9.11.12

AQUELLS CINEMES I ELS SEUS TOCADORS




Em vaig ensopegar ahir, al 33, amb el documental Aquells cinemes d'ahir. He intentat tornar-lo a veure per la xarxa però de moment no és possible. El documental, breu, evocava els cinemes de barri, els cines de la meva infantesa. Hi intervenia Romà Gubern i el senyor operador de la fotografia del qual sento no recordar el nom. A més a més hi sortia també la Rosa Gil, la mestressa del restaurant Leopoldo. 

La memòria dels cinemes de l'època dels meus pares ja s'ha perdut força i quan es parla de cine de barri es parla sobretot dels de després de la guerra civil, que han deixat un record profund en tots els qui ja passem dels seixanta. Van ser un dels pocs recursos a l'abast per defugir la grisor i la manca de possibilitats de la majoria, tot i que tampoc l'època no va ser tan casposa com sembla, mirada de forma retrospectiva. A més del cinema de barri hi havia les parròquies (on també es feia cinema), els centres excursionistes, els llocs de ballaruca, les festes majors i fins i tot les processons de Corpus. I hi havia el fet irrefutable que érem infants i que després vam ser joves i en aquestes èpoques vitals tot sembla més lluminós del compte.

Precisament fa un parell de dies vaig passar el llibre de Munsó Cabús sobre els cinemes barcelonins a un amic que vol preparar una xerrada sobre els locals del Paral·lel i rodalies, els nostres. Aquest llibre magnífic es va publicar a mitjans dels noranta i ja precisaria d'una continuació i suplement, car des d'aleshores hem perdut i reconvertit molts més locals, per desgràcia. L'exposició recent del Paral·lel, en acabar amb la guerra civil, no toca en excés aquest tema, tot i que ja des dels inicis del cinema s'havien començat a barrejar les filmacions amb d'altres espectacles. S'hava fet cinema a llocs com el Romea, el Liceu... A tot arreu. Ara la gent enyora el cinema però en la bona època del cinema la gent es planyia de la pèrdua de teatres i d'espectacles teatrals, tan superiors culturalment a les bajanades pel·liculeres, sempre fem el mateix, criticar els vius i mitificar els difunts.

Rosa Gil era l'única dama entrevistada i l'única que va incidir en el tema més populista i espinós d'aquells inoblidables cinemes. Per una banda va recordar el fet d'anar-hi a berenar i a sopar, de vegades amb la carmanyola i la gasosa i per altra quelcom més políticament incorrecte, un tema sobre el qual s'ha escrit poc i malament, els assetjaments sexuals a menors, que tant proliferaven en aquells locals, des dels seus inicis. A casa t'explicaven poca cosa sobre sexe però sí que t'advertien en contra dels tocadors.  El tema no era nou, les nostres mares i àvies ja s'hi havien trobat. Llocs foscos i aglomeracions diverses eren indrets habituals en els quals podies topar amb el grapejador o arrambador, home jove o gran. I és que el meu avi ja ens explicava que una activitat habitual de la seva joventut era anar a les aglomeracions a tocar culs, per exemple.

El cine, com va remarcar Rosa Gil, era barat i s'hi enviaven les criatures sense complexos, per tal que el matrimoni pugués, fins i tot, gaudir d'una certa intimitat durant una estoneta de dia festiu, en un temps on el qual la gent feia més hores de feina que un ventilador. Si algú t'empipava li havies de dir: faci el favor o cridaré l'acomodador. Com que els cinemes eren plens com un ou no podies canviar de seient, en tot cas, com la mateixa Rosa Gil explicava, de vegades havies de marxar i tot. Les modalitats eren estirar la mà, agafar la de la criatura i portar-la a les parts íntimes de l'agressor, estirar la cama fins a fregar la teva amb insistència, hi havia molts mètodes d'acostament no desitjat per part del tipus corresponent.

L'acomodador no donava l'abast però no sempre se'l reclamava. Els tocadors comptaven amb la timidesa i la por de les nenes, i també dels nens, tot i que sobre l'assetjament als nens se'n parlava menys, com que  no es podien quedar embarassats...  Els assetjadors d'aquella mena triaven molt bé les seves víctimes però també es podien trobar, al cinema o a l'autobús, amb una noieta amb més geni que els escridassés, guarro, marrano, què fa, vostè! No s'acostumaven a immutar, els culpables, més aviat eren ben capaços de respondre, nena, (o senyora), què t'has pensat, què més voldries!!!

Entre setmana, quan anàvem al cinema amb la meva mare i el meu germà, triàvem, si podia ser, llocs estratègics, com ara els seients que tocaven al passadís. La meva mare se situava entre el passadís i un de nosaltres, tota precaució era poca. El gran nombre de senyors i nois de tota mena i aspecte que es dedicaven al tema em preocupa quan ho recordo, la veritat.  Com és possible que n'hi hagués tants? També era perillós passar a prop d'una obra en construcció, els paletes eren un sector professional que treballava en equip i era ben capaç d'amollar tota mena de barbaritats a les xicotes. I tot això sense comptar amb els molts exhibicionistes patètics que sorgien de les cantonades al capvespre, a Últimas tardes con Teresa es descriu un d'aquests personatges, un desgraciat, de fet.

Hi havia amiguetes meves, més decidides, que sempre portaven agulles de cap per punxar els agosarats. Totes aquelles agressions no acostumaven, afortunadament, a anar més enllà. Els foscos cinemes de barri també eren un lloc d'esplai de les parelles, en aquelles darreres files, les de la maleteta (mà a la teta), com en deien, en broma. Per no parlar de fets més sòrdids, ja consensuats entre homes i senyores mercenàries especialitzades en tocaments assequibles. No sé si tot allò ens va traumatitzar, crec que no, i coses que avui m'he adonat que generen un gran alarmisme eren viscudes com exemples inevitables de les misèries humanes, coses que calia controlar i reprimir però sense fer-s'hi mala sang.

No sé de ningú, de cap senyor, que hagi fet alguna confessió literària i íntima sobre aquest tipus d'activitats per part seva. Els assetjadors cinèfils es deuen haver reconvertit en jaios tranquils i desmemoriats, la majoria dels quals faria la cara nova a algú que volgués arrambar les seves nétes o néts de forma immoral. Una vegada una veïneta meva va veure, arrambant a l'autobús, un senyor seriós, pare i espòs responsable i simpàtic, educat i recitador de poemes del centre parroquial. No m'ho vaig acabar de creure, aleshores,  però avui penso que devia ser veritat. 

El documental que comento em va fer pensar, els senyors participants incidien en aspectes populars, socials, sociològics, polítics, tècnics, d'aquells cinemes de barri. Rosa Gil, una dona i del Raval, encara que la família fos propietària, va ser l'única capaç d'anar més enllà del mite romàntic i entrar una mica a fons en la sordidesa d'aquell món, i ho va fer amb grapa, amb distància, amb ironia i humor i amb una admirable pietat retrospectiva per aquells pederastes pocasoltes de poca volada. Malgrat tot, evidentment, aquells cines tenien moltes virtuts, eren un lloc de trobada i d'esbarjo lligat a l'entorn, centres socials espontanis i vius on hi vam viure molt bons moments, molts somnis i moltes il·lusions encara que de tant en tant patíssim acostaments no desitjats per part de senyors poc recomanables que potser a casa seva eren uns sants, qui sap? 

No sé pas com les nenes i noies d'avui viuen el tema ni si aquest és tan freqüent, la veritat. Em penso que no. En aquella època s'explicaven moltes coses a causa de la repressió sexual, de la misèria moral, però en temps republicans també passava. Tenim tendència a cercar explicacions psicològiques a un munt de capteniments humans poc recomanables però no ens en sortim, el sexe encara és tot un misteri i compta amb molts tabús que fa por d'entomar de forma desacomplexada. En aquest camp quan s'obre una porta se'ns tanca una finestra.

15 comentaris:

Allau ha dit...

Les meves germanes de vegades han comentat, gairebé amb nostàlgia, la decadència actual dels tocadors de senyores.

Enric H. March ha dit...

Què bo, Allau!

Júlia, m'has ben enganyat amb el títol i m'he imaginat una altra cosa.

Certament, aquells cinemes ja no existeixen (ni els billars, ni els futbolins, ni els descampats...) i aquella fauna fa servir altres estratègies.

Te'n podria explicar moltes d'anècdotes viscudes amb tocadors, xaperos, pajilleres i d'altra fauna que habitava cinemes i el que no eren cinemes; d'exhibicionistes, assetjadors i segrestadors que freqüentaven les proximitats de les escoles; de la gent que feia vida en els lavabos públics. Però de moment m'ho guardo per quan se'm desperti la ploma.

Quin món, aquell! Tu parles de canalla, i no canalla, que era molestada, però jo en coneixia més d'un, i alguna, que es deixava fer, a vegades per plaer, però sovint per arreplegar uns duros. Tot plegat era miserable, però no totes les víctimes ho eren. I a més, hi havia molta permissivitat, d'un costat, i es tenia molt assumit que hi havia desgràcies que era inevitable patir. I d'això les dones en podeu explicar més d'una i no acabar.

I malgrat les misèries, trobo a faltar els cinemes de barri i aquell temps dedicat a deixar-se segrestar per la pantalla i que la resta deixés d'existir.

Júlia ha dit...

Ep, Allau, de senyores i de nenes i noiets, el meu germà de petit en tenia un de controlat que era a totes les mogudes darrere els nens, encants de Sant Antoni, Fira de Sant Ponç i etcètera. Hi havia tocadors en totes les especialitats de variables sexuals possibles.

Júlia ha dit...

Enric, jo sempre he dit que les víctimes no sempre són innocents, ni en les guerres ni en els temes d'aquest tipus, només cal seguir la història dels pederastes del Raval per comprovar que no tot és blanc ni negre i que també hi ha jovent espavilat que s'aprofita de les misèries i necessitats dels altres. De Lolites i Lolitos sempre n'hi ha hagut.

Júlia ha dit...

Enric, la veritat és que el cinema, fins i tot avui, encara em produeix aquella emoció, per això les pelis a la tele no 'me lucen'.

Ramon ha dit...

Molt bona la teva exposició. Els cines als que jo anava en aquella època eren, principalmnent tres: El Cèntric, l'Argentina i l'Atlàntic.
El més mogut en relació al tema que ens ocupa era, amb diferència l'Argentina, en el centre del cor del "Xino". Les situacions que allà es produien eren gairabé increibles, sobre tot les relacionades amb les acompanyants de pagament que entraven a la sala amb alguns espectadors...temps era temps.

Júlia ha dit...

Ramon, un cinema molt d'aquest estil era, al Paral·lel, l'Hora. Jo, però, anava al Condal, l'Amèrica, el Mistral i l'Avenida. Sobretot al Condal, per sort encara hi ha un teatre, allà, malgrat tants canvis i tantes pèrdues.

iruna ha dit...

no recordo "tocadors" les vegades que havia anat a cines de petita ni després, ni me n'havien explicat.

sí un exhibicionista que trobávem al parque, de lluny, que mos produïa temor i rebuig, però alhora semblava "inofensiu". vull que em sembla que no temíem que pogués fer-mos res més enllà d'intentar mostrar-se, ser vist, i potser escandalitzar-mos (que no sé segur si necessàriament era un seu objectiu).

també algun iaio a l'autobús, les seues mirades, tocant-se ell mateix, i ara torno a preguntar-me (recordant-lo a ell i al del parque) si era esdandalitzar el que buscaven, o una mica de complicitat. potser depèn de cada cas... el que sí et puc dir és que a part del rebuig, penso que a vegades també podien provocar una certa compassió, o fins i tot morbo, que potser també formava part d'aquell consentiment que expliques, o com dius, "exemples inevitables de les misèries humanes, coses que calia controlar i reprimir però sense fer-s'hi mala sang".

considerar estos desitjos, impulsos i necessitats com "misèries humanes" suposo que és fruit en bona part del tabú que comentes al final de l'escrit, i que continua vigent a la nostra societat, que en este sentit potser s'ha fet, per una banda "defensora a ultrança" (qui defensa les "víctimes", enfront de qui justifica els "culpables", com sense permetre matisos entre el blanc-i-negre que comentaves), i per altra banda, o la mateixa, cada vegada més intransigent, incomprensiva, intolerant.

adolescent, vaig viure un "susto" al portal de casa. un noi baixava per l'escala quan jo hi entrava i em va atrapar un moment, però vaig poder escapar-me. potser si no hagués tingut aquella sort, seria més dura ara i més partidària d'esta "lluita contra els agressors". però no la veig clara i estic d'acord amb tu que continuem vivint tot lo relacionat amb lo sexe de forma encara molt acomplexada.

també m'inlfuïx lo fet que encara ara no he acabat de resoldre alguns racons amagats de "jocs d'infància"... i pensar que una cosa tan "innocent" podem arrossegar-la tant de temps, amb un cert sentiment de culpabilitat, me fa pensar que encara hi ha molt per aprendre en este món de la sexualitat.


Olga Xirinacs ha dit...

Tot un món, certament. Si parlés de les olors... aquell zotal...
En fi.
Els meus pares anaven al cinema cada dia a les sis en punt de la tarda, hora justa en què vaig néixer jo, que també sóc afeccionada a les pel·lis però de tele.
En alguns cinemes que no eren els elegants del centre, s'hi menjaven tramusos i s'hi sopava i tot.

GLÒRIA ha dit...

Jo recordo també els tocadors de tren que s'asseien al davant d'una nena i es tocaven mirant-li els ulls incrèduls. Jo vaig fugir d'un que era molt fastigós i només buscava el morbo de la meva reacció. Al ser de comaarques, els inemes eeren petits i, en aquella època, jo anava a pocs però recordo haver marxat d'algun seient i recordo també les queixes de les meves cosines. Recordo que a una d'elles, abraonada per un porc d'aquests, li va dir: Escolti! És que m'ha pagat l'entrada vostè?

Salutacions!

Júlia ha dit...

Iruna, crec que hi ha coses que fan angúnia i millor no tocar-les, com ara la pederàstia, sovint es confon pederasta amb delinqüent, una cosa és el sentiment personal i l'altra, l'actuació violenta i abusiva.

Coses que en una època cultural han estat normals després són dolentes i prohibides i a l'inrevés i això genera aquestes culpabilitats que esmentes. Només cal pensar com l'homosexualitat avui és tolerada i en d'altres temps era un 'vici' o com l'avortament era un crim condemnat amb greus penes i avui també és tolerat i jo diria que fins i tot frivolitzat.

Jo crec que els exhibicionistes cercaven, sobretot, espantar, per això actuaven normalment amb nenes i cal comptar en què en temps passats les nenes no sabíem res de sexe ni havíem vist sexes masculins ni en pintura, llevat del dels germanets petits.

S'ha intentat classificar aquestes conductes en base a passats i traumes,però hi ha moltes variables en tot això,com en la violència.

La sexualitat infantil continua sent també una mena de tabú tot i que cada dia tothom és més precoç, sobretot les nenes.

Júlia ha dit...

Cert, Olga, això ho esmenta Rosa Gil al vídeo que menciono, com s'hi duia la carmanyola i es compartia el pernil barat. També és veritat que els cines tenien 'preferència' i 'general' i que era a la general, més barata, on se sopava de forma més habitual.

L'olor a desinfectant també era freqüent i al Condal del Paral·lel i m'imagino que a més cinemes semblants, els gats s'esmunyien per sota les butaques molt sovint i et donaven algun ensurt.

Júlia ha dit...

Glòria, crec que hi ha anècdotes per escriure una enciclopèdia, als pobles petits tot plegat era més difícil pel pes de la religió, de la moralitat, em sembla que és a El camino que el capellà recorre el cinema amb una llanterna, per enganxar actituds inconvenients.

En pocs anys tot va canviar molt tot i que encara et pots trobar arrambadors a les multituds, jo per sort ja no sóc agredida, he, he, però en sé casos. Ara si se m'acosten molt em temo que és per endur-se'm la bossa o el moneder...

Jo crec que això de cercar el morbo de la reacció era el més habitual ja que en aquells contextos no es podia arribar, afortunadament, més enllà, pel que fa als assetjaments a criatures.

També era habitual allò d'obrir-se la gavardina, recordo més d'un cas quan anàvem a recaptar pel Domund, amb aquelles guardioles de cap d'indi, negre o xinès... quins temps, quins costums.

iruna ha dit...

al comentari que et vaig fer no hi havia cap al·lusió a la pederàstia, júlia. i el que et comentava al final té més relació amb el que acabes dient-me sobre la sexualitat infantil (entre infants, vull dir), també un tema del que se'n parla molt poc.

dius que hi ha temes que millor no tocar-los, com la pederàstia, però penso que no aniria malament poder parlar-ne també amb més naturalitat. he hagut de buscar la paraula al diccionari perquè no tenia clar ben bé ja què significa, i trobo: "relació sexual entre un home adult i un infant, generalment del mateix sexe".

no sé si els exhibicionistes són considerats pederastes. pensava que la característica principal dels "pederastes" era la seua excitació contemplant o tenint relació amb menors d'edat. però si la paraula fa referència a "relacions entre persones majors d'edat (homes, i dones també, suposo) amb menors", bona part de les meues primeres relacions sexuals (i de molta més gent) han sigut "pederastes", d'una pederàstia volguda i consentida per les dos parts: quan tenia 15 anys i sortia amb nois de més de vint, l'abraçada i la besada amb un professor de l'institut...

per no voler parlar-ne, correm lo perill de caure en això que tu mateixa dius, que sovint confonem pederàstia amb delinqüència, quan de fet hi ha una gran diferència entre relacions volgudes o violentes i abusives, i acabem sentint i generalitzant angúnies, fent-les tabús, que el que fan és enfosquir encara més la sexualitat, en lloc de donar-hi prou llum.

te poso un exemple de com penso que això afecta a l'educació:

què és més important ensenyar-li a ma filla o a mon fill, menors d'edat, ara que són xiquets o quan siguen adolescents i joves? que tinguen temor i desconfiança de "la gent gran" i que lo principal que aprenguen del món de la sexualitat és lo perill de les relacions abusives?

o ensenyar-los que, principalment, la sexualitat pot ser una experiència molt agradable, viscuda amb naturalitat i sense una por excessiva, partint de la importància que sigue volguda i des del respecte mutu? que no és un món prohibit i que cal aprendre a viure'l respectant sempre la voluntat de l'altre i sabent fer respectar la nostra, evitant qualsevol intent d'abús, sabent distingir quan fem les coses perquè volem i quan no, podent parlar-ne quan pensen que hi ha alguna situació que no entenen o els resulta desagradable o incòmoda?

una de les coses que expliquen és que sovint les persones que s'hi han trobat acaben atrapades en carrerons sense sortida, on poder han entrat amb una certa curiositat fins que no han sabut com sortir-ne, cohibides per amenaces, incapaces de parlar-ne amb confiança amb la família o els amics, sovint per pura vergonya.

poder parlar les coses ajuda a viure-les. no poder fer-ho, en canvi, les enquista, mos les fa malviure, i imagino que és el que a vegades acaba conduint a conductes més obsessives, o, sense anar tan lluny, a senzillament viure amb estranyesa la sexualitat, en lloc de viure-la de forma natural.

Júlia ha dit...

Iruna, evidentment el tema del sexe és complex i em temo que uns tabús en substituiran uns altres, veig difícil que en algun moment i de forma general se'n pugui parlar sense manies, ni tan sols a la família, molts comportaments afecte la intimitat més profunda i també això tan espinós de la moralitat del moment. En tot cas crec que no són el mateix les relacions amb adolescents o pre-adolescents que abusar de criatures molt petites, per exemple. I que una cosa és el sentiment íntim i el desig i l'altre, com es gestiona, els diccionaris no s'acostumen a posar d'acord ni amb això i també van evolucionant, no són innocents. Sabem perfectament que els països pobres canalitzen molts d'aquests desigs ocults de gent benestant, i poca cosa hi fem o hi podem fer, en el fons tot és també un tema de llibertat i explotació. Política, vaja.