19.2.14

CURRÍCULUMS OCULTS I MATERIALS DIDÀCTICS D'ABANS D'AHIR

La referència que l'amic blogaire Allau va fer l'altre dia del llibre ENCERADO Y CLARIÓN m'ha evocat per art de màgia nostàlgica tot un món escolar que avui sembla perdut i que ha estat molt bescantat, de vegades amb raó i d'altres de forma injusta. 


Com podeu comprovar aquell llibre amb models de dibuixos per a les austeres pissarres del passat era obra d'un mestre, artista i professor de dibuix molt apreciat, Lluís Mallafré. He trobat poques referències biogràfiques sobre ell però per casualitat m'he ensopegat amb una web familiar on es parla d'ell i d'altres persones notables de la mateixa família. Això és el que he pogut esbrinar (copio de forma literal del blog que indico):

LUIS MALLAFRÈ GUASCH

Nacido en Tarragona en el año 1895.Maestro y profesor de dibujo.Dibujaba con un trazo muy limpio y casi infantil.Fueron famosos y distribuidos incluso por Sudamérica sus cuadernos “Estío” para trabajos escolares durante las vacaciones y otros dirigidos a los maestros para hacer dibujos en la pizarra. Hizo ilustraciones del libro de Rovira i Virgili sobre la muralla de Tarragona. Realizó proyectos de urbanización del Campo de Marte y de unas escalinatas que bajarían del mirador a la Playa del Miracle. Llegó a trabajar en la Consellería d´Ensenyament. Tras la Guerra fue depurado y mandado a una aldea castellana, renunció y volvió a Barcelona para trabajar libremente y dando clases de dibujo en las escuelas salesianas,con los años, rehabilitado, fue profesor en un instituto de segunda enseñanza.Tenía cierto parecido con mi hermano Pedro. Estaba casado con Pilar García que regentaba una óptica en dónde está ahora el café Viena.Tuvo un único hijo , Luis, abogado, que ha trabajado por el gas de Barcelona.Llegó a nonagenario, los últimos años lo cuidó una negra.

Els canvis socials i polítics han fet que moltes d'aquelles entranyables publicacions quedessin lligades a un temps ombrívol però crec que tenien valors que ens caldria recuperar. El dibuix realista s'ha menystingut de forma absurda com si anés renyit amb la creativitat quan és una eina molt útil en tot moment. Fa uns dies escrivia sobre Emili Freixas i les seves làmines i crec avui que tot pot conviure i que tot es pot aprendre i tot ajuda a aprendre.

HI ha qui creu que es neix dibuixant, escriptor o músic quan, de fet, en tot es pot millorar. Un altre tema és arribar a ser un geni, és clar, però això passa també en camps com en el de l'esport, hi ha aptituds, actituds i habilitats. No hi ha res millor per dibuixar bé que fer-ho sovint i per a aquesta finalitat tot serveix, des de l'apunt del natural a la làmina més clàssica.

Una mestra molt gran i molt sàvia, avui ja desapareguda, que va compartir amb mi una de les primeres escoles quan jo tenia uns vint anys i ella gairebé seixanta, edat que en aquell moment em semblava una eternitat, conservava algunes publicacions curioses, llibres per a mestres de la seva època, amb pocs recursos i moltes necessitats. Un d'ells era un mètode inventat per un altre mestre, destinat a l'alfabetització d'adults o a ensenyar a llegir moltes criatures, en aquelles aules superpoblades del passat. El mètode, molt pràctic, havia estat inventat per l'autor, del qual sento molt no recordar el nom, un mestre anònim que potser fins i tot s'havia autoeditat el llibre. Consistia en fer el que més endavant vaig veure explicar com si es descobrís la sopa d'all, associar les lletres a sons i gestos. Potser en català tingui el tema més dificultat, no ho sé, en aquells anys tot era en hispànica llengua oficial, com podeu imaginar. La mestre que menciono l'havia utilitzat amb gent gran i amb criatures i me'n va garantir l'efectivitat.

Aleshores no hi havia sistemes de còpia, ni tan sols màquines d'escriure, a les escoles primàries. Vaig copiar-me mig llibre a mà, dibuixos inclosos, i amb el temps se'm van perdre aquells apunts maldestres. L'autor havia experimentat el mètode en campanyes d'aquelles d'alfabetització que, de tant en tant, es feien per la geografia espanyola, poques i apressades, i crec que també s'havia aplicat en algunes casernes, doncs durant anys la mili servia a més d'un per aprendre a llegir i escriure. No he sentit a ningú del camp de l'ensenyament parlar d'aquell llibre, ni l'he vist mai més. Sovint entomem mètodes pedagògics amollats per patums que no han vist l'escola ni pel folre, la veritat, i aquestes iniciatives nostrades, tan meritòries, ni són apreciades ni són conegudes ni se'ls dóna cap valor.

Els dibuixos de Mallafré no es trobaven tan sols en indrets pedagògics, havia fet moltes coses, nines de retallar, construccions, de tot. Sobta avui comprovar de quantes coses va ser autor, entre les quals molts dels models per a treballs manuals en paper de l'Editorial Salvatella, uns treballs barats i ben explicats, molt útils. Pot ser que algú trobi carca tots aquells materials, avui la pissarra tradicional és ja un record i fins i tot se la va arribar a considerar perillosa per a la salut, a causa del polsim de guix que produïa, què hi farem. Si tot el que avui diuen que és dolent ho fos tant com diuen la gent de la meva generació i de les anteriors no hauria passat dels quaranta-i-pocs, la majoria.

La pissarra era un estri econòmic i que demanava l'esforç de copiar i d'escriure a mà amb lletra llegible, cosa aquesta que sempre m'ha costat força. Més endavant vam començar a fer còpies amb coses pintoresques, com ara una gelatina ensucrada que fabricàvem a casa nostra les seguidores del mètode Freinet i que funcionava amb uns clixés especials, se'n podien treure vint-i-pico de còpies i tot. Un cap de setmana calorós vaig arribar a la meva classe i es veu que el sucre havia atret una rastellera de formigues que pujaven per la paret, passejaven pels prestatges i es fotien sense manies aquell invent tan reeixit. Després vam fer servir els clixés encerats, amb els punxons aquells  i el vernís acolorit per arranjar errades. Tot ha passat i tot passarà i el que avui sembla modern demà serà un record i encara gràcies.


15 comentaris:

Galderich ha dit...

Ep, la pissarra per mi no té substitut. És espontània, ràpida i econòmica. Si diguéssim que és ecològica -no com els retoladors Veleda- segur que la conselleria d'Ensenyament les faria obligatòries... qüestió de noms!

Galderich ha dit...

Per cert, el darrer comentari biogràfic de "los últimos años lo cuidó una negra" no té despreci...

Francesc Puigcarbó ha dit...

M'en recordo (tot i ser molt jove) dels quaderns de dibuixos d'en Mallafré. Ai, com enyoro la pissarra, i els guixos blancs que sovint eren projectils llencivols.

Ricard Masferrer ha dit...

Pels alumnes la pissarra segueix exercint una gran fascinació. Si els deixes molts d'elles hi van i es posen a dibuixar i guixar. Els hi encanta.

Allau ha dit...

Quan més gran em faig, més recordo els meus anys de parvulari. Ara em retorna el paper de seda i el paper "pinotxo".

Jo, com a en Galderich, això de "los últimos años lo cuidó una negra" m'ha arribat al cor. No aspiro a res més.

Enric H. March ha dit...

Aquests llibres i llibretes em semblen entranyables. De Salvatella recordo les "Lecturas manuscritas". Però també de Roma, Rubio... Les llibretes de caligrafia, les "Lecciones de cosas". Del Mallafré també vaig tenir coses, retallables de nines inclosos.

Llegíem molt, escrivíem i fèiem bona lletra. Cuidàvem les llibretes i fèiem rètols a totes les lliçons.

Júlia ha dit...

Galderich, la història de les pissarres també mereix un apartat al llibre de les ximpleries, van començar a bescantar la pols del guix, dolenta per als infants, segons 'ells', ja no hi va poder haver pissarres pintades a la paret, que eren grans i pràctiques, havien de ser petites i mòbils i a la llarga a molts llocs ja es van posar les horribles velledes que jo crec que són pitjors, al menys com a substitutes i no com a complements.

Fins i tot ara de gran, quan vaig anar a dibuixar i pintar a l'Escola de la Dona, alguna professora es planyia del canvi, ja que en aquelles negres es podien fer exemples reeixits, amb ombres i tot això, allà ara també tenen velledes.

No sabia si copiar això de la negra, però com que el blog és de la família i m'imagino que està posat de forma espontània i carinyosa... Jo també vull un negre, jove i ben plantat si pot ser, i que xampurregi català i castellà, una miqueta, en els meus darrers temps.

Una amiga meva per cert buscava algú per tenir cura del seu pare i recordo que em va explicar que quan demanava a les agències havia de precisar que no fos negre, ja que l'home es veu que era racista visceral, així que quedava ella molt malament en fer aquella precisió. De fet l'home tenia mal caràcter i foragitava també les blanques, va morir fa anys, tot un caràcter.

Júlia ha dit...

O sigui, que de moment no diran pas que és ecològica a menys que no surti un guix que no faci pols de guix, cosa molt rara. També van dir que si la vista, amb allò del blanc i negre... en fi, paparrutxes del nostre temps.

Júlia ha dit...

Francesc, res a afegir, jo també. Per cert, ahir estava confegint un itinerari patrimonial pel meu barri i hi ha una casa modernista de pisos que té per nom Casa Francisco Puigcarbó, ja t'enviaré la referència. Potser que en reclamis la propietat.

Júlia ha dit...

Si els deixes i els deixen, Ricard, que no és tan fàcil... tot i que encara en venen de joguina.

Júlia ha dit...

Allau, a mi fa temps que em passa,a més a més em venen coses raríssimes del passat al cap, frases de l'avi, comentaris de la meva mare, sovint coses sense gran importància i fins i tot com que la memòria és traidora penso si seran veritat o no. Això de la negra ens ha arribat al cor.

Júlia ha dit...

Enric, jo també vaig tenir moltes coses i a més he anat sabent que algunes que no recordava que fossin obra d'ell també n'eren. Un crac del dibuix, quants records, amb en Freixas un tàndem de culte per al meu altar artístic.

Júlia ha dit...

Nonagenari, supervivent de després de la guerra, dibuixant i cuidat per una senyora multicultural 'de color', què més es pot demanar??? I segurament amb molts best-séllers escolars!!!

Loreto Giralt Turón ha dit...

Doncs aquests dibuixos agradarien moltíssim a la meva filla, són molt tendres

Júlia ha dit...

Jo crec, Loreto, que ben reeditats i sense prejudicis, tindrien una gran sortida, encara avui, molts d'aquests materials.