela a la Rambla de Catalunya. Per sort, tot va anar bé.

Ja era jo ben petita i els grans ens explicaven que, quan hi havia accidents o perills evidents, s'esdevenien més morts a causa del pànic de la massa que no pas del perill real. El pitjor és que en ocasions no cal cap perill ni cap alarma, les allus humanes es desfermen per motius banals, com el fet de voler entrar o sortir d'algun recinte festiu. Cap de nosaltres no està vacunat en contra de la conducta irracional, encara més si aquesta es palesa enmig de la multitud.

A Alemanya hi va haver moltes errades d'organització, evidentment. El que més ens ha sobtat i inquietat és que això s'esdevingués en un indret civilitzat i europeu com va ser també el cas de l'estadi de Heysel. El fet és que en la nostra societat, i potser en la majoria de societats, hi ha una tendència, imagino que amb arrels ancestrals, a l'organització d'aquest tipus d'actes, que poden tenir rerefons polític, esportiu, religiós, lúdic, artístic, festiu. Les errades d'organització, la cobdícia que sovint també provoca riscos gratuïts, tot això s'ha de contemplar. Però crec que no s'incideix prou en el tema del capteniment individual de les persones ni en aquest perillós instint gregari que ens empeny a immergir-nos entre riades incontrolables de gent. Els estadis de futbol, els indrets on es fan grans esdeveniments, concerts populars, revetlles, fins i tot els edificis o els vaixells de creuer, tot tendeix a ser cada dia més gran i aplegar molta més gent, cosa que quan hi ha un perill, o tan sols una inquietud absurda, pot provocar una tragèdia i complica molt les tasques d'evacuació.

Alguns testimonis dels fets admeten que amics seus els van dir que allò seria un caos, que hi havia massa gent i que no es podria tornar amb tranquil·litat de l'esdeveniment. Riscos que ara s'han mostrat fins i tot innocents, és clar. Immergits en la massa les persones fem disbarats, per instint de supervivència, per retorn a la primarietat, perquè ens sentim anònims i impunes. Això passa en situacions greus com les guerres però també en la pau quan, no entenc ben bé el perquè, necessitem sentir-nos part d'un grup molt nombros de gent per cridar, esbravar-nos, ballar, desfilar o reivindicar. 

Per això fins i tot quan tot va bé i es retorna a casa amb un bany de misticisme comunitari, o amb la joia estranya de poder afirmar que nosaltres hi érem, totes les manifestacions en les quals la individualitat humana es dilueix entre ones de gent em fan angúnia, em resulten incòmodes i angoixants. I això que no em tinc per persona solitària, les grans solituds també m'anguniegen. Per molts d'aquests motius, doncs, tampoc no crec en les lectures glorioses i oportunistes que es fan després dels fets en els quals ha participat un gran nombre de gent, només cal veure fotografies o filmacions per constatar que la massa humana s'adhereix a tot tipus de coses de tendències diverses. Admeto que alguna tendència biològica estranya tenim que ens empeny a formar part de grans grups en moviment, fins i tot assumint riscos personals evidents, tant físics com, fins i tot, espirituals i morals, car el capteniment en aquests moments pot fer aflorar l'inconscient i abaltit míster Hyde que portem a dins.

La mateixa incidència en la necessitat de grans mides de control i seguretat en aquests actes, mides que són cares i complexes, no fa res més que mostrar la nostra fragilitat individual i la incapacitat d'actuar de forma civilitzada, ordenada i coherent,  autogestionada, vaja, quan formem part d'això que en diuen les masses populars.

JOCS D'INFANTS: El Pobre Soldadet

El pobre soldadet

va venir de la guerra,

carregat de pecats,

sense cor ni bandera.

-Què et va portar el soldat

de la guerra llunyana?

Què va portar el soldat

a la seva estimada?

-Em va portar l'esglai

d'una mina amagada,

la sang d'un enemic

amb pau a la mirada.

-Què més et va portar?

-Un glop d'aigua salada,

la febre del covard,

i un bri de pols cremada,

desada en un retrat

amb la data esborrada.

No heu sentit sí ni no,

ni tampoc or ni plata,

ni he dit negre ni blanc

en aquesta jugada.

El soldat em va dur

la vergonya penjada

d'un fil d'enyorament

damunt d'una medalla.

El soldat em va dur

una cançó escapçada

i se'm va morir al llit

després d'una abraçada.

No he dit ni sí ni no

ni he parlat d’or o plata,

no he dit negre ni blanc

ni cap altra paraula

que m'haguessin prohibit

en aquest joc, encara.

Penyora no he pagat,

ni cap deute m'encalça.

Al fossar del soldat

damunt la pedra clara

vestida amb negre dol

sota la lluna blanca

hi escriure un no i un sí

pintats amb or i plata.

Júlia Costa. 'Jocs d'infants' (poemari inèdit)

(El poema fa referència a un joc molt popular antigament. Qui portava el joc anava preguntant. 'Què et va portar el pobre soldadet quan va venir de la guerra?' i es podia respondre el que fos sense dir ni sí ni no, ni or ni plata, ni blanc, ni negre. Si es deia alguna d'aquestes paraules es pagava penyora que es retornava al final mitjançant alguna prova que et feien fer. L'habilitat dels jugadors consistia, per una banda, en preguntar amb paranys per fer dir les paraules prohibides i, per l'altra, en derivar i allargar la resposta cap on fos per tal de no dir-les. Encara que crec que ja s'entén, la intenció es fer-ne una lectura pacifista).

De bones intencions n'està empedrat l'infern

Ahir, La Contra del diari La Vanguardia publicava una entrevista amb William Easterly, director de l'Institut d' Investigació del Desenvolupament (Universtat de Nova York) i, a banda que l'entrevista és interessant, em va cridar l'atenció la frase que l'encapçalava, una frase treta de context i destinada, és clar, a cridar l'atenció, però molt suggerent:

El tercer mundo mejora a pesar de nuestra ayuda.

Els treballs d'història del barri que hem endegat al volt del centenari de la Setmana Tràgica m'ha fet ensopegar amb el mateix tema, en una època molt més complexa a casa nostra: la revolta s'encén en contra d'aquella gent de la qual rebem una ajuda imprescindible, en aquell cas, l'església catòlica i els seus sectors més propers a la nostra realitat. L'església tenia en aquell moment el monopoli de la beneficència i pràcticament, també, el de l'educació. He constatat que les monges i padres d'aquelles escoles del meu barri no eren, ni de bon tros, de l'elit religiosa. Eren persones amb ganes d'ajudar els pobres, amb bona voluntat i sacrificades, que s'haurien pogut dedicar a aspectes professionals molt més motivadors i productius. Eren, també, doncs, víctimes de les seves pròpies creences i de la dèria en evangelitzar ja que, amb poques excepcions, s'esperava de l'ajuda una certa correspondència agraïda. Eren víctimes també, com tants cooperants actuals, de la seva ignorància del món real en el qual estaven immersos i al qual volien ajudar. En la majoria de casos la gent objectiva no en tenia un mal record i com en tots els grups humans hi havia de tot, encara que avui algú vulgui pensar que només hi ha pederastes ensotanats, quan també hi ha molts patriarques nostrats d'idees esquerranes fent vacances per Tailàndia. Sobre l'església i els diversos orígens de l'anticlericalisme caldria parlar-ne de forma aprofundida, més enllà dels discursos fàcils, per cert, però percebo que, per regla general, es cau en els mateixos tòpics de sempre. Els matacapellans de l'època de la guerra civil -durant la Setmana Tràgica no es va atemptar contra les vides dels religiosos com en d'altres fets revolucionaris- anaven, sobretot a eliminar els bons que eren, per raons òbvies, aquells que feien més mal a la causa pel seu possible prosilitisme.

L'infern, ja ho diuen, està empedrat de bones intencions i amb bones intencions i bones idees i arrauxades proclames s'han fet molts i molts disbarats i se'n continuen fent, ja que el rerefons de moltes ongs no es coneix i encara que apleguin bona gent, sacrificada i entusiasta, quan al darrera hi ha grups més poderosos la cosa es complica. De vegades no fa falta que t'ajudin, tan sols que et deixin guanyar la vida i sortir-te'n amb les teves pròpies forces. Les ajudes no demanades o demanades perquè no hi ha més remei que fer el paperot, quan tens necessitats vitals, desvetllen sovint ressentiments i ràbia, més que no pas agraïment incondicional. De vegades, quan més bé s'ha fet als altres ha estat quan hem buscat el nostre propi bé però de forma honesta, sense trampes. Afortunadament, encara que sigui a tomballons, sembla que la cosa millora, sobretot quan els indrets poden assolir una pau estable o, al menys, una absència de guerra duradora. Fa poc també, en una entrevista al mateix espai, vaig llegir opinions sobre les crisis actuals, molt allunyades de les d'abans que provocaven fams espantoses i seqüeles tràgiques. Fins i tot l'Àfrica ha millorat força, explicava l'expert entrevistat.

Que tot plegat té alts i baixos, que hi ha gent que ho passa malament i que no estem vacunats en contra de qualsevol disbarat col·lectiu, és un fet. Que una generosa majoria occidental i part de l'oriental, vivim millor que els nostres avantpassats, potser també. Al menys amb moltes més comoditats, perquè els mínims necessaris són, de fet, molt pocs: no passar gana, no passar fred, moure't amb una certa seguretat pel món proper... La resta són luxes que, en assolir-los ens semblen, ai, imprescindibles. Les ajudes de vegades són també imprescindibles però han de ser breus i temporals, estats d'excepció. I faig extensible el tema de les ajudes a peonades, subvencions i moltes altres coses, molt més properes a nosaltres. Que l'atur s'hagi convertit en alguns casos -més dels que voldríem i en sé molts exemples, sobretot en sectors de gent jove- en unes vacances pagades, és una vergonya, la veritat.

Napoleó també volia dominar Europa per estendre les idees de la Revolució -passades per l'imperi- i li estranyava  que segons a on el rebessin a cops de pedra... I faig extensiu el tema al cas de les dones oprimides, compte amb la mentalització a la força que sovint produeix efectes no desitjats i involucions inesperades. Com diuen, en castellà, de los amigos me guarde Dios, de los enemigos me guardo yo.

Antics estius al barri

Antics estius al barri


Els estius eren llargs al temps de la infantesa.
No teníem un poble ni una llar d’estiueig,
i les feixugues tardes s’esllanguien, inútils,
a la ciutat, encara, sense turistes àvids.


Un estiu fins i tot vaig pujar a la piscina
de Miramar, immensa, per aprendre a nedar.
Hi anava amb una colla de companyes d’escola
i teníem tretze anys.


El sol era calent, 
la pujada, feixuga.
                             Però les nostres cames
no sentien encara dolors ni rampes, 
                                                   eren
cames de joventut, balladores, alegres,
soldats que atalaiaven els misteris pregons
de la vida amagada als més íntims paisatges.


L’aigua era blava i feia una olor de lleixiu
compacta. 
               La ciutat, als nostres peus, surava,
com nosaltres a aquell petit mar sense onades.


Una ciutat perduda al planeta distant
on viuen les persones que algun dia vam ser.


                    Júlia Costa. ('Vençudes paraules', poemari inèdit)

Sobre crits massius i votacions assembleàries

Els entusiasmes col·lectius, i no voldria aixafar la guitarra a les il·lusions desvetllades en aquests últims temps, són   sovint foc d'encenalls. És evident que en la manifestació recent vam poder escoltar molts crits independentistes però els crits s'encomanen i he comprovat que sovint la gent, en massa, acostuma a participar en aquestes proclames sorolloses repetint consignes diverses, ja sigui pel fet del contagi inevitable com per la necessitat de quedar bé amb la resta dels qui l'envolten. Perquè, ai, de vegades t'etiqueten més aviat pel que dius que no pas pel que fas, així és el món.

Recordo que en els anys sorollosos de la transició i dels inicis d'aquesta democràcia feble i poc desenvolupada que tenim eren freqüents els entusiasmes abrandats i els crits diversos. Les vagues de mestres anaven acompanyades d'un gran nombre d'assemblees multitudinàries i sectorials on assistíem els representants dels centres. Quan es plantejava una vaga, encara que els resultats de les votacions a les escoles no assolissin una majoria clara, l'habilitat política dels líders, que aleshores eren encara mestres en actiu d'un cert prestigi professional i no alliberats amb dedicació parcial o completa al tema sindical, aconseguia que es girés la truita dels nombres inicials i que amb complexes i subtils retòriques molt aplaudides acabés sortint la majoria que no havia sortit al principi de la convocatòria. Això per no entrar en el tema espinós dels piquets informatius. Les votacions assembleàries eren a mà alçada i la mà alçada és també una mostra d'aquest crit que s'encomana i que no sempre és sincer. És curiós que aquelles reunions massives i entusiastes hagin passat, més o menys, a la història de la nostra joventut. Així que molts d'aquells líders es van passar a la política professional o es van retirar del tema decebuts amb com anava tot, es va acabar el bròquil.

Durant un temps, demanar a les escoles que el vot fos secret semblava una posició burgesa i retrògrada. Una vegada un compañero em va clavar un rotllo definitiu sobre el tema, en defensa del vot públic i a cara descoberta. Però, evidentment, la mà alçada comportava voler quedar bé amb els líders i la resta, i sovint persones que t'havien manifestat una opinió diferent a l'hora de la votació et sorprenien variant la postura en defensa dels resultats més progres. Sóc una absoluta partidària, hores d'ara, a la meva maduresa, del vot secret, que respecta la teva intimitat, encara que he de dir que en aquelles escoles amb claustres on tots ens coneixíem ja se sabia més o menys de quin peu calçava cadascú. Però en les votacions secretes sempre hi havia sorpreses, molts vots en blanc, dissidències inesperades... Un dels temes més debatuts en aquella època era si t'havies o no de vincular a la majoria, per cert, a la qual moltes vegades t'acabaves vinculant per no tenir més maldecaps del compte.

La pressió del grup és molt important i això ho saben bé els dirigents polítics de tots els colors. Ho saben molt bé també els règims totalitaris, que excel·leixen en l'organització de manifestacions patriòtiques massives amb músiques, marxes militars, himnes abrandats i banderes onejants. En aquests tipus de règims les votacions a mà alçada han costat la pell a més d'un agosarat individualista. Per això, encara que de tant en tant faci falta una manifestació d'afirmació col·lectiva, dels seus resultats en podem inferir poca cosa ja que és en les urnes on cadascú, de forma lliure i discreta, dirà la seva o no dirà res, que també és una manera de dir alguna cosa.

Processons reivindicatives

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l’aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l’alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

«Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor.»

Salvador Espriu

Avui totes i tots, de fet una gran majoria, anirem a la manifestació, és clar. Hi anirem per motivacions diverses amb un punt comú d'entesa feble i solidari. Hi haurà independentisme arrauxat i federalisme moderat i silenciós i un grup força gran de persones incòmodes amb la situació però sense idees del tot estructurades i també cagadubtes empesos per la sensació, fonamentada, que no ens hem de deixar prendre tant el pèl. També hi haurà gent que anirà, senzillament, de festa, perquè tot plegat sembla que esdevindrà una tarda històrica i multitudinària i tothom hi vol ser. De fet, el fons de la qüestió, què demanen en concret i quines mides posteriors es prendran si no s'aconsegueix, ni ho tinc clar ni crec que s'hagi plantejat de forma aprofundida.

No crec en el resultat seriós de les manifestacions massives, en un context democràtic en el qual no ens demanen un risc excessiu. En podria citar molts exemples, una ja es fa grandeta i encara que falli la memòria existeixen les hemeroteques. A casa ja m'explicaven de petita que la mateixa gent que va anar rebre Jesús a Jerusalem el dia de la Palma i l'aclamava després anava a veure com el crucificaven i cridava enfervorit  igualmente. Admeto que serveixen per incrementar l'entusiasme, abaltir les inquietuds i millorar les nostres consciències aburgesades. De fet, sovint s'oblida que la seriositat ens arriba a través de les urnes. La República, tan aclamada i rebuda amb entusiasme, va ser admesa en les urnes per poc més d'un cinquanta per cent. Un escàs cinquanta per cent va votar aquest estatut i d'aquest cinquanta prop d'un trenta va dir que no, per motius diversos. Guanyar unes eleccions o un referèndum no vol dir guanyar-lo per una immensa majoria sinó, sovint, per escasses diferències numèriques, cosa que reflecteix un tema espinós, que estem dividits i que rebre aquests guanys ideològics i polítics amb rauxes excessives pot tenir conseqüències no desitjades pel fet que les minories són molt respectables, encara més quan en cas d'unir-se poden esdevenir majories. No sé si m'explico.

Les veus de la moderació que, per sort, existeixen, no són avui ben vistes, i hi ha gent que m'ha bescantat periodistes i opinadors que abans s'estimava molt pel fet que, davant del tema independentista, s'han mostrat moderats o no han respost a les  expectatives dels convençuts incondicionals. Els hispànics moderats que, a l'altra banda del riu, són capaços d'entendre'ns una mica o molt, que n'hi ha, també són objecte d'atacs furibunds de la caverna espanyolista, doncs en èpoques enceses els centrismes tebis i els intents d'entesa són mal vistos. Fins i tot he sentit bescantar el pobre Espriu, en d'altre temps poeta nacional, en el sentit que quan clamava per l'entesa peninsular pràcticament repapiejava. I també he vist persones oportunistes i erràtiques en la seva trajectòria humana i política ser molt lloades perquè  diuen el que toca i el que ven, precisament una de les característiques dels supervivents ideològics és aquest poder d'adaptació per tal de no perdre pistonada.

També he vist incondicionals predicadors catalanistes passant-se al costat fosc per diners, fins i tot per no massa diners o per afanys d'èxit o poder, els anys donen una perspectiva decebedora i realista sobre la condició humana, ai las,  i ja m'he tornat cínica, agnòstica i escèptica, que diuen. En aquest vídeo tan maco que tothom et passa per internet del somníem n'hi ha alguns, per cert. Fins i tot, ai, hi ha qui voldria que els nostres jugadors fossin més solidaris i com aquell corredor de fons que al final perdia a posta en protesta per la seva injusta situació deixessin escolar les pilotes en el lloc no adient. Això, és clar, ho voldrien molts d'aquelles i aquelles que es vendrien per un plat de llenties estofades perquè una constant del país ha estat allò de fer la puta i la ramoneta i quedar bé amb poc 'gasto'. I pel que fa a les celebracions, em ve al cap una altra dita: alegre vetllada, trista matinada.

La rauxa està molt bé però a l'hora de la veritat el seny sempre dóna resultats més sòlids i pràctics. 

Fa quatre anys (autohemeroteca personal)

Com que els anys passen que volen i tot canvia molt de pressa, de tant en tant tinc curiositat per repassar què escrivia en el blog en els seus gloriosos inicis. El juliol de 2006, tal dia com avui, ens parlaven els diaris del primer cas de grip aviar a la península i, per tant, ens anunciaven un d'aquells mals apocalíptics amb els quals de tant en tant ens fuetegen mediàticament per tal de no deixar-nos viure tranquils. Era l'època dels memes i d'elaborar etèries teories sobre com havien o no de ser els blogs, tema apassionant per raons òbvies, sobre el qual es vessava molta tinta virtual. Jo era fora de Barcelona i m'imagino que devia anar a una estona a un centre informàtic de Batea on podies connectar-te. Ara ja disposo de portàtil ad hoc (per cert, això de l'adhoc era també el nom d'un corrector de català pioner que anava prou bé) i de connexió a tutti pleni. Les meves reflexions anaven a l'entorn de la diferència de possibilitats de llibertat personal que es donen en un poble, en comparació amb els indrets més grans i urbanitzats. No sé si les coses han canviat gaire.

Sóc fora de la ciutat, a la Terra Alta. Ahir vaig llegir al diari (La Vanguardia) un comentari sobre un tema en el qual he pensat sovint: la diferència que existeix entre la tolerància sobre els costums a les grans zones urbanes o als pobles. L'article feia referència a la dificultat per a ser homosexual a petits pobles, a llocs on tothom es coneix. Les coses bones de les petites comunitats, com ara la convivència, la relació, cal matisar-les amb aquestes servituds, inevitables, encara. Fa algun temps, en una estada en un poble del sud de França on hi tenim família vam comentar també el mateix fet, observat: allà no hi havia homosexuals, ni prostitució, ni, aparentment, tensions familiars massa evidents.

Fa molts anys, quan va morir Franco, em va sobtar que en un poble no massa allunyat de Barcelona els mestres s'haguessin vist obligats a anar a una missa amb totes les forces vives. A Barcelona i el cinturó aquesta obligació resultava, ja, impensable. Anar a missa va ser durant molts anys gairebé obligat pels mestres de poble. Si ja és difícil ésser diferent en qualsevol indret, encara ho és més en els indrets de dimensions petites. Sovint, quan es parla dels avenços en llibertat, s'oblida que no sempre ni a tot arreu les coses van a la mateixa velocitat.

Recordo un fragment impressionant de 'La oscura historia de la prima Montse', de Marsé, uns exercicis espirituals en els quals els pecadors s'acusen d'haver anat a Barcelona, a pecar, i fins i tot n'hi ha un que explica els seus pecats... a París. La gent ha hagut d'anar a 'pecar' als llocs grans, oberts. Només cal observar les fires de tota mena que es fan a Montjuïc i com els seriosos senyors de comarques, petits empresaris, pagesos benestants, fan les seves francesilles amb senyoretes de lloguer.

L'anonimat urbà, tan menyspreat en ocasions, té l'avantatge -immens- d'amarar les nostres conductes d'una certa intimitat tolerada.

     (La panxa del bou -blocat-, juliol de 2006)

Aspiracions culturals: Vull una Plèiade catalana, ja!!!!

En alguna ocasió en què havíem anar a visitar uns parents francesos del sud, d'origen espanyol, com és habitual per aquelles contrades, em meravellaven uns llibrets molt ben enquadernats que aplegaven el bo i millor de la literatura del país veí i fins i tot de més enllà, als quals estaven suscrits. Eren i són els llibres de la Bibliothèque de la Plèiade, de Gallimard.

En les aspiracions culturals dels lletraferits diversos no-francesos ha existit sempre l'aspiració de comptar amb una biblioteca semblant que reunís el bo i millor de cada casa. Els intents fets en català han propiciat edicions que avui semblen miraculoses, com les de l'Editorial Selecta amb la Biblioteca Perenne, per exemple. Una perennitat, per cert, que avui, amb sort, només podem recuperar en les llibreries de vell i encara gràcies.

Un bon intent de recull d'obres i autors clàssics va ser la MOLC, però també ha tingut una vida una mica estranya, amb reedicions parcials i amb reconversions estètiques diverses que li han fet perdre unitat. Molts grans esforços personals fets en el món  cultural català han estat gairebé miraculosos i mereixien un futur millor. El fet és que hi ha molts llibres que no es troben i encara que cercant en biblioteques amb paciència militant pots anar-ne aconseguint molts, no hi ha a totes les biblioteques populars un fons coherent ni complet de clàssics catalans (ni de clàssics en general) a l'abast. Això sí, és possible trobar-hi moltes novetats acabades, més o menys, de publicar, cosa que també em sembla excessiva, la veritat.

T'adones dels problemes quan t'hi trobes, m'ha passat darrerament en cercar llibres determinats de poesia, algunes obres de Pedrolo i, ahir mateix, de Benguerel, pel fet que el darrer enigma del blog Jugant amb Barcelona m'hi va fer pensar i volia revisar alguns títols d'aquest autor. És clar que Benguerel té una  biblioteca dedicada a Barcelona, amb tot el seu fons, però que a les dues més properes a casa no hi trobés ni tan sols El testament em va fer una mica d'angúnia. I que dels cent i pico de Pedrolo tan sols me n'ensopegués un parell, també.

No és cap consol, però la literatura castellana té un problema semblant, pel que sembla, i cercant informació sobre el tema he trobat  aquesta crida de Muñoz Molina de fa uns anys, sobre la necessitat d'una Pléiade hispànica.

Corren mals temps per a la cultura i la cultureta, tot és de consum immediat i avui, em temo, poca gent tindria ganes de suscriure's seriosament a una col·lecció en català o castellà que aplegués grans clàssics, per aspectes infraestructals més que no pas de diners. Quan érem pobres aquelles col·leccions eren a l'abast de poca gent, avui tenim problemes d'espai i de temps, sobretot. Ja que, seríem capaços de llegir-nos amb constància ni tan sols un deu per cent dels possibles volums d'aquestes hipotètiques col·leccions? L'Editorial Selecta va ser abduïda per un gran grup i aquí ens falta molta rauxa apassionada per arribar a ser gallimardesos. Em temo, a més, que la qüestió generaria grans discusions sobre qui hi hauria de ser o qui hauria de ser condemnat a l'ostracisme, perquè el tremp espalviador i la necessitat gasiva de supervivència, així com el pes de les tendències i les capelletes diverses, han acabat per malmetre la nostra generositat literària integradora.


Les Plèiades mitològiques, per cert, van tenir un final estelar, això sí, però van esdevenir inabastables per als mortals.

Manuel de Pedrolo: La creació de la realitat, punt i seguit (...i 7)

Una faceta important i avui poc recordada de Pedrolo va ser la seva  tasca de traductor. Va traduir autors que a l'època eren absolutament moderns i d'altres de clàssics: Faulkner, Durrell, Mc Cain, Pinter, Salinger, Dos Passos, Golding, Ross Mc Donald, Millar, Henry Miller, Kerouac, Sartre, Robbe-Grillet, Wesker i molts més.

Com és sabut va ser el director de la col·lecció La cua de palla, que, en el seu temps, per motius diversos i estranys, no va tenir l'èxit esperat, malgrat la qualitat del seu fons. Anys després, en una primera revifalla de la novel·la negra es va tornar a editar, en una època en la qual, com en el present, qualsevol escriptor nostrat intentava escriure alguna cosa amb enjòlit, preciosa paraula que vam aprendre aleshores i que avui tenim una mica, ai, oblidada. Els vòlums d'aquella col·lecció, alguns dels quals traduïts per Pedrolo i tot, ressusciten de tant en tant, ni que sigui de forma parcial i oportunista. 

Pel que fa a la ciència ficció, hi ha molts títols, més enllà del famós Mecanoscrit que es poden adscriure a aquest gènere. Aquí trobareu un excel·lent estudi de Munné-Jordà sobre l'autor i  la ciència ficció, escrit en ocasió del 15è aniversari de la seva mort. Fa, doncs, cinc anys.

Molt important ha estat el Pedrolo articulista, periodista d'opinió, sempre en la seva línia incombustible i nacionalista radical, cosa que li va portar problemes. Però no tan sols parla d'aquest tema, en la seva literatura periodística, sinó de molts altres: de la vida, de la societat, d'anècdotes diverses... Per sort, s'han anat editant recull diversos i segurament continuaran sortint, tal i com van les coses encara estan de rabiosa actualitat.

Pel que fa a l'erotisme, present en moltes novel·les de Pedrolo i també en aquells misteriosos -encara- Quaderns d'en Marc, Pedrolo no va fer res més que obrir camins en una llengua que s'havia mogut, a nivell oficial, en un món purità i reprimit, en el qual  s'admetia, però, l'humor escatològic amb condescendència. Això ha fet que se'ns considerés un país de caganers pessebristes, segons com. En aquest tema, l'aparent grolleria d'algunes descripcions, segons la meva opinió, respon a un afany normalitzador. Això també ho ha fet, per exemple, Estellés en poesia,  però Estellés és valencià i allà sempre han estat una mica més agosarats a l'hora de tractar el tema, àdhuc en la literatura popular. De tota manera, no crec que la gent llegeixi massa Estellés, tampoc.

En honor de Pedrolo s'han creat alguns premis. I aquí ve això del número 7. L'atzar hi té molt a veure. I el destí.

Què és “7lletres. El premi literari i més coses”?

El reconeixement de la figura de Manuel de Pedrolo ha estat un dels motius principals de la iniciativa “7lletres. El premi literari i més coses”

Durant 7 setmanes (del mes de maig fins al 7 de juliol) amb la participació coordinada de diferents entitats es duen a terme una sèrie d’actes, relacionats amb Pedrolo, la literatura i la comarca de la Segarra que clouen amb el lliurament del premi literari.

EL PREMI:

El premi literari duu el nom 7lletres. L’elecció d’aquest nom ha sorgit a partir de la coincidència d’un gran nombre de paraules relacionades amb aquesta iniciativa que consten de set lletres (Pedrolo, Segarra, cultura, l’Aranyó, llengua, novel·la, lectura...).

El Consell Comarcal de la Segarra, el Centre Municipal de Cultura de Cervera i la Fundació Pedrolo convoquen des de l’any 2006 el Premi literari 7lletres, amb una dotació econòmica de 7.000 euros, per a un recull de set relats de temàtica lliure i escrits en català.

L’obra guanyadora és publicada per Pagès editors. Les bases es publiquen durant el mes de febrer

El lliurament del premi té lloc el dissabte més proper al 7 de juliol.

I aquí acabo, de moment, aquesta sèrie de set cròniques que han commemorat l'aniversari de la mort de Pedrolo. Per la xarxa, afortunadament, podeu trobar moltes més informacions, a la web de la fundació, a les diferents webs biogràfiques sobre l'autor i a molts indrets d'espontanis i espontànies, com jo mateixa, amb el minso esforç de gluguejar una mica. Pel que fa als llibres, a les llibreries convencionals encara en queden uns quants, per sort va escriure molt, altrament potser ja no en trobaríem gran cosa. I sempre ens restaran les biblioteques, com les de la Diputació de Barcelona on he comprovat que es poden recuperar els perduts.

Manllevo un dels seus títols -els títols de Pedrolo són tot un poema i han estat reutilitzats a bastament- per acabar aquesta sèrie blogoliterària sobre l'escriptor, la seva obra, el seu temps i el nostre, que també va ser el seu:

DARRERA VERSIÓ, PER ARA...