24.2.18

DONES SÀVIES QUE SABEN LLATÍ

B39dRHkCAAA76as

Copio aquest acudit del blog Llatí omnibus, la gràcia rau en el fet que XL és, en números romans, menor que L. Els números romans no tenen avui el pes que tenien a l'escola del meu temps, encara menys el llatí, que es començava a estudiar als dotze o tretze anys. El llatí i el grec van ser la base necessària per a qualsevol estudi seriós durant anys. 

Quan jo era joveneta ja es començava a menystenir el seu estudi amb aquell penjament de què el llatí era una llengua morta. En canvi les matemàtiques han gaudit d'un gran prestigi tot i que la gran majoria de gent normaleta les fa servir poc i malament. Algú, algú amb carrera universitària i que es dedicava a l'ensenyament, una vegada es va picar quan jo li vaig fer broma sobre el fet de què era incapaç de transformar euros en pessetes sense consultar una taula d'equivalències i em va dir, ofès, que ell era de lletres. Ser de lletres, malauradament, tampoc no vol dir que sàpigues gaire llatí ni grec. Ser de lletres justifica absurds, com ara ser incapaç de fer una divisió una mica complicada o sumar mentalment. La gent de ciències potser és més modesta per motius diversos i no et justifica les seves faltes d'ortografia amb el tema de l'especialitat.
Resultat d'imatges de Mònica Miró
Un bon professor de matemàtiques que vaig tenir a l'escola, quan feia aquell antic batxillerat elemental, ens va esbroncar un dia quan ens va sentir dir allò de la llengua morta i ens va amollar una filípica sobre la cultura i el seu valor global. Amb els anys he entès més a fons allò que ens va dir, emprenyat amb la nostra ignorància, tenia tota la raó. 

Vaig mig oblidar el llatí durant anys, tot i que m'agradava molt i que la professora que vaig tenir al batxillerat elemental, tot i ser força bona era una mica soporífera i tan rància que quan a les traduccions sorgia alguna escena romàntica, ben innocent, es trobava incòmoda i es posava vermella, recordo, en concret, aquella història d'Atalanta i les pomes Va morir fa pocs anys i en perspectiva he d'admetre que era molt bona professora en aquella matèria, la veritat. Es deia Maria Morera i moltes generacions de noies que han estudiat el batxillerat a la meva antiga escola, la de les monges del Sortidor, avui Anna Ravell, van aprendre llatí amb ella. També al Maragall vaig tenir una excel·lent professora de llatí, Rodríguez Seijas, amb qui traduíem La Eneida i que ens passava uns apunts imprescindibles sobre les divinitats clàssiques i d'altres temes relacionats amb la matèria, que encara conservo.

Jo no sé si sóc de lletres o de ciències o de res en concret, a escola m'agradaven totes les matèries, excepció feta de la gimnàstica, i una de les virtuts dels estudis de magisteri, en d'altres temps, ara ja no ho sé, és que feies una mica de tot. Amb els anys i les noves tecnologies vaig estudiar Humanitats a la UOC i vaig retrobar el llatí gràcies a una professora genial de la qual he escrit manta vegades, la Mònica Miró.
Resultat d'imatges de eulàlia lorés
Fa anys que participo en una tertúlia a l'entorn de llibres d'història i allà he conegut l'Eulàlia Lorés, a qui El Periódico ha entrevistat, podeu llegir la conversa periodística aquí. L'Eulàlia és professora de llengües clàssiques al prestigiós CIC i participa en tertúlies i viatges on la gent fa immersió en llatí. Aquestes savieses em produeixen una enveja sana, ja no passaré dels meus rudiments de llatí ni podré aprendre, per exemple, idiomes més convencionals del present. M'hauré de refiar dels traductors simultanis, expliquen que en això de la traducció viurem, si arribem a molt vellets, coses extraordinàries i podrem considerar que la Torre de Babel ja és un mal record. 

Una jove traductora de llengües modernes i europees m'explicava que la seva tasca es troba a les acaballes, com passava amb els gravadors quan va sorgir, imparable, la fotografia. Però el cert és que el gravat ha sobreviscut, com activitat artística i creativa, tot i que no pas imprescindible. Però, de fet, poques coses, a la vida, son realment imprescindibles per a la supervivència. 

En el meu temps jove la majoria de la gent anava a missa per imperatiu legal, gairebé, i moltes persones sabien alguna coseta de llatí, relacionada amb el tema espiritual. El llatí era tan viu que provocava bromes de tot tipus, frases divertides com allò dels avis murris que porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis. O coses més grolleres de l'estil: orate frates, el cul me grates o sumsum corda, sumsum merda. 

Les bromes i ironies sobre el que sigui, així com les paròdies, volen dir que l'objecte de la gracieta és ben viu i quotidià. Els mes rucs, en el meu temps, no sabien ni el parenostre i els més savis, sabien llatí. Ara, en general, no se sap ni el llatí ni el parenostre però se saben coses noves, que també són interessants, i fins i tot molta gent sap anglès i tot, el llatí modern, en diuen alguns. Les dones sàvies abans eren molt mal vistes, per la xarxa he trobat coses com ara un refrany que deia: mujer que sabe latín no tiene marido ni buen fin. Fins i tot una gran escriptora mexicana, Rosario Castellanos, va fer servir una part del refrany com a títol  d'un dels seus llibres d'assaig, sembla que a l'Amèrica llatina encara costa trobar parella si ets massa sàvia.
Resultat d'imatges de mujer que sabe latín rosario castellanos primera edición
Per sort pels nostres verals les coses han evolucionat força, esperem que no canviïn, no se sap mai i coses estem veient aquests dies que semblaven impossibles. Eulàlia vol dir aquella que parla bé, crec, així que, d'alguna manera, la meva amiga ja tenia un nom predestinat a alguna cosa lingüística i, afortunadament, l'ha conservat en la forma original, sense recórrer a laiejar-lo.

Amoto quaeramos seria ludo (Quintus Horattius Flacus).

12 comentaris:

Tot Barcelona ha dit...

Les he pedido en su página ( https://circuluslatinusbarcinonensis.blogspot.com/ ), que intenten poner un buen traductor, porque el de Google no es lo suficientemente bueno a mi criterio.

Es una página que conozco hace tiempo por mediación de un profe de clásicas y la suelo seguir, aunque me cuesta en ocasiones entender ciertos giros idiomáticos.
Una abraçada.
Salut

Júlia ha dit...

Miquel, los traductores en línea, en general, no son nunca perfectos, resultan una herramienta útil, eso sí. Tampoc las traducciones convencionales suelen serlo, eso sólo lo podemos comprobar si sabemos la lengua original, claro.

Francesc Puigcarbó ha dit...

vaig llegir l'entrevista a la contra de el periódico. Cert que Googlew té un trafductgor de llatí, amb totes les limitacions, pero hi és. Ja he explicat alguna vegada que al batxillerat tenia un professor de llatí que era falangista que ens va fer interessar i estimar el llatí, que lamento haver perdut amb el pas dels anys.

salut

Anònim ha dit...

Aprendre per aprendre és un goig! A casa també es deien coses com "aquest sap llatí".
Miquel, no sé si la recordes però l'Eulàlia de l'article de El Periódico és la meva dona, i alguns dels textos del blog del Circulus Barcinonensis són d'ella.

Tot Barcelona ha dit...

Ostras...es que con el nombre de Eulalia....también había confundido a la mujer de Lluis ¡¡¡, ENRIC y ahora estaba hecho un lío ¡¡¡
jajajaj
Aquesta página, ENRIC, la sigueixo, penso que és molt, molt bona.
Un petonás per l´Eulalia ¡¡
salut

Anònim ha dit...

De part teva, Miquel!

Eulàlia Lorés Otzet ha dit...


Moltes gràcies, Júlia, pels elogis, la teva amistat i per un altre article tan fresc, inspirador i assenyat dels teus. La veritat cal ser raonable i veure que la cultura i el saber té moltes branques i tant les matemàtiques o el llatí, com la nostra estimada història i tantes d'altres ho són. Em preguntava l'entrevistadora que aporten les 'lletres'. Jo li vaig dir, no diré cultura, perquè la cultura és patrimoni de tots els àmbits de la vida humana.


Júlia ha dit...

Francesc, crec que durant un temps fins i tot els poders 'acadèmics' van segar l'herba sota els peus d'aquests estudis, una llàstima.

Júlia ha dit...

Miquel, ja veus, quina parella de savis.

Júlia ha dit...

Eulàlia, de res, tens tota la raó amb això de la cultura, hi ha gent que encara no ho veu prou clar, això, amb el tema de la cultura s'ha fet molta demagògia.

Júlia ha dit...

Enric, ja deia jo que aquesta dama de El Periódico em sonava d'alguna cosa, he, he.

Tot Barcelona ha dit...

Cert, JÚLIA. UN plaer conversar amb ells.
Salut