VELLES SOPES, NOVES RECEPTES

L'any 2016 va morir Arnold Wesker, un autor teatral del qual hem pogut conèixer, als nostres escenaris convencionals, poques obres, les primeres que va escriure i que són les més conegudes: La cuina, Sopa de pollastre amb ordi i Arrels. La Sopa feia tot just quaranta anys que no la vèiem, a Barcelona, tot i que fa pocs anys se'n va fer una versió valenciana que també es va representar en castellà. La versió de l'any 1978, en aquell temps entusiasta i en efervescència de la transició, va anar a càrrec de Josep Montanyès i l'enyorat  Grud d'Estudis Teatrals d'Horta. Montanyés en va dirigir una versió en castellà a Madrid, amb uns altres actors, tots de primera categoria, Irene Gutiérrez Caba, Agustín González i un jove Imanol Arias com a Ronnie.

En aquell moment, en la ressenya sobre l'estrena a Madrid, es podien llegir coses d'aquesta mena, que avui poden semblar profètiques, com ja anunciava aleshores el seu autor, José Luis Veza:

Hay que subrayar finalmente la actualidad de esta pieza. Escrita hace unos veinte años, las circunstancias españolas le devuelven una vigencia total. Más aún, tiene hasta un margen de profecía. Porque en una España recientemente democratizada, y no del todo, la mayoría de los ciudadanos no ha tenido aún tiempo de sentirse defraudados; pero es de suponer que dentro de una escasa decena de años la frustración podrá afectar a muchos actuales optimistas. Y entonces el recuerdo de la Sarah luchadora de Wesker cobrará su verdadera dimensión de reto ante el cansancio, de fe en el hombre por encima de toda decepción.

El primer que vaig veure a Horta va ser una Passió moderna, quan s'acosta Setmana Santa sempre la recordo ja que en el seu moment em va impressionar. Jesucrist era el malaguanyat Joan Miralles i jugava amb les llums i les ombres de forma magistral i innovadora, innovadora en aquell moment, és clar.

El paper principal, aleshores, anava a càrrec de Rosa Maria Sardà, que va rebre alguns premis per la seva interpretació. Quan va arribar a casa nostra aquell text ja tenia més de vint anys, en tot anem endarrerits, per circumstàncies ben comprensibles. Pot ser que la gent jove trobi en el muntatge actual paral·lelismes amb la situació del present però jo no ho veig ben bé així tot i que sempre hi haurà indignats i indignades, en la societat, i motius per protestar i reivindicar quan la decepció i el desengany planin de forma evident damunt nostre. 

El text de Wesker té elements autobiogràfics, explica fets històrics ben coneguts i cal pensar que un dels temes que sorgeixen en la conversa entre els personatges, en el moment dels desenganys, és el de la divisió de les esquerres, concretament en la Guerra Civil Espanyola, que va ser un tema molt estimat per la narrativa i el teatre anglosaxó.

M'acostumen a agradar força els muntatges de La Perla 29, tot i que en aquest cas, pel meu subjectiu gust, s'hauria d'haver accentuat el realisme ranci de l'original, que es pot copsar en aquesta fotografia d'una versió anglesa. El millor de la posada en escena que podem veure a la Biblioteca són els actors, tots excel·lents. Tampoc no s'ha utilitzat el text de Pedrolo, una llàstima considerant que som en el seu any i tota propaganda és poca. 

Una cosa que tampoc no em fa el pes són les cançons en anglès, inserides al mig d'una obra en català, realista. Potser avui això es veu normal però a mi no m'ho sembla, en concret al final, en un moment de clímax dramàtic, que la mare es posi a refilar en anglès per consolar el seu fill amargat de la vida em grinyola força i fins i tot em van agafar ganes de riure. Però això no treu mèrit al conjunt, imprescindible en el context teatral barceloní actual. 

L'obra més representada de Wesker ha estat La cuina però a mi m'agrada més aquesta altra, tot i que forma part d'una trilogia de la qual en algun moment vam poder veure també Arrels. Cal tenir en compte, ja que és molt present en el seu teatre, el component jueu de l'autor, sobretot perquè de tant en tant plana una mena d'ideologia absurda que converteix encara aquella cultura en una mena de caricatura.

Si en el camp de la narrativa tenim molts forats, tant en el camp acadèmic com en el del consum cultural, en el del teatre de text la cosa encara és més evident tot i que alguns clubs de lectura han incidit en aquest gènere literari amb tries no sempre reeixides, tot s'ha de dir. En èpoques passades es va fer molt bon teatre, se'n continua fent, i també coses de menys volada però arriscades tot i que, pel meu gust, poc innovadores o amb poc contacte seriós amb la realitat. Al teatre se li canten les absoltes de tant en tant, però sempre revifa, ja que és un art que va molt lligat a la condició humana i té el gran avantatge de què cada representació és viva i irrepetible. A més a més, es pot fer, si cal, amb pocs mitjans i imaginació.

Abans assolíem certa cultura teatral gràcies a la ràdio, a la televisió. A Anglaterra es continua oferint molta literatura radiofònica, que després pots recuperar en bones gravacions. L'autora de Comfort me with apples, obra que es pot veure aquests dies al Lliure de Montjuïc, ha treballat força per a la ràdio del seu país. Algunes emissores locals, com Ràdio Gràcia, han fet intents per recuperar teatre radiat, com el d'abans, però els seus recursos són limitats, com la seva difusió. A tot estirar en alguna ocasió es passa una obra filmada al mateix teatre, cosa que no és ben bé com fer teatre per a la televisió. 

Sopa de pollastre amb ordi encara ens toca la fibra sensible perquè, tot i tenir tants anys, ens recorda moltes coses, entre les quals les rendicions i acomodacions de les esquerres o la corrupció perversa dels somnis quan s'assoleix el poder. Les utopies convertides en poder estatal acaben fent molt mal, no és culpa de les idees sinó de la gent. La mare de l'obra comenta que el fet de fondre's els ploms no vol dir que no creguis en la llum. Ara bé, creure en la llum d'una forma dogmàtica i religiosa, també pot ser un gran risc, un perill, i l'infern està empedrat de bones intencions, que deien abans. Però perdre la fe en la humanitat potser és un risc que no ens podem permetre.

La sopa de pollastre amb ordi no és una menja lligada als nostres verals. per la xarxa es poden trobar un munt de receptes diverses que ens expliquen maneres de fer-la. Avui et preguntes com una dona amb tant de caràcter com la mare de l'obra aguanta el sòmines del seu marit però així és la vida. Ha plogut molt des d'aquell any 1958 en el qual es va fer l'estrena en versió original, fins i tot des d'aquell 1978 en el qual vam conèixer la versió en català, en aquell teatre de barri que tantes alegries ens va fornir. Som al segle XXI i ni tan sols les sopes escapen a la seva modernització gastronòmica i els nuclis familiars també s'han diversificat a fons.

Continuarem tenint desenganys ja que la realitat no acostuma a respondre a les grans expectatives dels moments heroics i d'entusiasmes col·lectius. Fins i tot sentir la paraula comunista al teatre, avui, sobta, car ni el camp polític ni el sindical la recullen en les seves actualitzacions. El progrés i el consum no tenen la culpa de com la gent se'ls fa seus, de forma mesquina, egoista i frívola, en moltes ocasions. Les coses no són blanques o negres, ja li diu, el fill decebut, a la mare. Però en debades, no és gens senzill admetre que els somnis eren, tan sols, somnis. O que la lucidesa no vol dir que deixis de gaudir de la vida ni de tenir algunes esperances, si et deixen, és clar.

L'any 1979 el mateix Wesker va assistir a la representació de la seva obra, a Madrid. L'escriptor defugia aquelles etiquetes de joves irats, que tant ens agradaven i també passava de termes com ara realisme social. Aquell realisme social  es va convertir durant un temps, gairebé, en un dogmatisme progre. Deia, el mateix Wesker, que ni eren tan joves ni tan irats. La ficció és ficció i la vida és tota una altra cosa.

Comentari  de Maria Nunes sobre l'obra, al blog Llegir en cas d'incendi.