VIATGES ANTICS

EL TREN DE L’ALBA

El tren era misteri, llum, la tendra
llunyania somniada. No hi havia
més viatges que aquell de cada estiu
per anar a veure els oncles de Girona.

Omplíem la maleta, tan feixuga,
de vestits ben planxats, de roba blanca,
de mocadors i alguna tovallola
i fins i tot llençols, doncs a les cases
aleshores, hi havia poca roba
i tot era precari, just, escàs.

I també hi afegíem unes capses
de galetes, present indispensable,
per als oncles que tan bé ens acollien.

De bon matí, a l’estació de França,
ens sorprenia una munió de gent.

Venia a la ciutat, en aquella època,
en tren, des d’aquell sud remot i clar,
tot una allau de personatges pobres
que cercaven una nova esperança,
o, tan sols, el valor de sobreviure.

Maletes de cartró, farcells de roba,
ens semblaven encara més humils
que nosaltres i això ens encoratjava
i ens amarava d’un orgull injust.

Jo era petita i tot era present.
El meu món reduït, sense migranyes,
era ple de futur i d’aventures,
assenyalades pel camí del tren
ple de pobles petits i de flors fresques,
que escampaven sentors de lligabosc,
de gessamí, de menta i satalia.

Sèiem damunt la fusta del seient
de tercera. La maleta surava
per sobre els nostre caps. El sol sortia
i escampava clarors de vida nova
damunt dels arbres de la Ciutadella.

Una emoció profunda ens inquietava
en sentir com les rodes començaven
a entonar una cançó de compàs feble
i en olorar el carbó i el fum i veure
les partícules negres voleiar
com un estol de diminuts follets.

Jo m’apuntava el nom de tots els pobles
per on passàvem, en una llibreta,
gastada, de l’escola, perquè encara
als marges blancs, hi cabien paraules.

Tot era lluny, molt lluny, en aquells anys.
Els pobles eren pobles, i pel mig
es veien horts i boscos, i esbarzers.
Cases d’estiuejants privilegiats,
poblaven el miratge inabastable
d’algun barri més blanc i més polit
a les viles, camí del nostres somnis.

Els camps eren segats, el blat tallat
s’aplegava a les garbes. Els pallers
esmaltaven d’or nou els horitzons
i acollien les garses cridaneres.

Girona era el destí, la ciutat vella
i gris, amb els seus rius no gaire nets,
abocadors de fàbriques famoses,
i amb rastelleres de gitanos nòmades
acampats a les seves ribes verdes.

Girona d’uns estius massa feixucs
I calorosos, amb el mar tan lluny.
Aquell seu Montjuïc era tan ple
d’immigrants i esperances, com el nostre.

Recordo que una anglesa ens va donar
unes pessetes, al carrer, on jugàvem,
perquè li va semblar que érem molt pobres.

Ja no retrobaré les estacions
plenes de llum i noms desconeguts
on les heures i blaves campanetes
cobreixen la misèria i la tristor
amb el goig de la vida renovada.

Tenir futur i no tenir passat...
No saber encara que tot el que ens acull
a l’estació on el viatge acaba
no té vernís exòtic, ni és res més
que un lloc com tots, una ciutat poblada
de somnis construïts amb cristall fràgil
l'indret que vam imaginar tan bell.

Júlia Costa