La pell dels altres

He llegit al diari que tornaran a projectar la pel·lícula La piel quemada i tenia intenció d'escriure un post sobre el tema, però el cas es que dono una volta pel supermultiblog d'en Francesc i m'ensopego amb el seu comentari sobre aquesta pel·lícula i la seva reposició. Bé, si vam ser més de cinquanta parlant de Calders no hi fa res que siguem uns quants aquells qui, en els nostres blogs, ens alegrem d'allò més amb aquesta notícia d'exultació cinèfila.

Aquesta pel·lícula s'ha fet en algunes ocasions a cineclubs o en el context de jornades sobre migracions, per exemple. Jo la vaig veure fa molts anys al cinema i, més endavant, per televisió. Per la televisió encara em va agradar molt més que la primera vegada, perquè jo ja era una mica més gran i valorava molts més aspectes de la història i de la seva realització. Amb el llibre de Candel sobre Els altres catalans crec que aquesta peli va contribuir a fer-nos mirar la immigració d'aleshores amb uns altres ulls i amb menys desconfiança. Perquè ara podem fer volar molts colomets però el fet és que aquelles masses que es qualificaven vulgarment de xarnegada desvetllaven moltes susceptibilitats i desconfiances.

Dos anys abans d'aquesta pel·lícula, el 1965, s'havia filmat una versió força digna sobre la Maria Rosa de Guimerà, una versió actualitzada, amb Espert i Rabal, que van ser parella de culte en més d'una ocasió. La dirigia el marit de Núria Espert. Ara bé, hi havia una escena que avui titllaríem de racista, ben segur, quan la Maria Rosa és atacada per uns xicots castellans i defensada per l'ombrívol Marsal, mentre a plaça ballen sardanes. Un d'aquells gambirots era Iranzo, gran actor valencià, tot terreny, malauradament mort l'any 2003.

Iranzo tenia un físic molt particular, adient per a aquest tipus de papers. En dos anys, la visió de l'altre, en aquest cas del paleta andalús, sembla que va evolucionar positivament i Iranzo va ser a La pell cremada un immigrant humà i humanitzat, immens. El paper de la dona, amb una Marta May en estat de gràcia, també va fer que la pel·lícula agafés una gran volada, per a mi és un clàssic, la veritat, com Surcos, de principis dels cinquanta, pel·lícula també sobre la immigració i que es troba a l'altar cinematografic dels meus mites de ficció. Són pel·lícules que s'haurien de passar sovint als instituts i als cercles universitaris. També és interessant la visió que dóna d'aquell primer turisme i del xoc cultural que va representar. Sembla que la pel·lícula va tenir problemes en incorporar algunes frases en català, coses de l'època.

Cal dir també que un gran nombre d'aquells paletes, joves, eren molt temperamentals i arrauxats, d'un tarannà diferent del nostre, i que quan eres joveneta, passar per sota d'una obra feia una mica d'angúnia, pels disbarats que podies arribar a entomar, les coses com siguin. De vegades em preguntava si els avis tranquils i seriosos que venien a buscar els néts a l'escola, educats i discrets, no haurien estat en els seus primers anys a Catalunya temibles paletes piroperos... Com deia Campoamor, las hijas de las madres que amé tanto me miran hoy como se mira a un santo. També em pregunto sovint què passaria si els discrets paletes magribins o sudamericans d'avui amollessin a les jovenetes aquelles rastelleres de disbarats, alguns de graciosos i altres de no tant... Entre els nou vinguts, amb una cultura més masclista, i l'impacte del turisme i els canvis que va comportar, els nostres esquemes paufetistes van trontollar força. Això, lligat al fet que als barris pobres és on han de conviure els pobres autòctons amb els pobres forasters, feia que pel Poble-sec hi hagués un cert refús mutu, d'entrada, que aviat es va convertir en una convivència normalitzada i positiva. Res de nou, doncs, sota aquest sol que crema la pell de tanta gent, encara avui. Sobretot, ara, a l'agost.