Històries de la ràdio, de la tele i de la vida real

Des que m'he anat fent grandeta, com diuen que sol passar, dormo menys i sovint em poso la ràdio, que em distreu i m'acompanya, costum aquest força generalitzat, ja que a qualsevol hora, per estranya que sigui, hi ha persones que telefonen a programes diversos. El nostre temps i les facilitats de comunicació han incrementat la participació de la gent normaleta en la televisió i la ràdio. Això té el seu costat positiu, i suposo que soluciona molts programes sense massa substància, perquè les persones som diverses i pintoresques i amb poca cosa i molta participació es pot fer un programa. També té un perill: qualsevol pot dir qualsevol cosa. M'imagino que hi deu haver alguns filtres però sovint em sembla, tant pel que fa a les trucades per telèfon com als emails, que es tria allò més estrambòtic o provocador, de la mateixa manera que, tot sovint, quan entrevisten gent pel carrer sembla que s'ensopeguin amb un nombre excessiu d'això que el jovent en diu friquis. Un altre excés participatiu es pot percebre en els comentaris als articles dels diaris digitals, on he llegit veritables grolleries i insults, sense que la cosa, imagino que a causa de la immediatesa i de l'efímer de la publicació, desvetlli massa escàndol, de moment.

Fa uns dies, en un programa de matinada, preguntaven què era el darrer que feia la gent quan anava a dormir. No sé si la cosa pretenia esbrinar aspectes de pràctica sexual crepuscular, però van trucar moltes persones, la majoria dones una mica grandetes que explicaven com, abans de dormir, sempre engegaven la ràdio, el ràdio, com deien els grans del meu temps. Sobretot, en general, prioritzaven programes on es xerrés i no pas programes musicals. Moltes senyores explicaven records de la seva infantesa i joventut que palesaven les mancances del passat, ja que poca gent dormia sola, sinó que sovint es compartia habitació amb germanes, àvies, pares, tietes i d'altres familiars. Una senyora va recordar quan per la ràdio emetien pel·lícules, cosa que va sorprendre el jove i inexpert locutor dels nostres temps. No voldrà dir serials, oi? va insistir. Doncs no, eren pel·lícules, films, jo també havia escoltat pel·lícules radiades, amb un comentarista que explicava com podia allò que no es veia. Recordo molt bé allò del fundido en negro. En concret, recordo sobretot les de la Sarita Montiel, com El último cuplé, que em van agradar més per ràdio que en el cinema del barri, per cert. Aquesta olimpíca ignoràcia del que es feia per ràdio fa quatre dies, per part del jovent que avui treballa en aquest mitjà, fa que sovint em pregunti allò que em feia tanta ràbia que em preguntessin, quan era jove: però, què us ensenyen a la universitat?

Per la ràdio emetien pelis i també molt de teatre. De teatre en feien els dimecres a ràdio Barcelona i els diumenges a ràdio Nacional. A la ràdio Barcelona, de tant en tant, i ja des que jo era molt petita, muntaven obres en català. Vaig conèixer molt teatre interessant, d'aquesta manera i aquelles veus immenses de l'Isidre Sola o del Soriano em feien somniar en senyors esplèndids i ben plantats. Jo tampoc dormia sola ja que el meu pare treballava de nit, de forner, i jo dormia amb la mare, amb excepció dels dissabtes en els quals havia de dormir al plegatín perquè el pare ocupava el seu lloc al tàlem matrimonial. Amb la mama portàvem la ràdio a l'habitació, des del menjador, una sòlida, antiga i feixuga telefunken, i a les fosques escoltàvem el que toqués. La màgia d'aquelles emissions no es pot explicar, era immensa. A països com Anglaterra s'ha continuat produint teatre radiat, i també bones novel·les per capítols. Fa anys, suposo que ara també, podies comprar les gravacions, interpretades per artistes de categoria. M'han dit que l' ONCE disposa d'algun tipus de material semblant i que et pots fer soci i demanar-lo en préstec. El fet és que amb els anys la vista es cansa i poder disposar de gravacions de teatre o de novel·les ben llegides seria molt interessant i convenient.

L'arribada de la tele, com és lògic, va prendre protagonisme a la ràdio. Però la ràdio es ben viva, encara que també s'hi fan programes horribles i xarons, farcits de bestieses i tòpics i que el fet de no veure qui parla fa que t'adonis cada vegada més de com es destrossa el llenguatge en tots els seus aspectes morfològics, sintàctics i la resta, tant en català com en castellà. Amb el cinema profetitzaven que moriria el teatre, amb la tele, que moririen la ràdio i el cinema i amb el llibre i la premsa digitals o els blogs, que moriran el llibre de paper i els diaris convencionals. Però les coses no moren tan fàcilment, si es fan bé i tenen qualitat, sinó que conviuen en certa harmonia inevitable. Al consumidor de ràdio no se'ns considera tant com al de tele, pel que fa a les audiències, al menys així m'ho sembla, en comprovar com, d'un dia per l'altre, treuen un programa d'audiència remarcable i es passen pel folre les protestes de la gent. Els diumenges encara enyoro aquells magnífics viatgers de la gran Anaconda, sé que no sóc l'única. Els van substituir per un programa ximplet d'educació informal i aleshores els van passar a les sis del matí, en aquests casos l'excusa és explicar-te que el pots sentir per internet, cosa que no té, ni de bon tros, la mateixa gràcia que el directe. Va acabar per desaparèixer, com molts altres programes que recordo, per no parlar del cas Bassas. A l'estiu, per cert, els famosos dels programes de tele i ràdio fan vacances juliol i agost i deixen substituts interessants i esforçats als quals, no sé el perquè, no se'ls acostuma a tenir en compte després, quan pleguen els titolars famosos, de grat o per força.

En relació amb l'educació dels infants del present, he observat que hi ha un grup de comunicadors, per dir-los d'alguna manera, que sembla que han assolit darrerament la paternitat o maternitat i estan molt interessats en temes infantils, cosa que s'evidencia en coses com el programa que menciono, i que ens va arrabassar un món de meravelles diverses i d'experiències excitants, a canvi de píndoles de pedagogia recreativa, i també en publicacions en les quals expliquen la seva experiència amb els infants, talment com si ningú, abans, no hagués arribat a l'estatus procreador. La vanitat humana fa que quan ens passen coses, bones o dolentes, ens sembli que som els únics en viure-les intensament i volguem ajudar la resta de gent a passar per experiències semblants. Si ets una persona normaleta no passaràs de donar la tabarra al veí, però si tens accés als mitjans de comunicació i al món editorial, pots fer llibres i programes sobre el tema, i si tens sort i els promociones pots fer algun centimet, que sempre va bé. Així de tant en tant tornen a sortir publicacions sobre el tracte amb els infants, amb els adolescents, sobre la crisi dels quaranta, sobre les adopcions, aquest gènere de vivències de famosos i populars també té el seu vessant dramàtic quan es fa referència a experiències doloroses, llibres que escriuen ells mateixos, sols o amb ajuda, no ho sé.

Parlant de ràdio i de tele i de mites propis, voldria dedicar un record blogaire a Mary Carrillo, gran actriu, que ha sobreviscut uns mesos al seu marit, Diego Hurtado, amb qui duia casada més de setanta anys, que ja són anys. La recordo a moltes obres però si hagués de triar un dels records més vius que en tinc optaria per aquella magnífica Casa de los siete balcones, de Casona, pel meu gust una de les millors obres de l'autor, ja que és com una mena de síntesi molt reeixida entre Lorca i Tenesse Williams. En aquella obra Carrillo feia el personatge d'una dona boja que espera sempre el retorn d'un seu promès, el qual va anar a Amèrica i li va escriure sobre l'existència d'un arbre magnífic, l'ombú. La dona passa moltes estones repetint el nom de l'arbre o-m-b-ú... L'ombú és la gairebé nostra bellaombra, present des de fa anys a places i jardins, i que crida tant l'atenció per les seves arrels que conformen arquitectures fantàstiques i que tant plauen als infants. A la meva mare, fa alguns anys, li vaig regalar la biografia d'aquesta actriu, que aleshores ja n'havia complert vuitanta i que era una mica més gran que no pas ella. En la versió de l'obra de Casona emesa per televisió Carrillo compartia protagonisme amb el gran Bódalo, allà un dolent molt dolent amb el seu punt feble, i també amb Manuel Galiana, aleshores un jove i excel·lent actor que sempre patia molt. Ara sóc jo qui pateixo quan el veig fent bestieses en aquestes escenes matrimonials força cruels, que ens amollen sovint i que, pel que sembla i escolto, tenen més audiència de la que em pensava.