Memòries d'una mestra gairebe velleta (X): Tardors escolars

Durant anys, com la majoria de gent que es dedica a l'ensenyament, he estat comptant el temps per cursos escolars. Els estius se’m feien llargs i sempre tenia ganes de tornar a escola. Un nou curs era sempre una nova esperança, els humans tenim tendència a voler renéixer, començar de nou, comptar amb noves oportunitats, però, en realitat, la vida és tot un seguit de coses on mai no s’acaba de deixar res al darrere del tot i on, a mida que tornem a començar, queda molt menys camí per recórrer. Viure segones vides és, de fet, un miratge, un mite, un impossible, car, al meu entendre, la càrrega del passat sempre s’arrossega, poc o molt. Una de les meravelles del llegir i de l’escriure, fins i tot del fet d’anar al cinema o de mirar els serials televisius, és la possibilitat d’imaginar vides diferents i de viure-les en un espai de temps limitat i repetible.

Un dels cursos que vaig iniciar amb més il·lusió va ser el 78-79, perquè tenia plaça fixa, anava a una escola propera, a l’Hospitalet, i eren aquells uns anys en els quals encara semblava que tot plegat no faria res més que millorar. A l’escola hi vam arribar molta gent nova, jove, cosa que està molt bé, ja que així no et sents el último mono, cosa que sol passar quan s’aterra en un centre amb un equip solidificat durant molts anys, que ja té les seves dèries i manies estructurades. Conèixer molt la gent de vegades és una càrrega feixuga. Precisament fa uns dies estava parlant pel messenger aquest amb una mestra molt jove, que ha aprovat oposicions i que el curs passat va ser a la meva escola, escola que, amb tots els respectes, forma part d’aquests col·legits una mica cementiri d’elefants, on costa molt moure res de lloc. Això no passa tan sols a primària, la universitat és, en molts casos, un pes pesat en el qual resulta gairebé impossible renovar costums i remoure privilegis. Doncs aquesta noia, dinàmica, treballadora, està encantada amb la seva nova escola, plena de gent de la seva edat. Al menys, segur que s’ho passarà millor, que quedaran per anar de gresca i que, al menys al principi, tots gaudiran de la mateixa consideració en el context pedagògic que els ha tocat a l’atzar. He constatat que fins i tot en les petites comunitats, malgrat que es parteix d'una igualtat teòrica, el temps acaba per consolidar estructures de poder, de vegades subliminals, però efectives.

Quan s’arriba a l’escola, pel setembre, un dels temes estrella és la Castanyada. Hem convertit l’escola primària en un seguit de festes estranyes, festes que en teoria s’havien de recuperar i que, crec, fa gairebé trenta anys que ja s’han recuperat. Però la cosa s’ha institucionalitzat de forma surrealista, és la meva opinió. Aplicar una lògica racional a les celebracions escolars ha estat per a mi una batalla perduda. Des de portar els nens i nenes al Montseny a veure la tardor perquè al parc proper hi havia molts arbres de fulla perenne i el paisatge no es corresponia amb els tòpics decoratius, tallar cames a una vella Quaresma que no sé d’on ha sortit, fer la mona de Pasqua abans de Rams i cantar el Marrameu torra castanyes com si fos l’himne nacional, passant per carnavals obligatoris i uniformats, fer el cagatió (sic) i rebre els reis abans del dia de la loteria, moltes d’aquestes activitats, que fan perdre molt de temps, no resistirien una anàlisi seriosa. Una, però, quan es fa gran acaba per no discutir, si ho pot evitar, i fer el que se suposa que és el que s'ha de fer. També hi havia escoles, avui molt minoritàries, on no es cantaven nadales ni es feia el pessebre, perquè eren escoles laiques, en teoria i celebraven el solstici d’hivern, coses així. Queda alguna escola residual i testimonial on no s’oferta, encara, religió, cosa que crec que no és legal, però que es tolera mentre els resistents siguin minoria i els pares no posin pals a les rodes. Mentrestant, la batalla col·lectiva per l’escola laica s’ha perdut del tot, però aquest és un altre tema.

Recordo que un d'aquells primers cursos a l’Hospitalet em vaig encarregar de fer un dossier amb textos sobre la tardor, encara no es feia immersió i l'ensenyament era en castellà, malgrat que venia una professora, no sé si pagada per l'Òmnium, durant unes breus horetes. Eren textos per llegir i comentar, i també, sobre tot, per dibuixar. En el dossier, és clar, hi vaig incloure poemes molt clàssics, com el de Machado:

Una larga carretera

entre grises peñascales,

y alguna humilde pradera

donde pacen negros toros.

Zarzas, malezas,jarales.

Está la tierra mojada

por las gotas del rocío,

y la alameda dorada,

hacia la curva del río.

Tras los montes de violeta

quebrado el primer albor:

a la espalda la escopeta,

entre sus galgos agudos,

caminando un cazador.

Avui molta gent criticaria que hi sortís un caçador, em sembla. Els nens era el que primer dibuixaven, el caçador amb els gossos, l'escopeta i un pom de conills agonitzants. També era un clàssic el paisatge lorquià:

La tarde equivocada

se vistió de frío.

Detrás de los cristales,

turbios, todos los niños,

ven convertirse en pájaros

un árbol amarillo.

La tarde está tendida

a lo largo del río.

Y un rubor de manzana

tiembla en los tejadillos.

Aquestes teuladetes colrades com una poma són molt evocadores; em ve el poema al cap sovint quan veig les postes de sol tardorals, de tants colors, rosats, vermells, taronja, amb una llum encisadora tremolant, literalment, damunt de teulades i terrats.

En català, m’ha quedat sempre al cap –diuen que la memòria és un bon crític- Girona a la tardor, de Sagarra, un altre clàssic:

Sota del pont camina l'aigua trista,

és l'aigua de la pluja de Tots Sants;

el cel és malva i rosa i ametista,

hi ha un or de fulles pels camins forans.

La Seu dreça la pàl·lida harmonia

de pedra grisa vers el cel llunyà,

i l'Àngel guaita la caputxa pia

de Sant Feliu una miqueta enllà.

Sota les Voltes, la ciutat encesa,

és estrident de riures i fanals,

i cenyida de fosca la Devesa

dreça milers de branques immortals.

Fa una boira que sembla un vel de fada,

sonen el clarinet i el tamborí...

I el cor, com una nit molt estrellada

espera l'hora d'estimar i llanguir.

Recordo un gran mural d’aleshores, amb la primera estrofa copiada en gran i a mà -sense ordinador, ep, que encara no n'hi havia-, amb el cel pintat de malva, rosa i ametista i uns camins evocadors a la vora d’un riu, plens de fulles de plàtan d’ombra enganxades per tot arreu. Girona era aleshores, encara, una ciutat molt adient a tardors romàntiques, silenciosa i de paisatges urbans humits i evocadors. Ara continua sent bonica, però és una ciutat moderna i sorollosa, ha canviat molt. De tota manera, Sagarra també n’evoca el soroll, les sardanes, malgrat la pluja de Tots Sants. Aquesta hora esperada, d'estimar i llanguir, ui, ui, ui.

Un d’aquells primers cursos a l’Hospitalet fins i tot vaig gosar disfressar-me de castanyera tradicional i passar, carregada de cargols, bolets i castanyes per les classes de pàrvuls, alguns dels petits no em reconeixien i vaig xalar d'allò més. Aquesta tendència a fer el ridícul no sé si és a causa de la professió, treballar tant amb infants acaba per infantilitzar-te una mica. Bé, era més jove i aquestes coses encara em semblaven entranyables, què hi farem. No s’havien massificat ni vulgaritzat, les trobàvem activitats molt i molt originals, i, sobretot, ai, innovadores.

La tardor és melangiosa, es passa ben aviat del para-sol de la platja al paraigua. A ciutat arriben les castanyeres modernes, cada vegada més minoritàries i sense mocadors al cap ni valones damunt les espatlles, i escampen les seves olors evocadores, mentre encara anem vestits de ple estiu. No hi fa res, un dia o un altre arriba la fresca i també la pluja, i si no arriba, la trobem a faltar. La tardor, malgrat que compta amb la revifalla escolar i amb la represa de tota mena d’activitats, té fama de nostàlgica, encara que a mi em produeix més tristor l’agost decadent.

Jo també tinc alguns poemes dedicats a la tardor. Una mostra, nostàlgica i enyoradissa:

L'estiu s'enfonsa amb llum de cap al tard

sota de l'aigua clara de la platja deserta.

Hi ha coses que se'n van,

coses perdudes, que marxen sense pressa.

Bell vespre de tardor, bell com la mort,

bell com la trista llum que no enlluerna,

la llum que avui es fon

entre les ones que jugant s'engresquen.

La darrera tardor, quina serà?

Deixar aquest món: quina angoixa, com reca,

malgrat totes les pors,

tots els neguits i totes les condemnes.

Viure... La vida m'ha tractat prou bé.

De la seva pietat, jo no tinc queixa.

Però les hores se'n van,

hores perdudes, que marxen sense pressa.

Em sobta pensar que el vaig escriure fa més de trenta anys i que aleshores ja sentia aquest pes inexorable del pas de la vida. Això de bell com la mort és horrible. Però, qui se’n pot escapar, d'aquest destí mortal? De vegades, de més jove, se sent tot plegat de forma molt més tràgica però et fas gran, velleta, i acceptes l’arribada de les tardors, àdhuc dels hiverns, amb amable resignació, ja que, evidentment, el temps no es pot aturar. En broma, en broma, ja faré aviat quatre anys de blog i tot...