La referència que l'amic blogaire Allau va fer l'altre dia del llibre ENCERADO Y CLARIÓN m'ha evocat per art de màgia nostàlgica tot un món escolar que avui sembla perdut i que ha estat molt bescantat, de vegades amb raó i d'altres de forma injusta.
Com podeu comprovar aquell llibre amb models de dibuixos per a les austeres pissarres del passat era obra d'un mestre, artista i professor de dibuix molt apreciat, Lluís Mallafré. He trobat poques referències biogràfiques sobre ell però per casualitat m'he ensopegat amb una web familiar on es parla d'ell i d'altres persones notables de la mateixa família. Això és el que he pogut esbrinar (copio de forma literal del blog que indico):
LUIS MALLAFRÈ GUASCH
Nacido en Tarragona en el año 1895.Maestro y profesor de dibujo.Dibujaba con un trazo muy limpio y casi infantil.Fueron famosos y distribuidos incluso por Sudamérica sus cuadernos “Estío” para trabajos escolares durante las vacaciones y otros dirigidos a los maestros para hacer dibujos en la pizarra. Hizo ilustraciones del libro de Rovira i Virgili sobre la muralla de Tarragona. Realizó proyectos de urbanización del Campo de Marte y de unas escalinatas que bajarían del mirador a la Playa del Miracle. Llegó a trabajar en la Consellería d´Ensenyament. Tras la Guerra fue depurado y mandado a una aldea castellana, renunció y volvió a Barcelona para trabajar libremente y dando clases de dibujo en las escuelas salesianas,con los años, rehabilitado, fue profesor en un instituto de segunda enseñanza.Tenía cierto parecido con mi hermano Pedro. Estaba casado con Pilar García que regentaba una óptica en dónde está ahora el café Viena.Tuvo un único hijo , Luis, abogado, que ha trabajado por el gas de Barcelona.Llegó a nonagenario, los últimos años lo cuidó una negra.
Els canvis socials i polítics han fet que moltes d'aquelles entranyables publicacions quedessin lligades a un temps ombrívol però crec que tenien valors que ens caldria recuperar. El dibuix realista s'ha menystingut de forma absurda com si anés renyit amb la creativitat quan és una eina molt útil en tot moment. Fa uns dies escrivia sobre Emili Freixas i les seves làmines i crec avui que tot pot conviure i que tot es pot aprendre i tot ajuda a aprendre.
HI ha qui creu que es neix dibuixant, escriptor o músic quan, de fet, en tot es pot millorar. Un altre tema és arribar a ser un geni, és clar, però això passa també en camps com en el de l'esport, hi ha aptituds, actituds i habilitats. No hi ha res millor per dibuixar bé que fer-ho sovint i per a aquesta finalitat tot serveix, des de l'apunt del natural a la làmina més clàssica.
Una mestra molt gran i molt sàvia, avui ja desapareguda, que va compartir amb mi una de les primeres escoles quan jo tenia uns vint anys i ella gairebé seixanta, edat que en aquell moment em semblava una eternitat, conservava algunes publicacions curioses, llibres per a mestres de la seva època, amb pocs recursos i moltes necessitats. Un d'ells era un mètode inventat per un altre mestre, destinat a l'alfabetització d'adults o a ensenyar a llegir moltes criatures, en aquelles aules superpoblades del passat. El mètode, molt pràctic, havia estat inventat per l'autor, del qual sento molt no recordar el nom, un mestre anònim que potser fins i tot s'havia autoeditat el llibre. Consistia en fer el que més endavant vaig veure explicar com si es descobrís la sopa d'all, associar les lletres a sons i gestos. Potser en català tingui el tema més dificultat, no ho sé, en aquells anys tot era en hispànica llengua oficial, com podeu imaginar. La mestre que menciono l'havia utilitzat amb gent gran i amb criatures i me'n va garantir l'efectivitat.
Aleshores no hi havia sistemes de còpia, ni tan sols màquines d'escriure, a les escoles primàries. Vaig copiar-me mig llibre a mà, dibuixos inclosos, i amb el temps se'm van perdre aquells apunts maldestres. L'autor havia experimentat el mètode en campanyes d'aquelles d'alfabetització que, de tant en tant, es feien per la geografia espanyola, poques i apressades, i crec que també s'havia aplicat en algunes casernes, doncs durant anys la mili servia a més d'un per aprendre a llegir i escriure. No he sentit a ningú del camp de l'ensenyament parlar d'aquell llibre, ni l'he vist mai més. Sovint entomem mètodes pedagògics amollats per patums que no han vist l'escola ni pel folre, la veritat, i aquestes iniciatives nostrades, tan meritòries, ni són apreciades ni són conegudes ni se'ls dóna cap valor.
Els dibuixos de Mallafré no es trobaven tan sols en indrets pedagògics, havia fet moltes coses, nines de retallar, construccions, de tot. Sobta avui comprovar de quantes coses va ser autor, entre les quals molts dels models per a treballs manuals en paper de l'Editorial Salvatella, uns treballs barats i ben explicats, molt útils. Pot ser que algú trobi carca tots aquells materials, avui la pissarra tradicional és ja un record i fins i tot se la va arribar a considerar perillosa per a la salut, a causa del polsim de guix que produïa, què hi farem. Si tot el que avui diuen que és dolent ho fos tant com diuen la gent de la meva generació i de les anteriors no hauria passat dels quaranta-i-pocs, la majoria.
La pissarra era un estri econòmic i que demanava l'esforç de copiar i d'escriure a mà amb lletra llegible, cosa aquesta que sempre m'ha costat força. Més endavant vam començar a fer còpies amb coses pintoresques, com ara una gelatina ensucrada que fabricàvem a casa nostra les seguidores del mètode Freinet i que funcionava amb uns clixés especials, se'n podien treure vint-i-pico de còpies i tot. Un cap de setmana calorós vaig arribar a la meva classe i es veu que el sucre havia atret una rastellera de formigues que pujaven per la paret, passejaven pels prestatges i es fotien sense manies aquell invent tan reeixit. Després vam fer servir els clixés encerats, amb els punxons aquells i el vernís acolorit per arranjar errades. Tot ha passat i tot passarà i el que avui sembla modern demà serà un record i encara gràcies.
