Em vaig ensopegar ahir, al 33, amb el documental Aquells cinemes d'ahir. He intentat tornar-lo a veure per la xarxa però de moment no és possible. El documental, breu, evocava els cinemes de barri, els cines de la meva infantesa. Hi intervenia Romà Gubern i el senyor operador de la fotografia del qual sento no recordar el nom. A més a més hi sortia també la Rosa Gil, la mestressa del restaurant Leopoldo.
La memòria dels cinemes de l'època dels meus pares ja s'ha perdut força i quan es parla de cine de barri es parla sobretot dels de després de la guerra civil, que han deixat un record profund en tots els qui ja passem dels seixanta. Van ser un dels pocs recursos a l'abast per defugir la grisor i la manca de possibilitats de la majoria, tot i que tampoc l'època no va ser tan casposa com sembla, mirada de forma retrospectiva. A més del cinema de barri hi havia les parròquies (on també es feia cinema), els centres excursionistes, els llocs de ballaruca, les festes majors i fins i tot les processons de Corpus. I hi havia el fet irrefutable que érem infants i que després vam ser joves i en aquestes èpoques vitals tot sembla més lluminós del compte.
Precisament fa un parell de dies vaig passar el llibre de Munsó Cabús sobre els cinemes barcelonins a un amic que vol preparar una xerrada sobre els locals del Paral·lel i rodalies, els nostres. Aquest llibre magnífic es va publicar a mitjans dels noranta i ja precisaria d'una continuació i suplement, car des d'aleshores hem perdut i reconvertit molts més locals, per desgràcia. L'exposició recent del Paral·lel, en acabar amb la guerra civil, no toca en excés aquest tema, tot i que ja des dels inicis del cinema s'havien començat a barrejar les filmacions amb d'altres espectacles. S'hava fet cinema a llocs com el Romea, el Liceu... A tot arreu. Ara la gent enyora el cinema però en la bona època del cinema la gent es planyia de la pèrdua de teatres i d'espectacles teatrals, tan superiors culturalment a les bajanades pel·liculeres, sempre fem el mateix, criticar els vius i mitificar els difunts.
Rosa Gil era l'única dama entrevistada i l'única que va incidir en el tema més populista i espinós d'aquells inoblidables cinemes. Per una banda va recordar el fet d'anar-hi a berenar i a sopar, de vegades amb la carmanyola i la gasosa i per altra quelcom més políticament incorrecte, un tema sobre el qual s'ha escrit poc i malament, els assetjaments sexuals a menors, que tant proliferaven en aquells locals, des dels seus inicis. A casa t'explicaven poca cosa sobre sexe però sí que t'advertien en contra dels tocadors. El tema no era nou, les nostres mares i àvies ja s'hi havien trobat. Llocs foscos i aglomeracions diverses eren indrets habituals en els quals podies topar amb el grapejador o arrambador, home jove o gran. I és que el meu avi ja ens explicava que una activitat habitual de la seva joventut era anar a les aglomeracions a tocar culs, per exemple.
El cine, com va remarcar Rosa Gil, era barat i s'hi enviaven les criatures sense complexos, per tal que el matrimoni pugués, fins i tot, gaudir d'una certa intimitat durant una estoneta de dia festiu, en un temps on el qual la gent feia més hores de feina que un ventilador. Si algú t'empipava li havies de dir: faci el favor o cridaré l'acomodador. Com que els cinemes eren plens com un ou no podies canviar de seient, en tot cas, com la mateixa Rosa Gil explicava, de vegades havies de marxar i tot. Les modalitats eren estirar la mà, agafar la de la criatura i portar-la a les parts íntimes de l'agressor, estirar la cama fins a fregar la teva amb insistència, hi havia molts mètodes d'acostament no desitjat per part del tipus corresponent.
L'acomodador no donava l'abast però no sempre se'l reclamava. Els tocadors comptaven amb la timidesa i la por de les nenes, i també dels nens, tot i que sobre l'assetjament als nens se'n parlava menys, com que no es podien quedar embarassats... Els assetjadors d'aquella mena triaven molt bé les seves víctimes però també es podien trobar, al cinema o a l'autobús, amb una noieta amb més geni que els escridassés, guarro, marrano, què fa, vostè! No s'acostumaven a immutar, els culpables, més aviat eren ben capaços de respondre, nena, (o senyora), què t'has pensat, què més voldries!!!
Entre setmana, quan anàvem al cinema amb la meva mare i el meu germà, triàvem, si podia ser, llocs estratègics, com ara els seients que tocaven al passadís. La meva mare se situava entre el passadís i un de nosaltres, tota precaució era poca. El gran nombre de senyors i nois de tota mena i aspecte que es dedicaven al tema em preocupa quan ho recordo, la veritat. Com és possible que n'hi hagués tants? També era perillós passar a prop d'una obra en construcció, els paletes eren un sector professional que treballava en equip i era ben capaç d'amollar tota mena de barbaritats a les xicotes. I tot això sense comptar amb els molts exhibicionistes patètics que sorgien de les cantonades al capvespre, a Últimas tardes con Teresa es descriu un d'aquests personatges, un desgraciat, de fet.
Hi havia amiguetes meves, més decidides, que sempre portaven agulles de cap per punxar els agosarats. Totes aquelles agressions no acostumaven, afortunadament, a anar més enllà. Els foscos cinemes de barri també eren un lloc d'esplai de les parelles, en aquelles darreres files, les de la maleteta (mà a la teta), com en deien, en broma. Per no parlar de fets més sòrdids, ja consensuats entre homes i senyores mercenàries especialitzades en tocaments assequibles. No sé si tot allò ens va traumatitzar, crec que no, i coses que avui m'he adonat que generen un gran alarmisme eren viscudes com exemples inevitables de les misèries humanes, coses que calia controlar i reprimir però sense fer-s'hi mala sang.
No sé de ningú, de cap senyor, que hagi fet alguna confessió literària i íntima sobre aquest tipus d'activitats per part seva. Els assetjadors cinèfils es deuen haver reconvertit en jaios tranquils i desmemoriats, la majoria dels quals faria la cara nova a algú que volgués arrambar les seves nétes o néts de forma immoral. Una vegada una veïneta meva va veure, arrambant a l'autobús, un senyor seriós, pare i espòs responsable i simpàtic, educat i recitador de poemes del centre parroquial. No m'ho vaig acabar de creure, aleshores, però avui penso que devia ser veritat.
El documental que comento em va fer pensar, els senyors participants incidien en aspectes populars, socials, sociològics, polítics, tècnics, d'aquells cinemes de barri. Rosa Gil, una dona i del Raval, encara que la família fos propietària, va ser l'única capaç d'anar més enllà del mite romàntic i entrar una mica a fons en la sordidesa d'aquell món, i ho va fer amb grapa, amb distància, amb ironia i humor i amb una admirable pietat retrospectiva per aquells pederastes pocasoltes de poca volada. Malgrat tot, evidentment, aquells cines tenien moltes virtuts, eren un lloc de trobada i d'esbarjo lligat a l'entorn, centres socials espontanis i vius on hi vam viure molt bons moments, molts somnis i moltes il·lusions encara que de tant en tant patíssim acostaments no desitjats per part de senyors poc recomanables que potser a casa seva eren uns sants, qui sap?
No sé pas com les nenes i noies d'avui viuen el tema ni si aquest és tan freqüent, la veritat. Em penso que no. En aquella època s'explicaven moltes coses a causa de la repressió sexual, de la misèria moral, però en temps republicans també passava. Tenim tendència a cercar explicacions psicològiques a un munt de capteniments humans poc recomanables però no ens en sortim, el sexe encara és tot un misteri i compta amb molts tabús que fa por d'entomar de forma desacomplexada. En aquest camp quan s'obre una porta se'ns tanca una finestra.
