5.10.15

EL MILLOR CASAT SE'N PENEDEIX SET VEGADES AL DIA (REFRANY POPULAR)


Ahir vaig anar a veure la versió argentina de les famoses escenes matrimonials de Bergman. El teatre era ple d'argentins, molts d'ells es retrataven a l'entrada, davant dels cartells i les llumetes. Em va venir al cap una conversa que vaig escoltar fa temps per la ràdio, amb Emilio Gutiérrez Caba, en la qual l'actor explicava com envejava la devoció dels argentins vers els seus actors i directors. La noia que comparteix l'obra amb Darín, Érica Rivas, és també molt coneguda al seu país on va protagonitzar una sèrie molt popular però aquí tot just l'hem poguda veure a la interessant pel·lícula Relatos salvajes. En la seva estrena a l'Argentina la parella de Darín era una altra actriu la qual, per cert, no va ser gaire lloada per la crítica.
En aquest cas, en la versió que podem veure al Tívoli, una sala de teatre emblemàtica, resistent i tradicional, tots dos actors ho fan molt i molt bé. Un altre tema és com rebem aquesta versió, alguns crítics de per aquí han manifestat que l'obra és ben bé l'assassinat de Bergman, cosa que, per cert, també van expressar alguns crítics argentins. Jo no hi acabo d'estar d'acord i, en tot cas, he vist versions d'obres de teatre d'altres autors molt menys respectuoses amb l'original i, en canvi, ben acollides per això que en diem crítica. Admeto que vaig passar una bona estona al teatre, l'obra dura una hora i mitja a tot estirar. Admeto així mateix que potser es potencia en excés un humor que jo crec que en gran part ja era present en l'original, encara que aquest fos suec. Tampoc em va convèncer el final, una mica apressat i que demanava una miqueta més de parrafada romàntico-filosòfica.
 
Les comparacions sempre són odioses i la pel·lícula de Bergman ens va arribar en un temps i un país molt diferents dels d'ara. Aleshores recordo que li vaig trobar alguns forats estranys cosa que vaig entendre en saber que procedia d'una sèrie de televisió. Recordo també que em vaig comprar un llibret d'aquells que portaven el guió sencer de la sèrie original, d'aquells llibrets encara se'n poden recuperar a les llibreries de vell. La Millà, ara tancada per obres i espero que sigui només per obres, sempre en tenia a l'aparador. Aleshores em van quedar més clars alguns aspectes que quedaven confusos a la pel·lícula, com ara el tema de l'avortament no desitjat del tot per la dona i com aquell fet esberla la relació de la parella.


Bergman és un mite sacralitzat i es fa difícil parlar d'aquests personatges sense gaire manies però pel meu gust algunes de les seves pel·lícules han envellit malament tot i que d'altres són grans monuments artístics que no envelliran mai. Aquestes relacions de parella no ens semblen ja tan agosarades, com tampoc ens ho semblen els diàlegs que parlen de sexe i xantatges emocionals. Algunes situacions de l'obra, un resum del resum que ja es va fer per al cinema però que conserva el nom i el contingut essencial  dels capítols, evoquen allò tan vell de ni contigo ni sin ti tienen mis penas remedio...


Bergman va recuperar el tema a la seva darrera pel·lícula, Saraband, amb els mateixos actors tot i que es va permetre canviar la història anterior al seu gust i no considerava que fos ben bé una continuació. Comprovo que alguna cosa vaig escriure sobre ella fa ja deu anys, és una història fosca, crepuscular, tendra i no del tot rodona. Aquí, a Barcelona, es va fer un muntatge de categoria amb grans actors, sobre les dues pel·lícules, dirigit per Marta Angelat, amb Miquel Cors, Francesc Orella, Mònica López i la mateixa Angelat, molt interessant i que va omplir la sala petita del Nacional durant un temps i va fer una petita volta per altres poblacions. Però aquí no som argentins i les nostres devocions vers els actors duren mentre surten a la sèrie corresponent de la sobretaula. Altrament algú com Marta Angelat seria ja un gran mite nostrat i una catalana universal indiscutible.

Molta gent, de fet, va al Tívoli a veure el Darín, que es un actor important, amb un encant especial i que a més de treballar bé agrada a senyores de totes les edats, les coses com siguin. No  hi ha res a dir ja que Darín s'ho ha guanyat tot treballant  a dojo i tots els papers li estan bé. Sembla que la temporada teatral es presenta interessant, amb muntatges per a tots els gustos, llàstima que de vegades duren poc a les cartelleres. Es queixa molta gent de què el teatre és car però n'hi ha per a totes les butxaques i constato meravellada que quan més cara és alguna cosa més gent hi va, vegeu els museus, per exemple. 

2 comentaris:

Miquel ha dit...

Te recomiendo "Conversaciones con mamá" , es una película que precisamente protagoniza China Zorrilla, de la que hablamos no ha mucho en tu página. Creo que la puedes ver en Youtube .
No te dejará indiferente.
Salut

Título original
Conversaciones con mamá
Año
2004
Duración
86 min.
País
Argentina Argentina
Director
Santiago Carlos Oves
Guión
Santiago Carlos Oves
Música
Pablo Sala
Fotografía
Aníbal Alonso
Reparto
China Zorrilla, Eduardo Blanco, Ulises Dumont, Silvina Bosco, Floria Bloise, Nicolás Condito, Tito Mendoza
Productora
Coproducción Argentina-España
Género
Drama. Comedia | Familia
Sinopsis
Mamá tiene ochenta y dos años y su hijo Jaime, cincuenta. Ambos viven en mundos muy diferentes. Jaime tiene mujer, dos hijos, una hermosa casa, dos coches y una suegra que atender. Mamá se las arregla sola y sobrelleva su vejez con dignidad. Pero un día ocurre lo inesperado; la empresa para la que trabaja Jaime lo deja en la calle por razones de reajuste de personal. La lamentable situación lo lleva a decisiones drásticas porque no puede mantener su tren de vida. (FILMAFFINITY)

Júlia ha dit...

Sí, ya la he visto hace tiempo, Miquel, muy interesante.