Adéu a López Vázquez

M'havia proposat no dedicar massa posts a recordar personatges del meu temps que, inevitablement, van desfilant cap al misteri del més enllà, sobre tot per tal que el blog no es convertís, de forma irreversible, en una antologia de nostàlgiques elegies. Vana pretensió, no és fàcil ignorar les desaparicions d'aquests personatges, tan lligats a la nostra pròpia història política i sentimental.

López Vázquez ha mort gran i malalt, ha tingut una llarga vida o moltes vides, va triomfar, de fet, a més de ser un treballador incansable, d'aquells d'abans, amb una llista de pel·lícules esfereidora, com ho va ser la de Fernán Gómez i d'altres. A Catalunya, en l'època en la qual érem joves i progres el vam associar a l'espanyolada, formava part d'aquell grup d'actors que anaven darrera les sueques amb cara de reprimits, o d'una mitologia tòpica i casposa. Aquí volíem ser més moderns, encara ens passa i d'aquí, ai, ens venen moltes mancances. Potser ara que ha mort ens passaran alguna pel·lícula seva, de tota manera em temo que haurem d'anar-la a veure als canals castellans i, per altra banda, l'antiga tradició d'evocar actors i actrius difunts passant pel·lícules on sortien ha anat a la baixa.

De sobte, López Vázquez va esdevenir un gran actor, com molts altres de la seva generació que no havien tingut ocasió de demostrar-ho de forma canònica fins que algú no els va donar oportunitats una mica diferents. Els directors renovadors li van amollar papers d'una gran diversitat, va rebre premis i lloances, tant en cinema com en televisió. Va ser un increible Prat de la Riba doblat al català en aquella curiositat que és la Setmana Tràgica de Ribas. Recordo un col·loqui amb el director en el qual Ribas es queixava del que havia hagut de pagar a López Vázquez, a qui havia contractat per donar més volada a la pel·lícula. Suposo que molta gent va participar en aquella experiència singular i una mica fallida de forma voluntària. He buscat fotografies d'aquella intervenció, però no n'he trobat. López Vázquez podia haver anat a Hollywood, però no ho va voler. Va fer bé, aquí era el rei i allà, qui sap. Fins i tot vam arribar a avorrir-lo una mica de tant veure'l, la veritat.

Vaig riure molt amb ell i també vaig patir. De vegades, el seu histrionisme no m'agradava, tot s'ha de dir, però sovint estava immens i excepcional. Em temo que el jovent ha tingut poques oportunitats de conèixer la seva trajectòria, la televisió programa aquelles pelis amb comptagotes i als cinemes de  veritat ja no cal ni parlar-ne. L'espai Cine de barrio que podria ser un bon lloc per a recuperacions ha quedat ancorat en la caspa i la mediocritat repetitiva. La veritat és que m'agradaria tornar a veure molts d'aquells títols, no tan sols els de grans directors com Saura, sinó també aquelles pel·lícules que vam considerar dolentes i en la pitjor de les quals brilla el treball d'aquests actors amb llum pròpia, redimint el conjunt, una cosa així em va passar amb Pepe Isbert. Descansi en pau.