Pecats públics i vicis privats

Som en un món estrany on allò que no es veu o allò del que no es parla, no existeix. I a l'inrevés, quan es parla molt d'alguna cosa, acaba sent real. Que ja ens ho deia el món feliç de Huxley, que no sé quantes repeticions feien una veritat i que valia més llençar que no pas apedaçar. Amb la grip, per exemple, aquest any ens estan amollant una pallissa mediàtica destinada, suposo, a fomentar el consum de fàrmacs. De fet, ja m'han arribat uns quants power points ben intencionats que m'expliquen, per si no ho sabia, la perversió dels laboratoris multinacionals i com en el món mor molta gent de malalties que aquí fan riure, sense que la cosa sembli preocupar massa gent, més enllà de quatre esforçats cooperants que intenten ajudar els pobres com poden i els deixen.

Fa anys es van posar de moda documentals a l'estil de Mondo Cane que mostraven els contrastos cruels del món. A casa nostra en recordo un, crec que del malaguanyat Jacint Esteva, on es feia un repàs per estranyes tradicions hispàniques aleshores, durant els anys 60, plenament vigents. De fet, només cal mirar la tele per accedir a coses semblants, fetes, però, sense cap mena d'intenció crítica. Fa uns dies sortia un hospital nostre, net i asèptic, on tothom, personal sanitari i usuaris, es queixaven del fet que durant uns dies no funcionava... l'aire condicionat. S'estan construint edificis que no permeten obrir finestres per a ventilar els espais de forma adient, poc aïllats de la calor i del fred, amb un excés de vidre, però ja hem admès que l'aire aquest és inevitable i amb aquesta moda de les botigues sense portes hem d'entomar escalfors i fredors quan anem a peu per la vorera, a més d'haver de trampejar les, suposadament ecològiques, bicis. Encara més, ens han convençut que és absolutament necessari, l'aire artificial. Una estona després, en un altre informatiu, vaig poder veure un hospital del tercer món que feia esgarrifar per la manca d'allò més imprescindible, de veritat. De fet, una de les coses més sorprenents és que una avaria en l'aire condicionat d'un hospital sigui una seriosa notícia d'informatiu convencional.

Aquí, a Europa, ens gastarem milions en vacunes per una grip i hi ha molta gent que té unes perspectives de vida de trenta, quaranta anys, i encara bo. Sembla que no s'hi pot fer res, per evitar els despropòsits a nivell universal, però, per altra banda, sembla també que ens hem de mentalitzar -horrible paraula- per saber enmig de quines injustícies ens movem. De vegades em fan més por els mentalitzadors que els agressors mediàtics, la veritat.

A la meva estimada ciutat, s'ha obert un debat -no sé si se'n pot dir debat, d'això- sobre la prostitució al carrer. Jo crec que el problema de la ciutat no és la prostitució, la prostitució actual és un element més de la degradació del centre urbà, on en pocs anys s'han deixat perdre establiments emblemàtics, els pocs que quedaven, i s'ha orientat tot vers un turisme colorista i d'espardenya, d'espardenya bruta i suada. Es pot veure gent beguda o drogada, bruta, dormint per terra, enmig d'escombraries, per molts indrets de pas, fins i tot al centre de la plaça de Catalunya, l'accés al metro acostumar a mostrar aquestes realitats tot sovint. El que ha generat les protestes, però, no ha estat la prostitució, sinó que es difonguessin unes fotografies sobre el que passa, als diaris. Fa alguns anys també va haver-hi una campanya de premsa mostrant la brutícia ciutadana i també aleshores, davant de les fotografies a la premsa, l'ajuntament va dictar, crec, una mena de normativa que no sé on deu haver anat a parar. I encara més anys enrera no es va començar a controlar una mica el tema de la droga fins que aquesta va generar un excés de perillosa delinqüència i uns quants veïns de diversos barris no van mostrar filmacions i fotografies als mitjans informatius. No entenc com la gent de l'ajuntament, que treballa al mig d'aquest panorama, no s'havia adonat de la gravetat de la qüestió fins al punt que només ha dit alguna cosa quan s'ha fet soroll. Encara que visquin, per exemple, a Pedralbes, segur que més d'un dia deambulen pel carrer Fernando, vaja, m'ho imagino. De fet, també és freqüent que allò que no ens afecta directament perquè no passa al portal de casa no ens sembli rellevant, mentre passi a casa d'un altre...

De la prostitució no se'n pot parlar en general, com s'acostuma a fer ara. N'hi ha de moltes menes, com de restaurants, de bars i del que sigui. N'hi ha de cara i de barata. Hi ha autònomes, treballadores a sou i explotades. Hi ha, ben segur, moltes coses que desconeixem d'aquestes xarxes estrangeres que es dediquen a la prostitució però també a molts altres tipus de delinqüència. Hi ha un refrany antic que diu para ser p... i no ganar nada, vale más ser mujer honrada que d'alguna manera admet que tots tenim un preu. Una cosa és el debat moral sobre el tema de l'amor pagat i l'altre la marginació pura i dura.

Aquests sorolls mediàtics s'acaben fent el paripé uns quants dies, amb redades policials puntuals que no serveixen per a res. De vegades el problema mig se soluciona de cara a la galeria, com va passar amb les noies de la Ronda de Sant Antoni, en un tram de la qual sempre, des que jo era petita, hi ha hagut prostitució, autòctona o forastera. Desconeixem, és clar, el destí de totes aquelles jovenetes agressives que omplien el camí des del mercat de Sant Antoni a gairebé la Plaça de Catalunya, se'ls van facilitar papers i l'accés a feines honrades? De fet, a qui li preocupa, el destí dels marginats? Avui la cosa, en aquell punt, torna a ser més discreta i pecat amagat, o mig amagat, és mig perdonat. Però la Rambla, ai, la Rambla...

Com en tantes coses, els poders públics van improvisant segons convé a les protestes de la gent o al soroll que provoca la visió de la realitat a través de les fotografies o filmacions que es difonen de forma excessiva. I això que de fotografies i filmacions se'n fan a carretades. Com al metro, on t'avisen que no pateixis, que les càmares vigilen... La qüestió de la prostitució ha bandejat un altre debat recent, el de si es podia o no anar despullat per la ciutat. Constato que la majoria de nus integrals són masculins, fins i tot els de cintura cap amunt, em temo que els femenins haurien generat moltes més protestes. Ara, pilotes fora, l'alcalde demana que a nivell estatal es prohibeixi o controli la prostitució al carrer. La veritat, si no fes riure faria plorar, tot plegat.

Per cert, fa uns quants anys també recordo que pel centre de Barcelona van dir que havia arribat un grup de prostitutes franceses que feien la competència a les autòctones i aquestes es van... manifestar, per protestar; era l'època de les manifestacions per tota mena de coses. Al Molino, l'inoblidable Escamillo oferia una divertida escena sobre el tema, ell vestit de lagarterana, fent el paper de la treballadora sexual autòctona, discutint amb una francesa amb minifaldilla sobre el tema i sobre la necessitat de l'autòctona de fer cursos per correspondència, avui serien on line. Ara hi deu haver poca treballadora autòctona dedicada a aquesta feina en els sectors més humils, potser la prostitució catalana o hispànica és en els nostres temps, m'imagino, majoritàriament de luxe i de cuina creativa i es desenvolupa en comfortables pisets amb aire condicionat. Cosa de la qual n'hauríem d'estar contents. I contentes. O no?

Afegeixo al post una imatge que molt amablement m'ha fet arribar l'amic Galderich, és un dibuix inèdit del gran Tomàs Padró, l'esbòs d'un acudit, en el qual dues senyores de vida dubtosa, una d'anglesa i una de catalana, porten al terreny de la seva feina la qüestió, aleshores molt debatuda i controvertida, del proteccionisme i el lliurecanvisme, l'any 1870. Podeu trobar més coses sobre aquest gran dibuixant i periodista aquí. És una llàstima que els nostres afanys culturals no passin per recuperar seriosament la tasca d'aquests grans personatges de la premsa d'aleshores, segur que aprendríem història DE VERITAT.