M'havia proposat no dedicar massa posts a recordar personatges del meu temps que, inevitablement, van desfilant cap al misteri del més enllà, sobre tot per tal que el blog no es convertís, de forma irreversible, en una antologia de nostàlgiques elegies. Vana pretensió, no és fàcil ignorar les desaparicions d'aquests personatges, tan lligats a la nostra pròpia història política i sentimental.
López Vázquez ha mort gran i malalt, ha tingut una llarga vida o moltes vides, va triomfar, de fet, a més de ser un treballador incansable, d'aquells d'abans, amb una llista de pel·lícules esfereidora, com ho va ser la de Fernán Gómez i d'altres. A Catalunya, en l'època en la qual érem joves i progres el vam associar a l'espanyolada, formava part d'aquell grup d'actors que anaven darrera les sueques amb cara de reprimits, o d'una mitologia tòpica i casposa. Aquí volíem ser més moderns, encara ens passa i d'aquí, ai, ens venen moltes mancances. Potser ara que ha mort ens passaran alguna pel·lícula seva, de tota manera em temo que haurem d'anar-la a veure als canals castellans i, per altra banda, l'antiga tradició d'evocar actors i actrius difunts passant pel·lícules on sortien ha anat a la baixa.
De sobte, López Vázquez va esdevenir un gran actor, com molts altres de la seva generació que no havien tingut ocasió de demostrar-ho de forma canònica fins que algú no els va donar oportunitats una mica diferents. Els directors renovadors li van amollar papers d'una gran diversitat, va rebre premis i lloances, tant en cinema com en televisió. Va ser un increible Prat de la Riba doblat al català en aquella curiositat que és la Setmana Tràgica de Ribas. Recordo un col·loqui amb el director en el qual Ribas es queixava del que havia hagut de pagar a López Vázquez, a qui havia contractat per donar més volada a la pel·lícula. Suposo que molta gent va participar en aquella experiència singular i una mica fallida de forma voluntària. He buscat fotografies d'aquella intervenció, però no n'he trobat. López Vázquez podia haver anat a Hollywood, però no ho va voler. Va fer bé, aquí era el rei i allà, qui sap. Fins i tot vam arribar a avorrir-lo una mica de tant veure'l, la veritat.
Vaig riure molt amb ell i també vaig patir. De vegades, el seu histrionisme no m'agradava, tot s'ha de dir, però sovint estava immens i excepcional. Em temo que el jovent ha tingut poques oportunitats de conèixer la seva trajectòria, la televisió programa aquelles pelis amb comptagotes i als cinemes de veritat ja no cal ni parlar-ne. L'espai Cine de barrio que podria ser un bon lloc per a recuperacions ha quedat ancorat en la caspa i la mediocritat repetitiva. La veritat és que m'agradaria tornar a veure molts d'aquells títols, no tan sols els de grans directors com Saura, sinó també aquelles pel·lícules que vam considerar dolentes i en la pitjor de les quals brilla el treball d'aquests actors amb llum pròpia, redimint el conjunt, una cosa així em va passar amb Pepe Isbert. Descansi en pau.
16 comentaris:
Júlia, no s'ha perdut del tot el costum: anit passaren "Patrimonio Nacional" de Berlanga per la 2. A més de López Vázquez, Luis Escobar, Mary Santpere, Luis Ciges, Agustín González, José Luis de Villalonga, Alfredo Mayo... Quina colla d'il·lustres difunts! Però encara un tip de riure.
Que descansin en pau.
D'un temps, d'un país...
en algunes pel·lícules m'agradava, però normalment em posava molt nerviosa :( bé, ha tingut una llarga vida :)
D'ell en destacaria la irregularitat de les seves pel·lícules degut a la seva àmplia filmografia. Ell, depenent del director que li tocava, feia de López Vàzquez o brodava el paper...
És veritat, Allau, no la vaig veure però m'ho han dit, a la 2 encara en fan algunes de bones.
Doncs sí, Xiruquero, d'un temps que va ser el nostre, d'un país que no va ser mai...
Clídice, a mi també em passava amb algunes, però la seva trajectòria reflecteix molt bé el país.
Així mateix és, Galderich.
Jo m'ho deixaria còrrer, se t'acumularà la feina. Bromes a banda, era un bon actor, obligat com Landa a fer pel·lícules paupèrrimes per poder menjar. Encara recordo el seu inquietant paper a Pippermint frappé
Doncs sí, Francesc, això pensava fer però avui no me n'he pogut estar.
Era un gran actor i les comedies més tontes agafaven un altre caire amb ell
Sí, Deric, aquests actors justifiquen pelis dolentetes, sempre hi ha algun fragment que se salva per la seva actuació.
Com ha escrit el Xiruquero, "D'un temps, d'un pais...". Comediant..., moltes vides... Tot s'acaba.
Tens tanta raó, que durant anys, per a molts catalans, ell (i altres) van representar la típica "espanyolada" en què no voliem veure'ns representats. Segurament molts encara no ho voldriem ara, però "lo cortés no quita lo valiente", que diuen en castellà, i López Vázquez ha estat un dels actors espanyols més reconeguts; alguna cosa devia tenir.
Sí, Yayo, tot passa i nosaltres també, això no té arreglo. Tota una època.
Sí, Ferran, sovint menystenim aspectes culturals i artistes que després hem de 'recuperar', aquests actors van saber evolucionar i transformar-se, són una mostra de la història del país.
Publica un comentari a l'entrada