DONES SÀVIES QUE SABEN LLATÍ

Copio aquest acudit del blog Llatí omnibus, la gràcia rau en el fet que XL és, en números romans, menor que L. Els números romans no tenen avui el pes que tenien a l'escola del meu temps, encara menys el llatí, que es començava a estudiar als dotze o tretze anys. El llatí i el grec van ser la base necessària per a qualsevol estudi seriós durant anys. 

Quan jo era joveneta ja es començava a menystenir el seu estudi amb aquell penjament de què el llatí era una llengua morta. En canvi les matemàtiques han gaudit d'un gran prestigi tot i que la gran majoria de gent normaleta les fa servir poc i malament. Algú, algú amb carrera universitària i que es dedicava a l'ensenyament, una vegada es va picar quan jo li vaig fer broma sobre el fet de què era incapaç de transformar euros en pessetes sense consultar una taula d'equivalències i em va dir, ofès, que ell era de lletres. Ser de lletres, malauradament, tampoc no vol dir que sàpigues gaire llatí ni grec. Ser de lletres justifica absurds, com ara ser incapaç de fer una divisió una mica complicada o sumar mentalment. La gent de ciències potser és més modesta per motius diversos i no et justifica les seves faltes d'ortografia amb el tema de l'especialitat.

Un bon professor de matemàtiques que vaig tenir a l'escola, quan feia aquell antic batxillerat elemental, ens va esbroncar un dia quan ens va sentir dir allò de la llengua morta i ens va amollar una filípica sobre la cultura i el seu valor global. Amb els anys he entès més a fons allò que ens va dir, emprenyat amb la nostra ignorància, tenia tota la raó. 

Vaig mig oblidar el llatí durant anys, tot i que m'agradava molt i que la professora que vaig tenir al batxillerat elemental, tot i ser força bona era una mica soporífera i tan rància que quan a les traduccions sorgia alguna escena romàntica, ben innocent, es trobava incòmoda i es posava vermella, recordo, en concret, aquella història d'Atalanta i les pomes.  Va morir fa pocs anys i en perspectiva he d'admetre que era molt bona professora en aquella matèria, la veritat. Es deia Maria Morera i moltes generacions de noies que han estudiat el batxillerat a la meva antiga escola, la de les monges del Sortidor, avui Anna Ravell, van aprendre llatí amb ella. També al Maragall vaig tenir una excel·lent professora de llatí, Rodríguez Seijas, amb qui traduíem La Eneida i que ens passava uns apunts imprescindibles sobre les divinitats clàssiques i d'altres temes relacionats amb la matèria, que encara conservo.

Jo no sé si sóc de lletres o de ciències o de res en concret, a escola m'agradaven totes les matèries, excepció feta de la gimnàstica, i una de les virtuts dels estudis de magisteri, en d'altres temps, ara ja no ho sé, és que feies una mica de tot. Amb els anys i les noves tecnologies vaig estudiar Humanitats a la UOC i vaig retrobar el llatí gràcies a una professora genial de la qual he escrit manta vegades, la Mònica Miró.

Fa anys que participo en una tertúlia a l'entorn de llibres d'història i allà he conegut l'Eulàlia Lorés, a qui El Periódico ha entrevistat, podeu llegir la conversa periodística aquí. L'Eulàlia és professora de llengües clàssiques al prestigiós CIC i participa en tertúlies i viatges on la gent fa immersió en llatí. Aquestes savieses em produeixen una enveja sana, ja no passaré dels meus rudiments de llatí ni podré aprendre, per exemple, idiomes més convencionals del present. M'hauré de refiar dels traductors simultanis, expliquen que en això de la traducció viurem, si arribem a molt vellets, coses extraordinàries i podrem considerar que la Torre de Babel ja és un mal record. 

Una jove traductora de llengües modernes i europees m'explicava que la seva tasca es troba a les acaballes, com passava amb els gravadors quan va sorgir, imparable, la fotografia. Però el cert és que el gravat ha sobreviscut, com activitat artística i creativa, tot i que no pas imprescindible. Però, de fet, poques coses, a la vida, son realment imprescindibles per a la supervivència. 

En el meu temps jove la majoria de la gent anava a missa per imperatiu legal, gairebé, i moltes persones sabien alguna coseta de llatí, relacionada amb el tema espiritual. El llatí era tan viu que provocava bromes de tot tipus, frases divertides com allò dels avis murris que porten els nuvis a Gràcia amb òmnibus gratis. O coses més grolleres de l'estil: orate frates, el cul me grates o sumsum corda, sumsum merda. 

Les bromes i ironies sobre el que sigui, així com les paròdies, volen dir que l'objecte de la gracieta és ben viu i quotidià. Els mes rucs, en el meu temps, no sabien ni el parenostre i els més savis, sabien llatí. Ara, en general, no se sap ni el llatí ni el parenostre però se saben coses noves, que també són interessants, i fins i tot molta gent sap anglès i tot, el llatí modern, en diuen alguns. Les dones sàvies abans eren molt mal vistes, per la xarxa he trobat coses com ara un refrany que deia: mujer que sabe latín no tiene marido ni buen fin. Fins i tot una gran escriptora mexicana, Rosario Castellanos, va fer servir una part del refrany com a títol  d'un dels seus llibres d'assaig, sembla que a l'Amèrica llatina encara costa trobar parella si ets massa sàvia.

Per sort pels nostres verals les coses han evolucionat força, esperem que no canviïn, no se sap mai i coses estem veient aquests dies que semblaven impossibles. Eulàlia vol dir aquella que parla bé, crec, així que, d'alguna manera, la meva amiga ja tenia un nom predestinat a alguna cosa lingüística i, afortunadament, l'ha conservat en la forma original, sense recórrer a laiejar-lo.

Amoto quaeramos seria ludo (Quintus Horattius Flacus).