Catalunyes

He pogut escapar-me uns dies a Batea i he voltat per alguns pobles d’aquesta Catalunya de la Terra Alta, poc coneguda, encara. No fa massa anys que hi vaig, de tant en tant, per aquells verals, amb una certa constància. Les meves sortides infantils, poques i breus, tenien com a objectiu anar cap al nord, ja que el meu pare era de la Garrotxa i hi tenia, per les terres gironines, encara, uns quants parents. Les històries que t’expliquen de petit conformen un teixit mitològic personal, la realitat i la rondalla es barregen i basteixen una èpica familiar irreal, poètica, per a l'autoconsum. La meva àvia materna era de la zona d’Àger i el meu avi matern de Figueres. Dels parents de Figueres, molts ja instal·lats a Barcelona en el temps de la meva infantesa, en teníem molts retrats, cosa estranya en una família humil, però que fa que tots aquells avantpassats conservin un rostre esvaït i enigmàtic, seriós, i que romanguin mudats davant d’aquelles escenografies que els fotògrafs professionals d’ahir muntaven als seus estudis pretensiosos i entranyables. Puc presumir, doncs, si és que la filiació familiar té algun mèrit, de ser això que se’n diu catalana pels quatre costats parentals, i des de fa força generacions, cosa que, avui, no és gens habitual, tampoc.

Tot això de la catalanitat, com l’espanyolitat, són, crec, accidents culturals de poca volada seriosa, al meu entendre, però que provoquen al llarg dels segles ensulsiades importants, gràcies –de res- a la política, als ideòlegs, als líders patriòtics, als governants i a molts interessos diversos, i que, per això, s’haurien de tractar amb una cura responsable. Per la Terra Alta, amb tants trets aragonesos i on es parlen unes formes dialectals vives, coloristes, excepcionals, poc recollides encara a la literatura oficial, els trets fronterers i els límits patriòtics es dilueixen en una mena de garbuix misteriós, vitalista. Les poques persones que, de jove, havia sentit parlar, d’aquella zona, em feien riure, perquè tenim tendència a riure’ns d’allò que no coneixem, la ignorància és agosarada i el menyspreu per tot allò que es desconeix -i, el que és pitjor, no es vol conèixer-, preocupant, en el món d’avui, on tenim a l’abast, si volem, mitjans per aprofundir en el que calgui.

Durant molt de temps, el saber popular va estendre la brama que el bon català es parlava a Girona, de la mateixa manera que el bon castellà era el de, per exemple, Valladolid. Ens agrada establir móns concrets, on les fronteres responguin a alguna realitat, i les normalitzacions cerquen la consolidació de l’estàndard, perquè la varietat excessiva i poc clara, que no accepta definicions, ens inquieta. Els bons escriptors, que no abunden, són capaços de recollir els dialectes menyspreats i elevar-los a una categoria gairebé sagrada, però en ocasions ho fan amb temor, perquè, és clar, hi els necessaris correctors a punt, sempre. Les formes dialectals poc corrents es bandegen, en lloc d’incorporar-se a l’estàndard i enriquir-lo i fornir la possibilitat d’ampliar els nostres recursos expressius. El fet és que, en general, ens ignorem els uns als altres amb una empenta teòrica que el contacte social aigualeix força. Els de Barcelona sempre s’ha suposat que parlem, també, malament. Tu no pots ser de Barcelona, m’ha dit, fins i tot, algú, en veure que tinc afició a escriure i a utilitzar formes que, qui no les fa servir o no les ha sabut escoltar i copsar, creu, sovint de forma gratuïta, que resten en desús.

Batea, com tants indrets del món, va rebre, al llarg dels segles, moltes sotragades. Durant el segle XVIII, com tantes zones rurals de la pell de brau, va revifar també de forma espectacular. Només cal mirar les dates de santuaris, esglésies i construccions remarcables dels pobles, per constatar com aquell segle XVIII va ser l’inici d’una societat rural una mica fatxenda, que va quedar trencada, malmesa, amb les moltes guerres i bastonades de després. Tinc la teoria, incomprovable, que, sí aquella tranquil·litat de l’època hagués continuat, hauríem esdevingut molt més espanyols, perquè quan les coses van bé les persones s’apunten, com es diu vulgarment, al carro principal. Probablement el castellà s’hauria estès amb una fluïdesa molt menys aspre, qui sap, tot plegat és fer política ficció, és clar. És possible, fins i tot, que el centre de gravetat català s’hagués desplaçat vers el sud. Però no va ser així, i, per acabar de reblar el clau, la guerra civil va tenir en aquells indrets un protagonisme dramàtic, que ara s’explota turísticament, amb molta subtilesa i poc realisme en ocasions, ja que moltes coses, algunes que fins i tot no responen al discurs oficial del present, encara són prou vives als pobles.

Els intents d’estructurar uns països catalans, amb una frontera lingüística clara no han reeixit, ni crec que ho facin, la veritat, perquè la identificació entre llengua i cultura mai pot ser del tot exacta, de vegades fins i tot no ho és gens. Els viatges d’avui, ràpids, no propicien copsar com la llengua no canvia de forma sobtada sinó que es va transformant de poble en poble, de forma dolça i progressiva, cosa que explicaria l’aprenentatge d’idiomes d’alguns sants predicadors admirats, caminadors infatigables d'altres temps. És clar que el present té un pes i les coses ja no són ni seran com van ser i els mitjans de comunicació, amb tota la seva valuosa aportació al coneixement, contribueixen també a empobrir molts aspectes socials i culturals. Un grup de Nonasp, que va actuar a la festa major de Batea, cantant i ballant jotes –en castellà- va acabar l’actuació amb una entranyable coreografia sobre el setge de Saragossa, amb el Pilar, Espanya i els malvats invasors gavatxos com a temàtica. Els hauríem de censurar? Són cultura castellana –o espanyola- en un context de parla catalana, en uns territoris d’imprecisa filiació cultural? O és que, al capdavall, som fills i filles una mica bords d’una barrija-barreja estranya, amb un imaginari col·lectiu molt poc científic i objectiu, la veritat?

Posada a fer literatura, crec que el paisatge sec de molts d’aquells pobles, la mateixa duresa de la vida, ha conformat una gent oberta, alegre, més afeccionada a mirar cap al present i el futur que no pas cap al passat, molt poc de llibres, -per ara-, que verbalitza la tafaneria envers els forasters amb preguntes directes i franques, lluny d’aquelles mirades rere els vidres, inquietants, d’altres indrets, també catalans, més humits i enigmàtics de les profunditats del territori. El món, fins i tot aquest bocí al meu abast, només em trasbalsa una mica en pensar que no podré veure els imprevistos canvis socials, al llarg dels segles i que tot just puc constatar, hores d’ara, que un estiu com el del present, menys calurós que els del passat recent, no és cap cosa estranya, sinó que la memòria humana és, ai, molt limitada i interessada, al capdavall. HI ha moltes catalunyes i moltes espanyes i també, en el fons, molta uniformitat en la vida quotidiana de la majoria de la gent, que vol, al capdavall, viure, estimar i gaudir en pau, quan sigui possible i els deixin, d’aquesta vida que sabem tan breu i estantissa.