En una d'aquestes anècdotes sobre personatges famosos que esdevenen tòpiques, s'explica que una senyora, després de pagar molts diners a Picasso per un dels seus quadres li va preguntar:
-I què significa, aquesta pintura?
-Doncs que jo tinc els seus els diners i que vostè té un Picasso... -sembla que va respondre el pintor, que era molt espavilat i conscient del tema i de la fragilitat de l'art consumible.
Els premis, siguin els que siguin, només volen dir això, també, que algú té un premi i que el jurat li ha donat un premi. Quan més gros és el premi més interessos hi ha en joc: relacions, diners, prestigi, pressions polítiques, pressions editorials, fins i tot científiques. Creiem, ai, que el món de la ciència no pot ser tan manipulable, però això no és cert, ni de bon tros. En moltes coses que la ciència afirma hi hem de posar fe, també, per creure-les. A un científic de prestigi no li convé que un altre demostri que allò que havia descobert o afirmat no era ben bé així, en tots els sectors professionals hi ha gelosies i mesquinesa. Abans et demanaven fe religiosa, ara fe científica en informes, estadístiques, comprovacions de tota mena. Està demostrat, això, t'amollen, quan dubtes del que sigui, relacionat amb temes científics o mèdics. Per no parlar de la història, matèria manipulable al màxim. La llàstima és que de moltes d'aquestes relativitats te n'adones al llarg del temps; quan ets savi i vell, de forma inevitable, mors, i no sempre de forma plàcida i ràpida, malauradament, encara que t'hagis revisat i vacunat quan tocava.
La història quotidiana i de la humanitat és plena de grans errors. No sé perquè ara hem de tenir la pretensió de comptar amb mitjans objectius per assolir veritats impossibles. Els metges també moren, els mestres tenim fills que no estudien i els científics més savis poden morir de qualsevol cosa inesperada, com la resta. El premi de la pau actual farà vessar molta tinta, però, és que els premis Nobel no estan també subjectes a la subjectivitat i interessos d'aquells que els lliuren? Només cal repassar la llista, no tan sols dels de la pau, sinó de tots els Nobel i fer un exercici de meditació sobre què n'ha quedat, de la llista, al llarg del temps. Això val per als Nobels, per als Óscars i per als Santjordis i Bertranes més casolans.
Mentre per una banda hi ha una tendència al comentari popular crític sobre premis en general, ni que siguin els que es donen als festivals d'eurovisió, per l'altra sembla que el premi, el que sigui, dóna també una pàtina de currículum indiscutible. Mentre a l'escola rosasensatera hem debatut durant anys la no-conveniència dels premis (ara potser la cosa canviarà, qui sap) a nivell social s'admeten els premis amb una gran badoqueria. Així és el món, i benvinguts siguin, doncs, ja que forneixen tema de conversa i als premiats, suposo, els fan il·lusió, a més de donar calerons en molts casos, que sempre va bé. Ara, inferir-ne consideracions més etèries, abstractes i espirituals, o pretendre que siguin justos, és un gran error, molt humà, per cert.
18 comentaris:
Entesos, Júlia, però de totes formes es pot considerar la qüestió -la concessió d'un premi- senzillament com el que molts cop és: el reconeixement a una determinada feina. Un premi no confereix una més alta moralitat a una obra, però tampoc és "immoral" per se.
El Nobel de la Pau a Obama, que potser és el que t'ha inspirat aquesta reflexió, em sembla exagerat, com a tanta gent. I oju, que sóc "obamista"! Exagerat... i una mala passada pel guardonat, que prou feina té a posar ordre com per ara haver de fer equilibris amb la pressió afegida que suposa aquest reconeixement.
Magnífic, l'article!!!
Pel que fa a la literatura, ho tinc molt clar: no guanya un Bertrena o un Sant Jordi la "millor" (bé, ja sé que això de la millor potser no és el terme més escaient) novel.la, guanya la que l'editorial intueix que pot vendre més.
Amb tot, hi ha casos en què les dues coses hi conflueixen (quan guanya una Maria Barbal, per exemple), però malauradament sol passar ben poques vegades.
He sabut qui ha estat el guanyador del Bertrana d'aquest any, i, un cop més m'ha vingut la pregunta al cap: devia ser l'obre que els del jurat consideraven que era la millor?? O potser era la que, com que l'escriu un senyor que apareix fins a la sopa en els mitjans, n'assegura una major nombre d'exemplars venuts??
Que cadascú es quedi amb la resposta que vulgui.
Com en tot no es pot generalitzar. De premis i guanyadors n'hi ha de tot en totes les èpoques i els mateixos premis a vegades sembla que canviïn de criteri al llarg del temps.
Sobre l'Obama, després de l'estupor de conèixer la notícia (no sé de què m'estranyo amb els nobels a aquestes alçades!) vull suposar que l'hi han donat per pressionar-lo perquè actuï amb més responsabilitat. El vull veure com un regal enverinat...
bon dia Júlia !!!
Com sempre un article inspiradisimmmmmmm !!!
Una abraçada,
Completament d'acord, Júlia.Jo cada dia que passa hi esmerço menys temps en pensar o parlar de premis. En el fons el seu significat és ben relatiu. Si li donen a algun amic, ho celebraré. A mi, no ho crec; no jugo ni a la loteria.
És clar, Ferran, no es pot generalitzar, els jurats no són tampoc tots iguals. Però hi ha molt exemples una mica 'estranys'.
Sobre el de la pau, és dels més complicats...
Mireia, evidentment els grups editorials volen vendre... la promoció és molt complicada i amb una persona coneguda ja tenen molta feina feta. Per això, però, molts premis literaris deceben, en llegir-los, amb alguna excepció, afortunadament.
Potser sí que és un regal enverinat... he, he.
Pel que fa als premis, Galderich, efectivament, les 'modes' també pesen, recordo Paco Candel que deia que no s'havia presentat mai a premis perquè si no escrivis 'a la moda' del que li agradava al jurat, ja no calia presentar-te.
Gràcies,Jaka, bon cap de setmana!!!!
Tens raó, Allau. Ara bé, com dic sempre, si mai me'n donen algun, sobre tot de literari, que estigui ben pagatm, benvingut sigui i a més us convidaré a un berenar bloguístic.
Digue'm interessat, Júlia, però els berenars bloguístics atipen o son del tot virtuals? Que ja sé el pa que s'hi dóna a la xarxa ;p
Sí em donen el premi, seran 'presencials', he, he. Si no, hauran de ser 'virtuals'. Pa virtual i espiritual, vaja.
Molt d'acord. Els premis són el que són, amb virtuts i deficiències. Sobretot, un concurs de popularitat, més que de qualitat.
Doncs darrerament, sí, SM, ja s'han acabat aquells temps en els quals el Sant Jordi, el Planeta o el Nadal descobreien nous valors. Nous valors en el camp de la literatura, podien ser vells, ep.
"Abans et demanaven fe religiosa, ara fe científica en informes, estadístiques, comprovacions de tota mena. Està demostrat, això, t'amollen, quan dubtes del que sigui, relacionat amb temes científics o mèdics."
Doncs és un error demanar fe "científica", perquè les veritats científiques d'avui demà poden quedar desmuntades en avençar el coneixement o la tecnologia que en molts casos el fa possible.
"A un científic de prestigi no li convé que un altre demostri que allò que havia descobert o afirmat no era ben bé així.."
A ell potser no li convingui, però sí que li convé a la ciència. I que això passi no vol dir que el primer --el de prestigi-- passi a ser un mal científic. Les idees d'Aristòtil ara ens poden fer riure, però cal situar-se en el context del seu temps, amb els mitjans de què es disposava aleshores. Pasteur, un dels grans científics de la segona meitat del segle XIX es va equivocar en algunes coses, però no per això deixa de ser un gran científic.
Fa uns dies vaig assistir a una conferència del químic atmosfèric britànic James Lovelock i un cop més vaig sentir-li aquelles paraules que repeteix tan sovint: "I may be wrong..." (puc estar equivocat...) I és que la ciència no té dogmes, encara que hi hagi qui ho pensa així --fins i tot en la mateixa comunitat científica--, i els científics i científiques no són infal·libes, com es diu del papa de Roma.
Se m'acut, en el més pur estil precipitat i absurd, que hi ha dos tipus de premis: aquells à què un es presenta i aquells a què un no es presenta. En tots dos casos, un sempre es presenta, a no sé que no vagi a recollir el premi.
Certament, lectora, moltes veritats es desmunten amb el temps. No és freqüent la humilitat de Lovelock, la pontificació ha estat habitual en molts camps. No cal dir amb les veritats teològiques que, a més, són incomprovables.
En el fons les persones volem seguretats i ens agrada en ocasions molt més la dogmatització que no pas el dubte, per això la gent cerca medicines alternatives i tot això, com tu mateixa comentaves.
Doncs sí, Pere, hi ha aquests dos casos.
Parafrasejant i tergiversant Marx (Groucho):
No m'agraden els premis però siempre em presentaria a un premi si me'l donaven a mi.
Publica un comentari a l'entrada