23.8.14

MEDITACIONS ESTIUENQUES ( i 10): POBLES



Ahir, al segon canal, van emetre, sense interrupcions, Le boucher, una pel·licula de l'any 1970 dirigida per Chabrol. He escrit sobre Chabrol en diferents ocasions, la meva opinió personal és que es tracta d'un director amb alts i baixos i amb moltes pel·lícules que no acaben de ser rodones perquè en ocasions semblen mal acabades. Però fins i tot en la més fluixeta s'hi copsen elements atractius, de fascinació morbosa pel mal quotidià. La meva preferida, considerant que tampoc no les he vistes totes, és, ara per ara, Au coeur du mensonge, potser de les menys conegudes. Un element important en moltes històries chabrolianes és el retrat que ens fa del món provincià francès, no tan diferent del món provincià universal, de la mateixa manera que també les grans ciutats tenen, al capdavall, moltes coses en comú.

El temps dóna a aquests retrats gairebé costumistes un valor afegit, els paisatges, el color esvaït, els vestits, els interiors, les botigues, els cotxes. La pel·lícula compta amb dos grans protagonistes, Stephane Audran que va estar casada amb Chabrol després d'haver-ho estat amb Trintignant, i Jean Yanne, tot un personatge, actor, director, humorista, músic i moltes coses més, que va morir l'any 2003 i que a casa nostra no és gaire recordat. No vaig veure la pel·lícula quan la van estrenar però sí que recordo haver-ne vist algun tràiler al cinema. Hores d'ara l'argument és prou conegut i es pot trobar a internet amb facilitat, una mestra eficient, desenganyada de l'amor, estableix una relació platònica amb un carnisser que coneix en un casament i que resulta que és un assassí en sèrie. L'originalitat del plantejament rau en el fet que la pel·lícula desvetlla compassió per l'assassí, sacsejat per una vida esquitxada de violència, que ha combatut a Argèlia i Indoxina i que ha vist sang i morts a dojo. A la pel·lícula en sabem tres crims, tres noies joves a les quals no han violat, per cert.

Em temo que si els crims s'haguessin afegit a una violació aquest carnisser d'aparença bonhomiosa no ens desvetllaria la mateixa pietat. Encara el sexe és avui un element espinós i que provoca angoixa, fa uns dies un psicòleg aparentment seriós manifestava a la premsa, sense vergonya, que la millor sortida per als pederastes era el suïcidi. Això de la pederàstia s'ha convertit en una mena de calaix de sastre on s'inclou des del criminal sàdic fins al desgraciat que quan érem jovenetes ens arrambava al cinema o l'autobús. Posat a demanar suïcidis podia demanar també el dels maltractadors de dones o d'infants, compartimentar la violència i etiquetar el mal en estranyes especialitzacions sempre m'ha semblat perillós. 

Fins i tot en això de l'abús en la gresca turística s'aixequen alarmes quan pel mig hi ha sexe visible. Visible, és clar, perquè allò que es fa en privat o lluny de casa no ens fa ni fred ni calor. Precisament Chabrol tracta el tema en la pel·lícula que menciono, ambientada a la Bretanya i en la qual un pobre home una mica raret i amargat es vist per tot un poble com a sospitós en el cas de l'assassinat d'una nena, en aquest cas amb abús sexual inclòs. Al final el culpable serà un altre desgraciat, un vellet aficionat a viatjar als països on la prostitució infantil és un mitjà habitual de subsistència, però el mal ha fet forat també en el fals culpable, pressionat per totes bandes i mirat amb inquietud fins i tot per la seva dona.

Els infants, víctimes innocents de tantes coses, desvetllen els nostres sentimens pregons i això ho saben els mitjans de comunicació que juguen amb el tema sense vergonya. Els infants passen gana, els infants no poden anar de colònies, els infants són maltractats, els infants moren a les guerres. Moltes xifres de morts en les diferents tragèdies del món fan apartats segons l'edat. La mort violenta de gent vella, en moltes ocasions, ha trigat en ser descoberta perquè, al capdavall, els vells ja s'han de morir. Aquestes coses han canviat molt amb els segles, abans els infants eren personetes sense gaire valor específic, ara són un bé escàs, preuat i un element susceptible de xantatge emocional quan toca. El pitjor és que en això no som objectius ni imparcials i tampoc les informacions que ens amollen contribueixen a donar una imatge seriosa de l'estat de la qüestió, per desgràcia. Hi ha infants estimats i infants sobreprotegits, infants maltractats i infants oblidats, infants abusius i cruels i manipuladors i infants dominats per altres infants. A l'escola un bon observador pot adonar-se que les relacions de poder que es troben en una aula de primària no són molt diferents de les que es poden trobar en un poble, en un barri, en una empresa, en un país. Però això fa una mica de por i sempre s'intenta buscar explicacions a allò que no en té.

Aquest carnisser francès és una víctima de la violència consentida, la mort en determinats contextos de guerra o d'estats policials és horrible tot i que el món l'assumeix o l'amaga, però la mort absurda en un mitjà civilitzats sembla més condemnable i més horrorosa. En un cas i en l'altre és igualment gratuïta. El tema dels disbarats colonials perpetrats per l'estat francès és tractat de puntetes a la pel·lícula però es troba en el rerefons de la bogeria encoberta d'aquest pobre home. Tampoc els fets delictius semblen iguals en un mitjà rural que en una gran ciutat. Els pobles, en teoria, han canviat molt, però en molts d'ells es conserven dèries antigues, divisions, reticències i antipaties que de vegades tenen arrels en enfrontaments ancestrals, sense que ni els afectats se n'adonin. La suposada vida idíl·lica i tranquil·la del medi rural -per dir-ne d'alguna manera- és i ha estat sempre un miratge. En una novel·la de Rendell, autora que també Chabrol va portar al cinema, afrancesant-ne el context, una noia reflexiona sobre la vida al poble on viu, agradable pel fet que coneixes a tothom i et sents segura i acompanyada en aquell context, un context però, del qual vols fugir de seguida que puguis i per això cal una eina imprescindible per als joves d'avui que viuen en aquestes societats, el cotxe. La mestra de la pel·lícula té un evocador dos cavalls que es desplaça per fosques carreteres com un personatge més de la història. La pel·lícula mostra un món decadent el qual, en certa manera, ha quedat ja obsolet, com remarca un policia convencional quan s'adona del mal funcionament de les línies telefòniques. Però en molts aspectes, més enllà de la tecnologia i la millora de les carreteres, no hem canviat tant com voldríem creure. Tot plegat és una mica com les riades imprevistes, que retornen de tant en tant per moltes canalitzacions que s'inventin els experts.


4 comentaris:

Miquel ha dit...

Me quedé justo cuando la maestra descubre el encendedor que le había regalado junto al cadáver.
Las películas francesas me gustan cuando triangulan, que lo suelen hacer a menudo, y te explican hechos cotidianos y diferentes maneras de actuar de los personajes. Esta la empecé a encontrar demasiada violenta, y la verdad, en el segundo asesinato ya la dejé estar.
salut

Júlia ha dit...

Pues precisamente sólo se ve un cadáver y el suicidio del protagonista, es una película interesante, Miquel.

gloria abras pou ha dit...

Jo sóc molt chabroliana. "El carnicero" la vaig veure de molt joveneta en un cinema de Badalona. Més tard l'he tornat a veure a la tv i sempre m'ha interessat com m'han interessat "Canard à l'orange", "Violette Nozière" o "Les vouleurs".
Chabrol té una marca indissimulable de barroer -li devia agrada Hitrchcock- però no va va voler se d'altra que ell mateix. I pocs han retratat tan bé la provincia francesa i el seu costat més inquietant. Sempre m'ha recordat els pobles que m'envolten.
Salut, Júlia!

Júlia ha dit...

Glòria, els pobles i poblets inquieten força i tenen trets comuns a tot arreu que, ben aprofitats al cinema o a la literatura, són una mina, encara avui.