13.11.14

EL XARLATÀ, PROFESSIONAL INCOMBUSTIBLE


A la xerrada de dimarts, en el passeig incomplet i parcial que vaig fer per l'espai i el temps del Paral·lel, algú va evocar el tema dels xarlatans en el qual no havia entrat. És aquest un ofici que he evocat manta vegades al blog. Una de les poques distraccions dominicals de la meva infantesa era anar amb el meu pare a escoltar els xarlatans de les Drassanes. No recordo que el pare comprés mai res, eren anys d'escassedat. Un dels productes més habituals que oferien aquells venedors eren les fulles d'afaitar i també la ràdio les anunciava amb insistència i amb cantarelles comercials molt divertides com ara aquella de soy el fantasma barbudo, es un tipo pistonudo. El fantasma de la cançoneta tenia un problema en afaitar-se però el problema s'acabava quan utilitzava una marca determinada, Palmera.  L'empresa encara existeix, per cert, tot i que va diversificar la seva producció. Per la televisió també van anunciar aquesta marca.
A l'entranyable pel·lícula La calle sin sol un Manolo Morán que encara era poc conegut feia el paper d'un xarlatà i sembla que les escenes van ser rodades fent veure que era un xarlatà de veritat i no pas un actor i també venia fulles d'afaitar. El cinema antic, més enllà dels arguments que havien de fer concessions a la moralitat i la situació política d'aquells anys, és un veritable documental a l'entorn dels paisatges rurals i urbans, que se'ns mostren sense poesia rància ni servituds i que esdevenen sovint una veritable crítica social més enllà de les intencions dels seus actors, directors i guionistes. També podem veure xarlatans populars, en aquest cas a Madrid, a d'altres pel·lícules antigues, com Domingo de Carnaval, del gran Edgar Neville.

Un xarlatà de les Drassanes explicava de tant en tant una història que a mi, que era petita, m'impressionava força, sobre una noia que s'havia depilat les cames amb unes fulles d'afaitar de mala qualitat, motiu pel qual es va lesionar, se li va infectar la ferida i va acabar amb la cama tallada. Recordo fins i tot el nom de la víctima i com començava la tètrica descripció de l'accident: a Marisa le han cortado la pierna. També recordo que el venedor comparava la qualitat de les seves fulles d'afaitar amb la ternera de Gerona, cosa que al meu pare, que era de la província de Girona, li feia la mar de gràcia. Encara més, com que jo vaig gaudir durant anys d'una memòria remarcable, un cop a casa em feiaen repetir els discursos dels xarlatans i tota la família es feia un tip de riure i jo em sentia una triomfadora absoluta en el marc casolà i veïnal de la meva llar poble-sequina.

A més a més de servir per afaitar-se les fulles d'afaitar s'utilitzaven per a depilacions casolanes i per fer punta als llapis i eren un perill en mans de les criatures. La marca Gillette es va reconvertir durant un temps en un nom genèric, la gilet va ser un estri escolar i encara bo que es va inventar una mena de protector per al seu destí de fer punta al llapis que la feia menys inquietant. No sé que té a veure amb tot plegat però també jugàvem al pati a fer la gilet, cosa que consistia en agafar-nos de les mans amb una companya i donar voltes a tot velocitat i estirant el cos cap enrere tant com es podia.

El senyor Badenes, al seu llibre sobre el Paral·lel, evoca un dels xarlatans més famosos de la postguerra. Crec que el carrer de les Flors que menciona devia ser en realitat el carrer d'Aldana. 

El més famós xarlatà d'aquella època va ser un aragonès que quasi sempre 'actuava' en el clàssic Peñón, o en el xamfrà del Paral·lel amb el carrer de les Flors, enfront mateix de l'antic Talia. Aquest xarlatà tenia una facilitat de paraula i maneres d'actor francament increïbles. En ocasió de la gran eufòria que un sorteig de Nadal va produir en caure la primera a la nostra ciutat, em va confessar que ell no envejava la sort de la rifa, perquè ja la tenia, i sobrada, amb el seu ofici de xarlatà, amb què va guanyar una fortuna que va saber emprar molt bé i que li va permetre retirar-se i passar a viure de renda relativament jove.

En aquesta web he trobat una evocació interessant sobre els xarlatans que venien coses diverses a tocar del popular Peñón, en aquest cas fa referència a una època anterior i hi ha implicat el mateix Gaudí, per cert. El gran Ángel Zúñiga va definir l'espai amb el nom poètic d'ágora de mangantes. Em sorprèn comprovar quants espais d'abans de la guerra eren encara vius a finals dels anys quaranta i em sap greu no haver tingut aleshores la capacitat d'observació adient per a arxivar-los en el meu imaginari personal.
veuscarrer
La tècnica dels xarlatans l'han recollit els espais televisius de venda de tota mena de productes. De vegades em miro aquests espais una estoneta perquè em semblen gairebé humorístics. T'ofereixen un producte i te'n regalen deu més, te envien la cosa amb discreció si cal, et fan grans ofertes si ho compres en unes dates determinades i molts d'ells són gairebé universals i ves a saber on els han endegat. La normalització va acceptar la paraula xarlatà, que té matisos molt diferents de termes com ara baladrer. Tot i que jo pensava que la paraula venia del castellà i sembla que ve de l'italià a través del francès i és que si vingués de l'espanyol ja l'haurien rebutjat del tot, em temo, encara més en els temps que corren.

Al nostre MNAC hi podem trobar, si no l'han amagat, un interessant quadre de Tièpolo amb un xarlatà vuitcentista. També trobem xarlatans en d'altres quadres antics, com en el de Longhi, que penjo a sota del de Tièpolo.
El xarlatà



La ciutat de la meva infantesa era encara plena de venedors ambulants i no solament la ciutat, als mercats dels pobles i en època de festes i celebracions era habitual la presència dels baladrers i xarlatans. A davant de casa dels meus sogres, a Molins de Rei, durant molts anys, en temps de la Fira o de la Festa Major, s'instal·lava un senyor que venia corbates i les publicitava de forma contundent i sorollosa, tant és així que així que van poder, en aquells dies assenyalats i festius, els meus sogres se n'anaven a fer una sortideta turistica cap a  indret més tranquils. 

Als diccionaris i enciclopèdies s'hi poden trobar definicions diverses i fins i tot contradictòries, àdhuc en algun cas els defineixen com a estafadors, cosa que no sempre era així. En aquest sector, com en tots els sectors professionals, hi havia de tot. Jo crec que els xarlatans de postguerra i, en concret, aquells que tenien la seva seu més o menys fixa a tocar de les Drassanes, formaven part d'una categoria diferent. És una llàstima que els pintors i dibuixants de l'època no tinguessin tanta afició com els del segle XVIII per reproduir la vida popular i quotidiana del moment. Tampoc no he trobat gairebé fotografies d'aquella època i d'aquella gent. Aquí, una de Català Roca, de 1953. Si no fos per ell i alguns altres...
S'havien fet molts concursos de xarlatans i se'n conserva un de remarcable, que encara dura, a Oriola. Es internacional i fa trenta anys que se celebra. Tot un mèrit i una llàstima que els mitjans de comunicació no el promocionin més, la veritat. Els xarlatans havien d'haver creat escola i universitat car l'art de la paraula és important i cada dia, aquells que la utilitzen, tenen menys grapa i més poca gràcia. Moltes professions utilitzen la xarlataneria, en el pitjor sentit pejoratiu de la paraula, i de vegades amb bons resultats, tot s'ha de dir. 
Les recuperacions del Paral·lel no han contemplat mai la reivindicació de la figura del xarlatà ni se'ls ha acudit, als reivindicadors de la memòria, endegar una festa xarlatanera a les Drassanes, tot i que aleshores caldria treure d'allà tots aquests autocars que hi aparquen a prop  i el nombre dels quals es va incrementant quan els treuen d'altres llocs de Barcelona pel fet que fan nosa. La xona del Portal de Santa Madrona s'ha de reivindicar i això d'haver-se convertit en el gran pàrking d'autocars turístics de la ciutat és un greuge que sembla que a ningú no li posi pedres al fetge, la veritat.

Recordo com en unes xerrades sobre temes antropològics a l'entorn de les rondalles i els contes es va comentar la diferència de valoració que tenia la mateixa història en un context o en un altre i l'exemple més evident era el de la balena i Jonàs o la balena i Pinotxo. Amb la tasca dels xarlatans passa el mateix i ara podria fer demagògia recurrent posant exemples en el camp de la política, la medicina, la moda, l'art, la història o el que sigui.
Es pot vendre de tot, fum inclòsi, si es ven bé i de forma convincent i no és el mateix que ens ho vengui un comercial ambulant de mercadillo que un llicenciat a la universitat, un teòleg, un cuiner de primera, un metge o un dissenyador de categoria. Que el producte sigui bo o no depèn de moltes coses, fins i tot de vegades no té a veure amb l'ètica del venedor car hi ha venedors que creuen de bona fe que allò que ens venen és de qualitat. Però aquí ja entraria en un camp subtil i filosòfic i jo sóc del Poble-sec i no estic per massa filigranes.

Per cert, en català he trobat pocs sinònims de la parauleta, tot i que ja se sap que els sinònims perfectes no existeixen: xerraire, quincallaire, marxantó. 

En castellà n'hi ha uns quants més: parlanchín, cotorra, parlador, sacamuelas, embaucador, engañador, farsante, impostor, ladino, mentiroso, timador, baladrón, bocazas, buhonero, chicharra, engañador, facundo, gárrulo, hablador... Em temo que ni en una llengua ni en l'altra no se n'acaben de sortir, la veritat.

I la definició canònica, també parcial i incompleta:




[1803; de l'it. ciarlatano, possiblement resultat d'una contaminació de cerretano 'venedor de medicaments i d'indulgències falses' amb ciarlare 'xerrar'; cerretano segurament deriva de Cerreto, ciutat de l'Úmbria, típica pels xarlatans ambulants]

m i f Persona que en una fira, etc., procura d'atreure la curiositat dels passants, per vendre'ls remeis, articles diversos, etc., lloant-ne els avantatges, el preu excepcional, etc. 

Persona que explota la credulitat pública. 

Persona que, fent soroll, cerca la notorietat, la popularitat.



6 comentaris:

F. Puigcarbó ha dit...

el meu xarlatà favorit era de Terrassa, hi ehre altres coses venia les fulles Palmera, però a més mentre xerrava anava fent un dibuix amb guixos de colors, que regalava. En vaig parlar d'ell fa molt de temps.

Miquel ha dit...

Quizá también hoy por hoy, a la palabra charlatán se le podría aplicar como sinónimo el de político.
Y lo digo sin ironía. Porque muchas veces he escuchado cuando se habla de un político decir : baa ¡¡¡, ese es otro charlatán.
Recuerdo otras marcas de hojas de afeitar, más baratas que la Palmera, era una que se llamaba Sevillana y otra que se llamaba Legión Extranjera.

Júlia ha dit...

De Terrassa i de Sabadell n'hi havia més d'un, Francesc, les Palmera recordo que les feien servir a casa.

Júlia ha dit...

Bueno, Miquel, segun como los charlatanes se podrían enfadar como las señoras que comercian con el sexo pueden hacerlo con el manido insulto 'hijo de tal'...

Las Sevillana las recuerdo, las de la Legión, la verdad es que no.

Enric H. March ha dit...

Vaig conèixer els xarlatans a les acaballes de la professió. N'hi havia al voltant dels mercats i també als encants. Eren magnètics: la gent (que abans era molt sensible a la paraula) es quedava encantada amb la salmòdia. El xarlatà era una persona amb carisma, i per tant està emparentat amb els sacerdots i els polítics.

A Bereshit n'he parlat uns quants cops. L'escena de Manolo Morán a "La calle sin sol" i la paròdia d'un anunci a la tele ho podeu veure aquí:

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/10/xarlatans-i-baladrers-de-barcelona.html

I una mica de crònica, aquí:

http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2013/10/unguent-balsams-i-linimens-xarlatans-i.html

Júlia ha dit...

Gràcies, Enric,'La calle sin sol' va ser una peli pràcticament oblidada o perduda i darrerament la van passar a la filmo, a la tele, i crec que es pot veure a youtube, per cert.

Haurem de fer una excursió al certamen d'Oriola, a veure si amb la recuperació de l'Arnau s'hi poden incloure concursos de xarlatans, jo crec que encara en deuen quedar alguns, al menys per les espanyes profundes.