Elegia per a un ordinador

Estreno ordinador, feia temps que anava molt lent, aquest pobre ordinador que, quan el vam comprar, era el último grito en informàtica casolana. Ara ja és matèria per a reciclar, espera pacient i resignat el moment d'anar a parar a la deixalleria de les Tres Xemeneies. He passat fotografies, documents i futileses diverses a un disc dur extern. La meva família era força sentimental i ens feia pena llençar res, més enllà del fet que vam néixer i viure en temps d'austeritat forçosa i tot s'adobava, si es podia. L'excés i els canvis accelerats ens obliguen avui a llençar sense aturador, de grat o per força.

A casa dels meus pares, un pis en procés de desmuntatge, hi ha encara una vella calaixera i un llit que, em sembla, algú va regalar a la meva besàvia que havia fet de serventa en cases de categoria. Voldria fer restaurar al menys la calaixera, però tinc por que no em demanin preus desorbitats, que no em costi la torta un pan. Perdoneu els refranys castellans, em venen al cap sovint, els deien els meus avantpassats habitualment i l'altre, dia, xatejant pel gmail amb en Sani n'hi vaig endinyar una rastellera, que no m'ho tingui en compte, que va ser de forma espontània i desacomplexada. En els meus temps barrejàvem castellà i català sense manies derivades de responsabilitats patriòtiques, no hi vèiem cap mal, la veritat.

A casa dels meus pares hi vam néixer el meu germà i jo i hi va morir força gent. En aquest llit tan antic que comento hi havia mort la madrastra de la meva besàvia, durant el temps de la guerra, quan ja era molt velleta. Es deia Magdalena Casas, era d'Esplugues i tothom acceptava que havia estat una bellíssima persona, discreta i prudent. Un seu promès havia mort a la guerra de Cuba i la van arreglar, com s'acostumava a dir, amb el meu rebesavi, que era vidu i més gran que no pas ella. Va tenir un fill que va néixer mort, va tenir cura del meu avi de petit i va viure amb la família, quan es va fer gran. La seva habitació va ser anomenada sempre, fins fa quatre dies, com el quarto de la Magdalena, encara que dels qui l'havien coneguda només quedava, des de feia molts anys, la meva mare. Jo havia dormit en el llit antic on havia mort la Magdalena i segur que moltíssima gent més. De vegades em posava a pensar això, quan era joveneta, i dormia en aquest llit, i jo mateixa em feia por, una por accentuada per la presència d'aquelles imatges fosforescents que es van posar de moda i que t'acostumaven a regalar. La mort fa basarda quan ets petit i jove, però després ja és un fet més de la vida, t'hi habitues. A la meva escala, com a totes, morien avis i àvies i la gent se n'assabentava, anava a fer les vetlles i a donar el pèsam i es tancava mitja porta de l'entrada en senyal de dol.

No sé què passarà amb tanta fotografia com fem avui. Alguna cosa en quedarà, pels ordinadors del futur, si en un futur hi ha ordinadors. Arriba un moment en el qual ja no es reconeix massa gent, en les fotografies familiars antigues. Quan ja no et coneixen a les fotos antigues vol dir que has passat definitivament al llimb dels oblidats, hojas somos en el viento, que cantava Machín. La filla d'una cosina em va fer arribar els fulls escanejats d'un àlbum, jo sóc la criatureta de la primera fotografia, sempre em va semblar que el papa feia una mica de cara de resignació, en aquest retrat, ja que, com acostumava a passar amb els senyors d'abans, sembla que volia un nen. Això era freqüent, en èpoques més masclistes, fins i tot en els discos sol·licitats cantaven sovint una cobla que feia: 'yo sé que a todos los hombres, les debe pasar lo mismo, que cuando van a ser padres, prefieren que sea un niño...' La cobla continuava explicant la il·lusió que acabava fent la nena al papa novell, cosa també habitual. La veritat és que la cobla del moment feia moltes referències a les nenes estimades pels pares, com allò de mi niña Lola, que tan bé ha recreat Buika.

D'aquesta fotografia, al terrat de la casa on vivien els pares, en va anar a parar una còpia a l'Argentina. Pels miracles d'internet he contactat fa poc amb parents de la meva mare que viuen allà, amb qui, des dels anys quaranta, s'havia perdut la relació i he sabut que van arribar a rebre una còpia del retratu i una carta amb dades sobre la meva arribada al món. Ara l'haurien pogut enviar per ordinador, de pressa i de forma efectiva i segura. Ara a les criatures no se'ls fan dues o tres fotografies, se'ls en fan centenars, milers, seran la generació més retratada de la història, els bebés d'avui.

El fet és que ja no naixem ni morim a les cases, potser ni tan sols no hi envellirem, però podem deixar constància gràfica fins i tot del nostre estat embrionari. En canvi, a ningú no se li acut retratar difunts, ni encarregar-ne una mascareta, cosa que en un temps llunyà era normal i que avui semblaria de molt mal gust. Imagineu rebre en una adjunció unes imatges meves, de cos present, amb un text que fes referència al meu darrer aspecte, darrer aspecte que la gent gran tenia molt en compte, perquè tingueu un darrer record d'una blogaire productiva. Fa bona fila, recordo que va comentar una meva tia-abuela en contemplar el meu avi difunt, cosa que aleshores em va semblar de mal gust i avui em sembla entranyable.

Ningú no teclejarà en un antic ordinador pensant que qui el teclejava ja cria malves i els nostres mobles de l'Ikea no crec que aguantin massa restauracions. Amb tantes facilitats per escriure haurien de publicar-se obres mestres, llarguíssimes i acurades, o bé ens hauria de caure la cara de vergonya en constatar el que feien els escriptors antics, àdhuc els mediocres o dolentets, amb plomes d'oca, mala tinta i llum deficient. Som, en la nostra societat i el nostre present, una colla de privilegiats que admetem com a normal unes comoditats que encara no són, ni de bon tros, accessibles a la gran majoria de la població mundial.

Avui, en què la despesa per menjar amb normalitat no arriba ni al vint per cent del pressupost, no ens fa vergonya pagar menys d'un euro per un quilo de préssecs ni menys de sis-cents per un ordinador digne. Possiblement hem millorat en moltes coses, però hem d'entomar nous dogmes estrambòtics que incideixen en la nostra vida privada i ens amarguen els dies feliços amb prevencions constants sobre els perills de noves malalties, del fum del tabac i de la llum del sol. O de coses tan estúpides com el restrenyiment i les pèrdues d'orina 'lleus' derivades de l'edat, que no té tecla de retrocés. Vegeu els anuncis dels nostres temps... De tota manera, fem el que fem, no s'ha inventat res encara que ens privi de morir, ni tan sols que ens asseguri que viurem molts anys o que no morirà gent jove de forma imprevista i absurda.

Bé, no sé com me n'he anat d'una cosa a l'altra. Només volia dir adéu al meu pobre ordinador, el qual, després d'haver compartit amb ell tantes bones estones, he enviat vers un destí incert i injust, no és el primer, ni tampoc serà l'últim. Així és la vida d'avui. Accelerada, estantissa i tragicòmica. I que duri, ep. Ai, de quin pa fem rosegons!!!