Hi ha racons de Barcelona que tenen per a mi un encant especial, un d'ells és el que conformen l'església de Sant Pau del Camp i l'escola Collaso i Gil, al carrer Sant Pau. És com si la història s'aplegués en diferents èpoques en aquell indret.
L'escola ha acollit sempre gent humil, té una llarga història, començant pel personatge que li dóna nom, Collaso i Gil, home intel·ligent, avançat al seu temps, alcalde admirable de la ciutat i que va deixar els seus diners per a causes filantròpiques, entre les quals, la construcció de l'escola. L'escola la va projectar l'arquitecte Josep Goday.
Durant les darreres dècades l'escola ha acollit onades migratòries de tot el món. Fa anys que escolto bestieses diverses amarades de prejudicis sobre aquest alumnat divers que, en general, foragita els de casa. He escoltat avis i àvies de la meva edat manifestant que aquest alumnat fa baixar el nivell.
Quan surto a pintar amb gent dels cursos de l'Escola de la Dona sovint em trobo grups infantils i de jovenalla que surten a fer activitats diverses. Quan el meu pare era viu i jubilat i passejava sovint per Montjuïc, sovint feia broma i em preguntava amb ironia que quan estudiaven els nens i nenes, si sempre eren pel carrer. De vegades penso que potser tenia una mica de raó.
Fa alguns dies em vaig ensopegar, al funicular de Montjuïc, amb un grup d'aquella escola, nois i noies d'uns deu o onze anys, aquesta edat tan amable en què es comença a ser gran sense viure encara en la inquietud de l'adolescència. Una mestra jove i nerviosa es queixava a una de més edat de banalitats, un nen no havia dut esmorzar, un altre havia hagut de tornar a casa a cercar el permís per a la sortida.
La mestra més gran minimitzava els temes, d'esmorzar ja n'hi donarien entre tots i el nen havia trigat en portar el permís pel fet que vivia lluny de l'escola. Jo estava asseguda al vagó i al meu costat hi tenia dues nenes molt simpàtiques i espavilades, una de més xerraire i una altra de més tímida. Els vaig dir que anaven a una escola amb molta història i vaig poder comprovar que coneixien força la història del centre. Hi ha quadres antics, em va comentar la xerraire, molt orgullosa de la seva escola.
Discurs de Francesc Macià en la inauguració de les obres de l'escola (Brangulí)
Parlaven un català perfecte i fluïd. La xerraire em va dir que era del Marroc, de Nador, però que, de fet, havia nascut aquí. Li vaig dir que jo havia tingut molts alumnes del Marroc, ja que també havia estat mestra i ara estava jubilada i me n'anava a dibuixar. Els va desvetllar molta curiositat que hagués tingut alumnat del país de la seva família. Em van explicar que ara els havia arribat a classe una nena pakistanesa que no sabia ni castellà ni català i que l'havien d'ajudar entre tots.
Anaven a una cursa escolar. Quan vaig baixar del funicular vaig felicitar la mestra gran, pel bon comportament dels alumnes i pel bé que s'explicaven. Em va dir que es podia haver jubilat ja però que estava molt a gust amb la feina. Si als infants se'ls tracta bé, es comporten bé, em va assegurar, afirmació optimista que jo matisaria. Vam comentar com, en ocasions, molts prejudicis venen sobre tot a partir de gent de la professió.
Un cop als jardins de Mossèn Cinto, mentre dibuixava, va aterrar allà una altra escola. Era una escola francesa, tirant a pija. Els nens i nenes eren si fa no fa de la mateixa edat que els del Collaso, molt simpàtics també, l'única diferència remarcable era que anaven uniformats amb xandalls amb l'escut de l'escola i que hi havia més rossets i més autòctons. Em van preguntar si els dibuixos eren per a un concurs.
Fotografia manllevada, com altres, de la web de l'escola
Se'm van dirigir en castellà, com que jo els responia en català alguna nena va fer l'esforç i em va respondre en català, amb alguna dificultat. Era catalana però no s'expressava en aquesta llengua, ni de bon tros, com la del Collaso. Els infants són més o menys iguals a tot arreu, les diferències venen del context familiar i educatiu, més aviat. Anaven al Liceu, em van explicar, a veure una obra adaptada als escolars i els vaig dir que els agradaria molt. Evidentment, no hi havia en el grup criatures de països emergents, ni diversitat comprovable. Un professor els va aplegar per marxar i se'ls va dirigir en francès, devia ser la norma de l'escola.
Diuen que naixem tots iguals però que al cap d'uns segons ja som diferents. Potser és així. Per sort avui tothom va a escola i crec que les escoles, públiques, privades, concertades o el que sigui funcionen molt bé, en general. Estaria bé que s'establís un intercanvi entre escolars que fes possible que móns tan diferents com els d'aquells dos grups d'escolars es relacionessin a fons i intercanviessin experiències. Potser en algun cas es fa, no ho sé, però em temo que no és gens freqüent.
L'escola Collaso i Gil, amb tots els alts i baixos de la història i la seva situació a la ciutat, sempre ha mantingut el prestigi educatiu i en els darrers anys ha rebut premis diversos relacionats amb el treball pedagògic que s'hi realitza.
El Collaso i Gil va tenir un primer director admirable, el senyor Lluís Alabart. Després de la guerra civil el van depurar i ho va passar molt malament. TV3 li va dedicar va temps un espai en un programa on s'explicava la seva trajectòria i els seus problemes polítics, l'havien denunciat companys de l'escola i en la denúncia s'especificava que era catalanista i ensenyava Història de Catalunya. Aquest programa està penjat a la web de l'escola. El perill,la crueltat i la traïció sovint venen de molt a prop, amics, coneguts, saludats, col·legues. Els manaies podrien fer poca cosa sense la col·laboració de la població ressentida i perversa, més inquietant encara quan es pot amagar en l'anonimat.
Al senyor Alabart el va avalar molta gent a la qual havia ajudat, va sobreviure però va perdre la feina. Al cap de deu anys va tornar a fer de mestre però va haver de treballar a València, desterrat, durant tres o quatre anys. Malalt i trist, al capdavall va poder retornar a Barcelona, no tenia accés a càrrecs directius. Va treballar fins als setanta anys ja que, encara que sembli mentida, durant molts anys aquesta era l'edat de jubilació dels mestres quan, en la majoria de sectors, la gent ja acabava la vida laboral als seixanta-cinc.
Els mestres són unes víctimes molt a l'abast, quan van mal dades. S'amaga sovint que durant la guerra també hi va haver depuracions diverses per motius absurds, com ara el de ser creient i anar a missa, fins i tot encara que fessis bé la feina. També, en aquells casos, moltes denúncies venien de gent propera. El franquisme en va fer de més gruix perquè va tenir més temps i més recursos, vet-ho aquí.
L'escola Collaso i Gil surt en una pel·lícula amb molts aspectes interessants, Sin la sonrisa de Dios, de l'any 1955. Té l'origen en una novel·la de José Antonio de la Loma i la va dirigir Julio Salvador. De la Loma, que després faria cinema quinqui, havia treballat de mestre al Barri Xino o Raval, per això, malgrat el missatge conservador i paternalista de la pel·lícula, hi ha molts elements realistes, reflecteix el context del moment, pobresa, misèria, marginació. Els problemes es resolen, és clar, amb l'abnegació i dedicació de l'esforçat mestre, un guapíssim Conrado San Martín, actor incombustible encara feliçment viu.
Hi ha un fragment en el qual l'amo d'una escola elitista li ofereix feina a San Martín, a causa de la seva bona presència, amb la qual aconseguiria atreure mares benestants a l'escola. O sigui, que no el vol fitxar per la seva vàlua professional sinó per la seva bona planta, amb molt bona vista comercial. Un mestre vellet que viu de forma molt humil, antic professor seu, el fa reflexionar sobre el tema i, és clar, defuig la temptació i torna amb els oprimits.
Em va emocionar que las nenes de l'escola valoressin el fet d'anar a un centre amb tant de gruix històric i sentimental. Tot un privilegi, vaja.
