Ni vida ni mort sinó tot el contrari...

Sempre dic que no crec en generalitzacions, però de vegades no tinc més remei que acceptar determinades constants generals, què hi farem, sempre caus en contradiccions i incoherències, humana sóc i humana és ma mesura... Fa algun temps vaig tenir una companya de professió més gran que jo, malauradament va morir l'any que es jubilava. Havia rigut molt amb ella, tenia un humor molt fi. Deia sovint que érem un país -parlava dels hispans, en general, catalans inclosos- molt amic de lleis del pèndol i de passar d'uns extrems als altres amb gran facilitat. Parlava sovint de la mort sense dramatismes, ella em va deixar un llibre sobre les característiques de les formes de morir i havia fet testament vital. Per sort per a ella va morir massa jove encara (perquè se suposa que als seixanta ets jove, que també es suposar molt, és clar), però de forma ràpida, d'un vessament cerebral inesperat.

La cosa no és d'ara. En la literatura del país trobem moltes referències, per exemple, al clericalisme i a l'anticlericalisme, o al pas ràpid d'una demanda de llibertat absoluta a una demanda general de mà dura. He passat en mes d'una ocasió, de forma estranya, de la religiositat més extrema a cremar convents i matar frares, en la nostra història. Es poden buscar explicacions de tota mena, però crec que hi ha un cert component irracional en tot plegat. No s'han estudiat les estranyes conversions de després de la guerra, una cosa és anar a missa per obligació i l'altra el catolicisme arrauxat amb manifestacions públiques massives, en el cas de temes, com per exemple, el tràgic assassinat d'una nena de la nostra pagesia i dels intents per santificar-la, allà pels cinquanta, que va provocar una mena d'histèria col·lectiva. Recordo documentals sobre processons i penitències, ja dels anys seixanta i fins i tot dels setanta, si no ho veus, no ho creus, tot plegat.

Hem passat en pocs anys de ser un país amb la natalitat més alta d'Europa a ser dels que la tenim més baixa, que ja és gros. Som el segon del món en nombre d'adopcions! Hem acceptat l'avortament de forma tan ràpida que jo, que em considerava més o menys partidària del tema quan calia i s'havia de fer, ara em sento incòmoda quan escolto amb quina alegria es parla de tot plegat, com si fos el més natural del món avortar quan ets més jove del compte. i ja es troba natural tenir relacions íntimes des dels dotze o tretze anys. Ara bé, de més jove del compte per tenir fills, actualment, se'n sol ser fins als quaranta o cinquanta anys, pel que percebo.

Abans es deia que els fills s'havien de tenir de jove, perquè tens més vitalitat i empenta. Ara és un gran disbarat, això, perquè, se suposa, entorpeixen la carrera laboral d'homes i dones, sobre tot de les dones. Tenir més de dos fills és una mena de pecat social, ja sembles de l'opus, si rellisques. No crec que la qüestió econòmica tingui massa pes, després de guerres i tragèdies, amb una mà al davant i una altra al darrera, la gent jove ha tingut tendència a tenir fills i s'han produït increments importants de producció humana.

Fa un temps escoltava una iaia d'aquestes que truquen a la ràdio, gairebé plorava, amoïnada perquè una neta de menys de vint anys, que s'havia quedat embarassada, havia decidit tenir el fill, cal dir que la parella, un noi una mica més gran, també hi estava d'acord. Em va sobtar, perquè sembla que la gent gran hauria de pensar ben bé a l'inrevés, però ja s'ha assumit el tema d'aquesta manera. En tot cas, avui una mare soltera o sola no té al damunt la maledicció bíblica d'altres temps i allò de que on en mengen tres en mengen quatre també funciona força bé. Ara bé, o ets una carca pro-vida, de l'opus, o ets una dona moderna i com cal, partidaria de totes les píndoles destinades a evitar-nos problemes. Després ja adoptarem, si cal, als països pobres, és clar.

En canvi, no hi ha debat sobre l'eutanàsia i encara es veu molt malament intentar escurçar la vida de persones que han perdut salut i memòria. He tingut la meva mare molt de temps hospitalitzada, immòbil i llagada, menjant amb una sonda pel nas, vaig plànyer que, fa alguns anys, li haguessin arranjat un infart, és trist dir això, però hauria estat una sort per a ella morir de pressa en aquell moment i estalviar-se llagues, impotència i dolors diversos. Perquè, no ens enganyem, no hi ha calmants per a tot, en el món hospitalari.

L'altre dia parlava en broma de la pel·lícula del Hoffman i la Thompson. En un moment determinat, la protagonista li diu que de joveneta va avortar, 'això feien les llestes, és clar', explica a l'home. Després, com és natural, amb els anys, no ha pogut deixar de pensar en aquell tema, més encara quan s'ha trobat sola. Abans d'ahir vaig anar a veure l'obra de teatre que fa la Conxa Velasco, on surt també el tema de l'hospitalització, quan la dona demana al noi que no la deixi ingressar a l'hospital, que no li allarguin l'agonia, que allà torturen els ingressats a causa del jurament hipocràtic que ha fet el metge, no pas el malalt. En pocs dies, doncs, els dos grans temes, la vida i la mort, m'han vingut a trobar, de forma informal i desacomplexada.

Em temo que ni d'un tema ni de l'altre no s'ha encetat, encara, un diàleg seriós i aprofundit que tingui en compte la llibertat personal, perquè de jove ens influeix molt l'opinió general sobre el que sigui i, més encara, acceptem allò que es considera 'modern i progre' amb una facilitat inevitable. I de grans, de vells, de malalts, la nostra llibertat ve condicionada per les possibilitats i la ideologia dels poders mèdics, limitats sovint per lleis que caldria revisar. Abans, quan era jove, les amigues et recomamaven ginecòlegs moderns, que receptaven píndoles quan aquestes no eren legals. Qui volia avortar sempre trobava també alguna amiga que l'orientava i la cosa de vegades es feia tant en secret que ni la família se n'assabentava. Ara m'agradaria que algú em recomanés metges alternatius, que m'eutanasiïn quan faci falta, o que em donguin algunes herbetes o píndoles definitives que jo pugui fer servir quan em sembli, sense tant de testament vital ni mandangues, que, ni cobreixen tots els supòsits ni t'asseguren res de res; no sé si n'hi ha algun. El que sí et fan firmar quan et fan alguna intervenció són un munt de papers per curar-se en salut, ells, en cas d'errada mèdica, són un tràmit que sovint es fa de forma absolutament ràpida i sense explicar a la gent la lletra petita. La moral vigent també respon a modes i interessos, si amb una cosa tan frívola com el futbol s'ha passat, de considerar-lo l'opi del poble a la magnificació mística actual, no m'estranya que amb la resta ens facin beure a galet per totes bandes. Bé, no ens que ens facin beure a galet, és que ja bevem solets el que toca...

Com que no em vull posar tan seriosa, que m'enfado sola, enganxo aquesta cançó del Krahe, per tal que comproveu com a la vida hi ha moltes possibilitas vitals: